El govern de l'Estat ha declarat amb tota satisfacció que, casualment just quan toquin eleccions, s'hauran creat 600.000 llocs de treball nous. Es important fer notar que no diuen, i el matís no es petit, que crearan sinó que ES crearan. La diferencia es tan senzilla com que ells no diuen ni qui ni com es crearan sinó que, això, es crearan 600.000 nous llocs de treball.
Evidentment ells, i jo també, confien en que siguin les empreses qui els treguin las castanyes del foc perquè ells no han fet absolutament res que ajudi a resoldre aquest tema.
Espanya, com Itàlia, està assolint una sistema en el que hi ha polítics d'un costat que fan el que volen i les empreses, de l'altre que també fan el que volen però son les que mouen el país. No es cap entorn idíl·lic però com a mínim inspira una certa confiança perquè si d'els polítics hem d'esperar polítiques regeneradores.....
Parlem clar, el nostre atur es estructural, per això tenim la taxa que tenim. Estructural significa que no es conjuntural com es pot donar en altres mercats, aquí hi ha un nombre d'aturats més alt perquè no hi ha, ni hi haurà, empreses suficients per encaixar tots els potencials treballadors en els millors dels casos.
Per què? perquè Espanya en èpoques del Sr. Aznar en primer lloc i després el Zapatero va optar per canviar el nostre model productiu. Això no es diu gaire però es la mare dels ous de tots els nostres problemes. Varen substituir les fàbriques, quasi bé totes, adduint que era més econòmic fabricar a Xina, lo que només era una mitja veritat, per una fàcil, altament enriquidora, sobretot per alguns privilegiats industria del totxo.
El negoci immobiliari semblava infinit, espai en sobrava, requalificacions era senzill, les feien ells mateixos amb sucoses comissions, la mà d'obra era abundosa i compradors no mancaven perquè els bancs donaven crèdits a tort i dret.
Però cap negoci es infinit i els que s'aixequen en una base inestable cauen irremeiablement.
Es clar, entre mig, les empreses, abandonades a la seva sort havien substituït el seu I+D per costos baixos a Xina, pa per avui, fam per demà. Els treballadors, enlluernats per sous alts i ràpids a la construcció abandonaren les empreses i, el que encara es pitjor, abandonaren els estudis, tancant la porta al seu futur.
Ara, d'aquests en diuen "ni-nis", ni feina ni estudi. On eren els polítics per impedir aquesta migració salvatge cap un sector temporal? Es clar, ben amagats darrera els números fastuosos del creixement.
Bé, tot això es passat però el present es molt cruel.
D'entrada ens trobem amb tots aquells aturats que tenen més de 45 anys. quina es la probabilitat de que trobin feina per compte d'un altre? petita, molt petita, tan petita que fins i tot aquest govern farcit d'incompetència se n'ha adonat i els ha ofert cobrar tot l'atur de cop i que així puguin muntar el seu propi negoci. Si senyor els aturats de més de 45 haureu d'anar ( o haurem, mai se sap) a buscar vos la vida fent algo diferent del que heu fet fins ara. Difícil, cruel, feixuc, si, tot això i més però es la única solució. Ningú us vindrà a ajudar.
Les empreses, que tampoc son animes caritatives, aposten per els joves, més econòmics i més dúctils a l'hora de dirigir, encara que menys vàlids i menys experimentats, com a mínim a curt termini.
I els joves, bé, els joves ja heu descobert que el mon no s'acaba aquí sinó que comença allà, es a dir que ara la feina no vindrà a vosaltres sinó que vosaltres heu d'anar on es la feina.
Descobrir que el mon es molt més gran que casa nostre es cosa bona per a vosaltres però molt dolenta per el país perquè pocs tornareu i tot el que valeu i teniu es quedarà fora.
Per els altres joves, els qui no han estudiat, només una solució, accepteu amb humilitat el vostre error i torneu a estudiar, mai es tard per estudiar i, encara que us incorporeu més tard al mon productiu, tindreu una oportunitat de fer ho.
La persona que no estigui qualificada, demà no servirà per res ni per ningú. Mà d'obra barata, explotada i sacrificada, però com que n'hi ha més barata que vosaltres a d'altres llocs del mon, ni això us quedarà.
Sempre he cregut que les coses les hem de fer nosaltres mateixos i ara, amb la destrossa que ha provocat la crisi i els nostres dirigents, només ens queda aquesta solució.
No soc pessimista ni derrotista, ans al contrari soc tremendament optimista i per això confio en nosaltres mateixos, en la nostre capacitat de sortir i tirar endavant però la meva edat també em fa ser realista i abandonar falses esperances on no hi son, en els polítics.
