Bon dia a qui sigui que, per casualitat, llegeixi aquestes paraules.
Avui es 11 de setembre, la nostre Diada. Fa molts anys que no escrivia al blog, suposo que son els mateixos anys que fa que vaig començar a escriure a Twitter. Els temps canvien, i nosaltres amb ells.
Durant anys he escrit, encara que pocs ho han llegit, a Twitter, missatges curts (la xarxa obliga), i he intentat reflectir pensaments i idees. A mi m'ha servit per buidar el pap, davant de coses i fets que m'han semblat que requerien un posicionament.
Avui torno al blog, i espero seguir, deixant una mica de costat Twitter, o X, com es diu ara. torno perquè Twitter no em deixa escriure un text, només frases curtes i concises, i jo no soc pas un periodista, qualificat per aquesta tasca.
Vull escriure perquè m'agrada, perquè segueixo pensant que la paraula escrita es de les poques coses que podem deixar per quan ja no hi siguem, encara que ningú les llegeixi.
Vull escriure perquè no puc dir amb quatre paraules el que penso del racisme, el genocidi, les guerres, la corrupció i, per sobre de tot, el nostre Pais.
Així que, avui, la nostre Diada, no la del Govern de l'Illa, la dels Catalans, vull saludar a tots els qui, des de fa un munt d'anys, hem anat a la "mani del dia 11", quan hi érem tots al carrer, quan vàrem fer un cordó humà que travessà el Pais, quan férem tremolar Ñ.
Avui tot això s'ha descafeïnat perquè, diguem ho clar, no hi ha cap líder que ens agermani, no hi ha cap camí marcat i hem tornat als anys on començàvem buscar l anostre identitat.
He d'admetre que els de Madrid i els catalans botiflers (que n'hi ha un munt), han jugat molt bé les seves cartes: han diluït la nostre població important milions de forans que no coneixen ni els interessa la nostre cultura i la nostre llengua, ens han empobrit buidant la nostre caixa per repartir entre ells, ens han amenaçat i pegat per que tinguem por.
Avui, per primer cop, que jo recordi, no sé si aniré a la "mani". En primer lloc perquè ja no es una "mani", sembla més una trobada d'irreductibles. En segon lloc perquè l'any passat, a l'arc de triomf, semblava més una festa major amb paradetes i ballarugues, més que una diada de reivindicació.
En tercer lloc i no menys important, perquè un a un, tots amb els qui he anat tots aquests anys, no vindran, uns ja no hi son, altres han marxat fora avui, altre sno poden i alguns ja no volen.
No sé si hi aniré, perquè tinc el cor dividit, vull anar ni que sigui per comptar un mes a la meitat dels que la GU dirà que han anat, però tampoc vull normalitzar el que TOTS els polítics d'avui volen que comprem.
Visca Catalunya i visca els Catalans
