las esperas

Es nomes un vídeo, senzill en la seva producció i el seu missatge: las esperas.

Curiós que coses tan senzilles ens passen desapercebudes la major part dels cops. 

Curiós que quan ho veiem diem, ostres es veritat, però al cap d'una estona ja hi tornem a ser i hem oblidat el missatge.

Curiós que missatges tan senzills costin tant de seguir.

Curiós que totes les coses dolentes es posin sempre per davant de les bones

Curiós que quan les coses es posen pitjor, i només llavors, ens adonem de les oportunitats que hem deixat passar.
Curiós, o no, que ens sapiguem arreplegar per veure un partit de futbol i no ho sapiguem fer per resoldre els nostres problemes de país.
Curiós que no aprenem mai la lliçó.
Curiós que ja fa segles que existeix una dita que diu: "l'home es l'únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra"
Curiós com, tot i essen, segons diuen, éssers intel.ligents, som tan burros.
Curiós com ens costa menys fer mal bé les coses més que fer les be.
Bon cap de setmana

Cañete i Margallo, sospitosos de corrupció

Aquests dos senyors son, des d'avui, com a mínim per a mi, sospitosos de corrupció. Per què?. El Sr. Margallo abans i el Sr. Cañete després van i declaren que, els jutjats han anat massa ràpida i no amb prou prudència. L'un diu que s'estima molt al Sr. Rato i li es molt proper.... i l'altre dient que amb aquesta actuació es pot perjudicar molt a les persones jutjades.

Pregunta: on eren aquests senyors quan va saltar el tema de Bankia, com es que aquests senyors no van fer declaracions dient coses tan senzilles com: em sap greu per totes les persones que han estat perjudicades, em sento molt proper a tots els damminificats i s'han de depurar responsabilitats, hauríem d'anar molt ràpides les actuacions judicials per tal de rescabalar com sigui als accionistes, i tantes altres fórmules.

No oblidem que aquests senyors son ministres del govern de l'Estat, es a dir que com a mínim haurien de pensar abans en els ciutadans que en els seus amics o els seus companys de partit.

Per cert ja avanço que, desafortunadament em temo que cap membre del PP dirà ni "piu", inclòs el sr. Rajoy i això els situa mes o menys al mateix calaix.

Per cert, també m'han agradat molt les declaracions del sr. Fernández Toxo del sindicat CCOO que ja s'espolsa la responsabilitat adduint que si no els passaven la informació adequada, no en son responsables. Vaja, ara descobrirem que tots els consellers dels bancs no analitzen ni verifiquen el que se'ls dona, nomes deuen verificar l'ingrés de la nómina.

Parte de guerra

No es el meu costum barrejar blogs i, de fet, aquest post surt, escrit d'un altre manera, en el llibre de paper.

Però no vull parlar tant del llibre com del que l'autor ens ensenya a través de la seva pròpia vivència, la mes dura, la d'un home que va tenir que lluitar a la Gran Guerra.

Va sobreviure però el preu que va pagar va ser altíssim, acabar "boig" i tancat en un manicomi.

El llibre m'ha colpit perquè, es molt fàcil fer analogies entre el que els homes varen patir en una guerra sense sentit, dirigida per uns eixelebrats que lo únic que tenien era el poder atorgat per si mateixos.

Curiós que avui patim una crisi de dimensions espectaculars, dirigida per uns eixelebrats que tenen el poder perquè tenen els diners o el poder polític.

Milions d'homes varen morir sense cap necessitat senzillament per satisfer ambicions territorials d'una noblesa arcaica, milions varen morir perquè no tenien ni veu ni vot, senzillament els mataven els enemics o els seus si es retiraven.

Milions d'homes i dones avui pateixen una crisi sense sentit senzillament perquè uns quants es dediquen a guanyar molts diners a base d'especular. Els qui protestaven llavors, com l'autor eren tancats per bojos o senzillament eren afusellats per traïdors. Els qui protesten ara son anomenats indignats i apartats com empestats i no els afusellen perquè no està ben vist...... 

Els homes som gregaris i hem perdut la capacitat de fer nos notar com individus. Nomes quan sumem milers o centenars de milers som considerats com una opinió.

Els qui manen han actuat amb intel.ligència anul.lant la nostre capacitat de discutir i opinar com individu.

Si jo, demà digues que no estic d'acord amb moltes coses de les que diuen els polítics, cap mitjà de comunicació ni tan sols m'escoltarà, ningú em publicarà i ningú no em sentirà.

La nostre opinió val en funció del número de persones que la subscriguin.

Us recomano aquesta lectura, us farà pensar una mica i veureu que borregos arribem a ser, nomes ens falta un casc i com a borregos anar de pet cap a la trinxera.

 

Sant Cugat

Sant Cugat es una vila propera a Barcelona, per aquells que no sortiu gaire de Barcelona. Es una vila força maca i agradable de viure hi, amb uns vilatans que jo dividiria en tres grups: els que hi son de tota la vida, els qui hem vingut molt mes tard però ens estimem la vila i tractem d'integrar nos i els que hi viuen com podrien viure Ripollet, o La Bisbal...

Ara, amb la Fest Major de Sant Cugat, es veu com ens hi ajuntem els tres grups però no necessàriament ens hi barregem.

Els primers son els qui ho organitzen tot i son incansables al desànim. Organitzen el que faci falta per tal de mantenir viu el comerç de la vila i estimular la gent al carrer. Els segons anem d'un costat a l'altre, descobrint el que, per a nosaltres es nou i per ells una tradició.

Finalment hi ha els qui fan la festa a part.

Ahir em va agradar veure un grup de Bolivians, vestits amb vestits típics, molt virolats, actuant, però actuant nomes per ells mateixos, perquè d'els altres grups no ho vaig veure gaire be ningú. 

Tot i això Sant Cugat es una vila on val la pena viure hi perquè la convivència es fàcil entre les diferents afinitats i orígens.

El que no es tan clar a Sant Cugat es la vàlua dels funcionaris i al seu cap, l'alcaldessa. 

Sant Cugat presumeix, des de fa poc, de tenir el primer carrer intel.ligent del país....  Evidentment es un carrer al costat de l'Ajuntament, Ajuntament per cert que dubto que sigui proporcionat a les necessitats de la vila. Aquest carrer intel.ligent, diuen que regula la intensitat del enllumenat en funció de si passa algú o no, be, i? quan ha costat la suposada intel.ligència?, quin es el pla de continuïtat i desenvolupament d'aquesta suposada intel.ligència? o senzillament es un acte de cara a la premsa.

En canvi, el mateix ajuntament te un altre criteri de carrers intel.ligents: si ens allunyem de l'Ajuntament trobareu que, arbre desaparegut, arbre no reposat, es a dir que hi ha cada cop mes quadrats de terra al carrer on nomes hi ha burilles de cigarreta o alguna cagada de gos. Imagino que la resposta es que no hi ha recursos però un es planteja si no fora important, abans de fer el carrer intel.ligent deixar que la natura segueixi il.luminant amb els seus colors i vida les voreres dels carrers. Es clar que això no genera titulars de diaris.

La Rambla del Celler, on es l'Ajuntament, hi ha fins i tot llums de colors al carrer??, al meu carrer hi ha un forat per enfonsament de l'asfalt que ningú no ve a arreglar i es que l'alcaldessa, com no som en període d'eleccions, no contesta als mails.

A Sant Cugat no tot es una vila d'excel.lència, i això que hi viu fins i tot un conseller. Per cert, al seu carrer no hi manca cap arbre i no hi ha cap forat a l'asfalt. I es que sempre hi haurà categories.

I es que l'ajuntament de Sant Cugat viu molt de cara a la galeria   

Idiomes

Ahir llegia a La Vanguardia un article força interessant relatiu a aquesta darrera reunió de caps d'estat. Deia un diplomàtic: aquest Sr. Rajoy no parla gaire oi?. Al Sr. Monti per altre banda li preguntaven si parlava amb la Sra. Merkel en Alemany i ell deia que no cal, que en Anglès s'entenen prou bé i afegia que el Sr. Rajoy parla Espanyol, però que l'entén....

En definitiva, el cap de govern de l'estat Espanyol nomes parla Espanyol, si senyor. Tots els altres parlen la seva llengua i, com a mínim Anglès, quan no Francès.

A Espanya i desafortunadament a Catalunya encara son mes els qui no parlen llengües que no els qui en parlem mes de dues.

A Madrid, a mes, son tan miops que quan veuen que aquí, d'entrada en tenim dues de llengües, s'emprenyen encara mes.

Espanya es un país de segona i això ens ho dona la nostre capacitat de dialogar i discutir i fer se escoltar en una llengua comú, la que sigui. 

Mai, un cap d'estat serà realment important si no es capaç de negociar i fer se entendre en directe i de primera mà. Com podem imaginar al Sr. Rajoy xerrant a través d'un traductor, impossible!

Una llengua te matisos, te entonació, te silencis, te cadència, te vibració, te calidesa,te fredor, eines totes elles bàsiques per negociar, discutir, comunicar, per crear empatia.

Les matemàtiques son molt importants per aportar capacitat de càlcul, segur, però els idiomes son, avui, imprescindibles.

Al meu jove lector li diria que, com a mínim, dominar l'Anglès, i si vol fruir, Francès i Italià, son fàcils i molt rics.

A Espanya això encara no han entès i encara llueixen amb "gallardia" el seu menyspreu per les llengües. Allà ells, com a mínim, a casa, aquesta assignatura, el nostre cap la te superada encara que amb un deix un xic arrastrat.  

Espanya no val un ral

Com ja us vaig dir, he passat, just abans que el Sr. Mas, una setmana als EEUU, en una fira/trobada de gent de tot el mon.

Em sembla que mai he rebut tants copets a l'esquena, senyal de consol, de pena, commiseració, o senzillament de rebuig a "l'apestat". I es que per tots ells jo, encara que tots saben que soc Català i de Barcelona, no ignoren que soc Espanyol i el meu mercat es  majoritàriament Espanya.

Els d'aquí, masses vegades s'ho prenen a broma però això es molt seriós. la imatge d'Espanya es semblant a la de Grècia, o al corralito Argentí.

A la nostre empresa mai utilitzem la paraula Espanya, el nostre mercat es Ibèria perquè també treballem a Portugal. Això ja redueix l'impacte perquè costa mes identificar Ibèria.....

D'altre banda sempre parlem de Barcelona i això millora molt les coses perquè sembla que Barcelona no sigui Espanya, gràcies a Déu.

Construir un negoci sobre la base de zero es difícil però construir sobre una base negativa ho es molt més.

Estic convençut de que, avui, el que mes ens convé, es treballar sobre la base Barcelona, per sobre de Catalunya e ignorant taxativament Espanya.

Barcelona te bona imatge, a pesar de tot, i ens convé mantenir la com eix vertebrador del nostre futur.

Si demà som independents ja tindrem una bona part de la feina de futur feta i si hem de seguir enganxats, com a mínim, el nostre grau de dependència serà menor

Kelak

Dijous passat, com cada any des de fa ja uns quants, anem a la presentació dels resultats dels "nostres nens".

Els nostres nens son un grup de nens i nenes, nois i noies que han tingut la mala sort de néixer en el sí d'una família desestructurada, de no tenir els pares o de no tenir pares en condicions de poder cuidar los o educar los de manera adequada, de patir violència per culpa dels pares, de viure en un entorn de drogues, etc. Els nostres nens ja saben el que es tenir problemes a la vida. Alguns fins i tot no saben que es no tenir problemes.

Dins la desgràcia, aquests han tingut la sort de ser acollits en una OBA a Sant Andreu de la Barca, sota la direcció d'una dona (religiosa), la Isabel que, mes que una dona es la mare de tots ells.

Dins d'aquesta OBA n'hi ha uns que encara ho passen pitjor perquè els seus propis problemes els impedeixen seguir els seus estudis, els seu propi desenvolupament com a persona degut als problemes que conscient o inconscientment els afecten.

Aquí es on un grup d'amics ajudem una mica, gràcies a la tasca de tres persones, la Carme, la Rosa i la Lourdes. La primera coordina la feina de tutoria i ajut psicològic que les altres dues faciliten a aquestes criatures.

Per primer cop, aquest any, hem pogut veure com un dels nens, l'A. ja ens deixa per seguir els seus estudis en un altre lloc, després de complir l'edat límit per estar a l'OBA.

Ja no es un nen, es un home jove, un noi i, per a mi, ha esta un orgull donar li la ma i una abraçada de comiat.

Avui es un home i quan va entrar era un nen, d'origen nord Africà, maltractat per el seu pare, sense cap mena de lligam amb la societat que l'ignorava, menyspreava.

El mèrit no ha estat pas nostre sinó seu, nosaltres nomes li hem donat un cop de mà que ningú, tret l'OBA, li va donar.

Demà comença Electricista i Informàtica a Igualada.

Darrera seu vindran altres que, com ell, sabran sortir endavant. La Jacqueline vol ser dissenyadora i cadascun d'ells te el seu propi projecte.

Per el camí també n'hem perdut alguns, perquè els seus problemes eren massa per el que l'equip de psicòlogues pogués ajudar. Però cada victòria supera, amb escreix, cada derrota.

Ja ho sabeu, si algun dia voleu ajudar, nomes ens ho teniu que dir. Kelak destina el 100% del que rep a aquests nens i nenes, el nostre futur.