s'acaba una dictadura

Feia dies que no escrivia i em sap greu però d'una banda porto uns dies on la feina ha "apretat" de valent (sort que tinc) i d'altre banda no trobava el que dir.

Avui disposo d'aquest temps i hi ha un tema que em crema als dits, el fi de la dictadura d'Egipte.

Egipte es un gran país amb una gran història i em fa molt feliç saber que han aconseguit fer fora el dictador que els ha oprimit els darrers trenta anys i el "cost" humà ha estat petit per el que hagués pogut ser.

El que volia era recollir alguns petits comentaris dels països europeus que s'amuinen per si els vindrà una onejada d'immigrants, per si el preu del petroli puja o el que sigui, o els comentaris d'alguns dirigents com la Sra. Clinton o el Berlusconi (em nego a dir li senyor)  que parlaven del Mubarak com una gran persona, en definitiva qualsevol cosa menys pensar en els Egipcis, els únics verdaderament importants.

Em va fer força gracia com el Sr. Fillon, primer ministre Francès, es defenia del fet que hagués anat "convidat" per en Mubarak, totes despeses pagades amb la família, jet privat i tot, a Egipte. La única excusa que ha pogut adduir es que abans que ell ho han fet altres governants.

Es a dir allò tan vell de que si molts roben jo també ho puc fer......

Seguim.

Diuen i no se si es cert o no que el Mubarak te una fortuna de mes de 40.000 milions d'euros i que el seu homònim de Tunísia que ja es a Aràbia Saudí te una fortuna similar. El mateix dia qe amb dos han fotut el camp, les autoritats suïsses ha anunciat (jo ho he llegit) que els seus comptes han quedat bloquejats....... Que vol dir això?, En primer lloc que mentre un dictador està "actiu" li està permès de tenir comptes a Suïssa sense cap problema i quan se'l fa fora ja no??? Bloquejats significa que el dictador ja no el pot utilitzar, m'estranya molt però encara m'estranyaria mes que els diners "bloquejats" anessin a mans del poble oprimit.

Felicitació doncs per el govern Suis, el primer que s'apunta a aupar i protegir els dictadors i a deixar los caure quan ja no els poden produir guanys.

Felicitació en segon lloc per tots els qui han permès que aquest dictadors hagin pogut acumular aquestes fortunes, i es que per que un guany diners il.legalment a base de negocis i/o comissions tèrboles, algú les ha de pagar amb plena consciència del que fa. Es a dir que aquí hi deuen ser els diferents caps de govern dels països occidentals que ara despisten mirant cap un altre costat com si la cosa no anés amb ells

Felicitació als caps de les grans empreses, verdaders dirigents a l'ombra que subornen i acontenten a qui faci falta, a cop de talonari per, com es obvi, fer algo no correcte. Perquè sinò no faria pagar la comissió, oi?

Diuen els prohoms que a l'África els dirigents hi son molt corruptes, possiblement es cert però lo de la corrupció es com les putes, no n'hi hauria si no hi haguessin homes que les paguessin.....

Mali

Aquesta muntanya es diu la ma de Fátima (Main de Fatme) i esta a Mali.

Per uns es un lloc d'escalada únic, per altres es tot un símbol del país.

Per mi es un record inoblidable.

Sigui com sigui la muntanya s'ho val i es una bona manera de començar la setmana.

Bona setmana

ICBC

Nomes son quatre lletres però signifiquen molt mes que quatre lletres.

Es el nom del primer banc xinès que ha obert oficina a Espanya. En terminologia militar seria el que anomenen el "porta estandarte" d'un mon nou que s'ens ve a sobre.

Per tots aquells que quan diuen "xinos" (en lloc de dir xinesos) pensen en uns homes grocs, petitons i lletjos que viuen molt lluny i que nomes saben copiar i mengen arròs i gossos i ho fan amb palillos i no com les "persones". Per tots aquells que creuen que lo únic que val la pena dels xinesos son els restaurants perquè son barats, per tots ells us informo que els xinesos ja son aquí. Així com en Tarradellas va cridar des d'el balcó de la Generalitat: "ja soc aquí", els xinesos ja han arribat però a diferència d'en Tarradellas, ells no diuen res, senzillament arriben i prenen possessió del que ja es seu: el mon sencer.
No son com nosaltres o millor dit no som com ells perquè ells son 1.700 milions de persones i nosaltres, els europeus uns 200. Son molt mes treballadors, mes gregaris, molt mes estalviadors, molt mes alts del que ens pensem, i tenen un país enorme, riquíssim, amb ciutats que no podeu ni tan sols imaginar. Son com les formigues, una a una no es fan veure però si les ajuntes totes et cobreixen el terra i ja no ho pots evitar.
Ja fa molt de temps que estan construint un mon diferent amb regles de joc diferents, amb criteris i objectius diferents dels nostres, potser no millors però si altament eficaços en la seva majoria.
No diré que els admiro perquè no seria correcte però si que els hi tinc molt de respecte perquè son pacients i esperen qua fruita caigui del arbre sense tenir que sacsejar lo innecessariament.
He pogut veure com han passat de ser copiadors a fer ho millor que el mestre.
De no tenir un duro a controlar el deute de tot el mon.
De passar gana a ajudar tot un continent, Africa, a tirar endavant.
De no tenir res a ser la primera economia del mon.
Potser no tot ho fan be, hi ha molta pobresa encara i molta explotació però com diria Algú: "qui estigui lliure pecat que tiri la primera pedra" o es que a casa nostre no hi ha explotació i miseria???
Durant anys hem anat a comprar a casa d'ells perquè era mes barat, ara nosaltres ja no sabem fabricar i ells comencen a apujar els preus perquè ells son els únics proveïdors possibles, i nosaltres que protestem però no hi podem fer res.
Prepareu vos a veure productes xinesos i empreses xineses dominant mercats.
Aquí nomes podrà triomfar el qui sigui capaç de competir amb molta saviesa en lloc de pensar que nomes son xinesos....
Encara ara, quan vaig a una fira xinesa veig occidentals mirant per sobre del ombro i tractant amb displicència als xinesos, però també veig com, quan els occidentals han marxat, els xinesos s'enriuen de la tonteria i prepotència occidental.
Ni hao........

60

Seixanta, es un número rodó que no te cap mes importància que no pugui tenir el 59 o el 38 o el 126 si no fos que quan el número s'associa a una edat la cosa ja no s el mateix.

Seixanta significa que fa una certa estona que has passat la meitat de la teva vida i que per tan et queda menys recorregut del que ja has fet. Com que ningú no sabem quan dura el recorregut que cadascú hem de fer doncs sempre et fa pensar que "que poquet ens queda".

Però es clar no ho sabem i després resulta que ara la gent viu fins els vuitanta o noranta i un pensa, encara queden vint o trenta....... No deixa de ser un consol o no.

En qualsevol cas un te tendència, a mida que suma anys ha mirar enrere molt mes que endavant i rebobina tot el que ja ha passat.

Però tornem al seixanta. Seixanta, quan nosaltres érem petits era sinònim d'avis, de gent gran, molt gran i es clar, quan aquest numero et toca a tu, imposa.

Ara bé, hi ha seixanters i seixanters. N'hi ha que amb seixanta aparentin vuitanta i altres que quaranta. La majoria no obstant aparenten seixanta que es el que toca i "a mucha honra" com diuen els nostres veins.

Si hagués de sopesar avantatges e inconvenients crec que guanyaria amb els avantatges.

- En primer lloc poder dir que ja els tens, cosa que molts, des afortunadament mai no ho podran dir....

- En segon lloc tenir la capacitat mental de poder reconèixer i valorar que un ja ha arribat a aquest nivell d'edat.

- Poder mirar enrere i veure tot el que has aportat en aquest mon en forma de família i fills.

- Poder pensar que hi ha persones adultes, que son els teus fills, que et reconeixen com a pare o mare, ostres això no te preu, no creieu?

- Si tens la sort de tenir parella, la parella amb la que has construït el vostre mon, això també te a seva conya tot i que cap dels dos tingui la metixa pinta que als 20 anys.....

- Si a mes pots viure dignament i fruir una mica de la vida.

- Si pots omplir de vida els teus anys, ja que no pots omplir d'anys la teva vida

- Si encara notes com el teu cos s'emociona amb les petites coses, un somriure, una flor, un llibre, una cançó

- Si encara tens força per aixecar la veu quan no estàs d'acord amb les injustícies del mon

- Si encara pots menjar el que t'agrada sense tenir massa cura dels diferents índexs mèdics que ens controlen  

- Si encara pots caminar amunt i avall uns quants kilómetres

- Si encara tens la memòria suficient per recordar, encara que no sigui al moment, aquell nom que ara no recordes

- Si encara pots riure i per sobre de tot pots riure amb algú i pots riure de tu mateix

Llavors, si tens tot això, que punyetes podem protestar per el fet de tenir 60 anys...

Una mica menys de cabells, el seu color, un cos no tan "serrano", que al autobús et deixin seure, alguna pastilleta de mes, pppfffff.

Bajenades.

Ahir un bon amic en va fer seixanta i fa uns dies un altre també va tenir la mateixa sort. Al primer no l'he trucat per no alterar el seu estat d'ànims però de tot cor el felicito perquè ell hi ha arribat força be ( a mi encara em falta una estoneta).

Benvolgut Miquel, punyetera enveja es el que la resta del mon ha de tenir mirant te ahir.

Per molts anys

hipoteques

Vagi per davant que tinc la immensa sort que no tinc cap hipoteca i menys un deute bancari que em pengi sobre el cap. Tot i això hi ha notícies que no apareixen en grans titulars però jo com a mínim valoro moltíssim.

La darrera ha estat la sentencia d'un jutge al País Basc que allibera a una família d'un deute hipotecari etern un cop ha entregat el pis objecte del deute. Em sembla que en diuen un cop ha fet "dación de la deuda" o algo així.

La cosa es basa en el fet de que quan tu no pots pagar el teu deute hipotecari el banc o caixa et desnona, t'embarga i a mes segueixes devent l'import del crèdit. Es a dir que tot i que ja no tens el be per el qual estaves pagant, perquè el banc se l'ha quedat tu encara deus el credit perquè quan ells es queden el be hipotecat ho fan en base a un nou valor que "ells" estableixen sempre mes baix que el que tu vares comprar i així es queden per menys el que ells abans han sobrevalorat.

Be, com que el 99% de la gent no tenim potestat de discutir les normes bancàries i ells fan el que volen tot i que ho facin malament, es bo saber que com a mínim un jutge ha tingut la saviesa de reconèixer el que en termes jurídics s'anomena una clàusula abusiva que fa que el contracte sigui no vàlid.

El BBVA, en aquest cas el banc que ha perdut evidentment recorrerà i tots s'han afanyat a dir que aquesta sentència no genera jurisprudència.... Es clar, si s'accepta la jurisprudència hi haurà molts bancs perjudicats però sobretot hi haurà molta gent injustament penalitzada que s'alliberaran del jug injust dels prest amistes usurers.

Per mi es una gran noticia i fora bo que tots els ciutadans ens féssim ressò d'aquesta bona nova i busquéssim maneres de guanyar aquesta batalla contra els bancs.

Per cert, avui he llegit també que un matrimoni de jubilats de mes de 70 anys ha guanyat també el seu judici contra els seus creditors els quals exigien un deute que, amb el seu sou de jubilats no haguessin pogut pagar en menys de 13 anys si haguessin pogut viure del aire.... En aquest cas el jutge ha determinat que aquest matrimoni no es culpable dolós del  deute que tenien i ja han pagat amb escreix el que podien pagar i no han d'estar condemnats de per vida.

Dos jutges han demostrat humanitat, hi ha jutges que son persones i pensen i actuen com a tals.

Si la justícia funciona un país funciona.

els tres tombs

Avui diumenge, a Sant Cugat hem celebrat els Tres Tombs, la celebració de San Antoni Abad, patró dels animals.

Nosaltres i hem anat amb la nostre gossa, la Fibi, una labrador retriever. Hem arribat just a temps de la benedicció que feia el capellà i ens hi hem acostat per allò de bo serà que ens beneeixin a la Fibi.

El capellà estava fent una glosa de les grans obres de Déu i, per variar, hi ha tingut que posar la seva pròpia interpretació dels fets de Déu quan ha dit que Déu va crear els animals per ajudar als homes!!!!!!

Es a dir que segons aquell home Déu va ser qui va crear l'esclavatge al crear uns éssers per a treballar per els altres.

Bé, segurament jo m'he alimentat d'altres fonts però tenia entès que Déu va crear el mon i en ells hi va posar en primera instància els animals i les plantes per conformar un mon ric i divers i després hi va afegir l'home (i la dona) i va ser quan la va cagar al donar massa poder al home, cosa per la qual no estava preparat.

No m'he esperat a rebre la benedicció d'aquell home i confio en que Déu no l'hagi sentit.

Després hem seguit la desfilada i ha estat força maca, amb molts de cavalls de tot tipus i, sobretot, m'han agradat els carros, alguns realment peces de museu, testimoni vivent d'una època no tan llunyana encara que sembli de fa mil anys.

Carros arrastrats per mules o cavalls de tir, quants nanos no saben el que es una mula...

Carros de boters, carros que duien els sacs de cereals, carros que permeten recordar oficis que ja no existeixen. Quan els he vist, per un moment he recordat que jo si que els he vist quan era petit........

Un s'ha de fer gran per recordar i per valorar els records.

aeroport de Barcelona

No podia acabar el meu viatge sense un altre curiositat pròpia del nostre país, tercermundista encara al segle XXI.

Imagineu l'aeroport de Barcelona un dissabte al mig dia. Dons es una hora on l'activitat es baixa.

Els avions que arriben son pocs en comparació amb els dies feiners o les hores "punta".

Un cop aterrats, vaig anar a recollir l'equipatge i a la pantalla hi deia cinta 6.

A la cinta 6 estaven surtin les maletes d'un vol d'Air Europa que, via Madrid, venia d'algun lloc de Llatinoamérica, cosa evident per el tipus de passatgers que esperaven.

Sorprès vaig veure que el meu vol, d'Amsterdam era el tercer a la cua de la cinta. Davant estava el de Madrid i un de París.

Com no es freqüent que en una mateixa cinta hi hagi tres vols seguits vaig mirar al darrera per veure com anaven les altres cintes i totes estaven parades i sense gent.

Llavors vaig entendre la mecànica intel.ligent de la direcció del nostre aeroport. Si estem en hores baixes no cal emprar les altres cintes (no fas cas que es gastin), posem a tothom en la mateixa cinta i que vagin fent.....

Resultat, les maletes d'Amsterdam s'alternaven, podríem dir s'agermanaven, amb les que venien de Madrid. Les de París varen desaparèixer de la pantalla.

En resum, la cinta 6 tenia unes dues centes persones, o mes, esperant, mentre la resta del aeroport feia la becaina.

Això es modernitat i això es el primer que descobreixen els qui venen de fora quan arriben a la república bananera de Catalunya, situada a Espanya.