Ebola, vergonya de país

Diuen que en els moments difícils es quan es veu de veritat el qui val i el qui no val i els dirigents espanyols, altre cop, han demostrat que no son capaços de gestionar res de res, i no només això sinó que, a més, ens poden posar a tots nosaltres en perill.

No dic res que no s'hagi escrit ja un miler de vegades però crec que es la meva responsabilitat denunciar un cop i un altre les mancances de Madrid i els seus dirigents.

Resulta que Metges sense Fronteres, al bell mig de la font del problema a l'Àfrica, son capaços de gestionar ho millor que tot el Ministerio de Sanidad junt.

S'omplen la boca de ser un país fantàstic i resulta que estan al nivell de LIberia, Guinea Conakry o Sierra Leone.....

Actuen sense criteri i no fan, en canvi, res del que haurien de fer.

Això si, no han fet res malament i ningú no reconeix cap error.

Jo era a Londres la setmana passada i la consideració que tenen, més enllà dels Pirineus, d'Espanya, es patètica.

Marca Espanya diuen, renoi, espanyols, comenceu a feu s'ho mirar en serio. Em mereixeu tot el respecte com a ciutadans però els heu de fer fora.

Espanya no pot seguir així, es pitjor que Uganda a l'època de Idi Amin Dada.

Acabo aquest post i veig que no he escrit res de diferent de l'anterior.

Ho podria esborrar però ho deixo perquè vull que en quedi constància.

Volia parlar de l'ebola, una xacra que tenim molt a prop però Espanya te una xacra encara pitjor i no es fa res per eradicar la

Madrid, ciudad y corte

El tema de les targetes de Bankia no es només un frau als ciutadans que hem hagut de rescatar el banc posant hi més de vint mil milions d'euros, es un malaguanyat indicador del perfil dels qui manen a Espanya ( i possiblement, en menor mida, també a Catalunya).

I si aquests son els qui ho han de fer, definitivament, nosaltres no som d'eixe mon.

Els més de vuitanta consellers (algú hauria d'explicar perquè tants) haurien de plegar de qualsevol càrrec públic que poguessin tenir, senzillament per començar a netejar aquell immens cau de merda que es la "corte" de Madrid.

Si ells son els qui han de seguir dirigint el país, amagats darrera el silenci culpable del govern estatal, llavors es que no hi ha cap solució.

Us recordo que aquests home son aquells que recomanaven reduir sous i retallar mentre s'embutxacaven milions d'euros d'amagat. D'amagat perquè ells sabien que el que feien no era correcte, però es que tots ells son dels qui fan vàlida aquella màxima: 

"haz lo que yo digo pero no lo que yo hago"

Curiós que ningú del govern de Madrid hagi obert la boca, i ningú no hagi aparegut esquitxat, curiós que tots els partits hagin callat, curiós que l'església no hagi esclatat irada com ho va fer en relació a Catalunya, curiós que els sindicats tinguin les mans tant brutes com els altres. Que fàcil es comprar silencis i si compren silencis es perquè saben que fan altres coses molt més grosses segurament il.legals o com a mínim no ètiques.

Desafortunadament  tinc la certesa de que cap d'ells no acabarà tancat a la garjola i encara menys tornaran els diners estafats. Espanyols, teniu un problema molt i molt gros.

Recordeu aquell acudit en que un home penjat en un precipici crida, després de sentir una veu que li promet que si es deixa anar mil àngels el salvaran, "gràcies, però hi ha algú més??"

Nosaltres, els Catalans, tampoc estem gaire millor si tenim en compte els Pujol, Millet, Serra, Catalunya Caixa etc.

Tenim feina si volem sortir del pou. 

corrupció

Segons Wikipedia: La corrupció és l'alteració perjudicial de la substància d'alguna cosa o persona. Referida a algú en concret, suposa induir-lo a actuar il·legalment o pervertir-lo. Penalment, s'identifica amb els delictes de prevaricació, suborn i negociacions prohibides als funcionaris.

Segons l'Institut d'estudis Catalans: f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte.  Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua. La corrupció es un delicte molt arrelat en la societat, sobretot en les societats on es veu l'estat  com un ens extern, aliè a nosaltres perquè normalment consideres que la corrupció no es tal  si a qui enganyes es un altre i no un mateix. No s'entendria una persona que s'engany a si mateix, en canvi aprofitar se dels altres..... A Espanya, igual, desafortunadament que a Catalunya, la corrupció es un mal endèmic arrelat  històricament a un tipus de poder autoritari. La democràcia no esta exempta de corruptes però hi ha un element que diferencia uns dels  altres: el nivell educatiu. El nostre país es un país amb un nivell cultural molt baix, amb un  nivell educatiu molt baix i això afavoreix justificar el delicte senzillament perquè s'amaga en  el fet de que els altres també ho fan. No tinc els mitjans de provar el que diré, però estic convençut que tots els partits polítics, tots, inclosos els catalans, tenen corruptes de més o menys volada. Polític=corrupte? NO estic segur però sembla que, aquí es difícil deslligar ho. El diner es molt llaminer i el poder encara més. Diuen que els icebergs son moles de gel que tenen les 9/10 parts submergides i només 1/10 part fora de l'aigua, la corrupció a Espanya i a Catalunya deu ser una cosa semblant i només quan els polítics comencin a netejar se ells mateixos podrem avançar en un model de país lliure d'aquesta xacra. La família Pujol, la família Puig, els directius de Bankia, només per parlar d'aquesta setmana, son exemples de gent que, en cap cas ha dit, si, soc un corrupte, ho reconec i aqui torno els  diners. En canvi tots ells han dit, ràpidament, que ells no han fet res...... Catarsi, reset, recomençar, digueu com voleu, això es el que toca, així que comencem per aixecar les catifes per ventilar la merda.

Brasil

La feina m'ha portat a Sao Paulo, una de las noves megalòpolis d'aquest mon.

Ha estat una petita experiència en un dels suposats "BRICS" (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Africa del Sud). He estat a tots ells i tots ells tenen uns punts en comú: tots ells son països riquíssims en matèries primeres, son països amb taxes de creixement superior a la resta, amb una població jove i amb taxes de creixement molt alt i per tant, en teoria, el futur del nostre mon.

Però tots ells també tenen un altre punt en comú: un petit percentatge de la població son riquíssims mentre que un percentatge al voltant del 70 o 80%, son pobres, molt pobres.

Aquest nostre mon ara avança cap un model on la riquesa no es reparteix sinó que es concentra en unes poques mans, poques mans que son, majoritàriament, poders econòmics altament vinculats al poder polític, alguns empresaris altament meritoris, gent vinculada als negocis il.legals recentment incorporats al PIB espanyol i, finalment els ídols populars, artistes, esportistes i altres, resultats dels mitjans.

Sao Paulo es un bon compendi de tot això, una ciutat amb un petit centre històric on nomes hi ha pidolaires i turistes i tot un mon nou, ple d'edificis com els de l'avenida Paulista (foto).

Una ciutat on un recorregut en cotxe et pot representar hores de cues, on diuen que hi ha molta violència (he de dir que jo no he passat por en cap moment), on encara hi ha faveles i centres comercials de luxe.

Amb tota franquesa no m'atrauen gens aquests tipus de ciutats, mancades de personalitat, de caliu, d'interès històric.

Tinc el sentiment personal de que el mon avança cap un tipus d'urbanisme on prima el nombre per sobre de la qualitat, on les autopistes devoren els carrers, on el passejar es limita als centres comercials, on els carrers son buits, on els arbres ja no son necessàris.

Els brasilers amb qui he pogut parlar, gent del carrer, la majoria només parlen brasiler però de de dir que tots han estat molt amables i simpàtics.

Els desitjo tota la sort del mon en les eleccions d'avui, un país jove amb una població jove i esperançada però també un país que ha perseguit els seus primers pobladors fins l'extermini (el bisbe Casaldàliga en sap un rato d'aquest tema), on tots els defectes dels conqueridors ibèrics s'han arrelat fortament.

Un "beisinho"

qui es l'animal?

Avui a El Pais hi ha un article sobre els diferents maltractaments animals que hi ha a Espanya: Llancejar un toro, Gansos decapitats lligats a una corda, coloms lapidats en uns recipients de fang que trenquen a pedrades, cavalls i mules que obliguen a saltar per sobre les flames, bous que han de arrastrar pedres fins que peten (els bous), galls d'indi que tiren des de dalt d'un campanar, els reiterats toros i, finalment els correbous, orgull d'uns i oprobi d'altres.

Em puc mirar les fotos un i mil cops i segueixo veien el mateix: brutalitat, abús de força, un animal indefens qua pateix dolor, humiliació fins la mort i, sobretot, una alegria irrefrenable en els ulls dels qui ho miren.

On es la gracia de fer mal a un esser viu per el senzill plaer de fer mal.

Només l'ésser humà fa mal per plaer. No hi ha cap animal en tot el mon que mati o faci mal per plaer. Uns maten per alimentar se, altres per defendre's, altres per protegir els seus, però cap ho fa com els homes, per veure patir al feble.

Evidentment no es pot comptar en cap polític perquè hi posi seny, tots ells tenen por de perdre vots en aquests fets "populars" i es que confonem tradició, popular i salvatge.

Si es tractés de mantenir les tradicions en podríem mantenir d'altres com parlar amb senyals de fum en lloc de mòbils.....

Em temo que les ganes de fer mal son massa arrelades en la genètica d'alguns pobles i la manca d'educació, ètica, consciencia també.

M'agradaria preguntar a tots aquests que miren embadalits aquests sacrificis si son capaços d'explicar la història del que ara intenten reproduir, segur que no saben ni de quan ve la cosa. 

Recordem que a l'edat mitjana les execucions públiques eren "festives". 

Diuen que l'home té dins una part de violència i ira que "no pot evitar"

Bé, si un poble vol aspirar a ser un país cal que aprengui a "dominar" aquesta violència, sinó mai no estarà en posició d'imposar res a ningú.

Nosaltres, a Catalunya en tenim un gran exemple.

Per cert, per a tots aquells que, com excusa utilitzin la mort dels animals per alimentar, amb tot el respecte per els pobles animals sacrificats, allà no hi ha cap plaer i, sobretot hi ha una necessitat, alimentar.

Bona setmana!  

VISCA LA DEMOCRÀCIA

Avui es un gran dia, son les 21h40 del vespre i Escòcia ha donat una lliçó a tot el mon. 

Jo no tinc ni idea del que guanyarà, si o no, tan se val, lo important es que homes i dones amb opinions diametralment oposades conviuen en pau i concòrdia mentre van a votar en consciència.

No hi han agressions, ni insults entre ciutadans.

De fet, sigui quin sigui el resultat ells ja han guanyat perquè han exercit el seu dret, tan senzill i en canvi tan complicat per altres. Complicat però no impossible.

Primer hi havien amos i esclaus, després reis i vassalls, després governs totalitaris, dictadures, democràcies tutelades i finalment democràcies. El Regne Unit es una democràcia.

Demà ens despertarem amb el resultat i la premsa espanyola , sigui quin sigui el resultat, atacarà a uns i altres, es a dir a Catalans i Escocesos. Es el seu problema.

De moment avui la democràcia guanya i els altres perden.

60

Sí senyor, aquest cop si, aquest setmana compliré els meus primers seixanta anys, bé els primers i els últims perquè si en fes seixanta més serien cent vint....
Seixanta es un numero que obliga a fer determinades reflexions. Significa en primer lloc que, m'ho miri com m'ho miri, els altres ja em consideren una persona gran, encara que no pari de fer el burro tot el dia.
Significa també que, començo a tenir més amics jubilats que no pas treballant.
Significa que els que em queden per viure son menys dels que he viscut i per tant, ja no s'hi val allò de ja ho farem, ara més val que ho faci perquè sinó es possible que mai no ho faci.
Seixanta també significa que quant accelero el pas en una de les meves caminades amb la gossa, el meu cap en diu una, el meu cor en diu un altre i les meves cames una tercera. Així que ara, quan camino, o fins i tot si intento córrer una mica, he de "negociar" amb les diferents parts del meu cos per poder fer el que vull fer.
Seixanta significa que tinc el cap amb plenitud de forma però amb ganes de fer altres coses que les que porto fent fins ara.
Treballar si però no amb la mateixa intensitat, tenir temps per gaudir del temps.
Com deia algú, segur que no puc guanyar més temps per a la meva vida però si que puc guanyar més vida per el meu temps.
Ara, una passejada per el bosc es sentir, olorar, escoltar el silenci, abans corria massa per veure tot el que em perdia.
Ja fa temps que he descobert el plaer de les petites coses i no donar tanta importància a aquelles que no la tenen.
Tinc tot allò que necessito i estimo al meu costat i només em sobren uns quants problemes a la feina.
Confio en que aquest any sigui l'any on pugui fer aquest canvi i pugui començar la segona part de la meva vida fins on Déu digui que ha de durar.
Imagino que en parlaré més però avui ho volia compartir amb qui em pugui llegir.