Mr. Annan, Syria is dying

Dear Mr. Annan, 

You, as secretary of the United Nations, has proven to the whole world that you do not deserve to represent the role you have been designed to fulfil.

I honestly do not know how you can sleep every single night knowing what is happening in Syria, allowing that one dictator may kill, with your acknowledgement, thousands of innocents.

The image of you, going there to supposedly stop that genocide and leave without any solution proves that you are not capable to honour the entity you represent.

If you pretend that you simply could not make it because the power of some countries does not allow you to do it, then, at least, as an honest person, you should have resigned, proving the world that principles are on top of the personal position.

This way you could show the world that only honesty and truth can take us to a better world.

I know that you will never read this post and my message will be not go far but I have learned myself that one voice, here and there, becomes a louder voice and sooner or later our  joined voices will win, it is a question of time.

In the meantime, remember, in Syria, today few more people will die and you will be almost as responsible as the dictator.

Have a nice rest, if you can.

Socotra, la isla de los genios, Jordi Esteva, Atalanta

Llegir s'ha convertit en una passió i en una font constant de sorpreses.

Llegir el que tothom publicita es bo però no et permet descobrir aquells llibres "amagats", que no criden tant l'atenció dels mitjans o dels comentaristes.

Socotra, l'illa dels genis, es un escrit senzill però gratament encisador. 

D'entrada m'agradaria saber quants de vosaltres sabíeu on es Socotra, jo ja admeto que no en tenia ni idea tot i que vaig tenir la oportunitat de ser pràcticament al davant, quan vaig viatjar a Oman. Però en Jordi Esteva, l'autor comença on a viatjar on jo ja pràcticament no soc capaç d'arribar.

El seu llibre, el d'un home de 57 anys que considera, amb aquest llibre, que ha aconseguit fer realitat el somni de la seva vida, viatjar al lloc somiat en la seva infantesa, m'ha provocat una gran felicitat i una sana enveja.

Felicitat en veure que els homes encara tenen imaginació i capacitat d'imaginar un somni i, sobretot, de fer lo realitat.

Aquest mon d'avui, que ens obliga a anar tan ràpid, sense temps a pensar, mirar, gaudir, ha frenat i anul.lat la capacitat d'imaginar, de viure i fruir de les petites coses.

Puc presumir de que encara tinc imaginació i aquesta em fa sentir me viu i feliç però em sap greu veure les noves generacions que venen darrera meu, tecnològicament tan avançats, socialment multi comunicats, hiper informats però incapaços de valorar les petites coses.

Difícilment entendran que un home hagi trigat 57 anys a veure el seu somni realitzat, viatjar a un racó de mon, senzillament per estar i conviure amb la seva gent.

Segur que els qui ara pugen trobaran altres coses que els ompliran igual però no seran les mateixes. 

Cada cop entenc millor a la gent gran que, quan jo era jove i em creia el rei del mon per la meva força i joventut, em miraven amb una certa condescendència pensant que jo ja no podria fruir de les petites coses que ells havien pogut tenir.

Sana experiència....  

Japó

Ara fa un any que un terratrèmol de 8,9 escala de Richter, assolava la costa est del Japó. Posteriorment un tsunami inundava la costa i destruïa tot el que troba per davant, i com si no n'hi hagués prou, la central nuclear de Fukushima no resisteix els dos desastres i pateix un accident que nomes s'aconsegueix evitar un desastre en el darrer moment.

Avui fa un any i he pogut veure un reportatge de com els japonesos han aconseguit fer una neteja titànica i una primera reconstrucció que senzillament es admirable.

I tot això amb un govern que, segons diuen els propis japonesos, no està a l'alçada de les circumstàncies. Cap país a tot el mon està en condicions de fer el que Japó ha fet en tan sols un any. Per exemple l'estat Espanyol. Ara farà un any del terratrèmol de Lorca, 5,1 escala de Richter, sense Tsunami ni central nuclear. Situació de Lorca? bé, em sembla que encara ha de començar la reconstrucció segons es va veure no fa gaire a la TV.

Hi ha països que primer saben actuar i després resoldre la resta de punts i Japó es un d'ells. Recordo imatges de les cues ordenades per agafar aigua mentre recordo també que a Lorca hi anava gent d'altres pobles que no havien patit el terratrèmol per poder menjar de franc......

Els Japonesos no son perfectes i fins i tot deuen tenir molts defectes.

Jo em permeto admirar los apart de valorar molt la seva cultura i expressió artística. 

La vaga

29 de Març, ja la tenim un altre cop. Objectiu aturar la reforma, en base a quins arguments? això ja no se sap.

De  moment avui ja s'han manifestat per "escalfar" la cosa. 450.000 persones segons els sindicats, 17.000 segons la Guàrdia Urbana, lo que ja desacredita a les dues parts.

En definitiva els sindicats, aquests que fa anys, repeteixo anys, que discuteixen amb la patronal no se ben be que, els sindicats que poden presumir de ser els sindicats menys eficients de tot el mon occidental, recordeu 5 milions d'aturats, aquests sindicats busquen una vaga que fins i tot el Sr. Rajoy ja havia anunciat ell mateix.

Els sindicats son tan poc eficients que s'han trobat desbordats per el propi partit del Govern que els ha dit que farien vaga quan ells mateixos encara no sabien que fer.

Be, ara toca protestar, sense saber ben be que hi hem de dir.

Estem tots d'acord que la reforma pot no ser la millor del mon tot i que fora bo mirar el que es fa a la resta de països amb una economia semblant a la nostre. El que em sembla ridícul es veure on son les opcions progressistes que els sindicats ofereixen com alternativa. NO hi son enlloc.

Brindo obertament aquest senzill blog perquè qui sigui m'apunti 5 coses positives que hagin aportat els darrers 20 anys al mon empresarial i en millora dels treballadors......

Es clar, jo se suposa que represento als petits empresaris i per tant explotador i dolent però bé, aquí queda el blog obert....

Evidentment el 29 el despatx estarà obert a qui no vulgui venir però jo treballaré perquè el meu país necessita treball, molt treball i menys atur.

Bona setmana!

Benvolgut Sr. Boi Ruiz, conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya,

Benvolgut Sr. Boi Ruiz, conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya,
He llegit amb sorpresa que l’hospital Santa Tecla de Tarragona ha contractat com assessor al Sr. Carod Rovira amb un sou de 6.000€/mes.
Com a ciutadà sensibilitzat amb tot allò que representa Catalunya i el seu present i futur i tots els esforços que entre tos hem de fer per tirar endavant, lamento manifestar que tinc dubtes sobre la conveniència d’aquest nomenament. Imagino que no depèn de vostè però això no treu que vostè, com a màxim representant de la sanitat Catalana, es, per a nosaltres, ciutadans de Catalunya, el referent en aquesta matèria.
En primer lloc no sé si, en aquests moments, l’hospital de Santa Tecla necessita un assessor, en segon lloc, sobre que ha d’assessorar, en tercer lloc, la persona nomenada te el perfil adient per aquest càrrec i finalment si la despesa s’ho val.
Crec que hi ha molta gent que estarà molt agraïda si ens pot contestar aquests dubtes i així de passada ens estalviarem ser la riota de molts altres.
Gràcies per la seva resposta.

El Sr. Trias busca diners

No faig res gaire diferent del que he fet fins ara. Es cert, he aparcat a llocs on no es restringit aparcar dins d'uns determinats horaris i per tant tècnicament no tinc res a dir, qui la fa la paga.

Però, i aquí ve la meva queixa, les multes son eines per ajudar a regular el trànsit i la presència dels vehicles en espais públics i aquest es el objectiu que s'ha d'assolir. En aquest cas el fi justifica els mitjans.

Ara bé, quan els mitjans amb els que hem dotat al funcionari públic deixen en segon termini l'objectiu primigeni i es reconverteixen en un altre objectiu, llavors hi ha dues possibilitats: dir ho o rectificar.

Així com reconec haver aparcat a llocs on, en funció de l'horari no podia, també puc assegurar que mai no ha aparcat en un espai on molesti al trànsit, en doble fila o qualsevol cosa que s'hi assembli.

No se quants funcionaris estan destinats a multar nos per aparcar malament, però Sr Trias, em pot dir quants n'hi ha per multar als qui aparquen en doble filera, quants per evitar verdaderes infraccions dins la ciutat de Barcelona? Fa ja molt de temps vaig denunciar aquí mateix que al carrer de Capità Arenes, cantonada Manuel de Falla, hi ha un bar que cada matí arreplega tot de clients que no tenen cap problema en deixar el cotxe en doble filera cada dia laborable del any i, cosa curiosa, mai no he vist un d'aquest senyors de groc i blau marí posant multes......

Sr. Trias, vull creure en la seva honorabilitat i honradesa. Digui'm tan sols que m'equivoco i espero veure'l a vostè o millor algun dels seus funcionaris al carrer posant multes a qui verdaderament aparqui molestant el trànsit en lloc de senzillament recaptar diners sigui com sigui, desafortunadament demà seguirem veient recaptadors d'impostos irregulars groguencs.

Estat Català?

Qui em coneix sap que el tema de l'Estat Català mai no havia format part de les meves prioritats, però l'ésser humà està en aquest mon per evolucionar i els de Madrid m'han despertat ja fa temps un sentiment adormit, latent.

Ara sento la terra, el país, el meu país com "algo" propi.

No es un problema de bandera, ja he dit que no m'agraden, es mes aviat un problema de supervivència, si vull que el meu país tiri endavant necessita de gent que ajudi a construir i tirar endavant i jo seré un d'ells.

Bé, tota aquesta introducció no prevista ve a "cuento" del que ens va passar ahir al matí tot passejant la nostre gossa. 

Com feia molt bon dia varem ser original i varem anar a passejar per la platja.... tot just com uns quants milers de persones mes. Gavà, Castelldefels va ser la destinació per allò de que es aprop i de jove hi havíem passat molts estius.

Després de trigar mes de 20 minuts per aparcar, i no exagero, varem descobrir l'altre Catalunya. 

El passeig va ser d'uns 4 kilòmetres i aproximadament una horeta, "xino, xano", passeig marítim amunt i avall.

I aquí comença el meu problema: no exagero (repeteixo), si varem creuar 100, 1.000, 10.000 persones us puc ben assegurar que 95, 950 o 9900.... parlaven castellà o andalús, o el que voleu però NO Català..

La Rosa i jo ens sentíem tan forans, tan estrangers com si fóssim al mig de Sevilla. Res a dir de Sevilla però imagino que es el mateix que sentiria un Sevillà al mig de la Judería sevillana sentint a tothom parlant català.

Al principi va ser un comentari, després fèiem un concurs buscant a gent que parlés Català, i no em trobàvem gaire bé cap.....

Tornant cap a casa pensava, renoi quina feinada ens espera si hem d'assimilar aquella gent. Econòmicament podríem, però culturalment ho veig molt difícil, ells son el que son, no se'n amaguen i no canviaran perquè no els fa falta i ells viuen o creuen viure a Espanya.....

Per cert, em sembla que trigaré a tornar a Castelledefels en horari de cap de setmana