diumenge, 26 de juliol del 2015

Carta abierta al Sr. Javier Fernandez, presidente de Asturias

Buenas tardes Sr. Fernández,
No creo que mi post le llegue a Ud. pero, por si acaso, aquí va mi comentario a sus declaraciones que han sido publicadas hoy en El País.
De entrada le agradezco, por lo poco frecuente en estos momentos, de que hable de Catalunya y los Catalanes no como unos grandes enemigos sino como alguien a quien España está perdiendo a marchas forzadas.
Le agradezco también que rompa una lanza en favor de algo que, en el gobierno de Madrid sobretodo no ha existido en 4 años, comunicación y diálogo.
Evidentemente muchos podrán decir que tampoco lo hay de la parte Catalana y posiblemente tengan razón pero no creo que exista ninguna duda de que si el Gobierno de España hubiese actuado con sentido común, hoy no estaríamos donde estamos.
Ud. habla de la hoguera de la secesión donde nos hemos arrimado muchos y busca el porqué y yo le contesto con mi propio ejemplo.
Siempre he sido Catalán porque como tal he nacido y me han criado pero (tengo 60 años), en mi ya dilatada carrera profesional y personal he vivido y convivido con gente de muchos paises y nunca rechacé mi condición de Catalán y Español hasta hace unos cinco o seis años, los que van desde la incompetencia del Sr. Zapatero hasta la inconmensurable miopía y cerrazón del Sr Rajoy. 
Esa hoguera de la que UD. habla es un fuego que se ha encendido en Madrid y que se ha alimentado durante muchos años y que el Sr Rajoy empezó a avivar con sus pertinaces oposiciones a todo lo Catalán porque allí ganaba votos, los que le permitieron acceder al poder. Y sí, se ve que en España, cuando alguien necesita un chivo expiatorio, lo Catalán ha sido un recurso fácil y eficaz. Y como dice el dicho, quien siembra vientos recoge tempestades. No se puede insultar, ningunear, exprimir e ignorar a un pueblo, el que sea en forma continuada y esperar que ese pueblo no se levante algun día.
Pero los Catalanes somos un pueblo especial, porque ni nos gusta la violencia, no servimos para eso, y nos cuesta mucho arrancar en algunos temas pero cuando lo hacemos, ya no hay vuelta atrás.
Imagine por un momento que el resto de España hubiese tratado a los Astures como lo han hecho con los Catalanes y ya me dirá si Uds se irían o no a otra parte.
Pués eso es lo que hay ahora en Catalunya. No se piense Ud. que solo somos cuatro "catalufos" como se nos llama demasiadas veces. Piense que si viene Ud., y se pasea por nuestras calles, verá que hay mucho Catalán que no ha nacido en Catalunya y que también quiere salirse de España.
Yo soy Catalán y no pertenezco a ningún Español como algunos piensan. Ningún Español tiene el poder de decidir lo que un Catalán va a ser igual que ningún Francés puede decidir lo que un Italiano va a ser. La gente, los pueblos, somos lo que queremos ser, siempre y cuando no lo impidan las armas. Esto es por lo que nuestros abuelos pelearon y dieron su vida.
Hoy ser Español no es ninguna ganga. España es un país que, fuera de nuestras fronteras, solo inspira pena, algo parecido a lo que sucede con los Griegos y la culpa la tienen nuestros gobernantes. España es líder en corrupción política, en paro, en trenes que no sirven para nada, en aeropuertos sin aviones. Tenemos toda una generación de jóvenes que ni han estudiado y no tienen trabajo y éstos no van a servir de nada en toda su vida. 
Nuestros jóvenes se van porque en España no tienen futuro ni presente. España hoy no tiene ningún prestigio y solo es un triste furgón de cola de la UE, y eso es patenet en que no hay ningún Español en ningún cargo de relevancia y las opiniones de España no se tienen en cuenta en ningún foro. Esto es fruto de la irresponsabilidad política. 
Si señor, Ud. lo ha dicho, hay buena y mala política y en España se ha hecho muy mala política y si los Españoles tienen un gran desapego a sus políticos entienda Ud. que nosotros, los Catalanes, tenemos este mismo desapego de España y sus políticos.
Ellos, los políticos de Madrid, los del PP sobretodo, y de todo el País, y no los políticos Catalanes son los que han construido esta nueva sociedad que ya no tiene miedo de decir, "nos vamos", porque peor de lo que estamos seguro que no va a ser, y yo soy uno de ellos.
Con la mano en el corazón, tengo un profundo respeto por los Españoles y confío en que sepamos encontrar juntos un nuevo encaje que nos permita seguir respetándonos en lugar de odiarnos.
En cualquier caso gracias por sus palabras. 
Si hubiese más políticos como Ud. y menos como los que hoy dirigen el Gobierno, España sería, seguro, mucho mejor.
 

diumenge, 19 de juliol del 2015

de rics i de pobres

La història, aquella que sempre ens recorda el que masses vegades oblidem, està farcida, o fins i tot en va plena, de casos de rics i de pobres.
Podríem dir que, de fet, la història de la humanitat s'escriu amb els rics a un costat i els que no ho son a l'altre.
Ara, la gent visita els palaus d'antics reis a Versalles, Sant Petersburg, Àustria, i s'admira de les riqueses que allà es veuen però poques vegades pensa en el que aquelles riqueses varen costar als pobres que ho varen aixecar o ho varen pagar. Llavors en deien servents, o esclaus o simplement el poble.
Però es aquest poble qui realment re escriu la història quan, gràcies al seu esforç i sacrifici, conquereix llibertats que abans no havia tingut.
Els rics feien guerres i quedaren immortalitzats en quadres que avui llueixen al Louvre o al Metropolitan però els verdarders guanyadors de les guerres, els soldats, queden desdibuixats en el rere fons del quadre, sovint mig esquarterats o ferits. I es que la història la escriuen els qui guanyen i, no ho oblidem pas, els rics, que sempre guanyen.
Totes i cadascunes de les grans guerres han fet milers de morts i grans fortunes basades en la indústria de la guerra o senzillament l'espoli posterior.
Però avui no parlem de guerra sinó dels qui tenen diners i els qui en demanen perquè no en tenen. 
No fa pas gaire, la imatge del banquer era la d'un home gros, vestit de negre, calb i prepotent que "deixava" els diners al humiliat, necessitat obrer o petit empresari en un despatx de fusta i darrera una taula que separava dos mons.
No fa pas gaire, i això passava aquí, a Catalunya, hi havia els "senyors" i els altres, i els primers tenien nom i sobretot riquesa, en terres o diners i els altres només tenien dues mans.
Això, amb molta suor i força, ha anat canviant al llarg del segle XX sobretot, quan una classes mitjana ha guanyat el dret a viure entre mig d'uns i altres sense necessitar gaire als primers i sense abusar dels segons, senzillament produint.
Ai las, això el segle XXI ens ho torna a canviar, reduint la classes mitjana i agreujant altre cop, la diferència entre els rics i els pobres. I els rics segueixen manant i els pobres, això, a ser pobres.
Es clar que ni tots els rics son dolents ni tots els pobres son bons minyons, això es simplista però, curiosament, la generositat no es pas un dels forts dels rics i, en canvi, la majoria dels pobres aprèn massa ràpid, els defectes dels rics.
Suposo que tot això us resulta familiar i direu, i a que ve ara aquest amb el discurset del diumenge. 
Senzillament ve a compte de Grecs i Alemanys, on aquests han fet el que sempre fan els rics, escanyar fins al límit, fins la humiliació i això ho poden fer perquè ells tenen els diners, i al costat tenen els seus acòlits, Holandesos i Finesos i fins i tot llepaculs com els Espanyols. També hi ha els covards com els Italians o Francesos o els interessats com els Anglesos que veuen i deixen fer i parlo fonamentalment dels Merkel i Schauble que no pas tot el seu poble. 
Tot sembla ben be una obra de teatre i fins i tot ens recorda aquells senyors que han agafat al pobre pagès que ha robat unes gallines de la seva finca i ara haurà de pagar per les gallines i tot el galliner amb la connivència, evidentment, de la justícia que, com sempre, està del costat dels rics.
Tots es repeteix com fa mes de quatre mil anys perquè abans de JC ja existien els rics i els pobres. Però ara hi ha un apetita diferència, una espurna d'esperança que em fa sentir millor dins l'adversitat. Internet, aquesta gran pantalla que ens obra el mon a coses que passen ara aquí o allà, està ajudant a obrir les consciencies que abans no deien res perquè no sabien.
Ara la gent opina i, com jo, parla, escriu i es mou i s'indigna i es capaç de fer caure governs corruptes i apartar als indesitjables amb la força de la gent, de la opinió i la denuncia.
Els Alemanys volen que els Grecs paguin els deutes però no els cal esclafar los, ni humiliar los i ells mateixos es revolten davant les injustícies dels seues dirigents i posen en entre dit les seves gestions.
Els qui ara pugeu, els qui demà dirigireu el mon, no oblideu mai que un mon just i equitatiu sempre serà millor que un mon amb quatre rics que llueixen a tot arreu i els altres nomes visquen de somnis.
Estic content perquè hi ha una gran porta a l'esperança amb internet.
Bona setmana!!

dissabte, 11 de juliol del 2015

Aena

Aquesta setmana he tingut de volar altre cop als EEUU. Aquest cop ha estat a Nova York només per un parell de dies i només amb aquest temps un ja pot veure la diferència en com es maneguen algunes coses entre uns i altres.
Aquest cop només vull parlar del aeroport. A l'arribada a NY, històricament, havies de fer cues de mes d'una hora, com a poc, quan coincidíem centenars de persones al mateix moment. Ara han posat en marxa unes màquines que permeten (obliguen) a cadascú a introduir les seves pròpies dades i després el policia només et posa un segell d'entrada. D'aquestes màquines (no les vaig comptar) en deuen haver posat unes 50 aproximadament. Una desena de persones anaven dirigint les persones i contestant preguntes i facilitant el circuit per fer lo més fàcil per a tothom.
Bé, la cua d'una hora es va reduir a una mitja hora més o menys, anem millorant.
A la tornada vag arribar a Barcelona a les 9h45. En el passadís previ al "control" de passaports hi havia un embús de persones completament desordenat, on ens barrejàvem els Europeus amb la resta.
La majoria, més perduts que un pop en un garatge no sabien que fer.
NO hi havia ningú que digués ni que fer ni que passava.
Jo vaig anar avançant per la meva esquerra fins descobrir que hi havia dues cues, la UE i l'altre. Així vaig avançar un bon munt de persones. A la fi va aparèixer una senyora (mes aviat un sergent) que amb més o menys traça ens separava a uns i altres.
Al cap d'uns quants metres varen aparèixer les primeres cintes que permeten estructurar les cues.
Finalment varem arribar a l'origen del problema: per atendre TOTS els passatgers de la UE inclosos els Catalans i Espanyols hi havia 1 policia nacional. Per atendre tota la resta hi havia 3 policies nacionals........
Es a dir 4 funcionaris en hora punta per atendre centenars de persones, això s'en diu planificació i eficàcia, total per no fer res perquè lo únic que  fan es veure si la cara de la foto s'assembla a la de la persona.
Amb això ens varem guanyar el comentari d'algun forani: "això es la organització espanyola". I la pena es que té raó i nosaltres, els Catalans ni ho corregim ni ho millorem.
Imagino que a Barajas hi duen ser tots els altres funcionaris, no fos cas que allà falti algú.
Pena d'Aena centralista i poc profesional

diumenge, 28 de juny del 2015

Homo sapiens, homo estupidus

Estic tot just començant a llegir un llibre, "Sapiens" i ja he descobert una cosa força interessant que, no per més obvia es menys colpidora. L'"homo sapiens" es va quedar sol a la Terra, fent desaparèixer els Neandertal, Denisova i altres que, en algun moment varen coexistir per un motiu senzill: "eren massa semblants per ignorar los però massa diferents per tolerar los"......
Avui, uns quants milers d'anys més tard, l'"homo sapiens", o "homo estupidus" que seria més acurat, manté inalterable aquest principi que, per definició, es carrega tot allò que li pugui fer ombra, o competència, o senzillament s'acosti al seu nivell.
Diguem li polítics, religió, empresa, sexe, societat, esport, el que voleu, allà on una persona intenti igualar, emular o millorar un coetani, es trobarà no una mà per ajudar a arribar hi sinó un cop de puny per impedir ho, així de fàcil.
Algú ens va donar una capacitat de llenguatge i raonament més complexe que la resta i nosaltres ho hem aprofitat, no pas per millorar tots sinó per millorar uns quants.
Egoisme, egoisme, egoisme, aquesta paraula forma part de la nostre genètica de manera obsessiva i aquest egoisme ens du a destruir abans que construir, a odiar abans que estimar i ens fa experts en l'art de destruir i odiar.
No cal mirar gaire enrere, la setmana passada un noi entra en una església i mata una desena de persones, senzillament perquè son negres i, evidentment, cap penediment.
Aquesta setmana tres atemptats "pseudo religiosos" però segur fanàtics, han deixat desenes de morts a Tunísia, França i Kuwait. Això sense comptar els que hauran seguit morint a Siria i altres indrets on l'odi i la destrucció son el pa nostre de cada dia.
Segur que aquest no es el millor escrit per a començar la setmana però m'agradaria pensar que la humanitat no es tan cega que no veu o no vol veure aquestes realitats.
Si creiem o volem creure que l'home no es tan dolent com sembla, haurem de treballar de valent perquè les coses no vagin de mal en pitjor.
Com deia Gandhi, si volem que les coses canviïn, hem de començar per canviar nosaltres mateixos,
Apa, bona setmana!!

diumenge, 14 de juny del 2015

Europa, una gran estafa

Jo, abans, era un europeista convençut. Ara passo de ser europeu, en paraules de la gent jove. Que es Europa o, millor dit, qui es Europa.
La teoria diu que Europa es un conjunt de 28 nacions/estats on tots se suposa que som iguals i on es defensen els principis democràtics, d'igualtat entre uns i altres i on tots treballem per uns mateixos ideals i objectius.
JA, JA!!
Iguals?, comencem per aquest punt tan bàsic i simple. Algú creu que els Alemanys i/o els Francesos son iguals i tenen els mateixos drets que els Grecs o els Espanyols, per fer ho fàcil? No, es clar. Uns poden marcar les polítiques dels altres però no pas al inrevés. O algú creu que Grècia pot donar cap ordre, instrucció al Govern Holandès o Alemany??
No, Europa es un club social o hi manen uns pocs per benefici d'ells mateixos i tots els altres només hi som perquè ens hi deixen ser.....
Principis democràtics, seguim en l'anàlisi. Com s'entén que, si tots i som iguals, tots els càrrecs de poder recauen en els mateixos països i només les engrunes van a parar als curiosament països menys afavorits econòmicament. Com es possible que els vots d'uns valguin més que els d'altres a l'hora de la veritat??
Ètica i principis, com diuen els Anglesos, "last but not least". Europa es aquest club de pro homes que es capaç de mirar a un altre costat mentre moren cada dia del any desenes i centenes de persones a la mar Mediterrània, o a qualsevol dels conflictes que ens envolten sense moure un dit. Europa es aquest cau de corrupció endèmica que permet tot allò que li va bé mentre no alteri els status quo d'alguns. Si això es Europa, jo, com els Danesos o els Suïssos.
Parlem de Catalunya i algú, tret del Parlament Danès, ha vist un petit gest en favor del principi bàsic de la defensa de la democràcia, el vot lliure? No pas. Perquè a Europa, aquesta Europa, si no hi ha interessos econòmics per el mig. Algú creu que si Catalunya engega el procès d'independència Alemanya, França, Holanda i altres correran a arbitrar un procès net?? Em temo que ens quedarem mes sols que la una. Nosaltres ens convertirem en el que ells anomenen una qüestió interna i, com sempre, miraran a un altre costat.
L'únic llenguatge que Europa entén es el dels fets consumats i, tot i això, tampoc sap reaccionar, com ara Ucraïna fa quatre dies.
Així que si us agrada Europa, felicitats, jo prefereixo ser només Català!! 

Vinçon

Aquest cap de setmana Vinçon ha anunciat que plega, cosa que, desafortunadament ja sabíem. Fins i tot en la seva cloenda els de Vinçon seran creatius oferint descomptes incrementals cada dia que passi.
No puc evitar sentir una gran pena al veure que una de les botigues més icòniques de Barcelona desapareix i no passa res, com no ha passat res quan han tancat altres botigues emblemàtiques de Barcelona i es que a cap autoritat de la ciutat sembla que els preocupi la mort dels símbols de Barcelona, mentre el turisme no en pateixi. Tot s'hi val i ni l'equip anterior i tampoc el nou que ja cridava abans de començar han mogut un dit per salvar Vinçon.
Per si no fos prou pena tenir que tancar, a més, aquest cap de setmana he llegit un article, desafortunat en la meva opinió, de la sra. Aintzane Gastesi que, llapis en ma, es capaç de comparar Vinçon als comerciants que s'asseien darrera el taulell a esperar clients. Precisament, si una cosa no han fet els srs de Vinçon ha estat esperar. Aquesta senyora ignora que durant mes de 50 anys, Vinçon ha estat precursora en el mon del disseny, de la recerca en el mon comercial i de la mes avantguardista innovació a Barcelona.
Moltes i moltes empreses han anat a Vinçon a aprendre i millorar els seus propis catàlegs de productes seguint les pautes marcades per Vinçon. Segur que aquesta senyora deu haver estat empresària abans que crítica econòmica i segur que ha analitzat el perquè de la caiguda de Vinçon.
Doncs jo em permeto afegir hi algunes dades per si poden ser d'interès.
En primer lloc, el Passeig de Gràcia, abans un bulevard on tots els barcelonins gaudien del passeig i on hi havia un munt de comerços orientats al consum local. Ara, al Passeig de Gràcia ja no es cap bulevard, es una galeria comercial de grans marques. A alguns segurament els agrada força i segur que atrauen molt de turistes adinerats però, a quin cost ??. No renego pas del turisme, font de riquesa, però no crec que sigui correcte donar los les claus de la casa també, cosa que sembla que estem fent.
Vinçon ha patit la crisi, com la majoria d'empreses em patit i ha sofert un agreujant contra el que no tenia cap sortida, el desplaçament del seu consumidor i això, sra Gastesi, no es pot canviar per molt llest que un sigui.
El error de Vinçon, mal m'està de dir, ha estat no vendre abans el local i així evitar les pèrdues dels darrers anys però, ja se sap, si hi hagués fet haguessin dit que es venia als extrangers....
Els empresaris, petits o grans som sempre dolents i està vist que mai no la fem bé.
Jo, sr. Amat, només el puc donar les gràcies per molts anys de bon gust. A casa meva i a casa de molts amics i parents hi ha coses que només a casa vostre he trobat. 
Ara Vinçon serà una més de les ensenyes de Zara o algun altre, igual que la botiga de Portal del Angel o la Maquinista o desenes d'altres llocs de Barcelona.
Això ara s'anomena globalització, jo en dic una pena.
Bona setmana!!

diumenge, 24 de maig del 2015

Formentera

Aquest cap de setmana hem tingut la sort, molta sort, de poder escapar nos a Formentera.
Mai no hi havia estat tot i que les illes sempre han estat una destinació comú per a la nostre família. Menorca es com casa nostre, Mallorca fa temps que no hi anem i Eivissa fa molts més anys que no hi he estat, Formentera però, no la coneixíem.
L'illeta es preciosa, platges increïbles on, tenint en compte l'època, no hi havia pas gaire gent. Dubto que es puguin trobar platges tan ben cuidades i netes i un entorn tan ben cuidat com el de Formentera.
Dit això, hi ha un parell de coses que no m'han agradat tant.
LA primera, sens dubte es que Formentera m'ha semblat una illa nova, i quan dic nova vull dir que trets dels refugis per les barques que encara es poden veure en algunes platges, no he trobat quasi be res que sigui vell, i vell vull dir de l'època dels nostres avis no antiguitats.
Sant Francesc Xavier, el poble principal, es tot nou, els carrers, les botigues, els llums i només l'església té anys.
Els accessos a les platges estan cuidadíssims, amb camins de fusta aixecats, tots ells vorejats de pals de fusta i cordes que impedeixen trepitjar dunes i espais protegits. Fantàstic, segur, però a la fi un creu estar no en un entorn natural sinó en un parc "d'atraccions". 
Imagino que jo soc més de Menorca on existeix un equilibri difícil entre natura i civilització on no sempre es fan les coses com s'hauria però on un pot arribar a llocs sense que faci falta un camí de fustes perquè no ens omplin les avarques de sorra.
L'altre punt, molt més prosaic, es lo cara que es l'illa. Que un xiringuito a la platja de Ses Illetes acabi costant 145€ per dues persones ho trobo una exageració. Es pot dir que el lloc s'ho val, que menjàvem peix i el que voleu però era un xiringuito amb estovalles de paper i el terra era la sorra de la platja i només hem menjat un peix que se suposava que pagàvem al pes i que, em temo, no pesava el que estava escrit.
Decebut perquè tot això em fa l'efecte que Formentera es una illa un xic elitista, el lloc d'esbarjo dels iots d'Eivissa, tota plena de gent jove i "guapa" però mancada de caliu familiar.
Val la pena anar hi però ull, mireu bé les cartes dels restaurants abans d'entrar.