una tarda de quiròfan

Pot sonar extrany i pot recordar aquell títol de "una noche en la ópera" però, per a mí, ha estat una experiència i sé que alguna amiga riurá amb condescendencia al llegir ho.
També vull fer notar que ho faig perquè, al cap i la fi, només ha estat una tonteria, no voldria riure d'una cosa que tan de dolor pot provocar quan la cosa es seria.
El cas es que jo, com molts de vosaltres, tenia un "quiste sebáceo". Sona lleig i ho es molt però nomes es una mena de bola de greix que s'ha quedat arrapada sota la nostre pell. Si palpeu el vostre cos segur que en trobeu un, o més....
El meu estaba allà, al clatell, tot tranquil des de fa anys fins que, fa uns dies ,es va despertar. Ningú li havia dit res, jo no el molestava i la meva dona tampoc l'havia criticat, es a dir que no hi havia cap motiu aparent per despertar.
El cas es que catacrec!!, es va començar a inflar i engegar fiblades de dolor.
Visita al metge que, amb ullada profesional, va dictaminar que això fora, una setmana d'antibiòtics i ens veiem al quiròfan.
Jo, amb un somriure de circunstàncies, ho vaig acceptar amb resignació i fatalitat.
Finalment va arribar el dia.
Despres de dinar, la Rosa fidel i amiga (em va fer costat tota l'estona) i jo, varem entrar al Hospital de Barcelona.
Sort d'això perquè es potser l'únic hospital que no fa "olor" d'hospital.
un cop superat l'imprescindible requisit burocràtic i signatura de possibles exculpacions!! em fan entrar i aqui començá la cosa:
Una infermera simpática com ella sola, em va dur a un petit vestidor i em va fer entrega d'un uniforme que segur que cap metge s'ha posat a si mateix.
Com a concessió a la meva dignitat em va deixar conservar els calçotets perquè el meu cul no quedes enlaire (si pensem que la cosa era al clatell no era gaire la concesió però s'agraeix en qualsevol cas).
Un cop vestit de tal manera, amb gorret i peucs verds i amb el cul a la fresca, em varen deixar seure en una confortable butaca per esperar. Aqui el meu somriure ja era compromès perquè em sonava que tanta comoditat amagava un futur incert i preocupant.
L'infermera ajudava tot el que podía i jo disimulava els meus dubtes (que no pors).
Arribat el moment em van fer seure en una cadireta de rodes per fer uns escasos 10 metres i tanta sol.licitut em posava en estat d'alerta.
A mig passadís canvi de cadireta i en lloc de ser conduit per l'infermera ara ja era un infermer tot vestit de blau verd o verd blau amb mascareta i tot.
Aquí ja era conscient que jo ja no tenia ni veu ni vot. Es el moment que descobreixes que entres en el mon dels metges on tu "nomes" ets el pacient amb tot allò de bo i dolent que significa.
Tothom em sonreia però, per sort, com ja no duia les ulleres no era capaç de copçar si era un riure franc, sardònic, patètic, en fi, no ho sé.
Un cop dins al quiròfan tot s'em va encongir i fins i tot el "quiste" deuria pensar, "ostia això va de debò".
Ajagut cap per avall, no veia, nomes sentía i el meu neguit creixía.
El cirujà, un home força trempat amb l'ajut d'una assistent encara mes agradable em deia paraules de consòl fins que em va atacar a traició i em va clavar una agulla per adormir la cosa. Després em va reconeixer que la primera feia mal perque la pell del clatell es dura... ell si que la te dura la pell...
La sensació de sentir com et remenen sense sentir dolor fa "una cosa" indescriptible perque no saps si ets o no el protagoniste de la carnicería.
Mentre feinejaven anaven comentant coses de feina com si jo no hi fos però he d'admetre que no em varen ignorar (crec)
Punxa que punxa per adormir i remena que remena per netejar, despres de 10 hores en el meu rellotge intern però nomes uns 30 minuts reals varen donar la feina per feta.
Em van ensenyar l'objecte del delicte, un cigró gros, molt gros i boturut. tot bé, encara que ara tinc el clatell tort perquè m'han posat els punts quan el coll era de costat i no soc capaç de recuperar la posició normal, però suposo que quan els treguin tot tornará a la normalitat.
Finalment no ha estat res però em queda altre cop, i ja es la segona, aquell sentiment de que quan et posen aquest vestidet verd, tu ja no ets tu sino un cos en mans d'altris.
No ho puc evitar, no se si es pot fer d'un altre manera però es aquella manera de fer que a ells els permet sobreviure en mig del dolor i la malaltia però que a tu, que en cap cas volies ser allà ,no et dona cap consol.

els nois de Pozuelo

Si els propis pares diuen que el cástig es massa fort i defensen aquests nois llavors es que el problema es més greu perquè el caldo de cultiu ja esta fet mal bé.
Crec que al nostre país igual que a la resta de l'estat tenim un problema econòmic important però tenim un problema social i educacional molt pitjor.
Hi ha una degradació evident en el comportament dels adults i els joves, per emulació, ho han assumit i multiplicat.
Crec vital que el nostre sistema educatiu torni a començar per el principi i cuidi l'educació dels nens començant per el respecte als altres i a un mateix.
No hi ha volta de full i tampoc un altre camí.
Ja podem posar ordinadors a l'escola, si no som capaços de respectar, d'escoltar no serem persones i si no som persones no tenim futur

mes impostos

el ZP ha anunciat amb un dia de diferència que, en primer lloc ,mantindrá el poder adquisitiu dels funcionaris els propers anys, amb la complaença dels sindicats. En segon lloc ha anunciat la pujada d'inpostos indirectes i directes.
I jo em pregunto, apugem els impostos per poder mantenir el poder adquisitiu dels funcionaris?? jo puc entendre que haguem d'ajudar als qui no tenen però també hem d'alimentar als centenars de milers de funcionaris perquè segueixi creixent el seu número? Jo no he llegit enlloc que els funcionaris es quedin al atur, en canvi tots els qui no som funcionaris no tenim aquesta sort i cada dia hem de lluitar per no perdre la feina.
Sr ZP, no será que està comprant el vot dels funcionaris amb uns diners que no son seus i que hauria de destinar a feines molt més profitoses?
Això no es prevaricació?

ordinador vs llibre

Si hi ha un escrit que té poques possibilitats de tenir éxit aquest ho es.
Vull parlar del fet que tothom doni per morts els llibres, passem a finançar els ordinadors portàtils i abandonem els llibres.
Entenc i no puc criticar que hem d’estar “al día” i no deixar escapar les noves tecnologies però hem de matar literalment els llibres?
Si els nens ja no saben el que es un llibre quin futur té a 5 anys vista, cap!!!
Qui farà que un nen agafi, de motu propi, un llibre per llegir?
Qui anirà a una biblioteca o una llibrería? Seran cementiris d’elefants!!
Soc conscient de que ja han aparegut els llibres electrònics que diuen son el futur però, estem segurs de que el paper no té sentit a l’hora de llegir?.
Potser soc antic però a la feina soc dels que prefereixo llegir un document llarg o important sobre paper molt més que a la pantalla del ordinador.
Soc antic però m’agrada anar a una llibreria i deixar que la llibretera (perquè es una dona en el meu cas) m’aconselli, tocar la coberta, mirar els lloms i les tapas, fullejar, sentir el tacte del paper i, sobretot, l’intimitat que em dona tenir el llibre a les mans i saborejar lo.
Soc tan antic que fins i tot m’agrada guardar los a la prestatgeria i mirar los de tant en tant.
Soc tan antic que encara tinc alguns amics antics amb qui compartim lectura i ens deixem llibres.
Estic obert a les noves tecnologies, i la prova es que aixó ho llegiu en el meu blog, però em costa perdre allò que de bo tenen les coses d’abans.
Si puc anar en avió en dues hores en lloc de tenir que passar una setmana en un carro ho trobo positiu pero prefereixo una sopa feta a casa que una sopa de sobre o un bon tros de pa amb tomàquet a un pa de motlle.
Renunciar al llibre es el primer pas per a renunciar a la lectura per el plaer, a la novel·la, a l’us de l’imaginació, a la creativitat, fins i tot a l’escriptura perque si ho puc fer amb l’ordinador, per que m’he de preocupar de l’ortografía que ja es cosa del corrector i no meva??
Sou conscients de que si no hi ha bateria o no hi ha corrent perdrem tota la nostre memòria i operativitat?? Amb una espelma encara puc llegir però es que, com a minim els llibres no es fan mal bé sense llum…
Soc antic, potser, però em sembla que en lloc de defensar banderes començaré a partir d’ara, tot i que sigui sense possibilitat de victòria, a defensar allò que ha de prevaldre per sobre dels temps, i el llibre, juntament amb el pa amb tomàquet seran els meus primers objectius.

diada

He vist l'acte que s'ha organitzat a la Ciutadella i voldria fer uns petits comentaris:
- per que els srs. del govern seuen davant del públic i darrera els qui actuen, per que aquesta separació de la resta, per veure com xerren entre ells en lloc d'escoltar al que canta, per veure com el Saura no sabia si aplaudir o no a la Noah???
- es necessari tenir als mossos allà drets tota l'estona?? no es propi de dictaduras tenir les forces d'ordre al bell mig de l'escenari?
- per cert, a mi la Noah m'ha agradat el que ha dit i com canta

Seguim amb la Diada, el sr. Laporta ha aprofitat per parlar d'independència. No seré jo qui li digui el que pot dir o no com a persona, pero les seves declaracions poden ser interpretades com a president del FC Barcelona i llavors ja no estic segur que ell pugui manifestar una opció política, la que sigui. Jo com a minim crec que la plataforma del FCB no s'ha de fer servor pr usos polítics.
Com deia algú, aquest tipus de comentaris en boca de segons qui nomes serveixen per alimentar la caverna (mai tan ben dita) i si no em creieu mireu a la web del diari Marca els comentaris dels lectors. Es clar, si un pot dir els altres també però cada cop veig mes i mes odi en els comentaris que els de la resta de l'Estat tenen envers els Catalans.
Em direu que ja s'ho faran però em sap greu no tenir mes talla que ells. Si tots ens posem a la seva alçada no arribarem enlloc.

Gabilondo, Iñaqui a la Cuatro

Imagino que dec ser una persona fàcilment impressionable però abans d'ahir em va agradar enormement l´anàlisi simple i lapidari d’en Gabilondo a les notícies del vespre de Cuatro, un dels pocs programes que encara miro a la tele.
Va resumir el “debate parlamentario del presupuesto” en 1 minut: burocráticamente flojo.
Per resumir va dir en paraules molt clares que:
- ja no hi ha líder de govern perque ha perdut tot el seu carisma, capacitat de lideratge i no te ideas ni capacitat d’aglutinar a la gent al voltant d’un projecte il·lusionant
- lo únic que fa es defensar “ a capa y espada” la suposada defensa dels mes desfavorits per intentar no perdre el suport dels sindicats, els únics que encara l’aguanten. Tot i això ho fa amb mides sense base ni criteri que després li retornen com un bumerang perquè no les pot complir
- en segon lloc el lider de l’oposició es “plomo fundido”, no n’hi ha i d’on no hi ha no en raja.
- de la resta tots parlaven en clau d’eleccions que es el únic que els importa
- Així que el futur es gris i negre.
El meu consol es veure que com a minim, gent que té una mica de veu davant de tots nosaltres, té encara el criteri de discernir.
El problema es que son pocs els objectius i avui els diaris ja estan re interpretant, segons el seu color polític, el que es va dir.

Misèria de pin i de polítics

La Noah es una cantant Israeliana, que per cert a mi m’agrada com canta.
Ha estat convidada per El Govern de la Generalitat, amb el coneixement de tots els seus integrants, per a la Diada.
Dos días abans de la seva actuació els auto anomenats “verds” de Catalunya (ICV) diuen que aquesta dona no ha de cantar aquí perque la Noah es “oficialista” i defensa la matança de Palestins…
Després de dir que si ara diuen no i tots els diaris s’en fan ressò perquè consti que els verds no hi estan d’acord encara que no tinguin cap criteri.
Escoltava aquest matí a la radio en Manel Fuentes (que s’ha estrenat aquesta setmana a Catalunya Radio) que, parlant amb un tal Miralles que no sabia com contestar a la senzilla pregunta de perque primer si i després no, ha acabat tan estorat com jo quan, el tal Miralles, com a defensa de la seva integritat, ha dit amb un do de pit important: “durem un PIN amb la bandera Palestina durant l’acte de la Diada”.
En Manel Fuentes no ha pogut evitar uns segons de silenci, suposo que per evitar riure per antena. Riure per no plorar.
No nomes no tenen criteri, lo qual es greu, sino que son immunes a la seva pròpia tonteria i prefereixen seguir fent el ridícul en lloc de reconeixer un error.
Em recorda molt aquell conte del rei que anava nu per el carrer creient que duia un vestit magnífic…..