dijous, 1 de maig del 2014

Atur

El govern de l'Estat ha declarat amb tota satisfacció que, casualment just quan toquin eleccions, s'hauran creat 600.000 llocs de treball nous. Es important fer notar que no diuen, i el matís no es petit, que crearan sinó que ES crearan. La diferencia es tan senzilla com que ells no diuen ni qui ni com es crearan sinó que, això, es crearan 600.000 nous llocs de treball.
Evidentment ells, i jo també, confien en que siguin les empreses qui els treguin las castanyes del foc perquè ells no han fet absolutament res que ajudi a resoldre aquest tema.
Espanya, com Itàlia, està assolint una sistema en el que hi ha polítics d'un costat que fan el que volen i les empreses, de l'altre que també fan el que volen però son les que mouen el país. No es cap entorn idíl·lic però com a mínim inspira una certa confiança perquè si d'els polítics hem d'esperar polítiques regeneradores.....
Parlem clar, el nostre atur es estructural, per això tenim la taxa que tenim. Estructural significa que no es conjuntural com es pot donar en altres mercats, aquí hi ha un nombre d'aturats més alt perquè no hi ha, ni hi haurà, empreses suficients per encaixar tots els potencials treballadors en els millors dels casos.
Per què? perquè Espanya en èpoques del Sr. Aznar en primer lloc i després el Zapatero va optar per canviar el nostre model productiu. Això no es diu gaire però es la mare dels ous de tots els nostres problemes. Varen substituir les fàbriques, quasi bé totes, adduint que era més econòmic fabricar a Xina, lo que només era una mitja veritat, per una fàcil, altament enriquidora, sobretot per alguns privilegiats industria del totxo.
El negoci immobiliari semblava infinit, espai en sobrava, requalificacions era senzill, les feien ells mateixos amb sucoses comissions, la mà d'obra era abundosa i compradors no mancaven perquè els bancs donaven crèdits a tort i dret.
Però cap negoci es infinit i els que s'aixequen en una base inestable cauen irremeiablement.
Es clar, entre mig, les empreses, abandonades a la seva sort havien substituït el seu I+D per costos baixos a Xina, pa per avui, fam per demà. Els treballadors, enlluernats per sous alts i ràpids a la construcció abandonaren les empreses i, el que encara es pitjor, abandonaren els estudis, tancant la porta al seu futur.
Ara, d'aquests en diuen "ni-nis", ni feina ni estudi. On eren els polítics per impedir aquesta migració salvatge cap un sector temporal? Es clar, ben amagats darrera els números fastuosos del creixement.
Bé, tot això es passat però el present es molt cruel.
D'entrada ens trobem amb tots aquells aturats que tenen més de 45 anys. quina es la probabilitat de que trobin feina per compte d'un altre? petita, molt petita, tan petita que fins i tot aquest govern farcit d'incompetència se n'ha adonat i els ha ofert cobrar tot l'atur de cop i que així puguin muntar el seu propi negoci. Si senyor els aturats de més de 45 haureu d'anar ( o haurem, mai se sap) a buscar vos la vida fent algo diferent del que heu fet fins ara. Difícil, cruel, feixuc, si, tot això i més però es la única solució. Ningú us vindrà a ajudar.
Les empreses, que tampoc son animes caritatives, aposten per els joves, més econòmics i més dúctils a l'hora de dirigir, encara que menys vàlids i menys experimentats, com a mínim a curt termini.
I els joves, bé, els joves ja heu descobert que el mon no s'acaba aquí sinó que comença allà, es a dir que ara la feina no vindrà a vosaltres sinó que vosaltres heu d'anar on es la feina.
Descobrir que el mon es molt més gran que casa nostre es cosa bona per a vosaltres però molt dolenta per el país perquè pocs tornareu i tot el que valeu i teniu es quedarà fora.
Per els altres joves, els qui no han estudiat, només una solució, accepteu amb humilitat el vostre error i torneu a estudiar, mai es tard per estudiar i, encara que us incorporeu més tard al mon productiu, tindreu una oportunitat de fer ho. 
La persona que no estigui qualificada, demà no servirà per res ni per ningú. Mà d'obra barata, explotada i sacrificada, però com que n'hi ha més barata que vosaltres a d'altres llocs del mon, ni això us quedarà.
Sempre he cregut que les coses les hem de fer nosaltres mateixos i ara, amb la destrossa que ha provocat la crisi i els nostres dirigents, només ens queda aquesta solució.
No soc pessimista ni derrotista, ans al contrari soc tremendament optimista i per això confio en nosaltres mateixos, en la nostre capacitat de sortir i tirar endavant però la meva edat també em fa ser realista i abandonar falses esperances on no hi son, en els polítics.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Budapest

Una petita escapada, un gran plaer, Budapest, ciutat imperial, cruïlla de cultures, eternament disputada i masses vegades perdedora en els conflictes on s'ha vist involucrada, no sempre a voluntat pròpia.
Val molt la pena, el lloc, el que hi pots visitar, el menjar, els preus i amb tres dies pots tenir una bona idea del que es aquesta ciutat i els seus ciutadans.
Dos detalls: el treball més que important per reconstruir una ciutat que s'obra al turisme però que encara permet veure les diferents èpoques que l'han conformat, els períodes de reialesa i l'època soviètica, es com un museu a l'aire lliure.
El segon, les sabates que veieu en aquesta foto. Formen part d'un monument molt especial que hi ha a la vora del Danubi. Son tot un seguit de sabates (evidentment de ferro) posades de qualsevol manera, com las deurien deixar els jueus que varen ser deportats durant la guerra. 600.000 en total en un país d'onze mil.lions de persones.
Una manera molt senzilla i a l'hora colpidora d'homenatjar aquelles persones que moriren senzillament per tenir una religió i per no caure bé a uns altres.
Ens hi varem quedar una estona mirant totes aquelles sabates i jo no podia evitar pensar en qui les va dur.
Per cert el Danubi no es blau, Lizst Ferenç (altrament Franz Lizst) es Hongarès, i el ví Hongarès es molt i molt bó.
 

dijous, 10 d’abril del 2014

L'èxit d'un fracàs

No es un oxímoron!
Si teniu un minut us llegiu el meu post http://llibredepaper.blogspot.com.es/
Es una senzilla història, la d'un amic que ha sapigut treure l'èxit a partir d'un fracàs.
Una cosa tan senzilla i tan difícil, reconèixer es errors i sapiguer aprofitar l'experiència per reconstruir en positiu.
Es un acte d'humilitat que et dona pau interior, un exercici tan saludable com poc habitual.
Jo, ja fa un cert temps que me l'aplico i us he de reconèixer que funciona tot i qu eexigeix molt d'un mateix.
En Juan Luis, el meu amic, després del fracàs, ha millorat com a persona, tal i com ell mateix reconeix i, sobretot ha millorat el seu sentit del humo.
Riure es sà, molt sà.
Es tard i vaig a dormir, dormir també es molt sa i jo dormo bé.
Bona nit!

diumenge, 6 d’abril del 2014

Thorpe

Abans d'ahir, un nedador, ahir, un campió, un ídol per els joves, una estrella mediàtica, una mina de diners i tot el que volgueu imaginar. Avui, es un home que pateix depressions, addicte a substàncies tòxiques,  no sap cap on va, no serveix per res i els mitjans l'han recuperat per veure en que ha caigut l'heroi d'ahir.
Un resum molt ràpid de com es pot destrossar la vida prometedora d'un noi gràcies a l'ajut inestimable dels mitjans de comunicació i els interessos creuats d'alguns.
Ell, evidentment, també es responsable i segurament víctima d'engegar a la merda la seva pròpia vida, però i els altres?
Aquesta societat està muntada de tal manera que la gent ens convertim en matèria primera per a construir notícies, que solen tenir un gran principi i un mal final si es que el tenen.
No conec al noi en qüestió, però em sap greu pensar en que s'ha convertit la seva vida.
Penso en els meus fills i els riscos que aquesta societat els posa per davant.
Nosaltres, els de la meva generació, lluitàvem contra altres "molins de vent" més reals, els d'ara son ràpids i incontrolables i omnipresents.
Nois, aneu amb compte, sou molt millors i esteu més preparats que no pas nosaltres, però haureu d'anar amb compte perquè els altres també son millors en lo de ser més desaprensius.
 

divendres, 4 d’abril del 2014

No fa gaires setmanes, l'Ajuntament de Barcelona va llençar el seu nou pla per "ajudar" a conviure amb els gossos. Avui el meu escrit es resumeix en un vídeo que es prou explicatiu del que els gossos, aquells animals, son capaços de fer sense l'ajut de les persones.
Diuen que una imatge val més que mil paraules.....

dissabte, 29 de març del 2014

La plaga

No sé si l'heu vist però us la recomano fortament.
Es quasi més un documental que una pel.lícula i es descarnada i dura però ajuda a no oblidar que, a pesar de l'opulència que molts volen destacar dels qui ara guanyen fortunes, hi ha molta, massa gent que no arriba en lloc i tot i això lluiten de valent cada dia.
Tinc la sort de no estar ni en el grup dels que ho gaunyen tot ni els que no tenen res però cada cop em sento més proper als darrers per totes les injustícies que han de patir.
La plaga son diferents històries barrejades on conviuen la soledat d'una persona gran que va a parar a una residència d'avis, un pagès al qui una plaga li fa malbé la feina de tot l'any, un manobre que vol ser lluitador, una llevadora que no suporta la seva feina, drames diaris i cruels.
Ah, i tot això aquí, a casa nostre, a Catalunya, ni tan sols cal anar a Espanya i això es el que fa més mal.
Aquesta crisi ens està deixant molts canvis i sens dubte, el pitjor el creixement de les desigualtats que castiga als qui menys tenen.
Ja podem parlar de política i futbol i el que voleu que mentre tant uns s'enriqueixen més i més i es fan amos del mon i altres moren en la indigència.
Els mitjans de comunicació alimenten aquestes desigualtats enaltint als qui viuen en el luxe i la opulència i tractant sense vergonya salaris indecents en un país que té tants de pobres.
Hi ha d'haver una manera d'aturar aquest despropòsit i la Plaga, com a mínimens ajuda a no oblidar ho.
Felicitats

diumenge, 23 de març del 2014

Crimea

Avui tothom parla de Crimea i massa gent encara no té ni idea d'on para però sobretot desconeix d'on ve aquest conflicte.
Com tot a l'historia de la humanitat, podem remuntar nos molt amunt i no tant amunt.
Si volguéssim ser curosos, els primers habitants formals d'aquella terra son els Tàrtars (segle X). Uns i altres els varen fer fora però fins aquí va arribar Gengis Khan estenent l'imperi Mongol.
Ara bé, si no volem anar tan lluny, el conflicte de Crimea no va néixer a Crimea sinó a Jerusalem, on Russos ortodoxes (catòlics) es barallaven amb els llatins, majoritàriament francesos, amb el vist i plau britànic, com sempre, i tot això quan Jerusalem era territori Otomà, (turc), any 1848.
Russos i els altres es varen barallar per qui cuidava els llocs sants i aquí, per simplificar, va començar tot.
Pocs anys després, al 1853, els russos ocupaven Crimea perquè volien entrar a la mediterrània i Crimea era el lloc ideal. El Tzar Nicolàs I va començar i francesos, anglesos i turcs varen seguir.
Resultat: quasi 1.000.000 de morts per no res, senzillament per una qüestió de monarquies.
Ara hi tornem amb un Putin que té les mateixes ínfules barataries del Tzar i Ukraïna no hi pot fer res i Europa no sap fer res.
D'aquí 100 anys tornaran a dir, i els burros de russos i europeus varen seguir lluitant per no res. 
Aquest cop, gràcies a Déu, de moment, quasi no ha mort ningú.
que així sigui