Barcelona

Winston Churchill ante lo que se conocería como la batalla de Inglaterra, en uno de sus discursos ante los Comunes, animó a sus conciudadanos: "No infravaloro en absoluto los peligros enormes que pesan sobre nosotros, pero creo firmemente que nuestros compatriotas serán capaces de resistirlos, al igual que lo hicieron los valientes ciudadanos de Barcelona”.

Ahir vàrem anar al teatre, al TNC, a veure Barcelona, obra escrita i dirigida per Pere Riera, un autor de 38 anys.

Us la recomano senzillament si us agrada el teatre, us la recomano doblement si us interessa la nostre històra i sobretot si us preocupa Catalunya, llavors aneu hi veieu com Barcelona va patir per culpa de "persones sense cervell" com es diu a l'obra.

Va passar quan els meus pares eren nens i nosaltres hem crescut amb el record de la "Guerra civil" però tot i que nosaltres no hi vàrem ser, mai no ens l'han deixat oblidar.

 El 16-18 de Març del 38 avions Italians i Alemanys varen bombardejar la ciutat. Diuen que tot això eren experiments per la que havia de ser la segona guerra mundial. Winston Churchill, anys després recordaria aquests bombardejos quan començava la batalla d'Angleterra, com a senyal de reconeixement a la valentia dels ciutadans de Barcelona.

Només es una obra de teatre molt ben interpretada basada en un text molt ben escrit però té un rerefons que val la pena no oblidar.

tant a prop, tant lluny

De vegades les coses més maques les tenim tant a prop que no som capaços de veure les.

En un mon com el que ens toca viure, descobrir aquelles petites coses fantàstiques que tenim a l'abast de tots nosaltres però que no veiem senzillament perquè ni tan sols som capaços de mirar, es una necessitat.

No deixeu, no deixem que els altres ens diguin el que hem de veure i el que hem de gaudir.

Busquem dins i fora de nosaltres mateixos, al nostre voltant, no cal anar gaire lluny, us ho diu un que ha voltat una mica.

El "sistema" en el que vivim ens obliga a menysprear les coses properes i senzilles i buscar les complexes i llunyanes i sobretot més costoses.

Toca despertar i recuperar el que realment s'ho val, les petites coses, els detalls.

I com diuen que per exemple un botó, sabeu d'on es la foto del blog????

Apa, que passeu una bona setmana 

Les llengues i els polítics

Em temo que es inevitable parlar de lo esperpèntic que la actuació dels polítics estatals i autonòmics estan tenint. 

El pitjor de tot es que aquesta gent realment s'arriben a creure totes les seves bestieses però en canvi ni tan sols son capaços de veure les seves pròpies incongruències.

Els polítics Aragonesos consideren que ara es imprescindible "crear" dues noves llengues: la LAPAO i la LAPAPYP. Es clar que aquí no hi ha ningú que parli del cost d'aquesta llei, o de la idoneïtat en el moment de fer ho, etc.... com ara quan a Catalunya posem en marxa qualsevol iniciativa.

Els Srs. del PP volen desfer el Català i varen començar a València, segueixen a les Balears i ara tocava Aragó. Bé, ja només falta que la Alicia i l'alcalde de Badalona diguin que a Badalona es parla badaloní, aquí queda la idea.

Suposant que es molta suposició que la Lapao aquesta fos una llengua diferent atenent que no es Català, no sé ben bé perquè, llavors, a partir d'aquí els Mexicans, Argentins i molts altres poden dir que NO parlen ni Espanyol ni Castellà sinó Mexicà, Argentí, Veneçolà, etc....

Es clar que si això passés, els Espanyols posaran el crit al cel dient que tot això es Espanyol i aquí es on aquests individus del PP no s'aclaren.

Aquest estat es un estat a la deriva i quan més aviat tallem les amarres que ens lliguen a ells molt millor.

Magister et minister

No hauríem d'oblidar ni el llatí ni els autors llatins o grecs. Aquells homes eren verdaders filòsofs i ments preclares que tenien idees vàlides avui encara.

Com a mostra un botó: Magister es la paraula que els llatins empraven per definir als professors. Magis significa o ve de "més" i es valorava en més als professors per la importància que s'atorga als qui ensenyen als altres. El mestre es el que més sap i més respecte mereix. Es una feina prioritària i que els llatins valoraven per sobre dels minister....

Minister, el que es menys, el servidor de tots, el que es rebaixa per servir a la comunitat....

Els segles passen però les veritats no canvien pas.

La pena es que avui un mestre es molt menystingut així com l'ensenyament, i avui en seria un dia exemplar.

En canvi els ministres, be els ministres son el que son, Margallo, Montoro, Guindos, Fernández Diaz per nomes citar els del govern del estat actual, amen.

I ara que?

I ara que hem de fer? Que ha de fer un país on els seus dirigents reconeixen públicament, i no per boca del seu responsable que, com sempre es amagat darrera la seva ex majoria, que no saben com reconduir la economia i el desgavell on ells i els seus antecessors ens han dut.

No pretenc criticar per criticar, que ja no serveix de res sinó que parlo com a petit empresari que soc que em miro a mi mateix i dic, i ara que?

Si ells reconeixen que l'atur ha de seguir creixent, que el dèficit no es redueix a pesar de tots els retalls que han hagut d'aplicar, que no son capaços de generar una sola política estimulant  per a ningú, que senzillament deriven els esforços cap a les autonomies o el més enllà, que puc fer jo amb una empresa que ha de conviure en aquest escenari.

Puc plegar? no arreglaria gran cosa atès que demà encara he de seguir treballant per viure.

Tanco a lo bèstia? seria lo més assenyat segurament però no sé com es fa, mai no he estat bo per fer ho 

Reduir despeses al mínim com si fos un cargol i espero no sé que? segur que així no contribueixo gaire a la meva pròpia subsistència i a més faig mal a unes quantes famílies.

Segueixo endavant? Bé, imagino que es el que em queda però com, admeto que avui no sé com.

Aquest coi de govern serà capaç de treure'm l'optimisme que sempre he tingut.

Reconec que estic com el dia però, ondia, no podrien plegar i deixar pas a algú que s'hi atreveixi???????

Saint Éxupery

Fa dues setmanes es va celebrar el 70è aniversari de la primera publicació d'un llibre molt especial: El Petit Príncep, escrit per Antoine de Saint Éxupery.

Diuen que el text ha estat traduït a més de 267 llengües i es el segon text, darrera la Biblia, més traduït en tota la història de la literatura.

Imagino que l'heu llegit però us recomano que el torneu a agafar i el rellegiu tal i com jo ho he tornat a fer. 

Quan parles d'aquest llibre la gent sol dir que es un llibre per infants però crec que no es del tot cert. Aquest llibre té la màgia de contenir una lectura diferent segons la edat que un pugui tenir i així un nen de 10 anys el pot llegir i l'entendrà però jo, amb els meus tendres 58 en faig una lectura molt diferent, igual de vàlida.

Un cop l'hagueu llegit us recomano els altres llibres de SE, llibres com vol de nit o terra d'homes. Descobrireu un esser molt especial, inquiet, molt per davant del seu temps però al mateix temps arrelat a una terra a la que estimava.

En aquesta imatge que veieu hi surt l'autor, el Petit Príncep tal i com ell el va dibuixar i al mig un avió, un Lightning com el que pilotava durant la segona guerra mundial, quan va ser abatut i mort per un caça alemany.

Quan el pilot alemany que el va fer caure va saber qui havia abatut es va sentir desconsolat.

El Petit Príncep viu en un petit planeta.........

Rotondes o circs

Ahir al vespre anava per la Avinguda de Sarrià cap a creuar la plaça Prat de la Riba i enfilar San Joan Bosco.

Els qui conegueu la plaça sabreu que es una rotonda que, com totes les rotondes disposa d'uns carrils pintats a terra que et permeten seguir el teu recorregut i evitar la anarquia que es pot generar en un espai no marcat.

Bé, si pugeu per Avinguda de Sarrià, el primer carril de la dreta es de gir obligat cap a la dreta per entrar a la Ronda del General Mitre, la resta de carrils permeten seguir amunt. Per evitar mals entesos, hi ha un espai pintat en blanc, força descolorit i que, se suposa, no hem de trepitjar.

Com deia, ahir tornava cap a casa per el segon carril, es a dir el primer que permet seguir dins la rotonda i a la meva dreta hi tenia un cotxe patrulla de la Guàrdia Urbana. Al arrencar del semàfor, jo vaig anar tot tranquil per el meu carril i de cop em trobo la patrulla que encara més tranquil que jo, m'avança per la dreta tot invadint un espai on no es pot circular.

Evidentment vaig tenir que rectificar el meu recorregut per no xocar contra ell.

Em vaig emprenyar doblement, en primer lloc perquè aquell conductor acabava de fer una infracció i ni tan sols se'n preocupava, en segon lloc i molt més emprenyador, perquè aquell individu era el qui se suposa que ha de predicar amb l'exemple i després em multarà a mi per qualsevol bajenada.

Com dirien els Espanyols, "haz lo que yo digo pero no lo que yo hago".

NO anem bé en un País on la ètica, el civisme son senzillament paraules buides de contingut.

Tan mateix no vaig reaccionar a la malifeta. Imagino que hauria de registrar el numero de la patrulla i denunciar ho.

Bé, eren sobre les 11 del vespre, ells ho saben si es que em llegeixen, cosa que dubto.

Això d'agafar les rotondes per el dret es una pràctica massa habitual, i molt arriscada.