dilluns, 31 de març del 2008

honorable?

Aprofito que estic davant l'ordinador per treure un segon tema i demano perdó a qui ja se que em renyará per no dosificar.
Bé, ahir veig una taula on hi havia una Honorable i un Excelentíssimo i jo em pregunto, que tenen aquest senyors, senyores que els otorga aquest títol diferenciador.
He d'entendre que jo no soc honorable?, carai això em sona negatiu.
Som o no som en funció del càrrec públic que nosaltres, els votants hem decidit? Es a dir, jo et triu i un cop tu has estat votat majoritariament ja passas a ser Honorable i jo segueixo sent no honorable!!!!!, aqui quelcom falla.
Podría arribar a entendre que l'honorabilitat fos un premi per haver fet quelcom gran per la societat, es a dir el sr. Vicenç ferrer sería honorable per a mi però crec que cap càrrec public hauria de tenir cap títol.
Des de el meu blog llenço aquesta proposta d'anular els títols anexes a qualsevo càrrec públic de qualsevol mena.
Reivindico l'igualtat en la dignitat de totes les persones.
bon vespre

aigua

si encara queda algú que de tant en tant mira aquest blog, nomes us vull agrair que encara us recordeu de mi. Intentaré tornar a escriure encara que guardant la meva anarquia.
només una petita reflexió:
aigua, un bé necessari, imprescindible, es subjecte de negociacions polítiques i económiques. Es etic? crec que no. Ja no entraré en l'ineficacia del nostre Govern que ara va corrent per trobar una solució d'emergència cara i segur no gaire eficaç, es l'eterna cançó de l'ineficacia dels nostres governants.
El meu tema es si es etic negociar amb un bé imprescindible des de qualsevol ámbit, crec que no.
No m'agrada veure com uns reclamen guardar la "seva" aigua com si aquesta fos seva i uns altres reclamen una suposada solidaritat, uns ja estan muntant un negoci venen aigua i uns altres s'aprofiten per obtenir redits de qualsevol tipus.
Renoi, ni un pam de net, no he sigut capaç de trobar un sol escrit d'algú, de ningú que digues: nosaltres us ajudarem i no demanem res a canvi, senzillament compartirem la que tenim.
Una frase tan senzilla i en canvi aparentment impossible.
Em fa po veure la poca talla de la nostre societat