Paraula sagrada i sacralitzada. Els Catalans volem la independència, si, no, per què.
Quins de tots s'inclinen per una o altre opció. Bé, com que no hi han dades plausibles, cadascú pot opinar el que vulgui i tot si val. Els números ho suporten gaire be tot i tots podem quedar contents amb les nostres personals opinions i dubto que cap de totes les versions sigui realment LA verdadera.
Així que jo també m'hi atreveixo perquè jo també soc Català.
Ho preciso perquè sembla que si ets Català també has de tenir un pensament i en això ens assemblem als de Madrid que creuen que tothom ha de pensar com ells.
No fa pas gaire vaig llegir un llibre sobre els esdeveniments de 1714 perquè reconec que els meus coneixements de l'historia de Catalunya no son els que haurien de ser.
La veritat es que vaig quedar força sorprès perquè resulta que l'onze de setembre honorem a un senyor que poc menys que va fugir en aquells dies mes aviats tristos per Catalunya i l'home, el sr. Casanovas només es preocupà de si mateix i de la seva imatge.
Entre tant, els "pro homes" de Catalunya discutien al Saló de Cent si anar cap a la dreta o l'esquerra, en funció única i exclusivament dels seus interessos personals. A la fi el que va passar es mes o menys sabut, molts Catalans varen morir per la inoperància dels seus dirigents que intentaven pactar amb Anglesos, Francesos o Espanyols o qui fos segons el que els garantís el seu propi futur.
Ens varen reduir a no res però Ells, els qui regulaven el poder econòmic de Catalunya, es a dir el poder de debò, aquells mes o menys d'amagat o a la plena llum del dia, senzillament canviant d'idioma ja havien resolt el seu futur.
Suposo que això es una versió simplista del que va passar però em sembla que no es desvia gaire de la realitat.
No era el primer cop. Els senyors de Catalunya sempre han fet la guerra defensant els seus propis interessos i pactant amb el diable, en funció del vent que bufava, amb Valencians, Aragonesos, Castellans, Francesos o Italians. El que faci falta.
Jo crec que, en el fons, el que som els Catalans, es uns fenicis, i ho dic amb tota la simpatia del mon, uns comerciants, igual que els bascos, però amb una diferència, ells la política la guarden quan primen els interessos econòmics i ai las, aquí fem al inrevés.
Fixeu vos que, quan el "nostre Estatut" es destruït per les "hordes nacionalistes madrilenyes", els nostres amics Bascos ja estan pactant amb ells els futurs pressopostos.
Un podria pensar, on es la solidaritat d'un poble al que nosaltres sempre hem recolzat quan ens ho han demanat???, la solidaritat els acaba a la butxaca, igual que a nosaltres.
A ells, als Bascos, de moment, ja els ha tocat Caja Sur, com a primer regalet per callar i no obri boca en aquests dies de protestes nacionalistes Catalanes.
Llegia avui un article de Manel Pérez, a La Vanguardia, i nomes m'ha servit per reafirmar el meu sentiment.
Escriu com els empresaris catalans no es varen posar d'acord sobre el que s'havia de dir o fer amb la manifestació, anar o no: ..."las multinacionales catalanas, partidarias de la menor exposición posible, al igual qe las empresas importantes, las pymes más dispuestas y los comerciantes de Barcelona y los de comarcas, radicalmente a favor...."
On era el Sr Fainé que no el vaig veure per allà, o el Sr. Carulla, o el Sr. Lara, o el Sr. Piqué, es a dir tots aquells que si son a les primeres files de totes les conferències i festivitats Catalanes. Aquells que si que van als esmorzars de la Generalitat.
Som Fenicis mes que Catalans i la pela es la pela.
De fet un dels majors arguments sino l'únic que s'argumenta en el nostre suposat interes per l'independència es la millora econòmica i prou. Jo ja hi estic d'acord però llavors treballem en aquest direcció com fan els intel.ligents, els Bascos o Navarresos o fins i tot els Riojans, poc soroll i molta feina de la que val.
La resta, la deixem per els incompetents, que en tenim molts, aquí i allà.
Pensem hi un moment, potser tindríem mes i millor si féssim menys soroll i fóssim mes efectius en el dia a dia o en aquelles negociacions que es fan sense micròfons i càmeres de TV
Quins de tots s'inclinen per una o altre opció. Bé, com que no hi han dades plausibles, cadascú pot opinar el que vulgui i tot si val. Els números ho suporten gaire be tot i tots podem quedar contents amb les nostres personals opinions i dubto que cap de totes les versions sigui realment LA verdadera.
Així que jo també m'hi atreveixo perquè jo també soc Català.
Ho preciso perquè sembla que si ets Català també has de tenir un pensament i en això ens assemblem als de Madrid que creuen que tothom ha de pensar com ells.
No fa pas gaire vaig llegir un llibre sobre els esdeveniments de 1714 perquè reconec que els meus coneixements de l'historia de Catalunya no son els que haurien de ser.
La veritat es que vaig quedar força sorprès perquè resulta que l'onze de setembre honorem a un senyor que poc menys que va fugir en aquells dies mes aviats tristos per Catalunya i l'home, el sr. Casanovas només es preocupà de si mateix i de la seva imatge.
Entre tant, els "pro homes" de Catalunya discutien al Saló de Cent si anar cap a la dreta o l'esquerra, en funció única i exclusivament dels seus interessos personals. A la fi el que va passar es mes o menys sabut, molts Catalans varen morir per la inoperància dels seus dirigents que intentaven pactar amb Anglesos, Francesos o Espanyols o qui fos segons el que els garantís el seu propi futur.
Ens varen reduir a no res però Ells, els qui regulaven el poder econòmic de Catalunya, es a dir el poder de debò, aquells mes o menys d'amagat o a la plena llum del dia, senzillament canviant d'idioma ja havien resolt el seu futur.
Suposo que això es una versió simplista del que va passar però em sembla que no es desvia gaire de la realitat.
No era el primer cop. Els senyors de Catalunya sempre han fet la guerra defensant els seus propis interessos i pactant amb el diable, en funció del vent que bufava, amb Valencians, Aragonesos, Castellans, Francesos o Italians. El que faci falta.
Jo crec que, en el fons, el que som els Catalans, es uns fenicis, i ho dic amb tota la simpatia del mon, uns comerciants, igual que els bascos, però amb una diferència, ells la política la guarden quan primen els interessos econòmics i ai las, aquí fem al inrevés.
Fixeu vos que, quan el "nostre Estatut" es destruït per les "hordes nacionalistes madrilenyes", els nostres amics Bascos ja estan pactant amb ells els futurs pressopostos.
Un podria pensar, on es la solidaritat d'un poble al que nosaltres sempre hem recolzat quan ens ho han demanat???, la solidaritat els acaba a la butxaca, igual que a nosaltres.
A ells, als Bascos, de moment, ja els ha tocat Caja Sur, com a primer regalet per callar i no obri boca en aquests dies de protestes nacionalistes Catalanes.
Llegia avui un article de Manel Pérez, a La Vanguardia, i nomes m'ha servit per reafirmar el meu sentiment.
Escriu com els empresaris catalans no es varen posar d'acord sobre el que s'havia de dir o fer amb la manifestació, anar o no: ..."las multinacionales catalanas, partidarias de la menor exposición posible, al igual qe las empresas importantes, las pymes más dispuestas y los comerciantes de Barcelona y los de comarcas, radicalmente a favor...."
On era el Sr Fainé que no el vaig veure per allà, o el Sr. Carulla, o el Sr. Lara, o el Sr. Piqué, es a dir tots aquells que si son a les primeres files de totes les conferències i festivitats Catalanes. Aquells que si que van als esmorzars de la Generalitat.
Som Fenicis mes que Catalans i la pela es la pela.
De fet un dels majors arguments sino l'únic que s'argumenta en el nostre suposat interes per l'independència es la millora econòmica i prou. Jo ja hi estic d'acord però llavors treballem en aquest direcció com fan els intel.ligents, els Bascos o Navarresos o fins i tot els Riojans, poc soroll i molta feina de la que val.
La resta, la deixem per els incompetents, que en tenim molts, aquí i allà.
Pensem hi un moment, potser tindríem mes i millor si féssim menys soroll i fóssim mes efectius en el dia a dia o en aquelles negociacions que es fan sense micròfons i càmeres de TV
