divendres, 29 de juliol del 2011

Sabates de taló

Soc home i això mateix ja em descualifica en aquest post però feia temps que el tema m'inspirava.
Us heu fixat mai en els talons que duen les dones. Be segur que si perquè no deixa de ser el procés natural, comences mes amuñt i acabes mes avall...
El taló d'una sabata es una de les eines de tortura mes refinada que hi ha al mon. Si algú obligués a una dona a dur els talons que llueix per semblar mes maca, alta o elegant o les tres coses al mateix temps, ho denunciaria segur. Però com no es obligat sinó volgut, ningú protesta.
Son alts, provoquen inestabilitat, dolor perquè obliguen a dur el peu de puntetes, es trenquen i et fan anar coix, quan te'ls treus et fan petit. On es l'avantatge?
Recordo, quan era petit, haver provat sabates de la meva mare per jugar, no ho vaig entendre mai i ara que ja no soc petit ho entenc menys encara.
Dones del mon, per mi no patiu, jo no us exigiré mai que porteu talons.
La que es alta molt be, la que no ho sigui tan, be també i sempre anirue mes còmodes planes que amb talons.
Algú ho havia de dir......

platjes nudistes

Fins ara, a Barcelona hi ha hagut dues platges nudistes, la Mar Bella i Sant Sebastià. Però ara com que hi ha l'hotel W i s'ha urbanitzat el passeig darrera aquesta platja, resulta que ja no està ben vist hi vagi despullada.
Resulta que la cosa "pot ofendre" a la gent que passi per allà.
Els pits no ofenen però el cul si, el tanga no ofèn però el "perrus" si, i ja no diem el "pito" de l'home.
I a qui ofenen? als qui deuen considerar que el cos no es pot ensenyar? deu ser una cosa bruta, indecent.
No ho entenc. Fins ahir es podia, ara ja no, que ha canviat?
Els qui allà es banyaven nus no crec pas que fossin exhibicionistes i menys que volguessin cridar l'atenció. Son la gent que sempre ho han fet i hi fan per comoditat i convenciment. No pas per agradar o cridar l'atenció.
No serà bruta la mirada dels que veuen una cosa bruta en el nu de la persona?
Jo a Pals ho practico i francament no sabeu lo còmode que es.
Jo proposo tornar als banyadors de cos sencer, així evitareu mals pensaments.
Bona nit 

dijous, 28 de juliol del 2011

túnel de l'AVE

Bé, ja s'ha acabat i, gràcies a Déu, no ha passat res. Es cert, per no passar, el que no ha passat es que tots aquells que deien que el túnel no s'havia de fer, que Barcelona cauria i la Sagrada Família també, tots aquells, repeteixo, ara miren al cel i obliden les seves paraules incendiaries de no fa gaires mesos.
Les hemeroteques queden allà, amagades perquè no fa falta recordar el que cadascú va dir, com ara el Sr Trias......el nostre flamant alcalde.
Ara, l'home nomes es capaç de dir que el túnel es molt car...Aquest alcalde te una certa incontinència verbal com quan va parlar del Espanyol.
No fora molt millor reconèixer l'error i acceptar una obra que està ben feta i servirà a Barcelona? I com ell molts altres.
La veritat s'ha d'acceptar igual que els errors, d'els errors aprenem, de les mentides i dels oblits no.

dimecres, 27 de juliol del 2011

desnonaments violents

Em sembla que va ser dilluns que, per TV3 es varen veure unes imatges d'un desnonament a Catalunya, on els mossos, amb casc i mètodes força contundents varen desallotjar uns veïns que no podien fer front a un nou lloguer, triplicat per el propietari per motius que desconec.
El dia abans les imatges havien estat a Andalusia i la policia nacional, allà no va actuar ni amb casc ni amb contundència encara que el resultat va ser el mateix.
Al mateix temps el famós tribunal constitucional ha dictaminat que els desnonaments no son anticonstitucionals i que, a mes, els desnonats disposen d'eines per defensar se????.
Curiosa la actitud partidista i contundent del Sr. Puig i el seu Govern que, aquí i ara, si que consideren necessari intervenir amb força i el PSC i el PP, calladets, curiosa sintonia.
Semblen talment titelles que es mouen sota la direcció dels poders econòmics, es a dir bancs i caixes. No fos cas que perdessin el seu gran negoci......
Curiosa la actitud dels mitjans de comunicació que passen de puntetes per un tema com aquest tenint en compte qui omple les seves pàgines d'anuncis, casualment els mateixos que he esmentat abans.
Curiós que l'esmentat tribunal falli exactament ara, quan "fa falta", com si algú hagués suggerit que ho fessin en aquell moment, podrien ser els mateixos???
Sembla la lluita entre David i Goliat però em temo que aquí Goliat guanyarà. M'agradarà veure que diuen d'aquest tema si tenim les eleccions.
D'altre banda estic content, la societat sembla que està viva i ja s'enfronta als tabús, als "això no toca", Visca!!! 

dijous, 21 de juliol del 2011

Dadaab

Tan de bo que nomes esmentant la paraula tots sabéssim del que parlo i tan de bo que aquesta paraula no existis.
Des afortunadament Dadaab es un camp de refugiats que fa mes de 20 anys que existeix al nord de Kènia, camp que acull als que han fugit de Somàlia, ja sigui per la guerra, per les persecucions d'Al-Xabbaab, el "senyor" d'Al Qaeda d'allà, o per la sequera que assola el territori del nord de Kènia i Somàlia. Una foto no pot explicar el que es allò.
Si pensem que hi ha prop de 500.000 persones refugiades i després pensem que en tota la província de Girona hi viuen unes 750.000 començarem a entendre la magnitud del que està
 passant en aquell racó de mon.
Mentre aquí protestem per la crisi que tenim, i tenim dret a fer ho, hauríem de pensar una mica també en aquells que no saben el que vol dir la paraula crisi, mai han tingut res.
Dadaab es una vergonya per tots nosaltres, que som capaços de gastar en una estúpida "acció militar" a Líbia molt mes del necessari per salvar tots el qui malviuen i moren a Dadaab.
De tant en tant apareix un article als diaris ensenyant la "típica" foto del nen que nomes te ulls a la cara i que segur que ja es mort a hores d'ara.
Jo em resisteixo a pensar que el nostre cor es massa endurit com per no reaccionar.
NO cal que anem allà per fer una feina que no sabem. Ja hi ha professionals, com Metges sense frontera, que treballen sense cap bandera política.
A ells els ha tocat viure a la part fotuda del mon i nosaltres hem tingut una sort increïble, som uns privilegiats.
Un petit ajut de cadascú serà molt mes del que han rebut mai de ningú.
Rasqueu una mica la vostre butxaca, jo ja ho he fet. 

dimarts, 19 de juliol del 2011

Dolly

La Dolly ens ha deixat sense fer soroll.
Ha marxat abans del que li tocava, entre altres coses perquè la seva mare, la tieta Herminia, s'ha quedat en aquest mon plorant sense entendre com es possible que una filla marxi abans que la mare.
Però la Dolly no ha marxat d'una manera tradicional sinó que va tenir temps de preparar el seu traspàs tenint cura, ella personalment de tots els detalls. Ella sabia el que li passava i es va preparar  física i mentalment per tal de que tot es fes tal i com ella volia.
El seu marit, en Lemuel, va poder tocar al piano, una peça que ell mateix va composar per ella.
Tots els que hi érem seguíem bocabadats com el matrimoni havia gestionat amb discreció el seu drama i hem après una gran lliçó.
Morir no ha de ser necessàriament dolorós i penós. Ella ens ha deixat però ens ha ensenyat que morir es partir mes enllà del que nosaltres coneixem sense patir ni fer patir.
ho ha fet amb una maduresa d'esperit que poca gent te.
Sr que has deixat una mare que no ha entès res i es que ella es la única que no ho pot entendre però per tots els altres ens has donat una lliçó.
Tan de bo jo ho pugui fer com tu quan m'arribi l'hora.
Allà on siguis Dolly, que siguis feliç com ho vas ser entre els teus i a tu, Lemuel, el seu marit i amic, una abraçada molt forta.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Serrat a Peralada

Aquest cap de setmana, varem tenir la sort de poder anar al Festival de Peralada per poder escoltar en Serrat. Be, sort sort no se si es la paraula, varem pagar  les dues entrades. Com que el Serrat es el meu cantant no puc ser completament objectiu amb el meu anàlisi.
No va ser el recital que jo hagués desitjat perquè l'orquestra que l'acompanyava, la Simfònica del Vallès, el tapava mes que no pas el feia lluir.
A mi el Serrat, m'agrada mes en un to mes intimista, amb el Miralles que l'acompanya al piano. 
No se si aquesta orquestra te la doble funció d'ajudar i de donar "temps" de descans al Serrat, en qualsevol cas potser hagués preferit menys i millor.
Tampoc em va agradar una pantalla enorme al darrera que projectava imatges, a mi em sobrava.
Dit això en Serrat es en Serrat i l'home sap triar quines cançons i quan les ha de cantar per arrastrar amb ell un públic entregat abans de començar.
I la seva veu encara funciona amb intensitat i força quan s'ho val.
Un plaer.
M'agradaria afegir uns petits comentaris sobre l'embolcall d'aquest festival.
La responsable oficial, la Sra. Mateu, una senyora que viu a Catalunya des de fa molts anys, no va ser bona de parlar en català en la seva breu locució per celebrar els 25 anys del Festival.
Allà hi eren els que la Vanguardia anomenen "societat civil", societat en la que nosaltres no en formem part sinó que son aquell grup que sempre surt als diaris com a pro homes que dirigeixen les grans corporacions inclosos consellers com el sr. Mena, el sr. Alemany, i molts altres polítics o no que, casualment, tots ells eren asseguts als millors seients i, imagino, tampoc varen pagar entrada. Aquests si que tenen sort....
Finalment un comentari per el públic en general i l'organització. En primer lloc el tema de la puntualitat no sembla formar part de les nostres costums. L'espectacle havia de començar a les 10H00 i fins a les 10h10 no ho varen poder fer tot i que una veueta  anava anunciant l'inici sense que ningú li fes cas. Es una pena veure com la gent hi va per lluir i l'importa un "bledo" arribar a l'hora i respectar a la resta de gent i al cantant.
Un darrer detall, al costat meu i tenia un individu que es va passar tot el recital mirant mails al seu telèfon mòbil i quan va acabar, en lloc de escoltar, va marxar...... i es que allà s'hi va no nomes per escoltar sinó perquè queda be.
 

dimarts, 12 de juliol del 2011

alejandro Lorente

Admeto que "la contra" es de lo milloret de La Vanguardia i ahir l'entrevista a Alejandro Lorente em va agradar sobretot per la part final que transcric literalment:
"Hi ha quatre passos fonamentals per conquerir la salut:
un: ets inconscient i incompetent. Dos: ets conscient però incompetent. Tres: ets conscient i competent i quart: ets inconscient i competent. ( es a dir aplicaràs pautes antiestrès automàticament.
....
som l'únic animal que deixa de respirar correctament als 6 anys....."
Que curiós es veure que senzilles son les coses quan algú et treu la bena dels teus ulls.
No us puc dir res mes però us recomano que penseu en les dues coses.
Jo, com a mínim ja he après a respirar be i soc capaç de millorar el meu estat d'ànims gràcies a la respiració.
En lo altre encara estic a cavall de la fase dos i tres...
bon vespre

Ryanair 2

Una amiga i blogaire a la seva manera m'ha passat un escrit que ha fet Xavier Roig al diari ARA. com sigui que jo no el puc contestar al diari, ho faig al meu blog en la confiança que el núvol on ara penja tot el que escrivim li permeti trobar i llegir la meva resposta.
en primer lloc aquí està el seu escrit i mes avall els meus comentaris:

Ryanair, algunes reflexions
XAVIER ROIG | Actualitzada el 08/07/2011 00:00
Ryanair, algunes reflexions DANIDE
 
Per al meu gust, el periodisme català es belluga, massa sovint, per simpaties i antipaties. Tendeix a personalitzar els temes, de manera que l'objectivitat es veu aprimada considerablement. En aquest sentit, honra la tan nostrada frase "més val caure en gràcia que ser graciós". Bé, el cas és que, n'ignoro les raons, l'empresa Ryanair mai ha tingut les simpaties dels nostres mitjans de comunicació. És injust. I, com que crec que Ryanair ha estat una empresa útil, voldria argumentar la meva posició.

Preus. Si no fos per les companyies d'aviació
low cost els preus continuarien sent exageradament alts. Quan vaig començar a anar a París habitualment per feina, el bitllet em costava 100.000 pessetes de l'època (fa gairebé vint-i-cinc anys!). Sense alternativa. En aquells temps envejàvem els preus dels vols interns dels Estats Units. Avui són ells els que ens els envegen. La millora ha estat, doncs, un fet real.

Destinacions. Les companyies
low cost han ajudat a augmentar la capil·laritat del sistema de transport europeu. Avui estem connectats amb poblacions que mai haguérem somiat mentre operava Iberia, o qualsevol de les companyies estatals que hi havia a Europa. I és aquí on entrem en matèria. Sense Ryanair, l'aeroport de Girona mai hauria fet res de res. I el de Reus, encara menys. Eren aeroports fantasma que justificaven l'existència d'Aena com a empresa d'interès "nacional": " Si alguien no da cobertura a provincias, el mercado no lo hará ". S'ha demostrat que no era un problema de mercat (com massa sovint s'addueix), sinó d'una regulació dolenta.

Mercat. Ryanair torna a estar al punt de mira perquè belluga vols de Girona i de Reus cap a Barcelona. Pregunta: és que Ryanair no pot muntar els vols on vulgui? Aquest és un país que odia la llibertat de mercat fins a uns límits estúpids. Preguntin al bacallaner del seu barri si l'administració pública li ha de dir on ha de muntar la botiga. Ryanair fa amb els seus vols el que li convé. I si, ara, li convé Barcelona més que no pas Girona o Reus, doncs els belluga. Quin problema hi ha?

Subvencions. A veure si ens aclarim. Es diu que a Ryanair se li han donat subvencions. I què esperaven? Si jo vull marxar d'un lloc perquè em surt a compte instal·lar el meu negoci a una altra banda i tu no vols que marxi, alguna cosa m'hauràs de donar a canvi, no? Un aspecte molt diferent és que aquests diners els hauria de desembutxacar el sector turístic i no pas l'administració. On s'és vist que la Generalitat hagi de donar set milions d'euros dels contribuents a Ryanair? Si interessa tant que es quedi a Girona o a Reus, doncs que les organitzacions empresarials de la zona arrepleguin els diners i els paguin a Ryanair. Ja els vaig advertir que el nostre teixit turístic empresarial és de paper de fumar (per no escriure un qualificatiu més gruixut). Aquests sí que viuen de la bicoca pública. No pas Ryanair. No s'equivoquin. Quan la Generalitat dóna diners a Ryanair està subvencionant indirectament els "empresaris" turístics de la zona. I punt.

Política. Els polítics ara acusen Ryanair de fer-los xantatge. La posició no pot ser més ridícula. Si els nostres fantàstics polítics a Madrid haguessin aconseguit el traspàs dels aeroports catalans (que ni això van aconseguir!), ara la Generalitat s'asseuria amb Ryanair per discutir sobre la planificació del transport aeri a Catalunya. El rol del nostre Govern és, en aquest afer, marginal. La d'aquell que, des de fora estant, va donant almoines. I sense diners. Lamentable.

Iberia. Quan jo entro a
www.ryanair.com <http://www.ryanair.com> (aquesta empresa estrangerota), la pantalla està en català per defecte. Quan accedeixo a www.vueling.com <http://www.vueling.com> (aquesta catalaníssima empresa d'Iberia) la pantalla està en castellà per defecte. Amb això vull caricaturitzar l'estupidesa dels conceptes "els nostres" i "els altres". Amb l'ajut de l'" empresariado catalánhub de Madrid, i amb l'ajut de l'"
" es va muntar el empresariado catalán " Iberia ha tornat al Prat per la porta del darrere i per campar-hi com si fos a cal sogre. Ara sota la marca Vueling (per cert, amb aquest nom, sembla que el propietari sigui Manolo el del Bombo). El periodisme català, abans de criticar permanentment Ryanair, hauria d'analitzar com va anar la història de Clickair i de Vueling, i publicar un dossier d'investigació. Aquests sí que s'han beneficiat de tots els favors i privilegis polítics. Dels de Madrid, esclar. Que són els que compten.
Amb Ryanair, com amb tants altres temes, errem el tret. A voltes em pregunto si per ser català és obligatori, abans, ser una mica burro. Sempre disparem contra qui no toca. Mentrestant, el nostre enemic, des de la barrera, va aplaudint en observar, divertit, com nosaltres ensopeguem una vegada i una altra amb els cordons de les sabates. Tots hauríem de preguntar-nos per què el rol que ha jugat, i juga, Ryanair a Catalunya no ha estat capaç de ser desenvolupat per una empresa catalana
Estic d'acord en el fet que quan els periodistes li agafen "mania" a un tema ja es pot calçar el qui li toca rebre però no crec que sigui una cosa dels Catalans, es comú a tots ells, independentment d'on siguin.
Dit això anem per feina:
- preus

estic d'acord que Ryanair, com empresa low cost ha contribuït a abaixar els preus dels bitllets però igual que ho han fet altres com Easy Jet i moltes mes que no necessàriament ho han fet base de destruir el nivell de servei mínim que es pot exigir a l'hora de volar. D'altre banda el fet de que ells hagin estat, juntament amb altres pioners, no significa que tinguin "bula" per fer el que vulguin a posteriori, oi?
- destinacions
Es correcte que les low cost en general han augmentat la capil.laritat de les diferents destinacions i en cap cas defensaré AENA, verdader responsable de la irracionalitat que ara patim en tota la política aeronàutica del nostre país. De fet, si AENA no hagués obert la porta del Prat a Ryanair, avui no hi hauria problema a Girona. Fent el que va fer AENA, va matar dos ocells d'un tret: 1)impedir que Barcelona agafi nivell per a competir amb Barajas, transformant BCN en aeroport de low cost,  2) frenar el creixement de les companyies que treballen en condicions molt millors en termes de connexions i relació qualitat/ preu com ara Spanair, Vueling o Easyjet per citar les mes conegudes.
Easyjet va anular el seu pla de crear una base al Prat quan Ryanair va entrar perquè saben que no poden competir.
Spanair pateix per mantenir se viva per la competència de preus que li fa Ryanair 
i Vueling, be, es Iberia, ja ho sabem.
- mercat
Aquí discrepo. No senyor Ryanair no te llibertat de volar on vulgui, la prova, no volen pas a Heatrow, o Charles de Gaulle i no son importants a cap aeroport de primera i es que ni les companyies ni els propis aeroports de primera no volen aquesta competència destructiva que proposa Ryanair. Si volen donar servei de segon nivell que volin a destinacions de segon nivell, no es just?
- subvencions
Torno a estar d'acord. Si el sector turístic privat volen aquesta companyia que la paguin ells però mai nosaltres com a país.
-polítics
jo crec que la Generalitat no hauria de negociar amb Ryanair i exigir que sigui el qui de moment es responsable, el sr Blanco, que ho faci ell i que pagui ell si vol
- Iberia
Torno a estar d'acord amb ell. Ibèria es qui mes es beneficia d'aquest tema perquè ells van fent, perquè la seva butxaca no te problemes aparentment. Però que Iberia siguin com son i facin el que fan, via Vueling o AENA no treu que Ryanair es "a per avui però fam per demà"
De moment mireu qui ha crescut mes a BCN aquest any, les connexions intercontinentals i Ryanair. Que vol dir això: 1) que es demostra que a pesar de la direcció del aeroport de Barcelona i AENA, els vols intercontinentals son rendibles des de Barcelona, 2) que Ryanair no aporta res mes que volum però no negoci i això no contribueix a millorar la economia del país sinó a empobrir la
Finalment, per que una empresa Catalana no ha estat capça de crear una companyia aèria que funcioni: senzill perquè qui controla els aeroports no ho ha volgut, es a dir Madrid.
Difícil volar si al final no pots aterrar....

dilluns, 11 de juliol del 2011

tattoos

En diuen tattoos però son tatuatges. Els tatuatges abans nomes els duien els pirates i nomes els dolents perquè els bons tampoc en duien.
Després els legionaris que duien allò de "novios de la muerte" ...
Ara els tatuatges s'han convertit no nomes en una moda esporàdica sinó mes que freqüent en els cossos dels joves, nois i noies i en els no tan joves, de qualsevol mida, això si tots blancs....
Com aquest cap de setmana he estat a la platja i una d'elles tirant a popular el percentatge de tatuatges que he pogut veure ha estat mes aviat notable.
Evidentment cadascú fa el que vol amb el seu cos però si son coses visibles doncs passen a ser opinables per els qui ho veiem. Puc arribar a entendre un tatuatge mes o menys petit i en una part que no sempre sigui visible, se'm fa difícil un tatuatge sempre a la vista però quan la cosa comença a cobrir tot un braç, o tota l'esquena, tot i que n'hi ha que son verdaderes obres d'art, no m'acaben d'agradar.
En primer lloc penso en la pinta que tindran quan aquest cossos acumulin 20 anys mes dels que llueixen. Es clar que ells no hi pensen però un que ja els te no pot evitar pensar que el marc on penges la pintura no es un detall insignificant.
També es cert que hi ha tatuatges que ni petits ni grans, son horrorosos.
Jo encara dubto de posar me un tatuatge però no se on i no se si em faran fora de casa....

Spanair

Aquest cap de setmana hem anat a Menorca raó per la qual no he escrit el cap de setmana i ho faig ara.
Per anar i tornar vaig triar Spanair perquè vull que Spanair funcioni i si puc ajudar, doncs millor.
Bé, en aquest esperit va el meu post.
A l'anada 1 hora de retràs, a la tornada 2 hores de retràs...
Per una companyia que aspira a treballar com a gestora d'un hub a Barcelona, crec que aquest no es el millor sistema. El que fa possible que un hub funcioni es que les connexions siguin puntuals i no et quedis a terra veien com el teu vol de connexió ha marxat quan tu arribes que es el que possiblement es varen trobar uns quants dels passatgers que de Barcelona havien de seguir cap a Màlaga.
Raons de la demora: cap altre que l'avió havia arribat amb retràs que ja anava acumulant a lo llarg del dia, conseqüència directa de la gestió poc encertada d'una flota limitada.
El nostre avió encara havia de fer un altre vol a Sevilla i per tant encara mes endarreriment per als sevillans...
Un altre cosa es l'avió, el MD-83 es com una relíquia amb ales, els seients grinyolaven mes que els motors de l'avió i el cul es quedava enfonsat perquè les molles ja no treballen les portes dels armariets per guardar les maletes et queien al cap perquè no s'aguanten.
En definitiva, jo ho tornaré a provar perquè vull que Spanair funcioni però dubto que que la majoria de la resta de passatgers sigui tan benevolent com jo.
Per cert, aprofito l'avinentesa, Em sembla be volar a Bamako (Mali) i a Gambia però amb tota franquesa París i Londres, potser molt mes competitives son dues destinacions que per els qui treballem anirien molt be. 
Sr. Soriano, te molta feina per endavant.

dilluns, 4 de juliol del 2011

ryannair

Ja n'he parlat abans i ho tornaré a fer. NO s'ha de pactar amb ells, Ryannair es el model de negoci, de país que no ens interessa per Catalunya.
De fet si jo pugues els trauria de Barcelona. Us heu fixat que Ryannair no vola a cap dels aeroports amb els que ens volem assemblar, doncs algun motiu hi deu d'haver.
Estic d'acord que perdre ara Ryannair a Girona farà mal a curt termini però si es fa be i es dona entrada a d'altres companyies no tan barrueres, a mig termini segur que hi sortirem guanyant tots.
Es clar que per poder fer ho els srs. d'Aena haurien d'ajudar una mica, com? retirant part dels slots que els han donat a Barcelona.
Ryannair no pot sobreviure sense Catalunya com a destinació. Traieu Barcelona de les seves rutes i veureu com tornaran a volar a Girona i Reus, però tot i això busqueu un altre opció que ens garanteixi que vinguin turistes que aportin valor afegit al País, no la purria que ve ara i que no gasta un euro.
Jo no vull per Catalunya el turiste del botellón, de les farras de Salou, etc...
Mireu la Toscana, allò es un model a seguir.
Que la crisi ens serveixi com a mínim per construir una bona base per el futur.

diumenge, 3 de juliol del 2011

gossos

Aquesta setmana ha sortit publicada una carta a la Vanguardia d'un pare "indignat" perquè a la Quinta Amèlia un gos poc menys que feia caure la seva dona i el seu fill i reclamava que els gossos sempre vagin lligats.
La resposta de no se quin càrrec venia a dir mes o menys que no s'hi pot fer res perquè la llei autoritza als gossos a no estar sempre lligats si son a prop del seu amo, resignació.
Imagino que tan l'un com l'altre deuen considerar que això dels gossos es com una xacra.
Curiós aquest sentiment que l'home te de estar per damunt de la resta de tot el que hi hagi al mon i fins i tot mes enllà. Curiós que l'home s'hagi atorgat un dret inalienable de manar per sobre de tot i de tothom. Al cap i la fi nomes es un animal, oi?
Un home pot tirar una burilla de cigarreta a terra i això es normal, un gos fa una caca i això es un crim ( i una multa de 300€), un home amb bicicleta o encara que sigui a peu empeny a un altre i si dius algo et contestarà malcarat, un gos "quasi atropella" una persona i tots els gossos han d'anar lligats.... 
El mon es divideix entre els qui tenen cultura i els qui no. La majoria dels qui tenen un nivell cultural alt viuen en el respecte no sols a les persones sinó també als animals, les plantes i els bens i saben conviure amb pau i tranquil.litat.
Els qui no teniu gos no ho sabeu però, curiosa i casualment, els qui tenim gos ens saludem quan ens creuem per al carrer.
Els qui no teniu cap animal com a company a casa no ho podreu entendre mai però no sabeu el valor de la seva presència amb nosaltres.

dissabte, 2 de juliol del 2011

OBA

En el nostre mon hi ha moltes coses que ignorem o que preferim no conèixer perquè no son gaire agradables de descobrir.
Ara que parlem tant del esta del benestar i de que no volem perdre els drets assolits seguim patint un petit defecte, ens mirem el propi melic però no necessàriament pensem en el que els manca als altres.
Es clar, no podem ajudar a tothom, es una resposta típica però sabeu lo poc que costa ajudar una mica i lo molt que serveix cadascuna d'aquestes miquetes.
Ahir, com cada any des de fa uns quants anys, un grup de persones anem a un centre d'acollida per donar uns diplomes. Diplomes que 24 nens i nenes, nois i noies han rebut com a reconeixement al esforç de tot un any.
El seu premi no es per haver aprovat o suspès, no es per haver assolit cap fita extraordinària.
El seu premi es perquè han aconseguit vèncer mes o menys el seu propi infortuni.
Cap d'ells te la sort de poder viure a casa, la seva casa es el centre d'acollida, lloc excepcional dirigit per persones excepcionals però no no tenen casa.
NO tenen casa i no poden viure amb els seus pares, la major part de les vegades perquè millor que no estiguin amb ells. Pares que no se si mereixen tenir aquest títol.
Coneixen el mon de la indiferència, de la solitud, del maltracte, del menyspreu, del dolor físic i psíquic d'una manera com nosaltres ni tan sols podem imaginar.
Dins de tot aquest cúmul de desgràcies aquest grup de nens han pogut gaudir de l'ajut d'unes professionals que els porten de la ma fins a situar los lo mes a prop de la resta de nanos de la seva edat.
Coses tan senzilles com ensenyar a parlar a algú que vivia bloquejat, ajudar a superar la soletat d'una classe que et deixa arraconat, ajudar a control.lar la lectoescritura.
Cada cop que els veig sento dins meu una profunda admiració per aquests petits herois que amb menys de 14 anys ja han lluitat i quasi sempre perdut deu vegades mes que jo amb 56.
La seva abraçada em va donar mes força a mi de lo que la meva els pugui donar a ells.
A tots ells, a l'Abdellah o la Jaqueline, a la Mónica o l'Aiman, o l'Eric, a tots ells un petó molt gros i sapigueu que mentre poguem, no us deixarem sols.
Ah!, si algú vol ajudar cap problema, nomes ho heu de dir.