el nostre pa de cada dia

"Si a la terra hi hagués pa per a tothom, les esglésies i els jutjats estarien buits".

Un resum tan senzill com aclaparador ajuda a entendre la importància d'aquest producte.

Jo no puc concebre un àpat sense pa (tret que no sigui japonès o xinès) i puc arribar a menjar pa amb pa però no es tracta de parlar de mi sinó del pa.

Només l'arròs pot ser un digne rival a l'altre meitat del mon i no es tracta de dir quin es més important que l'altre, tots dos ho son.

En aquest mon d'avui no valorem el que tenim i molt menys aquelles petits coses que ens acompanyen en el dia a dia, sense les quals la nostre qualitat de vida minvaria molt. Però el que per a nosaltres es qualitat de vida per molt gent es senzillament un luxe inabastable i aquesta es la part que més ignorem. 

D'altre banda el pa està lligat al nostre país. El país en el que naixem i creixem ens transmet el sabor del seu pa. I aquest es un element que ens ajuda a explicar qui som i perquè. Encara avui el pa amb tomàquet es "algo" que només nosaltres entenem i menjem, cosa que els Espanyols no saben fer. Fa dues setmanes em va tocar anar a Madrid per feina i vaig entrar en un bar a prendre cafè. Els del costat havien demanat "tostadas de pan con tomate" i els varen servir dues torrades amb una terrina al costat amb polpa de tomàquet, ni oli ni sal........

Pa amb oli i sal, pa torrat, pa amb tomàquet, pa amb vi i sucre, pa amb all, pa amb arengada, pa en definitiva amb qualsevol cosa.

No menyspreem aquest be de Déu.

Lévi-Strauss (tristes trópicos) digué: "el mon va començar sense l'home i pot acabar sense ell".

La humanitat va néixer sense pa i pot acabar sense ell.

Paco

Es diu Paco, té 40 anys i en fa uns 14 que un accident de cotxe li va trencar una vida plena de futur i d'esperança. No es cap història que no haguem escoltat o vist masses vegades però, quan l'escoltes en primera persona, us puc assegurar que no es el mateix que veure ho a la tele.

De resultes del accident va estar a punt de perdre la vida però en canvi ho ha perdut quasi bé tot menys la vida. No es pot valdre per res, ha perdut la mobilitat de manera quasi total i la seva capacitat de raonament ha quedat reduïda de manera majoritària. 

Pesa vora 90 kgs. perquè era i es tot un home, lo que complica molt als qui l'han d'ajudar a moure's, canviar, rentar, etc. Es mou en una cadira de rodes elèctrica i, de moment, té un futur molt negre.

Per si la introducció no fos prou complexe hi hem d'afegir que la seva família no té mitjans, el pare es va desentendre, la mare té fibromiàlgia, dos dels germans son pastors a Andalusia i una germana es la que carrega amb tot el pes tot i no tenir ni tan sols una feina estable.

Encara podria explicar més detalls, podria parlar del advocat que en el seu dia els havia de defendre i que els va deixar pitjor del que estaven, que el que cobra la mare com a acompanyant, de la Generalitat, em sembla que es del ordre d'uns cent euros al mes,   però no cal, la veritat es que, com sol passar, aquesta realitat supera la ficció i només la gent som els qui podem ajudar a la gent perquè les institucions tenen masses problemes d'altres nivells.

Aquest es i serà el principi d'un camí que avui començo i on, tant de bo, espero que s'hi apunti més gent.

Vull ajudar aquest noi i la seva família i ho vull fer de la mateixa manera que, segur, molts ja ho fan cada dia, ho vull fer aprofitant que els blogs i internet poden servir de capsa de ressonància i recollir més ajut d'altres.

Objectiu:

- trobar qui pot fer que aquest home recuperi, en la mida que es pugui, la seva capacitat de raonament que no ha perdut,  però que fa massa temps que no fa servir

- trobar mitjans per ajudar lo a ser atès en un lloc adient per una persona de les seves mancances

- comprar una furgoneta adaptada per poder traslladar lo a ell i la seva cadira

Aquests son els bàsics, però no els únics.

Seguirem...

cadires de rodes a Sant Cugat

Està clar que hi ha moltes coses en aquesta vida que no valores o ni tan sols descobreixes fins que no t'hi trobes tu mateix. Es difícil pensar en les coses dels altres de manera sistemàtica. Pot sonar a excusa però no ho es, simplement ho constato.

Això que veieu al costat es una cadira de rodes elèctrica d'un dels molts models que hi deu haver al mercat.

La gran diferència entre aquesta cadira i les manuals es la seva funcionalitat, per aquells que no poden fer anar per si mateixos la cadira. Tenen, però, un punt en contra, pesen molt perquè duen un motor i una bateria. Aquest pes es excessiu pe aixecar la una sola persona, la que acompanya al minusvàlid normalment. Així que una de les eines imprescindibles per un minusvàlid important es converteix, tot d'una a les ciutats on les voreres no estan adaptades sistemàticament.

Ja fa més de 13 anys que visc a Sant Cugat, vora Valldoreix i en fa quasi 8 que hi passejo amb la gossa que m'acompanya, o a qui jo acompanyo. Fins ara no m'havia fixat en la gran quantitat de voreres que encara no estan adaptades per aquestes cadires a Sant Cugat i que compliquen, amb excés, la mobilitat d'aquestes persones. HI ha molts, masses recorreguts que no tenen voreres adaptades o que en tenen poques.

Us convido a provar ho.

Sortiu avui de casa i aneu a fer una passejada com la que feu normalment i comproveu si la podeu fer per les aceres i creuant per voreres adaptades. 

Jo no ho puc fer amb la cadira de la persona que ha entrat en les nostres vides i a qui volem ajudar. A masses indrets has de baixar al carrer i seguir en ell, sort que el trànsit no es com a Barcelona.

Sant Cugat presumeix de ciutat avançada i ho es en moltes coses, segur, però no oblidem pas aquelles coses que afecten a col.lectius potser minoritaris però amb les mateixos drets que la resta de ciutadans més afavorits.

Gràcies per difondre aquest escrit perquè l'Ajuntament de Sant Cugat, i també tots els del nostre País, en prenguin nota.

parlar i compartir

Ahir vaig parlar amb un bon amic de fa més de trenta anys i, ni que sigui per telèfon, vàrem parlar. Fa molts anys que ens coneixem i, com que la nostre relació es basa, inicialment en client/proveïdor, ell que fa de proveïdor, mai no havia gosat creuar la frontera de la confidencialitat fins ahir.

Sabia que n'hi passava alguna perquè el darrer cop que ens varem veure estava molt desmillorat però ell no afluixava, ahir es va obrir.

Ell, com molts, com jo,les està passant "p....." a la feina, ell, com molts, com jo, es petit empresari, els qui pitjor ho passem, perquè pateix la crisi fins al moll de l'os, no l'ajuda ningú, i, a més, té persones que treballen, o treballaven per ell.

Acaba d'acomiadar gent per poder salvar el negoci i això, juntament al fet de que el negoci no tira, li està fent perdre la salut.

Suposo que ahir ja no podia més i va parlar.

En un moment em va deixar anar una pensada que no es nova: si no fos per la família, a les costes del Garraf, una corba i ja està......després va riure però aquell comentari no es primer cop que l'he escoltat.

Parlar, només això el va descarregar de la tensió que suportava en aquell moment. Jo només escoltava, no vaig fer res, però li vaig donar dos consells: no ho guardis tot per a tu, parla i comparteix perquè descobriràs que la majoria patim el mateix que tu i quan vegis que no estàs sol, descobriràs que amb els altres, pots arribar a trobar petites solucions.

El segon consell, cuidat, cuida la salut que es lo bàsic, lo mínim que no pots abandonar perquè sense salut no podràs fer res. Obligat a cuidar te, a fer exercici, a descansar, i aquesta obligació et farà millorar.

Mens sana in corpore sano que deien els Romans, una gran veritat.

Parlo per els altres però també puc parlar per a mi mateix.

Ens ha tocat viure una etapa massa difícil amb una edat on la força ja no es la nostre primera virtut. Hem de fer ho amb experiència, intel.ligència (si en tenim) i amb els amics, amics que ens escolten, ens ajuden, ens acompanyen com poden i saben que ho es tot.

Ànims i bona setmana i bon mes

gent nova

Al nostre mon politic-social s'estan incorporant noves cares en compte gotes però es curiós, la reacció de molta gent es d'escepticisme, de "ja veurem" en comptes de donar, com a mínim, un primer vot de confiança.

Ada Colau, Pablo Iglesias serien dos bons exemples. Cap dels dos ha estat polític fins ara, tots dos venen d'un entorn diferent: ella d'activitsta social i ell periodista. Tots dos tenen un perfil jove, son molt més joves que la majoria dels actuals política, tenen en comú que s'han guanyat una imatge de respecte fent el que feien.

Tots dos fan "mal" al sistema actual perquè ni son convencionals ni pacten amb el sistema actual. Potser demà canviaran però bé, de moment trenquen amb els esquemes actuals.

En un país tan encarcarat com el nostre crec que es bó que surtin aquests nous noms i que s'els deixi, des de el punt de vista ciutadà que lluitin, i demostrin el que volen o poden fer.

Ja hi haurà temps de jutjar.

NO s'els pot exigir ja, avui, el mateix que els altres ni fan ni faran. Els nous tenen que lluitar contra l'status quo present, contra el poder dels mitjans opressius i contra la desgana del país, molts elements en contra.

Tots dos han de trobar el seu espai, ella a Barcelona, ell a Europa, els hi desitjo sort.

Fa massa temps que no hi ha sang jove al nostre mapa i no serán pas els "retoños" dels partits com el Madina i companyia que faran coses diferents, aquests només son més joves. 

Tinc una bicicleta

Tinc una bicicleta!!
Exactament igual que quan era un nen i vaig estar perseguint als meus pares per tenir una bicicleta fins que vaig tenir una Orbea amb la que corria per Ocata (al costat de Masnou).
Després de més d'un any de discussió amb mi mateix, m'he comprat una bicicleta, una Brompton. Es una bicicleta plegable, que sembla i es simple però que es tot un enginy mecànic.
Però el tema no es la marca sinó el fet de que ara vaig en bici per Barcelona i he descobert moltes coses.
La primera es que hi ha moltes bicicletes per Barcelona i no tots els ciclistes son gaire urbans.
També he descobert els qui van a peu. Mentre jo anava a peu era difícil ensopegar amb els altres vianants però ara, de cop sembla que ells no es moguin i jo vaig més ràpid. Això els converteix en obstacles i un ha d'aprendre a vigilar mentre corres.
Entre els vianants també n'hi ha que deu n'hi do. No miren per on van i senzillament s'et poden tirar a sobre en un plis plas.
Cotxes i bicis no son gaire amics i ara entenc perquè la gent planteja memys cotxes i més bicicletes.
Son netes, no consumeixen combustible tret del nostre propi greix, cosa bona. Quasi bé no ocupen espai, pots anar d'un lloc a un altre tant o més ràpid que amb cotxe i pots fins i tot gaudir de la ciutat.
Jo ja soc un reconvertit i tot i que no abandono el cotxe del tot, segur que el meu consum de benzina i peatges de Vallvidrera baixarà
Bona pedalada!!!!

es talla una cama

Va ser una noticia breu però descarnada. Un home havia estat detingut per haver se tallat la cama per cobrar dues assegurances per uns 150.000€.
Evidentment, per els noticiaris la notícia era el fet de detenir una persona per haver comès una estafa per cobrar una assegurança.
No vaig llegir enlloc quina era la història d'algú que es capaç de tallar la seva pròpia cama per cobrar uns diners.
Algú s'imagina el desespero, la angoixa que devia tenir l'home.
Mirem el resultat però no analitzem el motiu. Sembla com una aspirina, baixa la febre però no et cura el mal que puguis tenir.
No he llegit enlloc que serveis socials s'hagi fet càrrec d'aquesta persona per veure quines eren les seves circumstancies que l'han dut a fer això.
He de recordar que tres directius de Catalunya Caixa s'havien endut milions d'euros  i a la fi no els ha passat res?
Em temo que mai no sabrem com acabarà aquesta història perquè ja no es prou noticia per els mitjans.
Parlava l'altre dia d'ètica i civisme, parlem també de responsabilitat social i de societat civil.
Ara es comença a parlar de regeneració política. Si ells no son capaços de recuperar una societat més humana ho haurem de fer nosaltres, pas a pas, amb les nostres activitats individuals i col·lectives, predicant amb l'exemple