diumenge, 31 de gener del 2010

Olga Lanau

Sra. Lanau, vostè ja no està qualificada per dirigir el Departament al qual ha deshonrat. Diuen que "el ladrón cree que todos son de su misma condición" y vostè s'ha aplicat el mateix mètode a l'hora d'acusar a altres del que vostè no ha sabut gestionar.
Acusar a la premsa d'afectar i atacar la moral del cos de bombers tot i portant al costat el "cap" de bombers per donar mes credibilitat a las seves paraules es caure molt baix.
Recordo quan el Manel Fuentes la va entrevistar a Catalunya Radio, que ell buscava sobretot aclarir el que va passar i va repetir que no buscava culpabilitat sinó responsabilitat, dues coses diferents.
Vostè està barrejant naps amb cols perquè intenta implicar a tot el cos de bombers, que va fer una feina encomiable i a mes ho va pagar amb la mort de 5 companys, amb la responsabilitat de qui, en alguns moments no va saber dirigir o es va equivocar o ambdues coses i que ara no es capaç de fer front a las seves responsabilitats.
Estic convençut que els bombers estan afectats, segur, perquè no hi ha res pitjor que veure que el teu cap no es capaç d'assumir la seva decisió, segur perquè barrejar als uns i altres per tal de fer veure que la feina dels bombers i les ordres dels seus caps es una sola cosa i si ataques l'un ataques els altres es una falsedat, segur perquè jo no voldria tornar a apagar un incendi si el que m'ha de dirigir es el mateix que ara no es capaç de reconèixer el que va fer malament en el seu moment.
Si la cadena de comandament es va equivocar en algun moment, ho admet, i si fa falta dimiteix i s'ha acabat, no cal enmerdar a tothom.
Llàstima, al principi fins i tot em va inspirar respecte,ara no. 

jubilació als 67 anys

No vull parlar de la decisió del ZP que em sembla tan mancada de fonament com de coherència, donat que es pura improvisació davant una audiència on va quedar tan retratat com ho està al país.
El tema per a mi es la doble lectura de l'edat de jubilació. Jo que , ja en tic 55 tinc moltes ganes de poder alliberar me de la pressió diària de la feina i voldria disposar de mes temps per a mi i el que jo vulgui fer, però es clar això depèn de disposar dels recursos suficients, estalvis, i una jubilació suficient d'una banda i salut per poder ho fer.
L'altre punt es que jo no crec que 67 sigui el limit d'una persona a l'hora de rendir laboralment.
Potser no podrà ser una manobre i o podrà fer feines físiques feixugues però potser la seva experiència sigui una eina mes valuosa que les seves mans.
Els polítics, que jo sàpiga, no tenen edat de jubilació. Perquè ells ens han de dir quant ens hem de jubilar nosaltres? Crec que l'edat de jubilació hauria de ser potestat del propi treballador i ell mateix llavors tindrà una o altre jubilació que ell s'haurà guanyat.
67, 65, 63, 70, un número.
El que hem de fer, com deia, algú es omplir de vida els nostres anys i no omplir d'anys la nostre vida

dissabte, 30 de gener del 2010

Juan Tamariz

Ahir vaig anar a veure l'actuació de Juan Tamariz, segurament un dels millors mags del món. La veritat, tenia dubtes perquè no sabia com podia anar la cosa d'un mag que es especialista en jocs de cartes i que treballa la distància curta, en un escenari.
Nomes puc dir una cosa: fantàstic!!
L'home es genial. Sol, va aguantar quasi 2h30 fent nos riure amb gags simples però sobretot deixant nos amb la boca oberta amb els diferents jocs de mans que ens va fer.
Per tot arreu sentia comentaris que deien, no es possible, ha fet això o allò però ningú varem trobar cap solució.
L'home, a mes, d'una gran naturalitat, no te pels a la llengua i es va permetre llençar "floretes" a bisbes i altres figuras.
Si teniu la sort de trobar entrades aneu hi, passareu una bona estona i l'únic mal de cap que us quedarà es intentar trobar la solució a aquell joc impossible

dijous, 28 de gener del 2010

Català si però

L'altre dia vaig ser a Madrid i vaig tenir una discussió amb un amic de fa molts anys mentre dinàvem plegats.
Va ser una discussió amigable però que em va deixar mal gust de boca.
El tema es la percepció que es te de Catalunya a Madrid i sobretot de la "imposició" que del català es fa a tot arreu. Ull que l'home es directiu d'un mitjà de comunicació, es a dir que, sap llegir.. llegir però aparentment només sap llegir el que es diu allà.
Segons ell, en primer lloc a Catalunya s'imposa l'escola en català i els que no saben català no tenen opció alternativa.
Em va costar Déu i ajuda fer li entendre que a l'escola s'aprèn català però també castellà i que no es cert que el castellà no formi part del nostre pla educatiu. No va quedar gaire convençut.
La cosa va derivar cap el fet de perquè ens "capfiquem" en el català, perquè insistim en buscar la "separació" amb la llengua, perquè no integrem amb el castellà.
Amb tota franquesa em sentia completament atacat per tot un seguit de tòpics que, amb tota franquesa, a mi em semblaven ridículs perquè visc i crec saber el que passa a Catalunya però, d'altre banda, em fa por veure com es ven la nostre realitat a Madrid.
Quin es l'objectiu d'explicar tan "esbiaxadament" el que passa a casa nostre i perquè es tan fàcil quedar se amb la fàcil mentida enlloc de buscar un cert contrast de l'informació.
Em sembla que els Catalans som com els gitanos, els jueus, els negres, els kurds, els armenis i totes les minories incòmodes que nomes serveixen per destacar els defectes dels altres.
A la fi li vaig tenir que etzibar al meu amic que las llengües no serveixen per separar sinó per unir, que jo, com la majoria dels Catalans parlo com a mínim dues llengües (5 en el meu cas) i que ells, els Castellans, normalment nomes en parlen una o dues amb dificultats.
No li va acabar d'agradar el comentari...
Sort que som amics i, a la fi cadascú s'en va anar cap a casa amb la seva veritat sota el braç i jo que em vaig quedar amb el sentiment agredolç, sabent que jo tenia raó però que ell seguiria creient que a Catalunya maltractem el castellà, sic. 

burka

A França estan discutint si es pot o no prohibir l'us de la burka en territori Francès.
En la discussió s'hi barregen molts elements, racionals o no: els drets de la dona, la religió musulmana, els usos i costums dels francesos i els dels emigrants, vinguin d'on vinguin, els "drets adquirits" dels qui varen venir abans i son francesos des de fa mes anys que els nou vinguts, la classe social dels qui duen la burka, etc.
Quan es un "jeque" el qui ve amb les seves dones totes elles tapades no hi ha problema, si fins i tot planta la jaima davant del Elisi tampoc hi ha problema, ara be, si es una dona sense mes ni mes, ja es un problema.
Jo soc dels que creu que la religió no pot estar per davant dels drets dels homes o les dones.
Dubto que Mahoma digues mai que les dones s'han de tapar. Em temo molt que això nomes es una re interpretació que algun home va reintrepretar.
Per tant, si una dona o un home es volen tapar, endavant però mai com un ordre de ningú.
Bon vespre. 

dimecres, 27 de gener del 2010

asco si

Si senyor, el sr. Vidal, alcalde d'Ascó ha demostrat professionalitat i molta talla política.
En primer lloc ell ha decidit en defensa del seu poble, sense comptar en si això es políticament correcte o no.
S'hi juga la reelecció però ell tira endavant.
Ell sap que tenir el cementiri es mes segur que la central que fa anys que hi es.
Sap també que Ascó dificilment podrà tornar a tenir agricultura i ramaderia i per tant dependrà de la seva industria per tirar endavant.
Siguent un poble ja "nuclear", el cementiri no perjudica i en canvi si li aporta feina e inversions.
Això en terminologia anglesa es un "win & win".
On eren tots aquests que ara protesten i es rasguen las vestidures quan Ascó els necessitava, quan Ascó ha tingut problemes de seguretat, quan els vilatans d'Ascó han reclamat no ser un poble estigmatitzat.
On es la proposta alternativa que tots ells presenten? Si tenim nuclears haurem de tenir cementiri o els residus ens els mengem?
Si no volem nuclears llavors com hem de fer funcionar el sistema: petroli, contaminant, s'acaba i no en tenim, carbó, car i contaminant, eòlica, tampoc els agrada per els molins, solar, es de moment residual i això que sol no ens manca, que ens queda??????????
Tots els polítics han quedat retratats perquè a mes, tant el Montilla com el Mas havien parlat amb ell fa mesos i no havien dit res. Es a dir aqui tot va per la galería i els importa un bledo la real necessitat del pais.
Finalment, la democracia està per aixó, per votar i guanyar la majoria.
benvingudes les llistes obertes


diumenge, 24 de gener del 2010

oman

L'home de la foto es Omaní. 
Em va agradar la seva expressió, altiva però senzilla.
Tota una vida s'amaga darrera aquesta mirada, mai no la coneixeré

embrutadors de ciutats

Acabo d'experimentar els efectes d'apretar a tecla que no tocava i per això he publicat ubn post sense contingut. Bé, coses de la tècnica.
Volia parlar de dos pràctiques molt freqüents a les nostres ciutats i que no sembla inquietar als regidors municipals.
La primera son els grafiteros o individus que es dediquen a pintar, mes aviat embrutar, parets, contenidors, portes o qualsevol superfície que estigui al carrer. Cosa curiosa, aquest individus, en alguns casos, disposen fins i tot de bula si el seu estil de pintat agrada o es considera suficientment reivindicatiu per alguns. Jo, tot i que admeto que alguns son estèticament vàlids, els considero tots ells il.legals sinó han estat fets amb el previ consentiment del propietari del espai.  No s'hi val que el fet de fer ho d'amagades els hi garanteixi l'impunitat.
Els segons son els qui s'agafen els carrers com a suport publicitari. N'hi ha de dos tipus: els qui es dediquen a enganxar adhesius de serveis, normalment per anunciar reparacions de panys, i els qui es dediquen a anunciar se en serveis de reparacions, paletes, serveis de neteja, etc i utilitzen els pals de las faroles per enganxar tiras de paper.
Aquests embruten i fan mal bé la pintura del mobiliari públic.
Ara bé, no veig que això s'aturi ni es dediqui cap servei de neteja que s'en encarregui.
Jo, ara, mentre passejo la gossa, em dedico a treure els que puc.
Suposo que, com sempre, la societat civil som els qui hem de fer allò que els qui haurien de fer ho no ho fan i mentre els que no tenen prou educació no entenguin que el que es de tots no es d'us privatiu.

divendres, 22 de gener del 2010

l'inefable Carod

Que el Sr. Carod es un egòlatra i cultiva, per davant de tot, la seva pròpia imatge es notori però això es propi de la majoria dels nostres polítics.
Que a l'home també l'hi agrada viatjar i si son països exòtics millor, tampoc es una novetat, i si a sobre el viatge es en "business" i tot pagat, cap problema, total només ho paguem nosaltres.
Si quan viatja tampoc sap on va ni perquè, això comença a ser més preocupant perquè significa no només que ell no ho sap sino que tot l'equip de "treball" que el rodeja tampoc sap de que va l'historia (com el fet de que Senegal ja te Consulat a Barcelona).
I si això es així, un es pregunta i quants en tenim d'aquest color, a l'hora de lluir tots llueixen i baixen de les escales per fer fotos molt boniques però hi tenen res dins la closca????

dijous, 21 de gener del 2010

univers

Recomano a qui tingui uns minuts que miri aquest video:  univers .
Després només has de pensar un parell de minuts per descobrir lo petits e insignificants que som i, tot i això, veure lo pedants i pretensiosos que podem arribar a ser.
Per mi es un toc d'humilitat que va la mar de bé per encarar la vida. 
No pretenc que sigui cap mena de tutoria existencial. 
Senzillament a mi m'ha agradat

dimarts, 19 de gener del 2010

SGAE

Quins pebrots tenen ells, els de la Sgae i el govern del ZP. No nomes ens cobren un impost revolucionari que han transformat en legal sinó que ara hi volen donar una nova volta de cargol.
La meva feina està vinculada al mon dels drets i puc afirmar amb rotunditat que el que estan fent es un robatori amb totes les lletres.
Mai, fins ara, he descarregat una pel.lícula o una cançó però si s'aprova aquesta llei em consideraré legitimat per fer ho ja que estaré pagant un impost que, siguen profundament injust, em dona el permís explícit per poder descarregar sense pagar.
Primera pregunta: com ho fan per repartir lo recaptat entre els cantants.
2ª: com verifiquen la musica que han sentit en un local public o no
3ª: si es un canon sobre un suport de gravació, com ho fan per imputar en tots els cantants
4ª: si jo escric una cançó i em registro tindré dret a un % de tot aquest canon, independentment de si es una cançó bona o dolenta, qui ho determina
5ª: si se suposa que destinen els royalties recaptats a pagar als cantants, com es que disposen de centenars de milions de € per invertir!! no se suposa que ho retornen o
6ª: es que s'ho queden "temporalment" per fer altres negocis??????????
Això fa molta pudor i n'hi deu haver molts que hi suquen.... 

llei electoral

Com es possible que qui ha de ser elegit sigui el que tria el sistema electoral en funció de les seves possibilitats. Es com si els jugadors d'un esport poguessin triar les regles del partit abans de començar o un lladre pugui triar quines lleis se l'hi han d'aplicar (en que estaré pensant).
La llei no es un pacte que Ells han de fer sinó que som nosaltres els qui ho hem de decidir, nosaltres els votants, i no ells els polítics.
Senyors polítics, si voleu el meu vot primer haureu de crear un sistema que em permeti triar el polític que em representi i no un grup que nomes sap votar el que li manen altres que jo no conec.
Un cop tinguem llistes obertes que ens permetin votar a la persona llavors podeu presentar el programa que creieu mes adient i nosaltres, els votants us votarem en llibertat i, si no ho feu correctament us retirarem la confiança dipositada a traves del nostre vot.
Utopia, per què? no es això la essència de la democràcia, una persona, un vot, i aquest vot per una persona.


 

dilluns, 18 de gener del 2010

violència injustificada


De fet aquesta no es la foto que he vist a La Vanguardia avui però es del mateix fotògraf i em temo que de la mateixa jornada.
No se si aquest home, que ha estat mort violentament, es o era culpable però ja no ho sabrem mai.
Sembla increïble com els homes tenim aquesta capacitat de generar violència i agafar nos la justícia per el nostre compte i a mes ens creiem que tenim la raó.
Violència gratuïta? No, violència amb alevosia, violència per violència.
Ganes de fer mal i fer ne ostentació.
No hi ha ningú que tingui dret a actuar d'aquesta manera per molt greu que sigui el seu delicte.
I si els homes, refugiats en el numero o les circumstàncies, creiem que tenim dret a actuar així, llavors tot s'hi val i coses com la guerra dels Balcans i els exterminis que s'hi varen produir seran una costum i no una excepció. 
Per cert els qui poguessin pensar que "nomes" son Haitians haurien de treure la pols als records oblidats del que s'ha fet a Europa

seients als avions

No se si hauria de parlar de seients o de taburets quan parlem dels avions.
En pocs anys hem passat d'un servei on cada companyia buscava el màxim nivell de confort a  un NO servei on cap companyia es preocupa del espai que dediquen als ocupants del seients en la classe econòmica.
En els vols nacionals i els europeus, jo, que mesuro 180 cm no puc evitar tocar amb els genolls el seient de davant  en totes les companyies aeries.
Totes elles semblen haver pactat que tot s'hi val a la classe econòmica i cadascú lluita per els passatgers de business donant un servei inmillorable.
No se fins quin punt es acceptable legalment aquesta progressiva reducció del espai fins a límits increïbles.
Amplada i llargada haurien de complir unes distàncies mínimes acceptables que assegurin un espai per a poder viatjar amb dignitat.
L'altre dia em vaig fixar que aquella instrucció que diuen hem d'aplicar en cas d'aterratge d'emergència d'inclinar nos endavant, doncs jo no puc, em donaria un cop al cap increïble contra el seient de davant!!!
Bé, imagino que això es com pregar en el desert però voldria pensar que el transport aeri ha de ser una mica mes del que es ara, un transport altament incòmode i no pensat per la gent que puja, molt mes alta del que jo soc.

diumenge, 17 de gener del 2010

Grip A

A mi em diuen moltes vegades que soc un mal pensat però la tan famosa grip A sembla que està passant com qualsevol altre grip, però lluny de ser la pandèmia que ha generat tant de soroll, tant de paper, tanta por i sobretot ha enriquit (imagino) a uns quants laboratoris per els milions i milions de vacunes que ara estan col.locant els governs occidentals als països menys afavorits que, en el seu moment, no havien pogut pagar aquesta "necessària" vacuna.
Un, que ha vist moltes pel.lícules, podria arribar a imaginar que alguns empresaris sense escrúpols (tipus algun de la CEOE...) hagi estat capaç d'imaginar i/o crear aquest fenomen. amb la complicitat directe o indirecte dels respectius governs i sobretot amb la bona fe o millor dit la por dels ciutadans.
Nooooo, em diran els benintencionats, be, aquí ho deixo perquè cadascú i pensi un minutet, o dos

Bisbes

Un bisbe es una persona que te un "càrrec" de molta rellevància, molta mes de la que ens pensem en primera instància, perquè te un càrrec que l'apropa a la paraula de Déu tal i com la església catòlica s'ens ha encarregat d'inculcar durant segles. Es a dir que un capellà es "mes a prop" de Déu que nosaltres però un bisbe es mes aprop que un capellà i un cardenal podeu imaginar ho.
No tinc gens clar que Déu mai hagi cercat tal estructura piramidal ni tal cadena de comandament a l'hora de definir el que havia de ser l'església però els humans ja varen sapiguer esmenar la plana a Déu.
Es curiós que a l'església catòlica ningú no la critica per la seva manca de transparència quan es tracta de nomenar els seus representants davant del poble i així ens podem trobar amb el nou bisbe de San Sebastián que ha estat nomenat suposo perquè al Sr Rouco Varela ha volgut i punt. 
Però si un bisbe ha de ser com un "pastor del seu ramat" no seria lògic pensar que el pastor hauria de ser algú que coneix la terra i el ramat i haver crescut amb ell per tal de saber quines son les seves necessitats i les seves aspiracions.
Em sembla en canvi que el director general de l'església d'aquest país es comporta com el director d'una multinacional on agafa un gestor de fora per tal de posar en ordre aquell ramat descarriat.
Nomes falta veure com aquest nou gestor, que no bisbe, comença a despedir a tots aquells que no li siguin obedients i ametents al seu missatge.
De moment les seves dues primers perles ja han demostrat el perquè del nomenament: les seves primeres declaracions on deia que els bascos estaven pitjor que els Haitians i, sobretot la segona on deia que tots ho havíem mal interpretat i es que la seva paraula es massa elevada perquè l'estùpit ramat estigui a l'alçada del missatge.
M'encanta veure com els qui estan per sobre nostre saben veure que el poble no entenem les seves paraules i no son pas ells qui s'equivoquen.
Amen.

dissabte, 16 de gener del 2010

Haiti

Ni tan sols se si es ètic parlar d'un tema relacionat amb una tragèdia com la De Haití. Però no em puc estar de esmentar un tema que, fins ara, no havia sigut capaç de visualitzar d'aquesta manera.
Us heu fixat quants reporters han anat per cobrir aquella desgràcia. TVE espanyola n'ha enviat tres com a mínim, TV3 ha enviat l'Antoni Bassas, imagino que A3 i Tele 5 un o dos com a mínim, etc. Es a dir que, sense comptar amb les ràdios ja tenim una dotzena de persones o mes perquè cada reporter du un càmara per gravar les imatges. Cadascuna d'aquestes persones representa  un cost i el que jo no acabo d'entendre, una multiplicitat absurda de la mateixa noticia tan si es gràfica com si es emesa. Afegiu tots els fotògrafs i ara ho multiplique per cada país que hi ha enviat gent. Quants ens devem tenir: cent, dos cents, mil??
Al final la majoria dels diaris publiquen la mateixa foto com ahir La Vaguardia i El Periódico.
Com que tot això son empreses privades entenc que no correspon a ningú limitar el dret a la informació e imagino que molts informen de manera personalitzada però, es necessari?
Tot això no es com quan diuen "matar mosques a canonades"?
No tinc la solució però m'ha semblat correcte i necessari fer veure que no tot els fins justifiquen els mitjans.
Aprofito la avinentesa per mostrar la meva mes gran admiració per tots els voluntaris i professionals que han deixat el que estiguessin fent per anar a Haití i ajudar als qui tot ho han perdut. Alguns podem donar diners per ajudar però els qui donen la seva presència son una raça apart.
La meva admiració per ells

divendres, 15 de gener del 2010

viatjar

Està vist que el el radar de sarria ha tornat a anticipar se als meus interessos blogaires parlant del tema que tenia preparat. Primer he pensat contetsar al seu post però he pensat que llavors em quedaria a la meitat de la meva reflexió així que prefereixo seguir endavant amb el me comentari.
Acabo de tornar de Hong Kong per motius de feina. Es el meu primer viatge de l'any i crec que nomes es un dels bastants viatges que faré. N'hi haurà uns quants per feina i uns quants per plaer i avui encara em miro cada dia el mapa del mon pensant on clavaré la propera agulla, símbol punyent de la meva presència, en algun moment de la meva vida.
No puc evitar, el dia abans de marxar, sentir una certa mandra però, de la mateixa manera, un cop soc dalt de l'avió tot passa i el meu "gen" viatger s'activa amb totes les seves conseqüencies.
A mi, a diferència del meu amic, m'agrada fer fotos i cada viatge suposa un miler de fotos mes. Fotos que miro i remiro i em permeten reviure els diferents moments de cada viatge, les persones i els espais que he tongut la sort de coneixer. Això si, ja fa temps que no  imposo el sacrifici d'ensenyar les fotos perquè tinc molt clar que el 99% de les fotos nomes interessen a qui las fa.
També tinc el costum de comprar coses, la majoria coses autòctones i, quan puc, antiguitats o peces als mercats, en definitiva allò que jo puc considerar un objecte especial. I així casa nostre s'ha transformat en un petit basar on ho trobes una porta Berber o un  tapis Tanzà o fins i tot una faldilla amazònica. Son coses que molts no entenen però, que per a mi ,son petits tresors.
Viatjar era un luxe quan jo vaig començar a fer ho i ara es una manera de viure. No soc expedicionari ni faig viatges de risc i no disposo del temps per fer viatges de llarga durada.
Puc dormir al ras però també m'agrada un bon hotel.
Defujo de les grans ciutats en els viatges de plaer perquè ja las visito per feina i quan mes apartat i menys conegut es el lloc millor.
Disfruto coneguen gents diferents i compartin, ni que sigui una estona, una part de la seva vida i guardant un record alguns cops força impactant. 
Recordo sobretot una avia Vietnamita amb qui vàrem estar fa un parell d'anys al nord del pais.
Viatjar es descobrir que el mon no esta fet de països sinó de cultures, que la gent som diferents, pensem i vivim de maneres diferents i això ens enriqueix.
Viatjar es conèixer llengües diferents i acceptar que no ets el melic del mon sinò un mes entre molts.
Cultura, història, coneixement, tolerància, amistats, respecte son algunes de les coses que un pot aprendre viatjant.
També agafes tots els mals del mon per el poc espai que hi ha als seients dels avions però això serà un altre dia.


 

dimecres, 6 de gener del 2010

meditem

Avui m'he assegut davant del ordinador i tenia diferents temes que tractar, la meva incomprensió per el plantejament d'una nova administració: "les vegueries" però un "blogaire" amic ja n'ha parlat el radar de sarria i m'ha tret tot el que volia dir i no era cosa de repetir ho.
També volia parlar del Sr. Diaz Ferran i la meva incomprensió de com una associació "d'empresaris" pot recolzar la seva gestió al capdavant de la seva empresa Air Comet. Però, amb tota franquesa no crec que aquest home mereixi formar part dels meus primers "posts" del any.
Podria parlar de la "resaca" post Nadal però francament no em puc queixar, ho hem pogut celebrar tot amb la família i els amics així que, no avui no toca.
Podria parlar del 2010 que ens espera però crec que ja tindrem temps d'anar tractant el que i el com.
Finalment m'he quedat un xic en blanc fins que he pensat en l'imatge del costat: una dona meditant.
No puc donar un millor consell per començar be el 2010.
Si sabeu meditar feu ho, si no en sabeu us recomano que n'apreneu, ioga (aquest n'es un bon lloc per aprendre, encara que sgur n'hi ha molts mes).
La recerca d'un cert equilibri emocional, el control del pensament, el poder establir una certa distància amb el brogit de tot el que ens passa per el cap, tot aixòi una mica de pau interior es el que ens pot donar la meditació.
Potser això sona extrany, be el meu blog no vol pas ser normal així que bona meditació.
Fins la propera

divendres, 1 de gener del 2010

Galícia

Acabo de disfrutar d'un parell de dies a Galícia, mes concretament a Ourense, i encara mes concretament al Monestir de Santo Estevo.
Per qui no ho conegui us ho recomano, Ourense es una província poc coneguda perquè no es costera i sembla que la costa Galega te molta força. En canvi els boscos interiors, de castanyers majoritàriament, son increïbles, amb uns contrastos de colors que serien l'enveja d'una paleta de pintor.
Hem voltat per el "Cañon del Sil", molt maco i hem dormit al Parador de Santo Estevo, un antic monestir que val molt la pena.
Un parell de consells:
- Si us agrada voltar per Espanya, descobrireu llocs increïbles i la xarxa de Paradors, segons el lloc, son una molt bona opció quan l'edifici es un edifici històric.
- La cuina Galega val molt la pena
- Els Gallecs fan us del Gallec amb tota naturalitat i els castellanoparlants no ho troben desnaturalitzat com ara el Català
- Finalment, no us refieu de la guia Repsol a l'hora de trobar restaurant, en molts casos no tenen ni idea del que diuen. Exemple: el restaurant Soriano de Vigo, boníssim, amb un comentari que no s'ajusta en res a la realitat. Ens varen dir que els de la guia els hi demanen que enviin la carta i ni tan sols els visiten....
Si vosaltres sou dels qui us agrada ser aconsellats i us agrada menjar bé, busqueu un altre font d'informació mes fiable.
aixó si Galìcia val un i dos i tres viatges.