No hi estic d'acord

Un bon amic blogaire escrivia fa uns dies un post que podeu llegir: elradardesarria

Parlava de la crisi de la premsa escrita i jo hi vaig discrepar. Ara he tingut l'oportunitat de veure el seu comentari al meu i decideixo "saltar" al meu (vostre) blog per tal d'expressar el que no he sabut fer abans.

El meu amic "constata" que la premsa escrita està en recessió perquè els "especialistes" així ho diuen, perquè els diaris pleguen i ja està.

Altres especialistes en altres matèries dictaminen cada dia el que ens ha de passar i el que hem de dir i pensar perquè ells, analistes, han decidit que això es el que passarà. Com ho saben, no ho saben però disposen de mitjans de comunicació i/o suports econòmics no sempre transparents que els avalen.

Diuen, el comerç de proximitat està morint i apa tots a comprar als hipers, diuen anem cap una recessió i som hi, ja no es discuteix, diran demà que el pa amb tomàquet no es bo per la salut i ens haurem de fotre????

Recordo que quan la meva dona i jo vàrem tenir el nostre primer fill ens deien que els nens havien de dormir boca terrosa, desprès "deien" que havien de dormir cap amunt, desprès de costat.....

La gent ens hem aborregat i ens fixem massa en el que ens diuen que hem de fer i deixem de pensar per compte propi. Som tan burros que ara paguem mes per tenir el que abans era el mes natural i senzill, això si ara ens ho venen com ecològic.....

Hem perdut el sentit de la lògica, creiem mes en lo artificial i artificiós que en lo que tenim mes a prop.

Has d'estar a les xarxes socials sinó no ets.....has de tenir milers d'amics encara que no els coneguis....has d'això i d'allò per ser o no ser. El meu blog, per exemple, es una merda, per què? perquè els qui hem llegiu sou quatre gats, i això es independent de les tonteries que hi pugui escriure, no hi fa res el contingut sinó el nombre de seguidors perquè ara quantitat suposa qualitat, exactament al contrari del que sempre s'havia pensat.

Els llibres desapareixeran perquè ara venen els llibres digitals. Potser vosaltres comprareu als vostres fills o nets un "tablet" perquè coneguin a la caputxeta vermella o en Patufet o el qui sigui, jo no, jo els compraré als meus nets (el dia que toqui) contes de paper i cartró i els intentaré acostumar al plaer de la lectura, cosa que no he aconseguit amb els fills...

En Serrat cantava fa molts anys allò de: "pare, el mon ja no es el mon"....

Deixem de fer les coses nomes perquè es el que toca i recuperem el pensament propi i el criteri.

Bona setmana.

prostitució

Bangkok es una ciutat immensa amb un munt de coses per visitar i fer.

Es, a mes, una de les ciutats segurament mes acollidores d'Àsia, a pesar dels seus defectes.

He tingut la sort d'anar hi un parell de cops i ara acabo de tornar hi. La ciutat ha crescut moltíssim i està plena d'enormes edificis, fantàstics hotels, tot això barrejat amb les ancestrals costums d'aquest país.

Quan hi vaig anar la primera vegada, Bangkok ja tenia fama de ser un lloc on feien el massatge tailandès i el que fos perquè les tailandeses eren unes noies molt maques. Avui, uns deu o dotze anys desprès això no ha canviat.

Pots fer un massatge tailandès, el qual recomano molt, es una barreja de ioga, massatge i "stretching", que no te cap final "feliç".

Pots buscar noies tailandeses, molt maques elles, per fer altres coses que no sigui massatges i això es el que m'ha xocat. Podria arribar a entendre, que no compartir, que un home "gran", busqui i pagui per el que no es capaç d'obtenir d'altres maneres. Pobres, prou pena i vergonya deuen tenir, o no....

El que no entenc son la quantitat de joves occidentals, nois de trenta i pico, acompanyats de noies locals. Sembla que l'home no ha evolucionat i segueix obsessionat amb allò que de sempre ha sigut la fixació del "mascle".

Com home em fa vergonya aliena passejar per els carrers de Bangkok i veure tants homes occidentals babejant darrera les noies tailandeses que han contractat.

Protestem de la prostitució al carrer, a les carreteres, on sigui però nomes criminalitzem les verdaderes víctimes. Quan començarem a perseguir els qui contracten una prostituta.

Ànims, any nou, any de canvis, en lloc de treure les prostitutes treïem los a ells......

Nelson Mandela

Fa un any que me'l varen regalar els meus fills i no l'havia agafat per el seu respectable volum.

Em va semblar que era un bon llibre per acabar un any i començar un altre.

Nelson Mandela no es qualsevol persona i les seves memòries son un gran document.

No diria que es un gran llibre com a forma d'escriptura però com a document no te preu.

Aquest home es un exemple per tota la humanitat.

No podia triar millor llibre per començar l'any. 

Aquest es el text que he posat al meu bloc de llibres per resumir un gran llibre.

Aquest home ha trigat 27 anys i mig per poder recuperar una llibertat que l'hi havien tret de manera injusta per defensar unes idees. Però es que després de tan de temps l'home encar ha sigut capaç de perdonar als captors, als seus opressors i, amb ells, ha reconstruït un gran païs.

Recomano aquest llibre a tothom que cregui que es fàcil tirar endavant qualsevol projecte, a tothom que es rendeixi quan les dificultats li semblin massa grans.

Demà marxo de viatge per uns dies així que porteu vos be i llegiu.

Bon 2012.

un detall

Avui, mentre dinava, he viscut una escena força significativa. La meva taula era davant d'una finestra que em permetia veure tot el que passava al carrer.

El servei de neteja de Barcelona estava en plena acció, escombrant el carrer. No es el de la foto però anava vestit igualet i la seva escombra era del mateix model.

L'escombra era mes vella que jo i li faltaven la meitat de les branques i clar, recollien la meitat del que tenien que recollir.

L'home, l'escombriaire, anava fent i del 100% de fulles que hi havia per terra deixava aproximadament un 30% de les fulles no se si perquè el seu company les pogués recollir o per que el terra no quedes massa net.

Jo menjava i anava mirant com l'home de l'escombra semblava que deia, aquesta si, aquesta no i m'anava posant nerviós però la cosa nomes estava a la primera fase....

Al restaurant on estava menjant, al carrer, hi ha tres tauletes, petites elles, amb les seves cadiretes i es clar les fulles no trien el lloc on caure. Doncs be, el senyor de l'escombra ha passat per davant i ha decidit que aquelles fulles no eren per ell ni eren seves. Potser ha pensat que allò era territori privat, potser ha pensat que formava part de la decoració.....

En definitiva ni ell ni el seu company han netejat aquell tros de vorera.

Així no ens en sortirem.

Es un problema d'educació, de cultura, la llei del mínim esforç no val. Aquell home ocupa un lloc de treball del qual no n'és digne i que, segur que molts altres estarien contentíssims de poder ocupar.

Primera lliçó: la feina ben feta sigui la que sigui i un mateix es qui ha de responsabilitzar se de fer ho be.

No esperem que siguin els altres qui ens facin la nostre feina, sobretot si tenim la sort de tenir feina.

soufian

Soufian es un nen que degut a una malaltia molt poc freqüent, ha patit una malformació de les extremitats que han obligat a amputar les dues cames. Soufian te 11 anys, de fet hauria de dir que només te 11 anys i en canvi es tot un cant a la fe, a la auto confiança, al positivisme, a la força de voluntad.

El dilluns TV3 va fer un programa explicant aquesta historia.

Soufian tenia un desig, conèixer en Messi i aquest, amb gran senzillesa, s'ha comportat de manera fantàstica amb ell fins a dedicar li personalment un gol davant de tot el mon.

Un darrer detall, la mare d'en Soufian es una dona d'origen nord africà que parla un català que podria avergonyir a milers d'auto anomenats Catalans que nomes ho son de "boquilla". A mes es una dona amb una maduresa i intel.ligència importants i necessàries per poder superar les dificultats que aquesta malaltia ha dut a la seva família.

Per tot el que ja he dit aquest post ja tenia tot el sentit del mon però el motiu per el que he volgut escriure avui ha estat per donar una lliçó de com hem de fer front a la vida.

El somriure que surt a la foto es el mateix somriure que el nano va lluir durant tot el reportatge, un nano que ha assumit amb una valentia increïble les seves limitacions i las ha transformat en positivisme i naturalitat.

Convido a tothom a agafar exemple d'aquest nano i recordar, abans de queixar nos dels nostres problemes, que sempre s'ha de buscar el costat positiu o si mes no intentar minimitzar el negatiu. Així tindrem mes possibilitats de sortir endavant,nosaltres i el nostre país.

un bon inici

Bé, ja hi tornem a ser un altre cop. La loteria no ens ha tret de la crisi i els àpats de Nadal ens han deixat un xic mes grassos del que estàvem.

Tots i som per fer front a un nou repte: el 2012.

Tots s'han afanyat a dir nos que el el 2012 serà pitjor que el 2011. Per què? perquè realment ho serà? perquè l'any passat tots varen començar dient que el 2011 seria millor any.

Be, tan se val, en qualsevol cas hem de passar el 2012 perquè no es pot saltar del 11 al 13, les regles del joc no ho permeten.

Jo que soc de tarannà optimista de tota la vida admeto que aquest cop he patit força perquè la "pujada" que es veu en aquest inici d'any sembla que sigui molt mes inclinada del que ja ha estat en els darrers anys i això, aquest cop, m'ha costat de digerir. Possiblement el fet no gens menyspreable que cada any soc un any menys jove hi deu ajudar.

Però avui, primer dia laborable del 2012, em sento be, capaç de fer front al que hagi de venir tot i confinat que les pitjors previsions no siguin tan dolentes, que poc a poc tots tornem a un cert estat de normalitat i tranquilitat.

Això si, m'agradaria que els bons desitjos i sobretot els esforços que tots estem fent no ajudin a tapar els excessos que altres han comès, la factura dels quals ara hem de pagar.

M'agradaria que a cadascun d'aquests "despilfarros" l'hi posem un nom i cognom perquè no ens oblidem d'aquí li devem el "favor", com ara l'edifici del 112 que tenim a Reus i que sembla que ens ha costat 30M€ i que està mig buit. Gràcies Sr. Boada, sembla que vostè es qui es va posar la medalla en el seu moment, oi? Des afortunadament no el podem acomiadar ni li podem descomptar, però com a mínim ens recordarem d'un dels culpables que ara siguem mes pobres per culpa d'uns gestors ineficients.

Bé, com deia, el 2012 ja es aquí i no val la pena plorar per el passat sinó mirar amb optimisme el futur i aprendre dels errors.

Recordem que si som capaços d'entendre que ens hem equivocat i veiem quins son aquests errors ens serà molt més fàcil no caure en els mateixos errors el proper cop.

Apa, bona feina.

Còrdova

Còrdova o Córdoba segons ens agradi mes una llengua o un altre es una ciutat on s'ha d'anar.
Be, hi ha molts llocs on val la pena anar però es que la Mezquita, Masyid en àrab, es un lloc singular i ella sola ja paga.
Còrdova es una ciutat que els cristians s'han apropiat però que te, en els seus màxims tresors en els llegats dels altres pobles que hi han viscut però varen haver de marxar: els àrabs i els jueus.
Si a Còrdova li treiem la Mezquita i la Judería es queden sense el 90% del seu atractiu. La resta la posen els propis andalusos.
Com ja comença a ser un costum hi hem anat en cotxe, gaudint de les autopistes a Catalunya i autovies gratuïtes a la resta del estat. Un primer detall positiu, per anar hi ja no fa falta anar a Madrid, centre del mon, hi ha una nova autovia que des de València et du cap al Sur via Ciudad Real, Valdepeñas, Bailen, Despeñaperros, Andújar i finalment Còrdova. Prop de 900 kilòmetres.
El nostre hotel, al bell mig del centre històric ens ha permès poder passejar un cop i un altre sense tocar el cotxe.

En aquesta ciutat va néixer Manolete, Hi va viure Maimónides, metge i filòsof jueu que va tenir que fugir gràcies als sempre tolerants cristians, Averroes, metge andalusí, tots ells hi han deixat empremta d'una manera o un altre.
La Judería, el que nosaltres anomenaríem el "call" es la zona on es concentra tota la zona turística, gastronòmica, i es l'avantsala a la Mezquita.
Es fàcil entendre el que va passar en la seva època quan veus el temple fantàstic que els àrabs varen aixecar, segons els cristians mes tossuts, sobre una església de San Vicente de la que no s'ha trobat res però....
Puresa de línies, enormitat sense opressió, senzillesa, un lloc on es fàcil recollir se, i tot això al 785 es va començar!!!!!!
Desprès venen els cristians "salvadors" i ho desmaneguen tot transformant el temple i ho evangelitzen a la seva manera. El resultat, es com un cavall de cursa transformat en un camell, les quatre potes hi son però......
El menjar a Còrdova es força bo, com a mínim on hem anat nosaltres, hem descobert les albergínies com les preparen els andalusos, els seus fregits, el seu "fino".
Un altre curiositat, no hem trobat cap sud americà i molt pocs africans, sembla que els immigrants ja han marxat o no hi han anat.
Això si, tots els andalusos amb qui hem tractat han estat "buena gente" com diuen ells.
Si no la coneixeu aneu hi, a pesar dels cristians.
Ah, i no oblideu Madinat Al Zahra o Medina Azahara, queda poc però el que queda es fantàstic, si la mezquita es maca com deuria ser Medina Azahara.