dijous, 29 de desembre del 2016

tempus fugit 2

Fa un parell de dies parlava de la importància del temps i ahir llegia aquest text d'Espinàs a La Vella Capitana que transcric:
"No es estrany que els humans sàpiguen matar millor que morir. El mecanisme d'una metralladora és fàcil. El mecanisme que ha de posar en marxa la nostra acceptació de la mort és més lent i demana entrenar se en la més difícil de totes les renúncies. No esperar un altre collita i saber que al nostre voltant s'escampen noves llavors.
Es l'art difícil de morir amb un somriure, potser invisible".....
De vegades les obvietats son tan visibles que semblen invisibles.
Un bon cap d'any!!!

dimarts, 27 de desembre del 2016

tempus fugit

2016 s'acaba, l'any s'acaba i crec que aquest any ha estat un dels més difícils que jo recordo en quasi tots els aspectes. He perdut un bon amic, coneguts, familiars dels meus amics, la feina millor no parlar ne i només la família ha estat, en tots els seus aspectes, el meu refugi i la meva salvació.
No he trobat, ni en la política, ni en la societat, en el mon en general, aquells elements positius que t'ajuden a seguir caminant.
Tot i això i a pesar de tot, no soc capaç de deixar l'any sense un aspecte positiu, he descobert el temps!!
La gent parla d'internet, de la globalització, de les noves tecnologies, de tot el que sigui que els agradi parlar però no sentireu parlar del temps si no es l'atmosfèric.
Jo, en canvi, he descobert el temps en tota la seva magnitud i es que el temps es el que regeix tota la nostre vida i tot el que fem.
I així hem fet un tomb a les nostres vides, hem passat de gaudir del temps a supeditar ho tot al temps i deixar de gaudir del més preciós que tenim: el temps.
Deia algú que no podem comprar ni aconseguir més dies de vida però si podem omplir de més contingut els dies de la nostre vida.
En canvi ara malgastem sense mesura la nostre vida consumint la sense gaudir la.
La gent compra per internet i "exigeix" tenir a les seves mans el mateix dia encara que vingui de l'altre punta del mon.
Els cotxes, els avions, els trens, tot corre cada cop mes per arribar abans encara que es perdi el sentit de la distància i viatjar ja no es viatjar i descobrir sinó desplaçar se i col·leccionar llocs.
Entrem a internet i si la connexió no es instantània reneguem 
A la feina tot es per ahir o abans d'ahir i som esclaus del rellotge.
En definitiva girem al voltant del temps i ens hem convertit en el seu esclau.
Jo, en canvi, aquest any he descobert que el temps no es el meu amo, sinó que ell ha d'estar al meu servei.
Us ho recomano, poseu el peu al fre i gaudiu, poc a poc, assaboriu el temps i el moment.
Així el 2017, amb una mica de sort, us permetrà descobrir que la vida pot amagar moltes petites coses que valen més que tota la merda que veiem a primer cop d'ull.
Un bon any!!!
  

dimarts, 13 de desembre del 2016

Catalans, nens petits

Diu la dita: "divideix i guanyaràs".
Els Catalans som com a nens petits als que es molt fàcil enganyar. Només cal sembrar la llavor de la discòrdia i ja està, no es fa falta cap ajut per començar a discutir i perdre el nord del que ens guiava.
El que no s'ha de fer mai es menystenir al nostre rival. Ens hem cregut tant i tant que els de Madrid son tots "tontos" que els podem guanyar en qualsevol moment i això torna a ser un greu error. Val que n'hi poden haver de molt simples i no cal esmentar noms però també hi ha gent molt preparada, que normalment no veiem, i que son els qui dirigeixen, a l'ombra, les accions en las que nosaltres caiem de quatre potes un cop i un altre.
Si volem guanyar la partida ens hem de posar en la seva pell i jugar amb més saviesa i, si cal, ser més murris, però mai no seguir el seu joc.
Avui, a Catalunya, em temo que no tenim estadistes, aquells homes (o dones) que son capaços de cohesionar una força dividida, aquella persona que, sense distinció de partits aglutina al voltant d'un objectiu. Macià, Companys, potser els darrers.
Pujol podia haver estat el cas sinó fos perquè ell i la seva família varen confondre Catalunya amb el seu "cortijo" i Mas, potser ho hagués pogut ser però ha estat engolit per la mateixa corrupció del seu predecessor, encara que ell mateix no ho fos.
Puigdemont podria ser si aguanta en aquest silenci controlat i segueix avançant amb pas ferm, sense perdre l'objectiu amb gestos de cara a la galeria. Forcadell, per a mi té més carisma com a estadista però encara no ha agafat les regnes i en Junqueras, per el meu gust, juga massa a la puta i la ramoneta. David Fernández, finalment també podria però està massa escorat a una esquerra irreal.
Volem ser un país però ens manca un objectiu comú per sobre d'interessos particulars.
Som com a nens petits que corren darrera la pilota sense criteri perquè tots volen ser el protagonista de la jugada, i al final ens la prendran....
No oblideu que el Barça juga bé però es el Madrid qui acaba guanyant molts partits al darrer minut i, avui per avui, ells van per davant.... 

dissabte, 26 de novembre del 2016

post truth, hipocresia

La nostre societat, la d'avui, es una societat que no sap viure sense posar noms a les coses, per el sol fet d'anomenar les de manera diferent.
Normalment aquest nom haurà de ser un anglicisme perquè així sona millor, sona més "exòtic" i mes a la moda.
La darrera d'aquestes paraules s'anomena "post truth" i ha vingut a compte de les eleccions Nord-americanes. Resulta que el Sr. Trump ha utilitzat deliberadament mentides durant la campanya, mentides que els seus votants han comprat. I ara aquestes falses promeses es descobriran com el que son, falsedats, mentides.
I això es important?, sembla que no, sembla que els votants ho accepten i les mentides es transformen en "post truth".
De fet, el Sr Trump i els seus no han estat pas els inventors del concepte. El Sr. Rivera, el Sr. Rajoy, el Sr. Hernando i altres polítics espanyols son experts en la matèria, es a dir en prometre unes coses que saben que no faran o senzillament canvien de criteri.
Justificar lo injustificable es un altre característica de la nostre societat i com sembla que la mentida, ja sigui dels polítics o dels mitjans ja es una praxis acceptada, ara l'hem de justificar amb un qualificatiu.
"miente que algo queda" o "el fin justifica los medios" son altres maneres de dir post thruth.
La nostre societat es mimetitza en els nous entorns i fa seves les perversions.
Així, si tots menteixen, la mentida deixa de ser ho......
Bona setmana

dissabte, 12 de novembre del 2016

Trump, Donald president dels EEUU

Com que ja no es cap novetat parlar de Trump i companyía, ara es la meva.
Em sembla que ja es deu haver dit tot però falto jo i aquí estic.
M'ha agradat veure com tots els mitjans han fet i dit el mateix: primer preveure la derrota de Trump, després espantar se per la seva victòria, després acusar als estudis d'opinió per les seves prediccions errònies, no pas acceptar que ells s'hagin equivocat, després descobrir que la Clinton era molt pitjor que en Trump als ulls dels Nord Americans, finalment canviar de costat i començar a veure que el mon segueix encara que en Trump sigui el nou president.
No seré pas jo qui defensi aquest individu, ni molt menys, de fet em provoca rebutg però el mateix que em provoquen Rajoy, Duterte, Putin, Kim Jong-Un i tots aquells que son dictadors o els qui tenen per costum treballar per la discòrdia, l'enfrontament, la discriminació i el seu lucre personal per davant dels seus ciutadans.
Tot is això hi ha un fet innegable, Trump, com Rajoy, com Duterte han estat votats per els seus majoritàriament, i això no s'ha d'oblidar.
La democràcia serveix per triar a qui tu vols però també serveix, quan no hi ha res millor, per dir a qui no vols. 
Els Nord Americans, d'entrada, no son només els que veiem a Nova York o Los Angeles o Chicago. Hauríeu de viatjar per aquell fantàstic país i descobriríeu que hi ha molta gent que ho passa molt i molt malament darrera aquesta façana. A Wall street potser s'hi guanyen molts diners però mireu quanta gent de més de 70 anys encara estan treballant com a taxista, als restaurants, serveis de neteja i no tenen ni jubilació, ni pensió, ni serveis mèdics.
Els EEUU son un gran país però pateixen greus diferències i això, tenen clar que la Clinton no els ho arreglarà pas. Potser en Trump tampoc però ell representa trencar amb el que ja no volen.
Llàstima que els Espanyols hagin preferit seguir amb lo dolent.
Potser ens hauríem de mirar més el nostre melic abans de criticar als altres.
Dit això sembla que per tot el mon hi ha tendència a polítics amb la boca molt grossa i de promesa fàcil, i es que dels altres no se'n veuen pas per enlloc.
 

Tarragona i els gossos

Tarragona sembla que té un problema amb els gossos, un problema tan i tan greu que ja han trobat la GRAN solució: contractar detectius a 50€ l'hora....
El problema ha de ser realment greu per contractar una empresa privada a un cost aproximat de 8.000€ al mes per persona dedicada (50x8 hores dia x5 dies/setmana x4 setmanes).
Si jo fos funcionari a Tarragona estaria lleugerament emprenyat perquè dubto que cap d'ells tingui aquesta retribució. Si mes no demanaria ser transferit a aquesta unitat de xoc contra els gossos.
Si fos contribuent a Tarragona encara estaria més emprenyat perquè realment el Sr. Ballesteros i la regidora de medi ambient, Ivana Martínez els prenen el numero escandalosament.
Hauríem de recordar, abans de començar que l'Ajuntament de Tarragona es el que acaba de posposar els Jocs del Mediterrani per manca de pressupost i han dit que canviar només un numero, en referència a l'any, no es pas cap problema.
Sembla que els Tarragonins us heu d'empassar gripaus molt grossos.
No puc imaginar quantes cagades de gos hi deuen haver per la ciutat de Tarragona però dubto que els detectius siguin una solució. He d'entendre que aquests individus seran igual d'amatents en la seva feina si veuen a algú tirant una burilla de cigarreta, o un paper o un xiclet d'aquests que queden enganxats al terra, o només anem per els gossos?
Suposo també que la ciutat de Tarragona deu disposar d'espais suficients a tots els barris perquè els gossos puguin córrer en llibertat i fer les seves necessitats, o potser no??
Segons es pot veure per internet, hi ha 13 pipicans a tota la ciutat, però no he sabut trobar  quants gossos. Comptant que hi ha aproximadament 140.000 habitants, si un 5% tinguessin gos (no sé si es molt o poc), hi hauria uns 7.000 gossos. Comptem només ma meitat, es a dir 3.500 gossos per 13 pipicans, resulta que hi ha un pipican per cada 270 animals......
D'entrada no seria més econòmic tenir mes pipicans i menys detectius????
Si la regidora de medi ambient i el seu alcalde volen demostrar respecte per els seus vilatans podrien fer una segona cosa que no els costaria cap pressupost: que els professors, a l'escola, dediquin, quan parlin de civisme, uns minuts a explicar que la neteja de la ciutat es cosa de tots, dels qui tenen gos, els qui fumen, els qui mengen xiclet, els qui escupen, els qui, en definitiva embruten la ciutat. Potser no serà immediat però segur que el resultat serà més durador.
Això se'n diu educació i civisme i no papanatisme.
bona setmana!!  

dimecres, 2 de novembre del 2016

insultar o dir la veritat

El mes important del que ha passat la setmana passada a Madrid no es la victòria del Rajoy, ni l'abstenció del PSOE, ni el paperot de C's, el mes important ha estat el discurs "incendiari", ofensiu, in versemblant, i tot allò que pugueu imaginar, que el Sr. Rufian va deixar anar al Congreso.
I es que els Srs. del PSOE i derivats i afins li han dit de tot al tal Rufian, jugant, en el "colmo" de la imaginació desbordant, amb el seu cognom...... de tot però no he llegit o no he sabut veure la paraula mentider i es que se l'hi pot dir de tot menys mentider.
El Sr Rufian representa una nova manera de fer política i potser, dins del Congreso, un vertader nou polític.
No es hipòcrita, es jove, es directe i no te por. Domina el llenguatge i les llengües, es comunicador, controla el que diu i, sobretot, com ho diu.
Ell sol va catalitzar tot el debat al voltant de les seves paraules que es clavaven com a ganivets al bell mig de la falsedat del PSOE que no sabia com contestar ni que dir.
No podia contestar perquè qualsevol paraula hauria eixamplat la seva vergonya. 
No podien pas negar que se suposa que son un partit d'esquerres recolzant a un partit de dretes, votant lo oposat que els seus votants els havien demanat.....
Allà ells amb les seves consciències, es el seu problema, no pas el nostre.
Ara el Sr. González, socialista de carnet però em sembla que no pas de praxis, i tots els anomenats "barons", mot curiós en un partit republicà i d'esquerres, s'han quedat amb el cul a l'aire i la Sra Díaz ara es la reina de no res.
Però tornem a lo important, el Sr. Rufian, ell es el paradigma de la nova política.
Desmanega als españolistas perquè parla en castellà en lloc de català, perquè no forma part del "establishment" català, perquè les seves paraules no son retòriques, no menteix com els Rivera, Chacon, Hernando i la majoria dels seus companys de Congreso. No se si serà mai un gestor però polític, si que ho es.
Visca el nou polític!!
 

diumenge, 23 d’octubre del 2016

globalització

Fa uns anys es ve descobrir la paraula i el concepte "globalització". Anem cap a la globalització, aquest es el futur, etc.
Ara ja hi som al bell mig de la tan sospirada globalització i jo cada cop estic més convençut que això només es el pitjor dels enganys en el que ens han fet caure les grans potències econòmiques, i no parlo d'estats, parlo d'empreses.
La globalització, d'entrada significa el creixement imparable de les grans corporacions que, poc a poc o molt ràpid, es mengen a les empreses mitjanes i petites i les que no es deixen menjar desapareixen perquè no tenen prou força per a competir.
El segon punt es la reducció del nombre d'empreses i per tant d'opcions de triar i de competir.
Quin son els competidors de Google, de Microsoft, d'Amazon. No en tenen i si algú creix lo suficient com per ser un perill, senzillament el compren.
Això, a curt termini, es profitós per molts empresaris petits que s'enriqueixen ràpidament si han creat un projecte innovador i el poden vendre però molt pocs d'aquests projectes son productius i menys encara construeixen treball.
Aquestes macro empreses generen enormes guanys però per a un sector molt reduït de socis que apareixen a les llistes Forbes i companyia però i els centenars de milers de treballadors que pengen d'elles son pous de misèria, on ningú no sap que hi passa realment.
Aquí tenim l'exemple de les navilieres que viuen de treballadors filipins que viuen aïllats 6 mesos l'any amb sous de misèria o els treballadors dels emirats que viuen en semi esclavatge o els operaris de les fàbriques índies que produeixen peces tèxtils a preus de misèria i així podem seguir tot el temps que volgueu.
Apple mateix ven molt car uns aparells que es fabriquen a Xina en fàbriques completament hermètiques d'on mai no se sap el que hi passa.
A mes, aquestes grans corporacions no paguen impostos enlloc. Son els que mes guanyen i els que menys paguen perquè reben tractes de favor de tots els estats sempre que cal, com ara Irlanda, Luxemburg, Malta, Panamà i molts altres.
Us heu preguntat mai quin es l'avantatge per a nosaltres de la globalització. Ens venen el mon de les telecomunicacions, internet i tots els serveis que rebem gratuïtament però realment creieu que algú regala res. 
No siguem il.lusos, no ens regalen res, ni molt menys
D'entrada ens fan signar contractes que ningú no llegim: Telefònica, Google, Apple i tots els qui sigueu capaços de recordar. amb aquests contractes els estem deixar que ells facin el que vulguin amb les nostres dades i nosaltres no tenim ni idea del que fan amb elles.
Ara diuen que els bancs s'han de fusionar i els petits desaparèixer. 
I que hi guanyarem nosaltres?, res, menys opcions a l'hora de triar i obligació d'acceptar el que els de dalt ens manin. No podrem viure sense ells però ho haurem de fer amb els seus regles de joc, quin panorama.
Bé, no us vull pas deprimir més abans no comencem la darrera setmana d'Octubre.
Ho podem evitar? imagino que si, però haurem de recular cap a maneres de fer i de viure de fa uns quants anys, on la qualitat sempre era millor que la quantitat i on les persones estaven per sobre dels diners i del poder.
Bona setmana

dissabte, 22 d’octubre del 2016

polític = hipocresia

Que deu tenir la política que es capaç de transformar les persones normals i voluntarioses en éssers corruptes, hipòcrites i, sobretot mancats d'ètica.
Es l'edat la que em fa ser un descregut, o l'experiència, o la rapidíssima evolució del nostre mon cap a un sistema molt allunyat d'ideals.
Llegia avui que el Sr. Pisarello ha tingut la barra de dir que l'exposició del Born ha sigut un èxit perquè ha costat 200.000€ i l'han visitat uns milers de persones......El problema es que a aquest individu no li cau la cara de vergonya i el seu codi ètic, si el té, no el fa demanar disculpes i plegar.
Tots els qui han muntat aquesta maleïda exposició han construït un despropòsit i no han estat capaços de rectificar quan encara hi eren a temps i han preferit enfonsar se encara més dins la merda de la incompetència.
Per a mi no es ni tan sols una qüestió de Born si o no però si una qüestió de Franco si o no i de tot el que ell representa. No han llegit, no han estudiat, no han analitzat, en definitiva no han fet res més que fer mal.
No semblen saber el que Franco encara es i representa. Imagino que no han portat una escultura de Hitler perquè no la tenien a ma, o una de Mussolini, posats a fer. 
El franquisme no es pas una entelèquia, es algo que molts Espanyols, Catalans han viscut en primera persona primer durant mes de tres anys de guerra salvatge i després mes de trenta de repressió, crueltat i corrupció. 
Jo, gràcies a Déu, només he viscut la part final d'aquest malson però els meus pares, que varen viure la guerra quan eren nens no han pogut oblidar mai el que aquell individu va arribar a fer.
Llegiu, llegiu que no fa pas mal i veureu el que ha estat el franquisme.
De fet no cal pas anar gaire lluny. L'actual ministre de l'interior n'és un bon exemple. Persones que no respecten les lleis i en canvi fan el que volen en nom de la llei.
Amagats en una suposada religiositat mal entesa, jutgen i decideixen sempre en funció dels seus interessos.
La Espanya de la corrupció, de l'amiguisme, del compadreo potser no neix amb el franquisme però si que amb ell s'hi afiança i es constitueix en "modus vivendi".
El Pisarello i la Colau i la resta de l'equip, podrien llegir una mica més i demanar perdó.
Em sembla recordar que, fa un temps, hi havia una Sra Colau que criticava amb fermesa els polítics que no feien bé la seva feina.
On deu ser ara aquesta senyora, per què no critica a l'actual alcaldessa de Barcelona i el seu equip. Potser es que la cadira i la vara d'alcalde canvien les persones.
Pobre Barcelona si encara ha de viure gaire temps amb aquest govern.
 

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Espanya i Catalunya

La lectura de Barcelona una biografia de l'Enric Calpena m'ha ajudat a confirmar una cosa que, dia rere dia, es ratifica: la història es repeteix.
Així que si llegíssim més història segurament no cauríem tantes i tantes vegades en els mateixos errors. La relació entre Catalunya i Espanya es conflictiva des de fa més de cinc cents anys i això es molt de temps com per seguir fent el burro.
Lliçó nº1:
No esperem gaire dels altres països perquè les decisions de tots ells estarà sempre subjecte i condicionada al moment i els interessos de cadascú i això pot significar que, en el moment de la veritat, estiguem força sols o, com a mínim, sense l'ajut dels qui nosaltres esperem. Això si, poden haver d'altres aliats imprevistos.
Lliçó nº2:
Cristòfol Despuig, autor de Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa (segle XVI), deia referint se als castellans: "tenen altre cosa pitjor, i es que volen ser tan absoluts, i tenen les coses pròpies en tant, i les estranyes en tan poc, que sembla que són ells els únics vinguts del Cel i que lo resto dels hòmens és lo que ha eixit de la terra".....
Repeteixo, escrit el segle XVI
Lliçó nº3:
Cito a l'Enric Calpena: Estem al Segle d'Or i es mostra un tret característic de la societat castellana: la Picaresca. "La picaresca explica com han de sobreviure més malament que bé una gran quantitat de persones que només amb enganys, una mica de feina dura i algun petit delicte poden aspirar a menjar calent"....sense comentaris
Lliçó nº4:
Cito a l'Enric Calpena "parlant de 1835.... Una fracció important de la burgesia s'aliarà amb el poder central, tan nociu en moltes coses, però a ulls dels rics, l'únic que pot garantir l'ordre i la conservació dels seus privilegis"....
No us sona això i no us recorda algú...
La comissió de fàbriques va repartir un pamflet que deia: si Catalunya arribava a ser independent acabaria en la misèria perquè tots els empresaris fugirien i no tindrien crèdit de l'estranger.... vaja el Margallo i el Bonet juntets, oi??
Bé, no us poso més cites perquè crec que es millor que llegiu el llibre i tots els que pogueu, així podreu construir la vostre pròpia opinió però fixeu vos que, segles abans que nosaltres, les mateixes paraules, els mateixos sentiments i les mateixes realitats que vivim avui ja hi eren llavors.
Així que, abans de tornar a ensopegar mirem que podem canviar per fer ho millor.
Bona setmana

dimecres, 28 de setembre del 2016

Parcs de Sant Cugat

A Sant Cugat/Valldoreix s'han inaugurat unes exposicions d'art al aire lliure. "Biennal d'Escultura. "Valldoreix dels Somnis" i només puc felicitar a l agent d'Amicart per la seva idea i feina feta.
Un dels tres indrets on s'hi han posat les escultures es l'anomenat: Parc de Sant Cebrià.
Aquest anomenat "parc" se suposa que es un seguit de tres espais fins fa poc temps abandonats de la mà de l'Ajuntament, un dels quals ara acull les escultures on, a corre cuita hi varen posar bancs i papereres perquè sinó les escultures hi serien sense mobiliari urbà.
Els altres dos espais, no goso dir ne parcs, l'Ajuntament no hi ha fet RES, bé, menteixo, en el tercer hi varen plantar 12 leilanders (arbusts, no arbres abans del estiu i ara, exactament la meitat son allà morts i ja està.
la anterior actuació en aquest espai va ser fer entrar una excavadora que va fer malt bé tot un tros.
Resultat, es un espai que al estiu ni els gossos ho volen anar i ho dic amb el màxim respecte per els gossos perquè com només hi ha rostoll sec (no plou i no hi ha rec) els animals es fan malt a les potes.
Finalment, i aquest es el punt més delicat, a la foto hi podeu veure les boques d'accés, imagino, dels pous de seguretat dels Túnels de Vallvidrera. La tapa d'un d'ells es mig oberta i si mai un dia una criatura i cau, tot jugant, hi haurà un disgust.
A mi em sembla molt bé que es promogui la cultura però si hi ha espais públics, lo primer es fer el manteniment de forma curosa i responsable. Si volem presumir de parcs, endavant però cuidem los com a tal

diumenge, 25 de setembre del 2016

Estat policia

Si anem a un aeroport hi trobarem policies i soldats amb els dits sobre el gallet. Aquest estiu, veieu fotos de les platges amb soldats patrullant entre mig dels banyistes, si passegem per Paris i altres ciutats trobarem soldats per els carrers, els soldats, les armes de foc ja no son una cosa que es veuen només a les pel.lícules.
Ara formen part d'aquesta manera de reaccionar dels governs dels països.
A mi això no m'agrada perquè no puc evitar pensar que això es francament volgut per alguns per aconseguir un seguit de coses de manera molt senzilla:
- tallar, de cop, drets fonamentals dels ciutadans.
- imbuir a la població la por, un dels pocs sentiments incontrolables e imprevisibles.
- crear un estat policial on el govern pot decidir, aleatòriament el que es pot fer i el que no.
- fer creure a la gent que així es com haurem de viure a partir d'ara, es a dir normalitzar la excepció.
Suposo que la llista pot ser molt més llarga i cadascú hi podrà afegir el que pensi.
A mi no m'agrada viure en un estat policial i la excusa del terrorisme no em val.
Mai es podrà evitar que un pertorbat pugui fer mal, encara que es destini tots els diners del mon per evitar ho.
De fet, als fets ens podem remetre, a pesar de les massives inversions en "materials antiterroristes no es va poder evitar l'11S, ni Atocha, ni Paris Hebdo, ni Niça, ni tots els atemptats que hi ha hagut a Afganistan, Turquia, i la resta del mon.
Potser soc mal pensat però cada cop estic més convençut que son els propis estats, tots ells sense excepció, que alimenten el propi terror perquè el preu que paguem els ciutadans som sempre nosaltres qui el paguem mentre que ells hi treuen grans beneficis econòmics i de poder.
Allò de que la realitat supera la ficció sembla cada cop més aprop.

Les dones i el burquini

Imagineu per un moment que les dones es posessin a discutir si el banyador dels homes es adequat o no, si tapa prou o no, si avergonyeix o no. Oi que no podeu, es clar, i es que l'home pot fer i desfer el que vulgui perquè es el rei de la creació.
I si no es així tan se val perquè una gran majoria d'homes així ho pensa i tots ells son els qui manen.
En un mon "normal" si aquest qualificatiu tingués sentit per definir un mon, les dones haurien de ser, son les qui han de dir com volen anar vestides. 
Veig aquesta polèmica sobre l'us del burquini i crec retornar a l'època de les sufragistes a Anglaterra, quan les dones tenien que lluitar per poder tenir el dret a votar, dret que la majoria dels homes no els volia reconèixer.
Això avui sembla llunyà però en ple segle XXI les dones encara son tractades com a éssers de segona, sotmeses als homes i no cal mirar als països àrabs, als països més avançats del mon, les retribucions de les dones son inferiors a las dels homes així, que anem prenent nota.
Avui encara s'ha de parlar de quotes de dones per compensar les desigualtats entre homes i dones.
Això es lluny, molt lluny de la normalitat i encara ens manca molta educació per tal d'arribar a un mon on homes i dones només siguin diferents en el sexe i no estiguin sotmeses a les arbitrarietats dels homes.
Per cert, això es tan estúpid com la nova moda de parlar de homes i dones quan ens referim a la gent en general per deixar ben clar que "reconeixem" a les dones.
Potser millor que parlem de persones i prou, menys feina
Bona setmana

diumenge, 18 de setembre del 2016

senglars

L'home, com a gènere, té un problema, bé en té molts, però un de força gros i es que no sap conviure amb la resta dels éssers que hi ha al mon.
L'home, que d'entrada es considera el rei de la creació, té per norma que ell té dret a ocupar el que sigui i com sigui i la resta ha de dir amen, i sinó, fora.
Fora vol dir exterminar, eliminar, eradicar, en definitiva, carregar se qualsevol mena d'oposició.
Així l'home ha transformat la natura, carregant se boscos i muntanyes (per treure minerals), eixugant mars i rius o canviant el seu curs, embrutant ho tot. Amb la resta d'humans, si li han fet nosa, l'home també se'ls ha carregat, pobles sencers. Així que, amb aquest curriculum, que voleu que hagi fet amb els animals, doncs el mateix exterminar fins a la seva eliminació.
Ara els ha tocat als pobres senglars i el seu temps es a punt d'acabar. De fet, els senglars ja eren aquí a Collserola, abans que nosaltres i bé, mentre no ens feien nosa, no passava res però quan als senglars se'ls ha acabat el menjar o la tranquil·litat de viure sense nosaltres, els homes, doncs han vingut a viure amb nosaltres.
No crec pas que la seva sigui una ocupació violent ni premeditada sinó condicionada per les circumstàncies.
I fins aquí la primera part, el que anomenem l'enunciat del problema.
Quina es la solució?
La més divertida es la del Fernández Diaz del PP, germà de l'altre: posar multes a qui doni de menjar als senglars i organitzar caceres, vaja las "monterías" de l'època de Franco.
Fixeu vos que ràpid ha trobat els culpables: nosaltres que, aparentment ens entretenim a donar de menjar els senglars!!!! i la solució: cop d'escopeta. En el seu anàlisi del tema no es veu enlloc que es preocupi de buscar l'origen del problema. Anem a lo pràctic, mort el gos s'ha acabat la ràbia.
Jo no he vist a ningú donant de menjar als senglars, més aviat tothom gira cua perquè no sap com poden reaccionar i si els senglars mengen de les escombraries  es perquè hi deu haver masses llocs on la gent no disposa de contenidors per tirar les deixalles.
En canvi no he sentit pas a parlar de seguiment de la evolució d'aquests animals els darrers 10 anys, per veure on eren, com vivien i que ha canviat perquè ara vinguin a casa nostre. No serà que som nosaltres qui hem ocupat el seu habitat? i, si així fos, no seria convenient que aquests polítics preclars es preocupessin, no només del negoci immobiliari i vigilessin evitar trencar el delicat equilibri de convivència entre persones i animals.
Si els senglars tinguessin on viure i menjar del que a ells els agrada i no les deixalles que nosaltres tirem, potser no faria falta matar.
Quan jo vaig venir a viure a Sant Cugat fa més de 14 anys, no recordo veure senglars per el carrer. Si abans això era possible, per què no ara?   

violència gratuita

El Sr. Antonio García, cuiner de professió era un home com tots nosaltres que, un mal dia va caure a mans d'un grup de salvatges des cerebrats quan tornava a casa de matinada amb metro, després de treballar.
Per el que he llegit, ni tan sols es va adonar del que li va caure a sobre perquè el varen atacar per l'esquena. Eren joves, uns quants (els covards mai ataquen sols) i amb admiradores (dues noies els acompanyaven i miraven).
Avui l'Antonio ha perdut un ull i va en cadira de rodes, mai més no podrà viure com fins ara, per què?, doncs perquè a uns quants els ha semblat divertit donar cops, fer mal, molt de mal i fins i tot gravar ho.
Evidentment aquest es l'extrem pitjor de la violència tret dels que empren les armes per a matar més gent, fer més mal encara però la violència es al bell mig de la nostre societat i no fem res per evitar ho.
La violència pot ser física però també pot ser verbal i aquesta es molt més freqüent i tanmateix perillosa. Qui de nosaltres, conduint el cotxe no ha estat insultat i amenaçat amb les mans per haver fet una incorrecció o, pitjor encara, per recriminar a qui l'ha fet.
El pitjor es que aquesta violència es a totes les edats i comencen amb els nens que, veien el que fan els grans se senten animats a fer el mateix.
Aquest no es un problema del nostre país perquè altres també ho pateixen però si es un problema social i, sobretot, educatiu.
La educació segueix sent el punt més feble de la nostre societat i aquí si, a Catalunya ens manca molt de camí per recórrer. Ja no penso en l'estat sinó en nosaltres.
Violència per violència i violència "justificada" son dos de les nostres pitjors xacres.
Quan sento allò que ara s'anomena violència de gènere, una forma elegant de dir que un home ha matat a una dona, senzillament perquè es creia amb dret a fer ho, això, conciutadans, ens ho hem de fer mirar.
Segur que la TV i el cinema han desmitificat la violència i l'han integrat en les nostres vides però no hem sabut separar la realitat de la ficció i aquesta, ara, s'ha quedat enrere respecte a la realitat.
No sé pas com es pot revertir això però si sé on s'ha de començar: a les escoles.

diumenge, 11 de setembre del 2016

Turisme de qualitat, no de quantitat

Barcelona es una destinació turística, això es un fet innegable que alguns diuen que va començar amb la invasió d'Italians al Mundial del 82.
Això ja no es pot evitar i no s'ha d'evitar perquè d'ells en depèn un bona part dels ingressos de Barcelona i rodalies. De fet tota Catalunya ha estat descoberta gràcies a Barcelona i no al inrevés.
El turisme no es dolent per definició i, de fet, la tendència del mon cap els serveis més que la producció ens obliga a viure d'allò que ens pot resultar productiu.
Ara bé, tots els extrems son dolents i més quan s'ajunten molts factors al mateix temps.
La gran eclosió del turisme ha estat mèrit de la ciutat però també es mèrit del clima, la ubicació, els serveis oferts i, no ho oblidem, les circumstàncies dels nostres competidors.
Aquest es un punt no gens menyspreable. La majoria dels països riberencs de la Mediterrània, avui, no son bones destinacions: Egipte, Tunis, Algèria, Grècia, Turquia, França fins i tot, pateixen directament el terrorisme o la inseguretat i això afavoreix que avui, Barcelona sigui la joia de la corona.
Però tornem a casa, diu la dita que un es pot morir d'èxit i això pot passar a Barcelona perquè, en primer lloc, els nostres polítics (que estrany) no han sabut ni saben gestionar ho.
Un segon motiu es que, com la crisi ens ha empobrit a la majoria a canvi d'enriquir uns pocs, això ha fet que la imaginació es posi a treballar per buscar la supervivència de manera legal o no.
Molts negocis s'han posat en marxa perquè la gent no té alternatives de treball i això també es cosa dels nostres dirigents, no ho oblidem. Uber, per exemple, AirBnb, son nascuts de com buscar se la vida quan no tinc altre solució. Un no es posa a conduir amb Uber per plaer sinó perquè no pot fer altre cosa. Un posa a llogar el seu pis o casa seva perquè així guanya el que no pot per altres mitjans. Això si, mentre la Colau i cia bloquegen els hotels de luxe perquè això queda bé amb els votants.
Estem canviant el nostre model de ciutat per el de una ciutat "low cost" com ara es diu i això, amics, es anar de pet al fracàs. Recordeu Vueling, Spanair?
Barcelona serà un èxit el dia que no es miri cap a buscar volum de turisme sinó qualitat de turisme. Quan es valori i s'ajudi i es promocioni el turisme amb valor afegit i selectiu.
Tots els mitjans del país parlen de record de turistes i això sembla un èxit però no ho es pas. El que s'ha de mesurar es la despesa per cap.
L'altre dia vaig dinar (mala pensada) en una cafeteria que fa cantonada Passeig de Gràcia amb Casp. Val a dir que primer havíem provat en un lloc de tapes uns metres més amunt d'on vàrem marxar senzillament perquè no ens feien ni cas. Doncs el lloc em va fer caure l'ànima als peus: música a tot volum, tot el servei era forà i el menjar, sense comentaris. Aquest lloc, fa anys era un bon lloc per menjar. Ara tant se'ls en dona. Els es igual que la gent no repeteixi perquè el seu client es el turisme d'un sol cop. Un cop, una clavada i anem per un altre.
No els puc criticar, fan el que volen o el que poden però així ens carreguem el prestigi de la ciutat. No oblidem que els que venen i no els agrada el que troben, després ho expliquen als qui poden venir. Llegia fa poc que Venècia ja ha perdut la majoria dels seus habitants (només en queden 50.000) i que allò sembla un parc d'atraccions per a turistes.... si veus les barbes del veí pelar, posa les teves en remull....
Barcelona ha de vetllar per la qualitat dels serveis, no ha de ser populista, en lloc de crear super illes, que no deixi desaparèixer els comerços antics, amb personalitat, que la gent amb cultura i criteri busca i valora. Que no deixi convertir tot el centre en un cúmul de franquícies fotocopiades. Que fomenti la cultura museística que atrau a molta gent molt més adient que el turisme de borratxera. Que realment es prengui de manera seriosa els robatoris, manters i qualsevol activitat il.legal (perquè els manters son il.legals) i aposti per allò que aporti valor afegit. Volem una estació a la Sagrera però quan un arriba a Sants el primer que veu al sortir al carrer son paradetes de menjar i objectes turístics..... Volem vols intercontinentals però un ha d'esperar 45 minuts per recollir la maleta.....Volem però no fem.
El proper que perdrem es la Barceloneta, barri mariner i pescador que estem transformant en hotels i apartaments il.legals en lloc de preservar lo amb cura i criteri perquè mantingui, dins del possible la seva essència de barri. Restaurar cases, afavorir que els veïns re inverteixin en casa seva, evitar la massificació, regular la creació de serveis, re descobrir el barri i fer lo més humà i de més qualitat.
Bé podria seguir tot el dia amb més i més punts.
Llàstima que els nostres polítics no mirin més enllà de les properes eleccions i els seus vots, sinó podríem fer de Barcelona, una gran ciutat.  

dilluns, 5 de setembre del 2016

de gossos i persones

Aquest estiu s'ha parlat, i molt, dels gossos i la platja i d'on poden anar o no.
S'ha obert una espècie de mini espai a la platja de la Barceloneta perquè els gossos es poguessin banyar amb els seus "amos". Lo suficient perquè l'ajuntament pugui presumir de consciència social i alimentar tots els mitjans que s'hi han abocat. 
Aquest cap de setmana un article parlava de que a Sant Pol, una quinzena d'entitats s'han posat d'acord per reclamar la fi de la prova de platja per a gossos. Segons uns perquè posen en perill als corb marins!!! que, segons sembla son prioritaris per davant dels gossos...
Tant a Barcelona com a Sant Pol es queixen, també, de la manca de vigilància per impedir, i suposo castigar, als infractors.
jo, amb franquesa, n'estic fart de tanta hipocresia i sobretot per la manca de rigor d'uns i altres. En el mon civilitzat, la convivència entre gossos i humans no es qüestiona, es perquè es una cosa natural.
Que un gos no es un humà ja ho sabem però on es dit que els humans som millors que els gossos en comportament i sociabilitat.
He arribat a llegir que "els gossos embruten les platges". Jo, aquest cap de setmana, a la platja del Masnou, he pogut veure desenes de persones fumant i apagant les burilles a la sorra que allà es queden. No sé quantes persones han "pixat" a l'aigua just al costat d'un que passava al costat boquejant i empassant el que no toca. Ah, però això no compta.
Per què mai no es crida als qui tenim gossos per legislar aquests temes i per fixar regles.
per què els gossos estan estigmatitzats i son culpables de tota la brutícia de les ciutats i les platges i ningú no diu res de les escopinades, les burilles al carrer, els papers, els xiclets i tantes altres coses no degradables que els humans deixem al carrer.
L'Ajuntament de Barcelona son uns hipòcrites que no resolen cap problema, només remenen la cua per fer veure que fan però no fan res de constructiu, com a mínim en aquest tema, i d'altres.
Un gos es un ésser viu, dotat d'un nivell d'intel.ligència (verificat per estudis internacionals), capaç de comunicar i sentir i amb una entrega abnegada al servei del home.
Utilitzat com a soldat, pastor, bomber, detector de bombes, caçador, el que volgueu, però mai reconegut com el que es, un gran company i amic dels humans.
Els qui no teniu un gos segurament somriureu de manera condescendent al meu escrit, però es que no teniu ni idea del que no coneixeu i això no us fa ser superiors als altres.

 

persones

L'altre dia vaig veure aquesta foto i em va agradar molt per el seu significat.
Un home gran grec, recollint i acollint un petit refugiat a les seves costes.
Quanta humanitat en aquesta persona que no es preocupa de si el nen es Sirià, Afganès, Somalì o el que sigui, ell veu un nen en perill i el salva i el du a terra. 
Segurament ell no deu disposar de gaires mitjans i això tampoc importa, ell es una persona que, senzillament, es preocupa de salvar un altre persona.
Si tots fóssim capaços d'actuar amb aquesta generositat i aquest despreniment, segur que el mon aniria molt millor.
Llàstima que els dirigents del mon no tenen la grandesa d'aquest home.
Bona setmana! 

dilluns, 22 d’agost del 2016

vacances a la platja

Estiu significa majoritàriament vacances i vacances significa majoritàriament sol i platja i platja significa majoritàriament gent, molta gent.
No puc negar, ni vull, que a nosaltres ens agrada molt el sol i el mar i això, e la mida que les nostres vacances van lligades al calendari tradicional de la majoria de la gent, significa gent, molta gent.
Les vacances ja s'han acabat i feia dies que volia explicar algunes pensades que he tingut durant aquestes vacances:
D'entrada he tingut sort, molta sort, perquè hem anat a Menorca, la meva segona terra i hem gaudit de sol, tramuntana, aigües increïbles, hem menjat força bé i sobretot hem descansat.
Però Menorca també significa gent, molta gent. Mai "ses illes" no han tingut tanta gent i això fa que es perdi molta qualitat de vida i de descans. Espanya i Catalunya també han optat per quantitat molt mes que qualitat i això genera gent, molta gent i degrada el país a canvi de pocs ingressos.
De fet, un autòcton de Menorca ens va dir que a les plataformes, un d'aquells llocs on només hi anàvem els locals i els de "sempre", ara li diuen la "pinguinera" i vaig gosar preguntar perquè. La resposta va ser lapidària: perquè està sempre plena de guiris....
Un altre dels llocs tradicionals per a nosaltres: cala Presili, vàrem marxar quan vàrem veure la quantitat de cotxes que hi havia al accés....
Però vacances també significa explicar com es avui el mon i d'això vull parlar.
D'entrada dos mons: el dels que en tenen i l'altre. Els primers se'ls veu majoritàriament als barcos i les grans cases o no els veus. Els altres érem a la platja, fidel retrat de cap on va el nostre mon, cada cop menys tenen més i els altres ens amunteguem.
Ignorem els primers tal i com fan ells amb nosaltres i em concentro en els segons.
La platja es "algo" força democràtic i internacional e intergeneracional.
Pots veure cossos desbordants de carn endinsats en banyadors minimalistes, carns excessives, blanques o vermelles, si venen del nord d'Europa, tatuades de dalt a baix sobretot si son angleses, cossos que treuen el singlot i provoquen estrabismes visuals. Panxes cerveseres que semblen globus a punt d'explotar.
Hi ha dos tics que homes i dones no poden evitar: totes les dones s'han de posar les calces be les calces per darrera i la majoria dels homes s'han de posar la ma al paquet per posar lo al seu lloc.
En això no hi ha gaires classes, pot ser més o menys dissimulat però son gestos repetitius.
Un altre acte democràtic es la ocupació d'espai. Quan arriben les famílies els rols es reparteixen per muntar la sombrilla (el para-sol en català, però tothom diu sombrilla), reparteixen les tovalloles per guanyar espai de protecció i superfície tèxtil, posar quilos i quilos de crema protectora als nens que tot seguit van a l'aigua. 
Tot molt molt, bé no sé com dir ho, ja m'enteneu.
De qualsevol manera no em queixo, unes ulleres de sol i un bon llibre son un escut màgic que em permeten refugiar me en un altre mon.
Gràcies per poder gaudir de vacances i espero que l'any que ve, en lloc de fer les vacances el mes d'agost les pugui fer les un altre mes.
 

JJOO

Els JJOO de Río ja son història. D'entrada he de dir que ni en soc cap expert ni tan sols he vist les cerimònies però he vist alguns esports i he llegit abastament sobre el tema. Es un fet que no han estat uns jocs com els altres però si aquest fos l'objectiu el punt de sortida ja seria dolent i tots aniríem errats.
El sistema d'elecció de la ciutat ja es, si mes no, dubtós tenint en compte que molts dels membres del COI ja se sap que son corruptes (que extrany oi?).
Bé, un cop triat Rio el mon ja hauria de saber que Río no es, ni pretén ser una ciutat com les tradicionals capitals europees. Es, i ho era quan va ser triada, el referent mundial dels països emergents i que representen el futur del mon, juntament amb la Xina, Índia, Sud Àfrica i Rússia. Río es també la primera ciutat de l'Amèrica del Sud que ha aconseguit uns jocs i en portem uns quants de fets.
La quasi totalitat dels jocs s'han fet a ciutats europees i/o nord americanes exceptuant Tokio, Moscú i Pekin.
De fet els jocs sempre han estat una festa muntada per als occidentals i a mida dels occidentals.
Tota la premsa internacional ha criticat els molt i molt defectes que han tingut les instal.lacions però pocs han parlat del mèrit que té que una ciutat com Río faci l'esforç que han fet, de com ho han pogut dur a terme. Tampoc no es creia que Barcelona fos capaç de fer ho i ben bé que va anar la cosa.
No s'ha criticat que el COI i els seus patrocinadors han ignorat als Brasilers en la seva gran majoria fent uns jocs excloents per la majoria de la població i sense respectar els seus costums.
Bé que es va omplir Maracaná per veure la final Brasil Alemanya, 80.000 Brasilers i alguns Alemanys que varen fruir del seu esport, el que la majoria practica.
Ningú no critica que als JJOO hi hagi una hípica elitista i, amb perdó, poc esportiva, o el golf o fins i tot el tir, esports mes aviat amb poc sentit avui.
Ningú no critica que els tenistes tinguin dos assistents que els aguantin les tovalloles, un a cada costat i els recullin les pilotes i que exigeixin silenci per a jugar. No se suposa que l'olimpisme es per que el públic cridi i animi els seus???
Ningú no critica que els jugadors de la NBA estiguin en un creuer apart per no baixar del seu nivell i no barrejar se amb la resta d'esportistes.
On es l'olimpisme amateur, el que se suposa que regeix aquests jocs? o es que ara els JJOO ja son els BBJJOO, es a dir els Jocs del "business". Negoci que deuen fer alguns com el COI i els seus membres però no pas els atletes que han invertit 4 anys per poder gunayr o perdre en uns minuts.
Sembla que els diners ho embruten tot, fins i tot l'olimpisme.
Em quedo amb la felicitat de la gent de Río que s'han sentit el centre del mon durant uns dies, que alguns fins i tot hi hauran guanyat alguns diners, que molts hauran oblidat les seves misèries una estona, Igual que ens va passar a Barcelona.
Em quedo amb la felicitat dels atletes que han guanyat o perdut però han lluitat per ells mateixos.
Llàstima, com sempre, dels polítics que han intentat envoltar de banderes els guanyadors i han amagat als perdedors.
Tokio tornarà a tenir els Jocs el 2020 i segur que allà tot funcionarà perfecte, sense cap falla enlloc però potser no seran uns jocs tan humans com els que han acabat ahir.
Salut Río i felicitats, sou molt i molt bons!!!
Els vostres han estat els primers jocs diferents

diumenge, 24 de juliol del 2016

Lehman Trilogy

Si encara hi sou a temps no us la perdeu, l'obra s'ho val però, sobretot la interpretació es superba. 
Tots ells ho fan tan bé que, per un moment, un pot perdre el fil del missatge que el text ens vol transmetre. Segurament del millor que em vist aquest any al teatre. Escenografia, muntatge, direcció, tot mereix un deu.
Dit això, un cop digerida l'obra et queda el regust amarg del seu contingut i aquest no et deixa indiferent.
Com, en tres generacions, el mon ha canviat tant que ja hem oblidat d'on venim i pensar en el on anem em fa una gran por.
L'autor, Stefano Massini, ho resumeix en una frase colpidora: abans compràvem per necessitat, ara comprem per comprar. 
Aquesta setmana he tingut dos sopars amb amics i, en els dos casos, hem acabat amb un regust amarg, a pesar del sopar entre amics, que "no anem bé", que el mon no gira cap on hauria d'anar i tots podem prendre mal.
Sempre, totes les generacions hem anat dient que el mon canvia i es normal que els qui ara som grans, pensem que el nostre era un mon millor però es que, amb tota franquesa, no veig que té de millor aquest mon d'avui.
Tot va accelerat, la vida, la feina, les relacions, les guerres, la evolució, els sistemes, tot corre de manera descontrolada i segurament aquest es l'objectiu d'uns pocs, aquells qui controlen i hi guanyen el que no està escrit perquè la gent, nosaltres, cada cop correm més per obtenir menys de res i no tenim esma de parar perquè sembla que si parem prendrem mal.
Els nostres fills ja no saben el que es una feina fixe, els seus sous baixen en lloc de pujar, han de marxar per poder treballar, les seves relacions son menys estables, corren i corren i viuen en un entorn més dur, menys amable, on costa més relacionar te amb la natura i les coses senzilles, on tot s'ha de veure a través d'una pantalla en lloc de mirar ho al natural.
No fa pas gaire llegia que ara la gent viatja per fer fotos i ensenyar les als altres. Lo important no es veure les coses i els llocs, no es conviure i descobrir el  que visites sinó que els altres ho vegin....
La gent es relaciona a traves del mòbil i es millor 100 amics a la xarxa que un de debó al costat.
Les coses que comprem ja sabem que ens funcionaran un màxim de 10 anys per què aquest ha de ser el plaç de reposició. Res ja no es per sempre, com abans. De fet, quan compres el que sigui, automàticament ja es quasi obsolet perquè en pocs mesos sortirà una nova versió que invalidarà la teva.
Ja no es produeix, es sobre produeix perquè es tracta de mantenir, ens fan creure, una gran velocitat de producció. Em recorda aquella escena dels germans Marx quan van en una màquina de tren i van cridant: "más madera, más madera, que es la guerra!!!!!!"
Cal? Definitivament crec que no. en l'obra d'en Massini, en varis moments repeteixen algo així com en els 50 estàs en la plenitud (crec) i, això si que ho recordo, en els seixanta tens la saviesa.
No em considero savi, com a màxim ruc, però l'edat em dona una certa perspectiva i l¡únic que cerco es com baixar d'aquest tren sense prendre mal.
Menys es més!!!
Jo he viscut molt i bé però arribo cansat, amb desencís i patint per tot el que la meva cursa ha implicat i implica. No em penedeixo de res perquè no crec haver fet mal a ningú però si podes tornar enrere, algunes coses, en l'àmbit laboral sobretot, les canviaria i molt.
No sé pas com acabaré però ja no m'agrada el que veig i, si aquest ha de ser el nou mon, prefereixo veure'l una mica de costat.
Aquest cap de setmana un noi jove ha matat nou persones en un atac de bogeria, segons uns però si escoltes les seves darreres paraules semblen las d'una persona arraconada per tot i tots i que cau en la desesperació. Justificable?, no, segur que no, però, has de ser molt fort per evitar ho. 
Fixem nos en l'increment de la violència, domèstica, religiosa, al carrer, a tot arreu i pensem si no es el propi sistema qui ens força, per sobre de les nostres pròpies possibilitats i alguns, pocs o molts peten i llavors es descontrolen i fan mal.
Aquest sistema té coses perverses que semblen amagades però son ben reals.
Un mon que dirigeixen unes poques empreses i unes poques persones on la resta som titelles, números o com ara s'ens anomena: "big data".
Jo, amb el vostre permís, intentaré frenar i baixar sense prendre mal.
Bona setmana!! 

dissabte, 25 de juny del 2016

Democràcia, segur?

El Brexit hà estat una gran lliçó de democràcia i, sobretot de maduresa d'un poble. Jutjar el que es votava es difícil perquè els propis anglesos tenien molts dubtes. Aquesta setmana he estat amb uns quants i cap d'ells es declarava obertament favorable a una o altre opció.
Però aquest brexit ha servit per retratar, encara més alguns polítics espanyols.
El Rivera i els del PP, qui si no, han fet unes declaracions curioses.
En primer lloc diuen que fer referendums es perillós!!!!! després que algunes decisions les han de prendre els polítics i no els ciutadans!!!! els referendums porten desunió!!!
Renoi, això es totalitarisme pur, no? Dels franquistes del PP un encara ho pot pensar però del Rivera vol dir que els "cachorros" venen tan franquistes com els anteriors.
Algú els hauria d'explicar que un referendum es l'essència de la democràcia, significa que el ciutadà vota i vota amb llibertat i si el que vota es diferent del que volien els polítics significa, ni més ni menys, que els polítics anaven errats, no pas el poble.
Demà aniré a votar, un cop més, i votaré per eliminar del mapa aquests polítics.

 

diumenge, 12 de juny del 2016

Violència gratuita

Aquest cap de setmana ha començat la Eurocopa i el mateix dia han començat les baralles entre aficionats Anglesos i Russos. Resultat un home en estat crític i no se quants ferits i detinguts. No els ha fet falta ni tan sols jugar el partit, senzillament s'han vist i s'han esbatussat.
Al barri de Gràcia, amb el tema de la ocupació del local, hi ha hagut, durant uns quants dies, esbatussada general.
Dia si, dia també hi ha un maltractament o un assassinat per violència de gènere (tal i com es diu ara).
I avui, als EEUU, un home ha matat unes cinquanta persones abans de morir ell mateix.
Que ens passa que ni tan sols necessitem un motiu per atacar, violentar, fer mal.
No cal anar gaire lluny, senzillament quan condueixes, t'adones que si crides l'atenció a qualsevol que faci una infracció, que la fa expressament, segurament et guanyes un crit, un insult o una agressió verbal. A mi m'ha passat.
Això es conseqüència de la banalització de la violència que veiem constantment a la televisió? als jocs d'ordinador?
Som genèticament violents? o es que hem perdut valors i vincles entre persones i dins la societat? No serà que la manca de comunicació real i física, el contacte i la interacció entre persones, la introspecció afavoreix aquestes reaccions violentes.
O es que mai no hem deixat de ser violents.
La història de la humanitat es medeix per la seva violència que mai no ha mancat.
Sap greu veure que la societat es radicalitza i mentre uns tendeixen a buscar la pau i la concòrdia, altres, potser menys però si més notoris, es dediquen a fer mal. Sobretot es curiós fer notar que aquests violents necessiten el grup per que solen ser covards i el grup els dona cobertura. Es tapen la cara perquè son covards i son covards perquè la seva violència es la seva impotència.
Tant de bo que la societat s'adoni que per aquest camí no es va ennloc.
Bona setmana!

dilluns, 6 de juny del 2016

Benvolgut Joan

Benvolgut Joan,
Ens has deixat, m'has deixat i avui m'he sentit molt malament i tot el cos i el cor em fan mal.
Ens vàrem conèixer fa més o menys 46 anys i jo no puc explicar la meva adolescència ni una bona part de la meva vida sense tu.
Ho vàrem compartir tot, amics, amigues, aficions, esports, viatges, la Granés. Les nostres famílies es varen construir al mateix temps, jo vaig ser el teu padrí i tantes i tantes coses.
Només el temps, ell, com sempre, ens va anar distanciant perquè els nostres camins no anaven per el mateix lloc.
Tot i això, i a pesar de tot, ens veiem molt de tant en tant i els records esborraven ràpidament tot el temps que havíem perdut un lluny de l'altre.
Tu sempre has estat el MEU amic, en majúscules, aquell amb qui has crescut i compartit secrets inconfessables. Aquell que sempre era allà, quan les coses eren mes complicades.
Avui t'he perdut tot d'una, sense poder acomiadar me i he plorat perquè el pitjor que et pot passar, no es perdre algú estimat, sinó no poder dir adéu i fer una darrera abraçada.
Tot es queda a la gola i les paraules i els sentiments queden atrapats perquè ja no els podràs expressar mai més a qui tu estimaves.
Has marxat massa d'hora tot i que el teu cos ja t'havia avisat masses vegades i ara que t'havies alliberat de totes les obligacions i podies començar a viure en pau, has tocat el dos. Ni un any has tingut de pau.
La vida no es gaire justa amb masses persones i tu has rebut masses cops.
Jo no he estat a l'alçada i només ara m'adono de lo estúpida que es aquella frase de "a veure quan quedem" o "ens truquem" i res no passa en masses setmanes o mesos.
Ara ja es massa tard per a poder demanar perdó. Tu em necessitaves i suposo que no ho he fet prou bé.
Joan, no sé si pots llegir o escoltar les meves paraules però desitjo de tot cor que, allà on siguis, siguis més feliç que en aquesta terra que has deixat.
Deixes un parell de fills que et trobaran molt a faltar, una germana, la Margarita, que no té consol i uns amics: el Josep Maria, la Mercè, el Ramon, l'Agustí i jo entre molts.
Descansa en pau amic
 

diumenge, 5 de juny del 2016

Armènia

Negar el que va succeir a Armènia a mans dels Turcs a finals del segle XIX i primers del segle XX es senzillament una gran hipocresia i una manca d'humanitat.
Tot i això han fet falta 100 anys, cent, perquè el parlament Alemany ho hagi reconegut, això si, sense la presència de la Sra. Merkel per no "ofendre" al Sr. Erdogan.
Si llegiu "el libro de los susurros" de Varujan Vosganian, Pre Textos, i només deu ser un de tants, descobrireu la misèria humana i com es pot deixar morir tot un poble sense que la resta del mon no obri boca.
Els Turcs d'avui no son pas culpables del que els seus progenitors hagin pogut fer fa 100 anys, sempre i quan tinguin la honradesa de reconèixer que allò va passar. Son culpables si no accepten una veritat flagrant. Els Armenis d'avui mereixen aquest reconeixement tardà.
No tinc ni idea de quants països encara no ho han reconegut i entenc menys encara que siguin tan poc humans com per defugir destapar un dels pitjors períodes registrats el segle XX.
Els Armenis, com tants altres pobles exterminats o quasi exterminats, han tingut la mala sort de no ser rics, no tenir "protectors", i fer més nosa que servei per algun poderós.
Diuen que la història la escriuen els guanyadors i per això fan falta anys i homes i dones valents/tes, que, poc a poc, aconsegueixen recuperar la memòria històrica.
A tots els continents hi ha, o millor dit, hi ha hagut pobles que han patit el mateix que els Armenis o fins i tot han desaparegut del tot.
La llista es llarga i jo no els conec pas tots.
Només sé que, com a Català, m'identifico amb els pobles que han patit o pateixen algun tipus de repressió.
Llarga vida al poble Armeni!!
Bona setmana

dissabte, 4 de juny del 2016

Túnels de Vallvidrera

He llegit els darrers dies que s'està plantejant eliminar els peatges en algunes vies Catalanes. Sembla que en algun cas acaba la concessió i d'altres es vol anticipar aquesta data.
Curiós però enlloc he llegit res dels Túnels de Vallvidrera, de que anul.lin el peatge a una de les obres més incongruents que conec.
En primer lloc, com es que per entrar a una ciutat s'ha de pagar peatge??? Que jo sàpiga només Londres cobra als cotxes que hi volen entrar però cobren a TOTS els cotxes, no només als qui venen d'un costat.Per què no hi ha peatge a la Meridiana o a la Diagonal, també son autovies o autopistes en els seus accessos.
En segon lloc per què el túnel de la Rovira es de franc i els de Vallvidrera no? si es que la cosa va de túnels.
Es que els qui venim d'aquella zona: Sant Cugat, Rubí, entre altres, som diferents?
Si poguéssim trobar resposta a aquestes primeres preguntes, llavors hauríem de començar per el segon grup de qüestions.
Un paga per us quan et donen un servei i si el servei no es correspon, no pagues.
Pregunteu a tots els conductors que, cada dia de la setmana, hem de fer cues de 15 i 20 minuts per creuar un peatge i/o per entrar al túnel si volem entrar a Barcelona o be fer cues igualment de sortida perquè només hi ha un carril i es que, oh meravella, els Túnels només tenen tres carrils i això fa que sempre hi ha un sentit perjudicat. Entenc que paguem perquè es una via ràpida però si la rapidesa desapareix i el servei no es el promès per què paguem?
Com es possible, i seguim amb les preguntes, que els accessos dels Túnels a les Rondes estiguin tan poc adaptats a la realitat d'avui, provocant cues de més de 2 kilòmetres per accedir a les Rondes cada matí, ja que només hi ha un sol carril i una sola sortida per entrar a les Rondes (dues direccions) i sortir fora del scalextric. En definitiva un sol carril per a tres destinacions!!!!
Finalment, si hem tingut la sort d'entrar a Barcelona i el radar amagat a la dreta no ens ha fet cap foto, llavors hem de lluitar per poder entrar a la Via Augusta, col.lapsada també i/o intentar girar cap el carrer Vergós. Ai las, aquí els genis de trànsit s'han lluit. El carril de la dreta no s'hi pot accedir fins que no ets a uns 20 metres del gir cap a Vergós i es nota que qui ha dissenyat les ratlles no hi ha estat mai a les 8 del matí. 
Evidentment, els conductors ja ens hem acostumat a infringir unes ratlles mal traçades i es que els conductors som rucs però fins a un límit i quan les coses estan mal fetes, reconstruïm les normes.
Finalment, una pregunta, per què el recorregut del túnel fins el peatge està limitat a 90km/h? es o no es una autopista?
 

dijous, 26 de maig del 2016

pirates legals

Fa uns quants segles els Anglesos, sempre més intel.ligents que la resta, varen inventar una figura: els corsaris. Els corsaris eren "pirates" que es dedicaven a atracar els vaixells Espanyols i Portuguesos que tornaven de les Amèriques. Els Anglesos els finançaven i els protegien però no els reconeixien oficialment. Ells varen inventar aquesta figura d'il.legalitat legal que avui tenim als carres de tot Catalunya: els manters.
Els manters son gent, majoritàriament Nord africans sense feina ni papers. Fins aquí això seria un tema social i si venguessin artesania o similars jo acabaria aquí el meu escrit.
Però no, aquí es precisament on comença la qüestió per a mi. 
El que hi ha darrera tot això dels manters es un enorme negoci on senzillament s'explota als més febles en unes condicions inhumanes. El negoci es basa en la venda de productes il.legals, pirates, falsificacions que arriben de manera il.legal a Catalunya i que son venudes en un de les xarxes més segures: els manters!!!!
I com es això?, fàcil, els artífexs d'aquest negoci no apareixen enlloc, ningú no els coneix. Tenen uns punts de recollida dels productes pirates per els manters que ho han de pagar per endavant i ja està, senzill, sense impostos, sense mà d'obra, sense permisos, protegits per uns polítics (sempre ells) que no gosen atacar uns "pobres negres" que no tenen res.
I ja esta feta una cadena perfecte perquè ells, els manters, no pregunten ni protesten, ni discuteixen ni producte ni preu, per ells es només supervivència. Els polítics, de dretes i d'esquerres no fan ni faran res (podrien perdre vots) i, en aquest cas, afegim un nou grup: els ciutadans.
Si senyor tots els qui, en algun moment heu comprat algo a un manter, esteu cometent com a mínim una infracció perquè tots sabeu que compreu una falsificació. I el fet que molta gent compri falsificacions no ho fa menys il.legal. Així que ja ho sabeu.
Bona setmana!