dijous, 29 de desembre del 2016

tempus fugit 2

Fa un parell de dies parlava de la importància del temps i ahir llegia aquest text d'Espinàs a La Vella Capitana que transcric:
"No es estrany que els humans sàpiguen matar millor que morir. El mecanisme d'una metralladora és fàcil. El mecanisme que ha de posar en marxa la nostra acceptació de la mort és més lent i demana entrenar se en la més difícil de totes les renúncies. No esperar un altre collita i saber que al nostre voltant s'escampen noves llavors.
Es l'art difícil de morir amb un somriure, potser invisible".....
De vegades les obvietats son tan visibles que semblen invisibles.
Un bon cap d'any!!!

dimarts, 27 de desembre del 2016

tempus fugit

2016 s'acaba, l'any s'acaba i crec que aquest any ha estat un dels més difícils que jo recordo en quasi tots els aspectes. He perdut un bon amic, coneguts, familiars dels meus amics, la feina millor no parlar ne i només la família ha estat, en tots els seus aspectes, el meu refugi i la meva salvació.
No he trobat, ni en la política, ni en la societat, en el mon en general, aquells elements positius que t'ajuden a seguir caminant.
Tot i això i a pesar de tot, no soc capaç de deixar l'any sense un aspecte positiu, he descobert el temps!!
La gent parla d'internet, de la globalització, de les noves tecnologies, de tot el que sigui que els agradi parlar però no sentireu parlar del temps si no es l'atmosfèric.
Jo, en canvi, he descobert el temps en tota la seva magnitud i es que el temps es el que regeix tota la nostre vida i tot el que fem.
I així hem fet un tomb a les nostres vides, hem passat de gaudir del temps a supeditar ho tot al temps i deixar de gaudir del més preciós que tenim: el temps.
Deia algú que no podem comprar ni aconseguir més dies de vida però si podem omplir de més contingut els dies de la nostre vida.
En canvi ara malgastem sense mesura la nostre vida consumint la sense gaudir la.
La gent compra per internet i "exigeix" tenir a les seves mans el mateix dia encara que vingui de l'altre punta del mon.
Els cotxes, els avions, els trens, tot corre cada cop mes per arribar abans encara que es perdi el sentit de la distància i viatjar ja no es viatjar i descobrir sinó desplaçar se i col·leccionar llocs.
Entrem a internet i si la connexió no es instantània reneguem 
A la feina tot es per ahir o abans d'ahir i som esclaus del rellotge.
En definitiva girem al voltant del temps i ens hem convertit en el seu esclau.
Jo, en canvi, aquest any he descobert que el temps no es el meu amo, sinó que ell ha d'estar al meu servei.
Us ho recomano, poseu el peu al fre i gaudiu, poc a poc, assaboriu el temps i el moment.
Així el 2017, amb una mica de sort, us permetrà descobrir que la vida pot amagar moltes petites coses que valen més que tota la merda que veiem a primer cop d'ull.
Un bon any!!!
  

dimarts, 13 de desembre del 2016

Catalans, nens petits

Diu la dita: "divideix i guanyaràs".
Els Catalans som com a nens petits als que es molt fàcil enganyar. Només cal sembrar la llavor de la discòrdia i ja està, no es fa falta cap ajut per començar a discutir i perdre el nord del que ens guiava.
El que no s'ha de fer mai es menystenir al nostre rival. Ens hem cregut tant i tant que els de Madrid son tots "tontos" que els podem guanyar en qualsevol moment i això torna a ser un greu error. Val que n'hi poden haver de molt simples i no cal esmentar noms però també hi ha gent molt preparada, que normalment no veiem, i que son els qui dirigeixen, a l'ombra, les accions en las que nosaltres caiem de quatre potes un cop i un altre.
Si volem guanyar la partida ens hem de posar en la seva pell i jugar amb més saviesa i, si cal, ser més murris, però mai no seguir el seu joc.
Avui, a Catalunya, em temo que no tenim estadistes, aquells homes (o dones) que son capaços de cohesionar una força dividida, aquella persona que, sense distinció de partits aglutina al voltant d'un objectiu. Macià, Companys, potser els darrers.
Pujol podia haver estat el cas sinó fos perquè ell i la seva família varen confondre Catalunya amb el seu "cortijo" i Mas, potser ho hagués pogut ser però ha estat engolit per la mateixa corrupció del seu predecessor, encara que ell mateix no ho fos.
Puigdemont podria ser si aguanta en aquest silenci controlat i segueix avançant amb pas ferm, sense perdre l'objectiu amb gestos de cara a la galeria. Forcadell, per a mi té més carisma com a estadista però encara no ha agafat les regnes i en Junqueras, per el meu gust, juga massa a la puta i la ramoneta. David Fernández, finalment també podria però està massa escorat a una esquerra irreal.
Volem ser un país però ens manca un objectiu comú per sobre d'interessos particulars.
Som com a nens petits que corren darrera la pilota sense criteri perquè tots volen ser el protagonista de la jugada, i al final ens la prendran....
No oblideu que el Barça juga bé però es el Madrid qui acaba guanyant molts partits al darrer minut i, avui per avui, ells van per davant....