distància

La cançó Espanyola diu allò de "dicen que la distancia es el olvido" i jo, francament, he descobert que la cosa no es necessàriament correcte. De vegades no som capaços de fruir del que tenim al costat i, en canvi, la distància dona una certa perspectiva i permet viure amb mes intensitat els moments en que estem junts.

Skype he demostrat ser un ajut inestimable en aquesta tasca per escurçar els milers de kilòmetres que em separen de la meva filla.

He descobert, en la distància, una nova persona molt diferent de la que tenia cada dia a casa, molt mes madura i preparada per la vida del que jo hagués mai imaginat.

He passat de tenir la al costat i no veure la a no tenir la al costat i parlar i veure la cada dia !!!

Incoherència, potser però es "lo que hay"....

Als qui ja heu passat per aquesta experiència potser no us descobreixo res de nou i tampoc ho pretenc però trobo mes interessant parlar d'això que no començar a parlar de les eleccions.

El meu blog es la meva eina de comunicació i com a tal la faig servir.

Bon vespre

 

ONG's inútils?

Ahir hi havia un article força punyent a La Vanguardia: "África debería cerrar las puertas a muchas oenegés".
David Sogge, del Transnational Institute d'Amsterdam, diu que les oeneges segueixen tractant als Africans com nens, infantilitzen la població, les oeneges fallen al no tenir en compte que una de les prioritats es donar eines a la població perquè construeixi estructures de poder, es faci forta per poder pressionar als governs. Dit en altres paraules, algunes ( o moltes) oeneges fan allò que diuen, donen menjar als pobres en lloc d'ensenyar los un ofici perquè ells sols puguin ser sutosuficients.
La meva mare, encara viva amb mes de 80 anys, es de les que, quan veu un home de color, diu, mira aquella "negret" en un sentit de commiseració. Ella ho diu de bona fe però ignora que allò del Domund i les col.lectes per els negrets de l'Àfrica, ja son història.
L'Àfrica no necessita la nostre pena ni el nostre donatiu, necessita nomes eines i educació.
Com diu l'article, ara son els Xinos qui, amb el talonar a la ma compren els seus camps i les seves  collites perquè ells no ho poden fer al seu país, en canvi els africans venen el que no tenen, la seva subsistència, es com vendre el seu propi ronyó per aguantar una mica mes.
Jo hi estic d'acord en el que es diu en aquest article, deixem de fer caravanes solidàries que ens omplen de vergonya i donem eines de veritat que els ajudin a tirar endavant per ells mateixos.
Ells no volen la nostre almoina, volen el mateix que nosaltres vàrem tenir, educació, eines i una oportunitat per demostrar ho.
La resta nomes es pa per avui i fam per demà.

Birmania 3

Imagino que el fet d'haver hi estat em fa més sensible i receptiu. Ahir varen deixar en "llibertat"  a Aung San Suu Kyi, la premi Nobel de la pau que ha passat des de el 1989 pràcticament mes temps a la presó que fora. Aquesta dona es comparable, a tots els efectes a Mandela, per el seu caràcter lluitador però sense ser defensor de la violència en cap cas.
Llegim avui els diaris i ja tothom li endossa a aquesta dona la missió de salvar el país quan ni tan sols es en plena llibertat, donat que no es pot presentar a les eleccions (perquè ha estat jutjada, per ells es clar).
Ella segurament farà el que podrà, i una mica mes. Ja ha donat la seva vida pràcticament per la defensa d'uns ideals, però on son els governs "democràtics", que s'omplen la boca de drets humans.
Cada cop sembla mes evident que hi ha la política de cara a nosaltres, la galeria, i el que anomenen la real politik, la que es practica de fet.
Israel: quants dictàmens de les Nacions Unides han dit que no poden seguir construint assentaments, i ells ho fan a plena llum del dia i no passa res. El padrí: EEUU
Birmània: dictadura i repressió contra qualsevol que s'oposi, el padrí: Xina
Xina: Dicta blanda, com es deia abans, o democràcia orgànica com dèiem aquí fa uns anys, el padrí: no els fa falta, tots anem a menjar a les seves mans
Txexènia: sense comentaris, padrí: Rússia i tots callats
Corea del Nord: dictadura familiar, padrí: Xina
Rep. democràtica del Congo: genocidi de la seva pròpia població, padrí: França, EEUU, ???
Sàhara Occidental: lluita amb Marroc, padrí: Espanya, França, EEUU.
I així podem seguir molt de temps, tot el temps del moment perquè això es com una gran partida on cadascú té els seus propis draps bruts i ningú s'atreveix a arreglar res que pogués perjudicar els propis interessos, encara que això signifiqui el sacrifici de'l que faci falta, persones incloses.
El Zapatero va ser tan estúpidament clar com quan ha dit que ell no condemnaria el Marroc perquè son un aliat estratègic, es tan burro que ha fet el que fan els altres i a mes ho reconeix, cosa que no fan els altres.
A la meva edat resulta que descobreixo la pobresa dels poders fàctics, innocent de mi....

El Papa ja ha marxat

Ha estat una visita llampeg però per a mi carregada d'anécdotes.

Vagi per davant que no tenia cap intenció de seguir l'esdeveniment però al final l'he seguit pràcticament tot per la tele.

Hi ha hagut algunes coses que m'han impressionat: la porta d'entrada al temple, la trobo senzillament fantàstica, una escultura tota ella, un darrer homenatge de'n Subirachs a qui pràcticament ningú no ha recordat avui, i que als seus 83 (em sembla) està força malalt. 

La segona cosa es la magnitud de la nau central, un bosc de pedra que demostra la genialitat de Gaudí.

La tercera es l'altar, aquest bloc de porfidi de set tones, tallat d'un sol bloc i portat d'Iran.

A mi m'agrada molt la Sagrada Família i m'agrada veure la seva evolució, fins i tot en l'estil, tal i com passava històricament en els temples religiosos.

A partir d'aquí les anècdotes:

- es necessari tants escoltes vigilant al Papa?, es necessari que, fins i tot a la sacristía, on nomes hi havia capellans, imagino que triats, els guarda espatlles hagin d'apartar a tothom

- es necessari dues furgonetes amb les portes obertes i amb tot d'homes mig penjats fora del cotxe a punt per saltar 

- es necessari córrer tan per els carrers de Barcelona impedint que els milers de persones que han estat esperant hores per veure'l passar no puguin ni tan sols veure'l uns segons.

- curiós, m'ha xocat veure que a l'església d'avui el masclisme ranci encara perdura quan tots els sagraments els han fet homes i la neteja i parar l'altar ha estat lo únic que han deixat fer a les monjes.

- interessant constatar que hi ha molta gent que creu en la fe catòlica i segueix aquest Papa.

- m'ha agradat llegir que el Papa hagi demanat a la CEE del Rouco Varela: "no usarás a Dios como excusa para defender la rojigualda"...... no calen comentaris.

- M'ha fet riure amb ganes l'anunci d'Iberia que diu: "sempre present als grans esdeveniments", en català i en un lloc on no hi vola.....

-  m'ha sobtat sentir que dins el Palau arquebisbal, les autoritats han considerat que era "territori del Vaticà" i per tant la seguretat corresponia a la policia del Vaticà. Que no en saben prou els d'aqui?

- per què els reis de l'estat tenen uns seients privilegiats, separats de la resta de mortals, que han pagat mes o es que ells son mes que els altres?

- per què entre els qui han rebut al Papa al peu de l'avió hi havia un militar, que significa?, puc entendre al Montilla, l'Hereu, fins i tot el Tejedor, ja no entenc Rangel que no es ni "chicha ni limona", delegat del govern... però un militar????

- m'han sobrat totes les banderes perquè fins i tot la del Vaticà, per a mi nomes representa al Papa, en qualsevol cas es la única que hi tenia un sentit

- m'ha fet gràcia el president d'Ibèria, que s'ha reservat el darrer lloc per saludar al Papa a l'escaleta del avió quan ha marxat de Barcelona i ha marxat amb ell, potser li farà de mosso i li servirà una taronjada

Birmania

Avui hi ha hagut eleccions a Birmània. No son unes eleccions democràtiques i per tant segurament res no canviarà demà.

Jo hi vaig estar aquest estiu i vaig fruir d'un país preciós i una gent franca i amigable i no resignada. No tenen, però, gaires eines per lluitar.

La foto que he penjat nomes es un record per aquesta gent, a qui tot el mon hem deixat de costat sota la petjada d'uns dictadors, i tot i això poden donar te un somriure com el d'aquest nen.

Desitjo de tot cor que un dia no gaire tardà podeu tornar a ser un país lliure.

Mingalarbar!!!

Montserrat

Des de casa es veu Monstserrat, lluny, però allà està i feia molt de temps que jo volia anar hi caminant, un repte individual. Ahir va ser el dia. Davant meu 42 km, tot una marató, darrera poca preparació per ser objectiu perquè les caminades de cada dia amb la gossa no han estat prou llargues ni freqüents.
A les 7 del matí ja estava caminant buscant el GR6 un camí preciós que va carenant munts tot i deixant en la distància les ciutats que hi ha per el recorregut.
Caminar sol te avantatges e inconvenients. Sol, el caminar et permet descobrir petits detalls però també patir sol i perdre't sol...
Fins a les Fonts de Terrassa tot fàcil i tranquil, sense ningú al camí, "disfrutant" senzillament.
A partir d'aquí vaig descobrir que la tecnologia i les infraestructures no respecten gaire be res i això inclou als GR's.
Un cop creuada la riera de Gaià i per anar a buscar la riera de Sant Miquel, el quart cinturó m'ha aparegut per allà el mig i he perdut el nord, i el sur... Les obres del quart cinturó son com un enorme tall en mig del territori destruint tot el que hi ha per allà i, entre altres, els indicadors del GR i jo al darrera.
Finalment he acabat creuant dos viaductes encara no oberts als cotxes, saltant per damunt de les obres i, per sort, després de una bona estona fent la cabra, he trobat altre cop el meu camí.
Això no obstant m'ha fet cremar mes energies de les previstes i aquestes han minvat de cop quan he albirat altre cop Montserrat i l'he vist tan lluny que m'he adonat que aquest cop no faria el cim. quan he arribat a Olesa el meu rellotge marcava 27, 5km a una velocitat mitjana de 5km/h. Bo fins aquí, 5 hores i quart, tot un record per a mi, però insuficient perquè encara em quedaven uns 14km mes. 
Amb resignació he renunciat a fer el darrer tram, el mes difícil  costerut perquè no tenia la seguretat d'arribar al final i, un cop posat, aquest tram nomes permet seguir fins al final.
L'aeri de Montserrat m'ha ajudat a fer la darrera etapa i verificar que la meva decisió ha estat assenyada. Com puja !!!!
Finalment he entrat al temple i m'he sentit feliç per tornar a ser a Montserrat, amb un xic de pena per veure que els anys i el desentreno no perdonen. Al sortir he vist molta gent i m'he adonat que he fet quasi tot el recorregut sol, sense ningú al camí.
He disfrutat, no he fet el cim però per a mi ha estat una passada.
Ho recomano, això si, assegureu vos de saber saltar el quart cinturó.
Petits reptes, grans satisfaccions. 

la transparencia del Sr. Recoder

Benvolgut Sr. Recoder,

Li escric a través del meu blog i, si els Srs. de La Vanguardia m'ho publiquen, a través de les cartes de La Vanguardia, perquè quan li he escrit directament, via la web de l'Ajuntament de Sant Cugat, vostè no ha considerat pertinent contestar ni directa ni indirectament a través d'un tercer i els Srs. del Tot San Cugat tampoc han valorat el meu escrit com mínimament interessant. Això diu poc de la seva suposada transparència, encara que imagino que quan comenci la campanya llavors si que es s'acostarà a nosaltres, els vilatans que l'han de votar.

Bé, anem al tema que es mes seriós.

Al Parc Central, el que vostè presumeix de ser el mes llarg d'Europa dins una ciutat té dues zones, la que cuiden i la que no cuiden.

La que no cuiden es la part mes nova, a la zona de Can Matas i dic que no cuiden perquè des d'el mes d'Agost no disposa d'enllumenat perquè uns brètols es van carregar sistemàticament totes les faroles, tallant el cablejat i deixant les tapes per terra. Avui, casi tres mesos després les faroles segueixen exactament igual, amb les tapes per terra i sense llum.

Evidentment com no hi ha llum, tots els qui passegem per allà, o correm, o senzillament volem gaudir del lloc al vespre, quan tornem de treballar  no ho podem fer.

El que fa rabia es que a l'altre banda del parc no hi ha cap problema de llum, així que imagino que hi ha vilatans de primera i de segona o incompetència i desídia d'uns funcionaris. 

Per cert, si aprofitant la campanya i passeja, vigili, alguns dels camins s'han literalment enfonsat perquè el terra ha cedit, però potser es massa demanar que arreglin llums i carrer.

Finalment li adjunto una foto d'unes tanques que impedeixen l'accés a un carrer entre Can Matas i els laboratoris Boehringer, que, segons diu el rètol, està tancat per obres però on no hi ha cap obra des de fa mesos. Desidia?, incompetència?, trii vostè

Salutacions cordials