Els dos darrers llibres que he llegit son llibres que m'han ajudat a entendre millor als ciutadans de dos països: França i Israel. El primer, Éloge de l'anormalité, escrit per un economista, Matthieu Pigasse, i el segon, Los siete años de la abundancia, escrit per un periodista Etgar Keret.
No hi ha millor manera de conèixer un poble que conèixer el que ells mateixos escriuen de si mateixos. Qui millor que un mateix per analitzar se, sobretot si s'és honest amb un mateix.
Els Francesos son depressius i, sobretot negats al optimisme. Segons Pigasse, els Francesos son, darrera els Afganesos el segon país del mon a no creure en el futur del seu país..... Els segons!!!!!!
La feina m'ha dut a tractar los molt durant els darrers tres anys i crec que puc aportar la meva opinió mínimament qualificada i es cert que son negatius, tancats en si mateixos i aquest es el principal defecte per el que els costa tant sortir del seu espiral de derrotisme estructural.
Si els francesos haguessin passat la mateixa crisi que nosaltres, fa temps que s'haguessin tallat les venes.
Però no es dels Francesos de qui volia parlar sinó dels Espanyols i dels Catalans.
Em temo que un dels motius per els quals els Espanyols i els Catalans ens assemblem menys que abans es el passotisme.
Em sembla que els Catalans hem dit prou a seguir rient nos del que ens passa.
Parlem de corrupció i ens riem, parlem de política i ens riem, parlem de crisi i ens riem, millor dit ens rèiem. La crisi ha estat el vertader detonant que ens ha obert els ulls als Catalans. El nostre independentisme, latent o nouvingut es fruit de la crisi que ha aflorat el pitjor d'Espanya i de Catalunya dins d'Espanya.
I això ha estat aquella gota que ha fet vessar el got, i això ja no té marxa enrera.
Els Espanyols, amics i companys em temo que no ho veuen de la mateixa manera. Surt un nou escàndol i al cap de cinc minuts ja hi ha acudits a la xarxa, il.lustrats i treballats al màxim.
NO, aquest no es el nostre camí, o millor dit ja no ho es.
Amagar nos en la befa de nosaltres mateixos, riure de les nostres desgràcies pot ser distret una estona però no pot ser una actitud davant la vida.
Crec que els Catalans ens hem avançat a la resta de l'estat en aquesta situació i ells encara no ho entenen. Encara han de venir a Barcelona i ajuntar se amb ells mateixos perquè al carrer ningú no els espera.
Benvolguts Espanyols, aneu amb compte, ara toca parar aquesta gent i començar un nou país. Nosaltres així ho volem fer, o com a mínim intentar ho.
Vosaltres, ja sigui amb Podemos, encara que no agradi als poders fàctics, heu de començar a reconstruir la vostre Espanya i els Catalans estarem encantats, des de la nova Catalunya a ajudar vos.
Nosaltres, els Catalans, hem superat aquell primer problema, ara fem front al segon gran problema que tenim com a país i que ha estat la nostre gran xacra, al nostre caràcter egoista que posa per davant els interessos particulars per sobre dels de la comunitat.
Cada dia ho podem veure amb els nostres polítics.
Serem nosaltres, els Catalans, els qui haurem de demostrar que lo primer es lo primer i ells no ho son pas lo primer
