hipoteques

Vagi per davant que tinc la immensa sort que no tinc cap hipoteca i menys un deute bancari que em pengi sobre el cap. Tot i això hi ha notícies que no apareixen en grans titulars però jo com a mínim valoro moltíssim.

La darrera ha estat la sentencia d'un jutge al País Basc que allibera a una família d'un deute hipotecari etern un cop ha entregat el pis objecte del deute. Em sembla que en diuen un cop ha fet "dación de la deuda" o algo així.

La cosa es basa en el fet de que quan tu no pots pagar el teu deute hipotecari el banc o caixa et desnona, t'embarga i a mes segueixes devent l'import del crèdit. Es a dir que tot i que ja no tens el be per el qual estaves pagant, perquè el banc se l'ha quedat tu encara deus el credit perquè quan ells es queden el be hipotecat ho fan en base a un nou valor que "ells" estableixen sempre mes baix que el que tu vares comprar i així es queden per menys el que ells abans han sobrevalorat.

Be, com que el 99% de la gent no tenim potestat de discutir les normes bancàries i ells fan el que volen tot i que ho facin malament, es bo saber que com a mínim un jutge ha tingut la saviesa de reconèixer el que en termes jurídics s'anomena una clàusula abusiva que fa que el contracte sigui no vàlid.

El BBVA, en aquest cas el banc que ha perdut evidentment recorrerà i tots s'han afanyat a dir que aquesta sentència no genera jurisprudència.... Es clar, si s'accepta la jurisprudència hi haurà molts bancs perjudicats però sobretot hi haurà molta gent injustament penalitzada que s'alliberaran del jug injust dels prest amistes usurers.

Per mi es una gran noticia i fora bo que tots els ciutadans ens féssim ressò d'aquesta bona nova i busquéssim maneres de guanyar aquesta batalla contra els bancs.

Per cert, avui he llegit també que un matrimoni de jubilats de mes de 70 anys ha guanyat també el seu judici contra els seus creditors els quals exigien un deute que, amb el seu sou de jubilats no haguessin pogut pagar en menys de 13 anys si haguessin pogut viure del aire.... En aquest cas el jutge ha determinat que aquest matrimoni no es culpable dolós del  deute que tenien i ja han pagat amb escreix el que podien pagar i no han d'estar condemnats de per vida.

Dos jutges han demostrat humanitat, hi ha jutges que son persones i pensen i actuen com a tals.

Si la justícia funciona un país funciona.

els tres tombs

Avui diumenge, a Sant Cugat hem celebrat els Tres Tombs, la celebració de San Antoni Abad, patró dels animals.

Nosaltres i hem anat amb la nostre gossa, la Fibi, una labrador retriever. Hem arribat just a temps de la benedicció que feia el capellà i ens hi hem acostat per allò de bo serà que ens beneeixin a la Fibi.

El capellà estava fent una glosa de les grans obres de Déu i, per variar, hi ha tingut que posar la seva pròpia interpretació dels fets de Déu quan ha dit que Déu va crear els animals per ajudar als homes!!!!!!

Es a dir que segons aquell home Déu va ser qui va crear l'esclavatge al crear uns éssers per a treballar per els altres.

Bé, segurament jo m'he alimentat d'altres fonts però tenia entès que Déu va crear el mon i en ells hi va posar en primera instància els animals i les plantes per conformar un mon ric i divers i després hi va afegir l'home (i la dona) i va ser quan la va cagar al donar massa poder al home, cosa per la qual no estava preparat.

No m'he esperat a rebre la benedicció d'aquell home i confio en que Déu no l'hagi sentit.

Després hem seguit la desfilada i ha estat força maca, amb molts de cavalls de tot tipus i, sobretot, m'han agradat els carros, alguns realment peces de museu, testimoni vivent d'una època no tan llunyana encara que sembli de fa mil anys.

Carros arrastrats per mules o cavalls de tir, quants nanos no saben el que es una mula...

Carros de boters, carros que duien els sacs de cereals, carros que permeten recordar oficis que ja no existeixen. Quan els he vist, per un moment he recordat que jo si que els he vist quan era petit........

Un s'ha de fer gran per recordar i per valorar els records.

aeroport de Barcelona

No podia acabar el meu viatge sense un altre curiositat pròpia del nostre país, tercermundista encara al segle XXI.

Imagineu l'aeroport de Barcelona un dissabte al mig dia. Dons es una hora on l'activitat es baixa.

Els avions que arriben son pocs en comparació amb els dies feiners o les hores "punta".

Un cop aterrats, vaig anar a recollir l'equipatge i a la pantalla hi deia cinta 6.

A la cinta 6 estaven surtin les maletes d'un vol d'Air Europa que, via Madrid, venia d'algun lloc de Llatinoamérica, cosa evident per el tipus de passatgers que esperaven.

Sorprès vaig veure que el meu vol, d'Amsterdam era el tercer a la cua de la cinta. Davant estava el de Madrid i un de París.

Com no es freqüent que en una mateixa cinta hi hagi tres vols seguits vaig mirar al darrera per veure com anaven les altres cintes i totes estaven parades i sense gent.

Llavors vaig entendre la mecànica intel.ligent de la direcció del nostre aeroport. Si estem en hores baixes no cal emprar les altres cintes (no fas cas que es gastin), posem a tothom en la mateixa cinta i que vagin fent.....

Resultat, les maletes d'Amsterdam s'alternaven, podríem dir s'agermanaven, amb les que venien de Madrid. Les de París varen desaparèixer de la pantalla.

En resum, la cinta 6 tenia unes dues centes persones, o mes, esperant, mentre la resta del aeroport feia la becaina.

Això es modernitat i això es el primer que descobreixen els qui venen de fora quan arriben a la república bananera de Catalunya, situada a Espanya. 

KLM

Els qui viatgem en avió tot sovint tenim un gran privilegi, el de poder conèixer mon i segurament molts mes que ara, aquesta hora, no tinc ganes de recordar.

Tenim, no obstant, alguns problemes inherents al viatge en avió: estem a les mans de les companyies aèries i les seves accions.

He aterrat avui, a les 6 del matí després d'un viatge des de Taipei, amb escala d'una hora a Bangkok, es a dir un munt d'hores i una mica mes, per trobar me que KLM, la companyia amb qui he fet tot el vol acabava de tancar la porta d'embarcament que ells m'han venut com a possible perquè he arribat 15 minuts tard i el vol era tancat.... (encara no havien retirat el finger de la porta)

Evidentment he perdut el vol, m'han donat un cuponet per el proper vol que compri de 50€ i a esperar 7(set) hores al aeroport....

Es a dir que segons KLM, 7 hores de la meva vida valen 50€ i ni tan sols una disculpa.

Per cert, aquesta connexió quasi be impossible es KLM qui me la venut, es a dir que fieu vos d'ells.

Perfecte, ells poden fer el que vulguin, jo també, apunto KLM a la llista de les companyies a evitar i quan arribi a Barcelona els hi posaré una demanda via la ACAV.

Suposo que no arribaré gaire lluny però crec que es el mínim que podem fer, protestar, no conformar nos.

bon cap de setmana

20% d'atur

Estic tornant ara d'un viatge a Hong Kong i Taiwan, país aquest on no es que precisament Espanya sigui un lloc molt reconegut.

He estat en una fira internacional del sector del joguet.

Totes, i repeteixo, totes les converses que he mantingut amb gent no espanyola, en algun moment m'han preguntat amb una cara de circumstàncies, i que lo del atur fatal, oi????

Poc menys que es pensen que estem a un pas de la guerra civil o un aixecament popular gràcies al nostre ja famós 20% d'atur.

Ja som mes famosos en el mon per tenir la tasa d'atur segurament mes gran de tot el mon "desenvolupat", i encara seguim discutint les reformes laborals.

Anem be, anem molt be i encarats no al futur sinó al precipici....

Després em passo mitja reunió explicant que les coses no estan tan malament, que si l'economia submergida, que si alguns sectors, com el jogueter, van cap amunt, etc... i no se si es per pietat o consideració em diuen, aahhh, així no esteu tan malament.

Be, els hi ofereixo primer si volen el Zapatero per casa seva i la resta del seu govern, però ningú no el vol.

Definitivament tenim feina a fer i la primera es de relacions públiques institucionals, perquè tots els professionals anem explicant per el mon que nosaltres com els italians, tenim un govern que no serveix per res (o pitjor) però les empreses seguiran tirant endavant del carro.

Be, ja torno que tinc feina a ajudar a tirar del carro.

raqueros

Potser a algú li ha picat la curiositat la foto del blog. Es una foto que vaig fer al port de Santander i forma part d'un petit grup escultòric en homenatge als "raqueros".

Els raqueros eren els nens de condició humil, que es tiraven a l'aigua per recollir els diners que la gent els hi tirava.

No coneixia ni la tradició ( si així s'en pot dir) i em va agradar l'escultura. Aquest es el meu petit homenatge a uns nens que es tiraven al mar per tal de poder recollir les engrunes que els qui mes tenien els hi tiraven com a divertiment.

El mon sempre ha tingut aquest tipus de comportament, d'uns i altres, i els nens sempre han estat uns dels qui mes han patit aquestes situacions.

Avui els raqueros de tot el mon segueixen existint en molts llocs del mon i ningñu no els recorda amb una escultura.

Des d'aquí el meu homenatge a tots ells a tot el mon..

optimisme o no

L'altre dia llegia l'escrit d'en Roca i Junyent on ens demana un xic ( o un molt) d'optimisme per tal de fer front al 2011. Ens deia que, a pesar de tot, i tot es molt, ens hem d'arremangar i tirar endavant perquè aquest es l'únic camí per sortir ne d'aquesta maleïda situació.

Estic completament d'acord i us ben prometo que, a qualsevol lloc on algú m'escolti, jo soc el primer en dir que aquest 2011 serà millor que el 2010 tot i que els diaris sembla que disfrutin trobant tot allò que sigui negatiu i res de lo positiu. On les notícies negatives es multipliquen, amplien i detallen mentre que les positives sembla que s'escriguin amb lletra menuda.

Crec que, si tots estem en el mateix barco, hem de remar en la mateixa direcció i, en alguna mida, tots hem de ajudar a crear un mínim estat d'ànims que ens permeti treure el cap fora de l'aigua abans no ens ofeguem.

Els mitjans no son aliens a tot això i si be el que ven es lo dramàtic i lo negatiu (no se perquè) també han d'ajudar, sense mentir, a crear un estat d'ànims que ens permeti sentir que això no es una guerra perduda abans de començar.

Ja se que les coses no estan be, se que molta gent pateix lo no escrit per sobreviure i se que soc un privilegiat per poder estar en una situació millor que la de molts conciutadans.

Abans d'ahir, passejant amb la gossa al capvespre per una zona residencial de Mirasol (Sant Cugat), en una zona de contenidors de brossa, un home anava destriant entre les deixalles buscant no se si menjar o res que el pogués ser d'utilitat. El home anava amb el cap cot i s'amagava del mon per tal de poder buscar una mica d'algo que l'ajudés a sobreviure.

Una estona abans havia vist un parell d'homes que, un munt de terres d'obres havien parat el cotxe i a cop de pala, havien recollit terra per, segurament fer algo a casa seva amb una terra que no era d'ells.

Els primers nomes em van picar la curiositat i vaig pensar, un parell d'espavilats, el segon em va donar un cop molt fort al cor, una sotragada dolorosa, perquè quan son els teu ulls els qui veuen les coses mai no es el mateix que quan t'ho expliquen.

No m'he tret aquella imatge del cap des de llavors i no aconsegueixo aixecar l'esperit per tal de fer front al 2011 i penso que no tinc dret a actuar així.

Per respecte als qui no poden fer mes, crec que els qui tenim una mica mes de mitjans ho hem d'intentar i tibar de la corda perquè tots poguem sortir d'aquest fangar.

En Mas també ho va dir, es el moment d'unir forces en lloc de dividir.

Vull pensar que tenim eines per tirar endavant i, tot i que avui no estic en un moment de gaire optimisme, ajudaré en el que pugui i tant de bo tots feu el mateix

Bona setmana