El mon

El meu blog te teranyines del temps que fa que no escric. Demano disculpes als pocs que encara em pugueu seguir.

Escriure requereix un estat d'ànim, un punt de concentració i una certa fluïdesa en les idees. També, i no seria un punt menor, tenir temes interessants seria un altre punt a considerar. 

El mon, el nostre mon, viu uns temps massa carregats de males notícies, amb poques coses bones que destacar.

Avui, mentre plou fora, podria començar a desbrossar els molts temes que em venen al cap i segur que no seré capaç de treure tot allò que em ve al cap però en tinc ganes.

Llegir El Pais aquest matí m'ha obert la gana. No serà pas perquè sigui una plataforma objectiva però senzillament t'ajuda a enumerar molts dels temes que conformen el nostre mon.

"EI" suposo que ha de ser el primer tema. En Castellà diuen que "quien siembra vientos recoge tempestades" i el mon occidental ha menyspreat tant de temps als musulmans i el mon musulmà que no es pas estrany que ara el mon hagi de fer front a EI, a Boko Haram, Siria i El Assad, Irak, els Kurds, Libia, Qatar, i tot el que volgueu.

Crec que, amb tota franquesa, la qüestió musulmana penja de dos grans potes: el menyspreu secular que els occidentals han atorgat als milions de musulmans que ho ha arreu del mon i, igual d'important, la pobresa i desigualtat que aquesta crisi ha agreujat.

Pensem per un moment que nosaltres som una persona jove, criat en el mon occidental, rodejat de riquesa però riquesa inaccessible, amb pocs estudis, amb massa temps lliure perquè no tenim feina ni pervindre i, per acabar ho d'adobar, uns il.luminats que no paren d'alliçonar i taladrar amb lo únic que realment els pot excitar, el paradís!!!!!!.

Costa tant de veure que així jo també podria caure en aquest parany impossible?

Tot això sense oblidar els munts de diners que tots els grans països segueixen fent amb la venda d'armes, les corrupcions de líders i caps d'estat, etc etc...

Jo no tinc pas la solució però diuen que quan coneixes l¡origen del problema ja tens la meitat de la solució, no???

seguirem demà

Podemos o no Podemos

Parlar de Podemos es, darrerament, com parlar d'aquell llop que venia per a menjar a tothom.... Molta gent els esmenta amb una por irracional, una por a lo desconegut. Evidentment, mitjans de comunicació, poder polítics i econòmics alimenten el foc amb tot el que poden, ja sigui veritat o mentida.

Alguns diuen que son comunistes, altres que son chavistes, altres que son "corruptes" (i això que encara no son al poder), son paiassos, mentiders, bé de tot i més. Fins i tot he sentit a dir a gent de Madrid i de dretes que abans "anem a una Catalunya independent que viure amb Podemos"......

Però per què aquest gent tenen tanta força si encara no tenen un any de vida? Perquè la gent n'està fins als nassos de tots i de tot. Farts de corrupció, de mentides, d'abusos, d'estafes, de no complir el que s'havia promès, farts de l'impunitat, del la conxorxa amb el poder judicial i policial i podríem seguir amb la llista una bona estona. Però per sobre de tot, en la meva opinió, el pitjor de tot es la creixent desigualtat que s'està instal.lant en el nostre mon, on cada cop menys persones tenen tant o més que la gran majoria. 

Abans això significava una revolució, gent al carrer, barricades, protestes i suposo que morts. Ara tots ens hem tornat molt més conservadors en aquest sentit i no pensem en una revolució sagnant però si en un altre tipus de revolució, mediàtica, social, una catarsi.

Tant se val que es digui Iglesias o Monedero, el que compta es que diuen en veu alta allò que tots pensem. Tant se val que ens agradin o no, senzillament son el ferro roent al que un s'agafa quan no tens res més.

Nosaltres, a Catalunya tenim el mateix problema que tenen els espanyols, la única diferència es que nosaltres tenim un problema previ que requereix una solució abans no comencem a resoldre els problemes importants. Nosaltres primer hem de marxar, o millor dit, deixar nos anar perquè marxar no marxarem d'enlloc.

Ara bé, l'endemà de ser un nou país, haurem de netejar les clavegueres de dalt a baix.

Tots els nostres partits tenen masses casos de corrupció i mala gestió com per merèixer seguir al capdavant de Catalunya.

Algú em va dir un dia que hauríem de posar una guillotina a la Plaça Catalunya i fer passar al primer de tots ells i ja veuríem com correrien els altres.

Dràstic, segur, eficaç també, els francesos ja ho varen demostrar.

El Sr. Iglesias, de moment, està trepitjant tots els ulls de poll que troba per davant. Si, tal i com està passant aquest vespre a Grècia on Syriza agafa les regnes del poder, potser acabarem amb la transició post franquista i els espanyols engegaran el nou país que Espanya mereix ser.

Desprès hauran de demostrar si mereixen la confiança dipositada en ells, però, si més no, potser hauran fet fora als irreductibles fatxendes que encara estan arrapats al poder.

No, jo no els votaré pas però només perquè soc Català i votaré per el meu país però si fos Espanyol, si que els votaria o es que prefiriríeu votar al PP, al PSOE??????????

Tot s'hi val?

Unes persones han mort assassinats per culpa d'unes caricatures. Si no fos cert diria que més aviat sembla increïble qu'un dibuix pugui provocar la mort d'una persona, no una sinó moltes.

Un dibuix es culpable? pot ser causa de culpabilitat, una frase pot fer tant de mal com per justificar una venjança així?

Crec que no, un dibuix no pot ser culpable.

Però quan un dibuix es converteix en una caricatura sembla que el seu poder es multiplica i pot ofendre a reis, polítics i religiosos.

L'autor d'una caricatura queda automàticament protegit per el fet de ser ninotaire?

Jo puc dibuixar el que vulgui i dir que soc ninotaire per quedar protegit?

Però si, en lloc d'un dibuix es un text el que fem, llavors la protecció es diferent i poden dir que "atentem" contra.....

Però tot s'hi val? on es el límit de les nostres paraules i dels nostres dibuixos.
El Papa Francesc ha dit ahir que no es pot ofendre la religió i jo no ho comparteixo però entenc les seves paraules.
Diuen que la llibertat d'un acaba quan toca la llibertat de l'altre. On es doncs el límit o es que no hi ha límit.
La democràcia i la llibertat d'expressió, portades al límit poden tenir conseqüències perverses per elles mateixes. No estic segur de ser capaç de digerir que tot s'hi val en nom de la democràcia.
Un dels punts febles de la democràcia es que n'hi ha que s'aprofiten del propi sistema per atacar la pròpia democràcia i llibertat d'expressió. Mai no justificaré l'us de la violència contra les paraules i el dibuix però com es gestiona això, barra lliure per a tothom?????
Tinc la pregunta però no tinc la resposta.
La democràcia s'ha de reforçar per gestionar el seu i el seu abús.
La democràcia té un preu, el que tots hem de pagar per el seu manteniment.
Ètica, educació, valors que defineixen l'esperit de la llibertat d'expressió
Bon vespre

2014

Acaba 2014, un any difícil, molt difícil per a massa gent. Uns quants cops l'he comparat amb el tsunami de la pel.lícula. L'onada ha passat per sobre de tots nosaltres i ara comencem a veure els efectes de la destrucció. Molts si han quedat per sempre, molts han patit ferides molt dures i altres, amb molta sort, han pogut salvar se sense cap mal.

Nosaltres, en lo personal no hem patit pas però en lo professional hem rebut patacades fins al carnet d'identitat. Però estem vius i ara toca encarar la molt desitjada recuperació, si algun dia arriba i aquí ve el gran repte perquè, igual que amb el tsunami, el mon ja no serà com el d'abans.

Hem perdut moltes coses bones i ens hem quedat amb masses coses dolentes: atur, pobresa, pèrdua de drets, retallades de serveis, pèrdua de masses petites i mitjanes empreses, nucli de desenvolupament d'un país, menys classe mitjana, molts més pobres i, oh vergonya, més rics dels qui ja no saben ni el que tenen.

A mi tot això m'agafa potser massa gran. No vull ser partícep en una societat des humanitzada, prefereixo deixar pas als joves i jo començar a viure en un segon pla on pugui enriquir me amb les coses que m'agraden, llegir, escriure, escoltar música, i viatjar, caminar amb la meva gossa i viure en pau amb la natura.

Vull ajudar als qui pugui, i dedicar me més al meu país, aquest que tenim en construcció a pesar de masses persones i grups de poder.

2015 serà un bon any, ho sento, (ho desitjo).

Confio en que els joves comencin a demostrar que seran millors que nosaltres, i que, a la seva manera, canviïn allò que s'ha de canviar però demostrin ser prou intel.ligents per no deixar perdre allò que val la pena mantenir. No tot lo vell es caduc.

Desitjo a tot el mon més lectura, més paciència, més comprensió, més col.laboració, més exigència, més ètica i, sobretot pau per sobre de tot.

Feliç 2015!!!!!!!! 

Vueling

No puc evitar parlar de Vueling la major part de vegades que parlo d'avions però es que Barcelona, avui depen de Vueling per volar a la major part de destinacions.

Abans estava convençut de que això podia ser bona cosa. Ara, cada cop més integrada en un grup com IAG, em temo que Vueling ja no es el mateix.

De fet ja no es el mateix des de fa temps.

Primera constatació: la puntualitat, avui només ha estat 30 minuts de retràs, tornant de Viena. Informació? només la pantalla de la porta, disculpes, cap. Diguem que hem entrat en una fase normalització del endarreriment. De fet la gent ja ni protestem, fem un posat de resignació i mentalment acceptem que, tard però tornem......

La segona constatació Vueling no té un criteri únic a l'hora de determinar el que entra o no a la cabina i com. Això es un desgavell que només provoca problemes i "broncas" entre el personal de terra i cabina i els passatgers.

En primer lloc la mida del trolley. Uns no miren res, d'altres en canvi, (i parlo d'un cas real viscut a París), aprofiten per demostrar que manen obligant a facturar trolleys a gent que no està acostumada a volar. NO s'atreveixen en canvi amb els qui tenim el "cul pelat" de volar i coneixem els nostres drets. Finalment hi ha els qui es comporten com a professionals i apliquen la lògica i el bon sentit.

Superada aquesta fase ve la d'entrada!!!

He vist formar els de la 15 i fins el final a l'esquerra i els de la 1 a la 15 a la dreta, a l'inrevés, tots a "mogollón", campi qui pugui, el qui deixa colar a tothom i el qui no en passa ni una. Conseqüència, mai no sabem a quina de totes les regles ens hem de tenir.

He arribat a veure les cues canviar de costat fins a tres cops!!!!!

Finalment entrem a l'avió i aquí ens trobem amb el penúltim problema: el seu trolley ja no cap a la cabina!!!! o, no posi l'abric que a dalt van els trolleys!!! o els passatgers del darrera que deixen el seu trolley davant i així passatgers i trolleys no casen ni en pintura.

El personal de cabina, els bons, es passen deu minuts ordenant i treballant de valent, i ara, més que cambrers son mossos de càrrega.

I es que els Srs. de Vueling cobren per facturar maletes obligant als passatgers a volar amb trolleys però els avions no estan pas preparats per acollir ne tants. Això se'n diu manca d'anàlisi i sobretot manca de preocupació per el passatge. 

Lo únic que compta es el negoci....

Potser si escoltéssiu una mica més als vostres clients, nosaltres, ajudaria-ho a fer ne una gran companyia i no només un transportista.

 

escriure a mà

Fa uns quants dies van sortir uns articles que parlaven del fet que a Finlàndia estan deixant d'escriure a mà tal i com jo vaig estudiar, es a dir "lligant" les lletres. Han optat per les lletres de pal o, "millor encara", per escriure amb l'ordinador.

Bé, com sempre es un titular que necessita ser llegit amb profunditat però es un fet innegable que aquesta, em temo, es una tendència.

No m'agrada gens ni mica.

Recordo que l'any passat vaig escoltar, en una entrevista a la radio, que un grafòleg deia que l'escriptura manual es vital per mantenir la memòria.

Jo vaig estudiar cal·ligrafia i això avui en dia es deu considerar obsolet però jo valoro molt el fet de saber i poder escriure a mà.

Avui la meva lletra ha perdut molt, es poc entenedora i es deu assemblar massa a la dels metges. Tot i això sempre que puc escric a mà i amb estilogràfica.

La estilogràfica es una eina dúctil, suau, la única que et permet escriure amb personalitat.

Així com el llapis es l'únic capaç de dibuixar, la ploma es la millor per escriure, en la meva modesta opinió. Et permet modificar el gruix del traç i avançar sobre el paper sense rascar.

Però tornem a la lletra i no al mitjà per escriure.

Avui, si als més petits se'ls deixa escriure majoritàriament amb eines mecàniques, quan tinguin la meva edat em temo que no sabran escriure i no coneixeran l'ortografia de les paraules. Tenint en compte que avui, a més, no escriuen les paraules senceres per culpa dels mòbils, ai, ai, ai, la gent necessitarà l'ordinador per acabar  una paraula!!!!!

Lo nou no sempre es millor que lo existent.

 

un nou pais

Si volem construir una nova Catalunya tenim feina per endavant. Fa molts anys, quan començava a anar a Madrid per feina, recordo que sempre deia que bé es conduïa a Barcelona en comparació a Madrid. Avui no hi ha pas cap diferència es condueix tan malament aquí com allà i es que lo dolent s'empelta.

Lliçó numero 1 del nostre programari: aprendre civisme i la poso en primer lloc perquè no serveix de res lo altre si primer no aprenem a viure i conviure en societat, entre nosaltres.

Hem perdut radicalment la nostre capacitat de conviure amb els nostres veïns i conciutadans i Barcelona n'és el cas més dramàtic.

Abans, i no parlo de masses anys, els conductors s'aturaven davant d'un vianant, ara......

Jo que estic perdent el esperit de competició que caracteritza als joves, he après a mirar més que participar en determinades circumstàncies però encara se m'emprenyo molt quan veig el que ja es una praxis massa habitual.

Tres exemples:

el primer: entrada a Barcelona venint per els túnels de Vallvidrera. Tots els qui ho fem cada dia sabem que a uns 2 km abans de sortir del túnel, es comença a formar al carril dret, la cua per els qui volen entrar a les rondes, accés horrorós tot sigui dit de passada. 

Bé, doncs cada dia es poden veure els "espabilats" que segueixen per el carril esquerra fins pràcticament la mateixa sortida del túnel i llavors es claven per davant de qui deixi només un parell de metres de distància amb el seu predecessor. Ah, ni disculpes, ni vergonya, ell o ella, tan content perquè s'ha estalviat la cua dels qui, cívic ament han esperat. Uns tan burros, l'altre tan espavilat.

el segon: Plaça Prat de la Riba, venint per Avinguda Sarrià. El carril de la dreta es mixta bus i cotxes per a girar cap a la dreta o entrar a la ronda general Mitre, el següent carril es el primer que dona la volta a la plaça. Al terra hi ha pintades les ratlles que així ho indiquen i, sobretot, hi ha una illeta de ratlles que, se suposa, no s'haurien de trepitjar. Cada cop que hi passo he de veure i empassar me al qui es salta les indicacions i, algun dia, provocarà un accident.

el tercer però podrien ser molts més: Gran Via, sortint de Barcelona, davant de la ciutat de la justícia. Acabes de sortir de la plaça Cerdà i, si vols entrar als carrils inferiors de la Gran Via, has de fer cua, tots menys els qui, com en els altres casos, entren quan volen obligant a frenar als qui fem cua.

Mai, en cap d'aquests llocs he vist tampoc un guàrdia urbà que impedeixi les infraccions però es que no hauria de fer cap falta.

Les normes ciutadanes son per a millorar la convivència entre nosaltres, com a mínim la majoria.

Lliçó nº1: recuperar el civisme.

Lliçó nº2: recuperar l'ètica però això serà per un altre dia