dilluns, 31 de desembre del 2012

2013, un bon any?

A la darrera xerrada que varem tenir al despatx abans d'acomiadar l'any els vaig dir que hem arribat a la fi del 2012 "vius".
Ara tenim un got amb la meitat d'aigua, mig buit, mig ple, es una qüestió d'opinió, el resultat es el mateix.
Ara toca fer front al 2013 i lo mes freqüent es que tothom digui que serà pitjor però he arribat a la conclusió que així no soc capaç de fer hi front.
Si començo la caminada tot pensant que no soc capaç de fer el recorregut, millor ni tan sols començar.
Ho sento però jo no puc acceptar als Niño Becerra i cia. que prediuen i s'omplen la boca de desgràcies i prediccions catastròfiques, i potser tenen raó, no soc capaç de provar el contrari però no crec que així aportin res per construir el futur que, entre tots haurem de fer.
Així que, un cop mes, com cada any, vull pensar que el 2013 serà un millor any que el 2012.
Fins l'any que ve

Donostia

El 2008 varem començar a escapar nos per aquestes dates i, aquest any, a pesar de tot, o potser per tot el que ha sigut aquest any, hem tornat a escapar nos.
La nostre destinació Donostia o San Sebastian com ells mateixos l'anomenen la major part de les vegades. Donostia que no Donosti, forma incorrecte encara que habitual.
Bé, ortografia apart, anar fins a Donostia es com una llarga passejada en cotxe, autovia, autopista i autovia.
La ciutat, que ja coneixiam, no ha canviat gaire en la zona centre i en canvi sembla que força als nous barris o zones noves.
Donostia, la part per gaudir, es petita i es pot fer caminant, a partir de la Concha, la platja que s'obre al davant de la ciutat. El casc antic amb l'església de San Bicente, una petita joia, i les desenes de bars de "pinxos".
Es un lloc on es fàcil sentir se com a casa, la gent es agradable, el menjar fantàstic, el clima suportable. Curiós que l'euskera es la llengua predominant al carrer, com a mínim la que jo he escoltat i aquí ningú no fa escarafalls i es que els Bascos tenen una relació especial amb Madrid.
Curiós també que no varem veure ni un sol Sud Americà en cap, repeteixo cap dels bars i restaurants on varem parar, de fet no en vàrem veure gaire bé cap. Nord Africans, poquets, molt poquets i un es pregunta, com s'ho fan per fer ho tot a la seva manera i sempre sortir se amb la seva. NO ho dic pas per els emigrants, però si per els Bascos, que primer ocupen als seus i no diuen res, racistes, noooooooooo, però no n'hi ha dels no Bascos.
Passeges per la ciutat i no veus el munt de locals tancats que tenim aquí i ells callats i nosaltres som els dolents.
Imagino que la pell se'm torna fina. Els Bascos em provoquen un doble sentiment d'enveja i admiració per un costat però ràbia continguda per l'altre. Ells van a la seva, com quasi be fa tothom avui en dia i no mouran un dit per a ningú que no sigui Basc.
Getaria, Zumaia, Zarautz, Orio, la costa oest de Donostia es un seguit de poblets on es veu la enorme vinculació que aquest poble té amb el mar. Els barcos i el mar, dos elements imprescindibles i fantàstics.
Anar al País Basc es sempre un plaer i no puc menys que recomanar ho.
 

dilluns, 24 de desembre del 2012

Robinson Crusoe, Daniel Defoe


En el meu altre blog llibredepaper, força menys conegut, parlava l'altre dia de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, un clàssic entre els clàssics.
Jo vaig créixer amb un seguit de llibres com a companys i aquest n'era un d'ells.
Sempre deia, aquest ja l'he llegit, no cal tornar hi, fins que un dia vaig trobar una reedició feta per Edhasa que inclou el text original i les noves aventures de Robinson Crusoe, pràcticament desconegudes.
Us recomano que reprengueu aquest llibre per molts motius. El primer, sens dubte perquè està considerat com la primera novel.la en llengua anglesa (1719). Un llibre de quasi tres cents anys i encara es plenament vigent.....
En segon lloc per el que aquest llibre aporta sobre un mon que poc s'assembla al nostre però que guarda molts "tics" del nostre mon actual.
En tercer lloc per el repte que significa, com a mínim per a mi. Imagineu vos que demà us deixen en una illa on no hi ha ningú mes que un mateix, amb unes quantes eines (podriem discutir quines) i apa, a espavilar.
D'entrada no hi ha electricitat, es a dir que no podem fer servir un ordinador, primer drama. Per continuar no hi ha cobertura així que tampoc hi ha telèfon, segon drama. Al vespre no hi ha llum així que no hi veus set en un burro. No hi ha aixetes que ragin aigua, ni freda ni calenta. No hi ha vàters, no hi ha, bé, tot hi es però en altres formats i maneres.
Tot depèn de la nostre habilitat, de la nostre capacitat de sobreviure i d'inventar, d'adaptar nos al entorn, coses totes elles que hem deixat de costat.
Quants de nosaltres seriem capaços de plantar arròs, per posar un exemple, el sabríem reconèixer si el veiéssim?
Mil i un petits i grans reptes i sobretot un repte vital, la capacitat de sobreviure per un mateix, sense esperar que ningú et vingui a treure les castanyes del foc.
En aquests temps en els que ara vivim crec que, ara mes que mai, hem de rebuscar en nosaltres mateixos i no deixar que res ni ningú ens pugui desmoralitzar.
En Robinson no va ser cap home exemplar però aquest personatge, si penseu en l'any en que va ser escrit, es tot un prodigi.
Apa, que passeu un bon Nadal

dissabte, 22 de desembre del 2012

2012 ja s'acaba

El 2012 ja s'acaba i el millor que puc dir d'aquest any es que ja s'acaba.
Aquest ha estat un any francament dur, i a pesar d'això no vull i no em penso queixar perquè, a pesar de tot, els meus i jo mateix estem "sans i estalvis" i hem aconseguit arribar a la fi del 2012.
El millor del 2012 es que ja ens deixa per començar el 2013 i un es pregunta: podrà ser pitjor el 2013?
Tindrà molta feina el 2013 per superar al 2012 i, de tot cor desitjo que no ho aconsegueixi.
Millor no parlar de feina perquè aquest ha estat l'any més difícil de la meva dilatada carrera en el mon de l'empresa. La crisi ens ha obligat a fer coses gens fàcils i a reinventar nos de manera continuada i es que res no serà com va ser. Però hem arribat a tancar l'any vius...
Els pares encara estan bé però no tant però encara hi son, cosa que no tots poden dir.....
El fill i la seva parella marxen a viure fora, com masses joves, com jo sempre he predicat, però no puc evitar una barreja d'orgull i pena al mateix temps....
La filla, ja viu la seva vida amb felicitat i autonomia, a casa seva.
Lo millor, ella i jo, cada cop en millor armonía i sintonia.
Bé, ens ho hem "currat" tan bé com hem sapigut i, per cert, ara som més independentistes que l'any passat i menys que l'any que ve.
Adéu 2012, gràcies per tot el que ens has donat de bo (encara que has estat un xic esquerp).
Eh!, 2013, marcat un detall i apunta algunes millores, així el 2014 no tindrà tanta feina.
Gràcies a tots per aguantar me, ha estat un plaer escriure i saber que algú, a mes de un mateix, hi trobi un sentit.
La vida es molt mes senzilla del que ens volen fer veure i l'hem de gaudir, pas a pas.
Bones festes i bon any

diumenge, 9 de desembre del 2012

escriure a ma

Els joves segurament no sabreu de que parlo però jo, a l'escola tenia una assignatura que es deia cal·ligrafia. 
En primer lloc, les meves llibretes eren de fulls mil.limetrats, això vol dir que hi havia tot de ratlles separades un mil.límetre cadascuna de l'altre.
En segon lloc, el meu escriptori altrament anomenat "pupitre" tenia un tinter. Un tinter era una especie de recipient de ceràmica posat en un forat de la part alta del pupitre.
Al tinter, òbviament, s'hi posava tinta que portàvem del nostre tinter particular. La tinta podia ser de la marca Pelikan, entre altres. A mi m'agradava la de color blau.
En tercer lloc teniem el porta plomes i les "plomilles" (ni tan sols ses si s'escriu així).
Les plomilles s'havien de fixar al porta plomes i llavors sucar la plomilla al tinter i som hi, ja podíem escriure.
La cosa no acabava aquí perquè hi havia altres elements imprescindibles.
El paper secant, un paper de color rosat, aspre i gruixut que permetia eixugar lo escrit abans no comencés a "correr", i es que la tinta "corria" i es convertia en una porqueria.
Finalment teniem la goma de tinta, a no confondre amb la goma Milan tova. La de tinta era allargada, de dos colors, molt mes dura i, quan no destrossava el paper, podia treure les taques de tinta.
Amb tot això, el resultat era una escriptura semblant a la que es veu a la dreta, rodoneta ella.
Jo vaig arribar a ser molt bo en aquesta matèria.
Avui, la meva lletra es impresentable, quasi no faig servir la estilogràfica, el que sempre mes m'ha agradat, i ja no sé escriure.
Ahir vaig sentir un grafòleg que deia que la escriptura es bàsica per la memòria i ara entenc perquè la meva memòria s'assembla a la d'un peix.
El teclat s'ha carregat el llapis, la ploma, el paper i la llibreta i ens ha atrofiat la ortografia, la memòria i el gust per la estètica.
He de tornar a les meves llibretes i recuperaré la meva ploma. NO renunciaré a sentir com la punta de la ploma llisca suaument sobre el paper i permet "sentir" el que fas.
I si taco, mala sort, no es poden fer truites sense trencar ous.....

crítics i opinadors

Avui els crítics son un exèrcit d'individus que, juntament amb els "opinadors", conformen el mon mediàtic i dirigeixen tot el que ens envolta juntament amb els analistes perquè aquests i afegeixen la opinió sobre els temes econòmics.
Jo que soc de tarannà contestatari davant determinades obvietats em plantejo, sempre que sento un d'aquests opinadors, quins coneixements te l'individu en qüestió per opinar amb tanta vehemència i seguretat.
Si mirem els analistes financers descobrirem que la majoria dels qui opinen son grans teòrics i quasi be mai son gent que hagin treballat en el mon real. Senzillament basen els seus anàlisis en els seus coneixements teòrics basats en estudis, models, teories i altres.
Però quants d'ells han estat al capdavant d'una empresa?
Fa falta "tocar" el mon real per opinar? em podeu contestar i jo no tinc la veritat per resposta però quan tothom es veu amb cor de dogmatitzar i sacralitzar perquè té un altaveu mediàtic, jo tinc por de que ens haguem passat de rosca.
Hi ha verdaders experts en no res que, cada dia, dicten als altres el que han de fer sense tenir cap mena de coneixement real del tema que tracten i això pot fer molt de mal a altres.
Com un analista que no coneix la realitat d'un país, que no hi ha estat mai, que no sap el que ni el com ni el perquè, un individu amagat darrera una pantalla, pot dictaminar que aquest país no val un rot !!!!! i a mes això va a missa.
Us podeu imaginar quina cara te el senyor que ha dictaminat que Catalunya es un bo escombraria??
Bé, aquest es un tema que dona per molt i em va venir al cap ahir al cotxe, tot escoltant a la ràdio, un opinador que valorava una pel.lícula, millor dit que la desmanegava (era obvi que no li havia agradat). I jo em pregunto, aquest comentarista quins coneixements té de cinema, d'art, de cultura??? Em temo que senzillament tenia un micròfon i una emissora al darrera.
Es suficient?, bé la democràcia té això, la llibertat d'expressió com a eix vertebrador però quan la llibertat d'expressió es transforma en manipulació de la opinió el canvi es subtil però no menor.
Pot fer tant de mal un tertulià com un analista financer com un polític.
Hem d'aprendre a escoltar i posar en dubte el que sentim i llegim i no acceptar les coses perquè si.
En el mon de la economia, avui, hi deu haver mes analistes que productors.
M'imagino un pagès llaurant un camp sol mentre un polític mira si pot requalificar el terreny, un economista mira la rendibilitat del seu procés manual, un sindicalista mira si està maltractant a algú del seu sindicat, un ecologista mira si està plantant llavors transgèniques i utilitza aigua destil.lada per regar, un funcionari de sanitat mira amb cura si tot el procés compleix amb la normativa, un funcionari d'hisenda fa números sobre el que haurà de tributar, un altre mira si compleix amb les hores de treball que marca el conveni, un transportista espera al costat de la camioneta per dur el producte on mani el distribuïdor, un distribuïdor espera a que la collita estigui llesta per vendre la al mercat central, uns quants consumidors esperen per veure com creix el fruit per després anar al "super" a comprar lo. Ah!, oblidava que a Nova York un analista està ja escrivint un informe dient que els pagesos com ell no serveixen per res i ni tan sols sap que existeix.
Imagino la cara del pobre pagès amb tots aquells ulls fixats en la seva esquena, en la seva feina, ignorants del que fa i senzillament esperant, cadascun d'ells, la seva part del negoci, i el pobre home pensant, cal?
Hem construït un mon basat en la generació de necessitats innecessàries i masses opinadors improductius. 

Un altre Catalunya

Les coses que son davant del nas no sempre son les que mes veiem, i això fa que, masses vegades, ens quedem senzillament amb lo mes visible però no lo mes real.
Ahir varem anar a VIc, a veure el mercat medieval. Tret del petit detall de que allà hi érem mitja Catalunya i l'altre no hi era perquè no hi cabia, ens ho varem passar d'allò mes bé.
En primer lloc perquè, com ja he dit, era ple de gom a gom i això, en aquests dies de tristor comercial, es una molt bona notícia. En segon lloc perquè comprar en aquelles parades totes guarnides amb una ambientació medieval feia goig de veure i de comprar embotits, coques d'anís o el que fos.
En tercer lloc per l'ambient i aquí vaig al que deia al principi: Vic semblava un altre Catalunya.
Un, que viu al costat de Barcelona i treballa a Barcelona i sovinteja les seves rodalies, no m'esperava aquest tros d'ambient força més català del que gaudim a Barcelona.
Una gran estelada presidia la plaça i, tot i que jo no soc de banderes, he de dir que, en aquest moment, la vaig mirar amb un deix de goig.  
Catalunya es molta Catalunya i molts faríem bé de mirar el que passa mes enllà del nostre nas.
El que es veia a Vic era un país amb molta personalitat, sense estridència i amb un marcat caràcter Català.
Renoi, Vigatans, us felicito, serà cosa de venir mes sovint a casa vostre

diumenge, 2 de desembre del 2012

Càncer

Quan jo era petit se'n deia un mal lleig i no era bo ni tan sols esmentar ho.
Més tard càncer era sinònim de mort i si algú tenia càncer ja se sabia que havia de morir mes d'hora que tard. Recordo que quan es va aixecar l'hospital Duran i Reynals, a l'autovia de Castelldefels, dedicat al tractament del càncer (crec recordar), quan passava per davant anant a la platja, sempre pensava que allà hi anaven els qui havien de morir de càncer.
Després s'ha anat substituint la paraula càncer per oncologia a l'hora de definir els centres on es tracten aquesta malaltia.
Tenir càncer ja no es un anatema, ja no ets un empestat si el pateixes. El problema es que massa gent pateix aquesta malaltia en alguna de les seves varietats i semblaria que totes les famílies hem de patir ho en primera o segona persona.
La nostre família ja hem tingut la nostre "quota" amb mes o menys fortuna. Hem guanyat i hem perdut.
Tot i això mai no hem patit aquesta desgràcia en cap petit. Em sembla injust que els nens o nenes hagin de passar per aquest tràngol tot i que, moltes vegades, semblen més forts ells que nosaltres.
Avui he comprat el cd de la Marató de TV3.
Només es per recordar que jo penso en tots aquells que ho pateixen en primera persona i tots els qui hi han de conviure amb algun familiar. 

dissabte, 1 de desembre del 2012

epitafi d'un arbre a Sant Cugat

Això ahir era el forat on hi havia un arbre. L'arbre va tenir la desgràcia de morir i nosaltres hem tingut la desgràcia de perdre l'arbre i la possibilitat de tenir ne un altre en el seu lloc.
L'Ajuntament de Sant Cugat, en un acte sublim de ciutat intel.ligent, ha decidit, per algun motiu que se m'escapa, que aquí no hi fa cap falta un arbre.
Primer he pensat que es una qüestió d'estalvi el fet de no replantar, l'arbre en qüestió costa uns 80€ (ho he preguntat al garden), però si uns homes han vingut, han dut el sac de la foto, mes les llambordes, el ciment, el temps de feina, etcètera, els costos em superen àmpliament el de reposar l'arbre o senzillament, dins la desgràcia, no haver fet res.
Després he pensat que formava part d'un nou estil de disseny de la ciutat, sense arbres però tampoc em quadra perquè be que han plantat centenars d'arbres, a la prolongació del carrer Safir, una zona on no hi viu ningú ni pràcticament tampoc hi passem gaire gent, perquè queda a tocar dels "túnels".
He pensat que es una d'aquelles modificacions per fer de Sant Cugat una ciutat intel.ligent, però no he trobat el lligam.
Finalment he deduït que era senzillament un anacronisme funcionarial fins que algú del Ajuntament em demostri el contrari.
Per cert, a vosaltres us han consultat?, a mi no però suposo que no cal, ells fan el que volen.
Ah, el sac s'ha quedat a terra.....

fills

"Hijo es  un ser que Dios nos  prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí. ¡Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. ¿Perder? ¿Cómo? ¿No es nuestro? Fue apenas un préstamo... EL MAS PRECIADO Y MARAVILLOSO PRÉSTAMO ya que son nuestros sólo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias familias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos pues a nosotros ya nos bendijo con ellos"

JOSÉ SARAMAGO

Aquesta definició del que es o representa un fill m'ha semblat molt bona.
Amb una filla que va fer 27 fa poc i un fill que tot just acaba de complir els 30, em sembla bo de fer un petit homenatge als fills.
Tenir un fill de 30 anys i que, a mes, ara marxa viure fora amb la seva parella, es un resum simplificat d'una història que va començar ara fa 30 anys i 9 mesos.
Ho mires amb perspectiva i et mareja veure tot el que hem viscut.
Hem revisat les fotos d'aquests 30 anys i veus desfilar una vida, però el passat es desdibuixa en records diluïts mentre que el present es, a la vegada, fantàstic però amb un deix de tristor.
Ells ja fan la seva vida i nosaltres recomencem la nostre.
No he fet res de millor en tota la meva vida, bé, una cosa mes si, Ella ho sap.


T'ho dic al inrevés perquè s'entengui

Un bon amic m'ha passat aquest "link".
Us recomano que el veieu i després penseu una mica.
Es curiós com lo senzill, masses vegades ens passa desapercebut.
Res més per ara, sobren les paraules
https://www.youtube.com/embed/ZkJpzTNeaZQ