Por

Aquesta campanya ens està permetent, per primer cop, descobrir les verdaderes cares dels polítics d'aquest país que s'anomena Espanya.

Ja no hi ha trampes ni paraules reconfortants. Aquest cop anem directament a la por, el sentiment primigeni amb el que els poderosos, els qui tenen la força dominen als febles.

Tota la artilleria mediàtica es al carrer.

Ja han tret les grans patronals, la banca, als caps d'estat que han pogut i només els manquen els tancs de debò.

Ho dic amb el sentiment de que això no es pas possible però segurament perquè hi ha masses càmeres mirant nos i això ja no es com abans, quan tot es podia fer sense que ningú no digués res.

Els meus pares son un bon exemple d'aquesta por. Avui, la meva mare em deia, cuidado, no vagis a cap manifestació!!! Ella, amb 86 anys, encara recorda amb por la tan odiada guerra civil, aquella que va matar a milers de persones, i les continues amenaces que surten a la televisió alimenten aquesta por.

Els de Madrid encara disposen de 15 dies per emmerdar encara més la troca i desafortunadament encara haurem de sentir molta merda però confio en que aquest cop tinguem la força suficient per no defallir i poder votar en llibertat i triar el nostre camí.

Ni Europa ni ningú no ho farà per nosaltres. Només nosaltres tenim la papereta per votar i el que volguem.

Hem de guanyar per poder demostrar que som un poble amb veu i vot i que ningú no ens ha de dir el que som ni el que volem ser.

Que cadascú voti el que vulgui sense por i pensant en el futur, el nostre i el dels nostres fills.

Jo ho tinc clar, ens veiem el 27/9!!! 

Viatjar

Viatjar es una manera de viure, es una feina, es una afició, es una necessitat, es una moda, es una tonteria, es una necessitat, es tot i res.

Viatjar es una paraula que s'ha desmitificat per culpa o gràcies als avions i sobretot gracies a les low cost. Abans, als anys seixanta, viatjar era una raresa o un luxe i pocs érem els qui, per una raó o un altre, teníem la oportunitat de viatjar. Avui viatjar sembla ser una obligació per a molta gent que va als llocs per poder que hi ha anat, encara que no hi vegi res.

Per a mi viatjar ha estat una constant on feina i plaer s'han ajuntat, on curiositat, història, coneixement i ambició han permès tenir la maleta sempre a punt i gaudir d'experiències increibles.

No soc pas un viatger com els de primers del segle XX, cap explorador i tampoc he pogut ser un d'aquests viatgers que ara proliferen que passen mesos i anys d'un costat a l'altre.

No he tingut tant sort però no em queixo pas, m'he fet un fart de viatjar.

Però no vull parlar de mi sinó del que un descobreix viatjant.

Avui soc a Hèlsinki, on mia no havia estat i tot i que es un viatge llampec, m'adono de lo important que es sortir mes enllà de casa nostre per poder comprovar lo diferents que som.

No es un tòpic, aquí la gent son alts, rossos la majoria, parlen una llengua  inintel·ligible per a mi i Hèlsinki es una ciutat nòrdica, freda en la estructura de les seves cases, neta, ben estructurada però mancada de la nostre calor.

Però es que aquest any també he pogut/tingut que anar a Japó, EEUU tres cops, Hong Kong, Alemania, Itàlia, França, Portugal i, cada cop he volgut poder explicar lo diferents que som.

Ara que estem parlant alguns sobre la independència, sobre Europa, sobre les migracions forçades, tots hauríem de començar per intentar entendre que el mon es una barreja de cultures i de pobles, no de països, creats a cops de fusells o espases. Els Mediterranis som molt semblants en moltes coses i jo em sento a Itàlia com a casa, la seva llengua ja l'he fet meva i la seva cultura, història i tradicions em son properes. La Toscana es com una barreja d'Empordà amb les seves vinyes, els seus xi presos i els seus poblets, joies històriques.

Els Japonesos son molt diferents de nosaltres, per cultura, història, menjar, el seu gregarisme, la seva pulcritut i curiositat, la seva educació.

Els americans, Nord americans, son una barreja de tot el mon agafant lo bo i millor per un costat i també lo pitjor de tot el mon per construir un nou mon que ja no podem ignorar.

Viatjar a Alemanya es descobrir perquè son tan diferents de nosaltres. Alts, grans, seriosos, amb ciutats netes i ordenades, on tot funciona, sense cap grafitti però on el cel gris impedeix gaudir del sol.

Tot això son simpleses i petits detalls que. algun dia potser podrien ser un llibre però només ho he volgut escriure per que tots ens adonem que nosaltres, els Catalans, som ni mes ni menys que això, els Catalans, un poble, no se si un país, però si un poble per molt que a d'altres no els agradi.

Molts pobles han estat destruïts i exterminats, els indis de tot Amèrica tant del nord com del sur. D'altres han estat absorbits per els mes poderosos, com fa la Xina amb el Tibet, però d'altres aguanten orgullosos com ara els Escocesos i nosaltres som això, un poble.

Guanyarem o perdrem el 27 però hem de seguir edificant el nostre castell per donar refugi a la nostre cultura, història i personalitat

 

Persones de primera, persones de segona

Aquesta setmana han mort moltes persones tractant de venir a viure a Europa, aquesta Europa que se suposa que ens representa.

Han mort persones tancades dins d'un camió, persones ofegades al mar i molts altres han estat frenats en la nova moda europea, construir murs.

Europa ja ha trobat la gran solució: aixecar murs de contenció per impedir que els de fora, es clar els qui poden venir amb avió i amb la butxaca plena aquests no tenen cap problema, els de fora no puguin entrar:
Murs a Ceuta, murs a Hungria, murs a Serbia, Grècia, murs al canal de la Mànega, murs de fil ferro que talla i fa mal a les persones, murs de vergonya, murs d'impotència.

Avui llegia un article sobre un boiximà que varen "exhibir" en una gabia amb unes mones a Nova York no fa pas tants anys. I es que sempre hi ha hagut persones de primera i de segona.

De primera son aquells que tenen diners i, oh casualitat, son els europeus els primers que han actuat sempre així. Els euopeus que ara tanquen les portes a tots aquells a qui abans han expoliat. Europa no te memòria, o millor dit, només recorda allò que li interessa i ara aquells països que varen conquistar i després abandonar.

Be, ara aquelles persones, tenen el seu país en guerra, empobrit perquè no hi tenen res i no saben on anar i nosaltres, Europa, ens girem d'esquena.

Busquem solucions, no, busquem als culpables, no, fem el que millor sabem fer, tancar la porta.

Això si, frases grandiloquents, promeses buides de contingut, missatges de falses esperances i compromisos que ningú no veu, d'això anem plens.

Europa, oh Europa, no existeix la Europa de les persones sinó una Europa financera sense cap mena de sentiment.

No tinc gens clar que vulgui ser Europa jo.

Bona setmana

Ahir negre, avui Senegalès

Està clar que el nostre mon es cada cop més hipòcrita, fals i mancat d'ètica. Acaba de morir un home, Senegalès i negre, i ara tots a córrer per tractar un tema que fa anys que tenim davant dels nassos i ningú no hi posa solució.

Ahir nomes eren negres o ni tan sols, eren "top mantes" que es com sortien a tots els diaris i telenotícies. Avui ja no, ara parlem d'un Senegalès, pobre, que a més alguns volen creure o fer creure que ha mort a mans dels Mossos. Curiós que fins i tot un dels seus companys hagi dit que això amb la Guardia Civil no hauria passat.... Que volia dir, que els Guardia Civils els deixen en pau, que els Mossos son més besties, o senzillament deia per dir i embolica que fa fort.

A mi el que em preocupa es que parlem de detalls però no tractem els temes majors.

En primer lloc si els Mossos varen anar a aquest pis deuria ser seguint ordres, no? Llavors el primer que els periodistes haurien de fer es parlar amb el responsable de la operació i preguntar el perquè de la operació, així tindríem un motiu, una raó per l'acció policial.

Un segon punt es que l'home que va morir, primer va fugir, mentre que els altres es varen quedar quiets, per què altre cop, per por? instint? altres raons, això sembla que tampoc preocupa als periodistes ni als seus companys.

El tercer punt i comencem amb els temes grossos es que aquesta gent ni tenen papers, ni tenen feina (oficial), tret de vendre falsificacions (lo qual es un delicte) i ningú no fa res.

On éreu, periodistes, els dies abans, que no investigàveu la situació d'aquesta gent, per què no parlàveu amb el que avui es mort i li preguntàveu quina era la seva situació.

Per què no preguntàveu als polítics, als Europeus, als de Madrid i als de Catalunya perquè ningú no fa front a aquest tema, que només es notícia quan mor un o varis d'ells. Quan només passen gana i es podreixen a qualsevol racó, llavors no son pas notícia.

El quart punt i es, sens dubte, un dels cabdals, es que aquesta gent malviu del tràfic de falsificacions (no imitacions com alguns insinuen), tràfic de grans màfies que, curiosament, ningú no investiga i ningú no se'n preocupa. Ara resulta que els "pobres negres" només poden viure de cometre delictes!!!!! Que no poden treballar com la resta?

Això es un gran negoci muntat per fabricants xinesos, en primera instància, (només cal anar a Xina o Hong Kong per comprovar ho) i després distribuït no sé pas per qui fins arribar als "top manta" que corren amb tots els riscos, no pas els guanys, els càstigs i, fins i tot la mort com ha estat aquest cas.

D'els altres, de les mafies ningú no hi diu res, ni els periodistes, ni la policia ni, evidentment, cap polític.

El titular, en aquest període on manquen titulars, ja el tenim: "Senegalès mort, a mans dels Mossos??"

Demà ningú no ho recordarà. De fet fixeu vos que ni tan sols ha sortit el seu nom, era només això, un Senegalès, ahir un "top manta" i abans d'ahir un negre.

Hipòcrites!!! 

Carta abierta al Sr. Javier Fernandez, presidente de Asturias

Buenas tardes Sr. Fernández,

No creo que mi post le llegue a Ud. pero, por si acaso, aquí va mi comentario a sus declaraciones que han sido publicadas hoy en El País.

De entrada le agradezco, por lo poco frecuente en estos momentos, de que hable de Catalunya y los Catalanes no como unos grandes enemigos sino como alguien a quien España está perdiendo a marchas forzadas.

Le agradezco también que rompa una lanza en favor de algo que, en el gobierno de Madrid sobretodo no ha existido en 4 años, comunicación y diálogo.

Evidentemente muchos podrán decir que tampoco lo hay de la parte Catalana y posiblemente tengan razón pero no creo que exista ninguna duda de que si el Gobierno de España hubiese actuado con sentido común, hoy no estaríamos donde estamos.

Ud. habla de la hoguera de la secesión donde nos hemos arrimado muchos y busca el porqué y yo le contesto con mi propio ejemplo.

Siempre he sido Catalán porque como tal he nacido y me han criado pero (tengo 60 años), en mi ya dilatada carrera profesional y personal he vivido y convivido con gente de muchos paises y nunca rechacé mi condición de Catalán y Español hasta hace unos cinco o seis años, los que van desde la incompetencia del Sr. Zapatero hasta la inconmensurable miopía y cerrazón del Sr Rajoy. 

Esa hoguera de la que UD. habla es un fuego que se ha encendido en Madrid y que se ha alimentado durante muchos años y que el Sr Rajoy empezó a avivar con sus pertinaces oposiciones a todo lo Catalán porque allí ganaba votos, los que le permitieron acceder al poder. Y sí, se ve que en España, cuando alguien necesita un chivo expiatorio, lo Catalán ha sido un recurso fácil y eficaz. Y como dice el dicho, quien siembra vientos recoge tempestades. No se puede insultar, ningunear, exprimir e ignorar a un pueblo, el que sea en forma continuada y esperar que ese pueblo no se levante algun día.

Pero los Catalanes somos un pueblo especial, porque ni nos gusta la violencia, no servimos para eso, y nos cuesta mucho arrancar en algunos temas pero cuando lo hacemos, ya no hay vuelta atrás.

Imagine por un momento que el resto de España hubiese tratado a los Astures como lo han hecho con los Catalanes y ya me dirá si Uds se irían o no a otra parte.

Pués eso es lo que hay ahora en Catalunya. No se piense Ud. que solo somos cuatro "catalufos" como se nos llama demasiadas veces. Piense que si viene Ud., y se pasea por nuestras calles, verá que hay mucho Catalán que no ha nacido en Catalunya y que también quiere salirse de España.

Yo soy Catalán y no pertenezco a ningún Español como algunos piensan. Ningún Español tiene el poder de decidir lo que un Catalán va a ser igual que ningún Francés puede decidir lo que un Italiano va a ser. La gente, los pueblos, somos lo que queremos ser, siempre y cuando no lo impidan las armas. Esto es por lo que nuestros abuelos pelearon y dieron su vida.

Hoy ser Español no es ninguna ganga. España es un país que, fuera de nuestras fronteras, solo inspira pena, algo parecido a lo que sucede con los Griegos y la culpa la tienen nuestros gobernantes. España es líder en corrupción política, en paro, en trenes que no sirven para nada, en aeropuertos sin aviones. Tenemos toda una generación de jóvenes que ni han estudiado y no tienen trabajo y éstos no van a servir de nada en toda su vida. 

Nuestros jóvenes se van porque en España no tienen futuro ni presente. España hoy no tiene ningún prestigio y solo es un triste furgón de cola de la UE, y eso es patenet en que no hay ningún Español en ningún cargo de relevancia y las opiniones de España no se tienen en cuenta en ningún foro. Esto es fruto de la irresponsabilidad política. 

Si señor, Ud. lo ha dicho, hay buena y mala política y en España se ha hecho muy mala política y si los Españoles tienen un gran desapego a sus políticos entienda Ud. que nosotros, los Catalanes, tenemos este mismo desapego de España y sus políticos.

Ellos, los políticos de Madrid, los del PP sobretodo, y de todo el País, y no los políticos Catalanes son los que han construido esta nueva sociedad que ya no tiene miedo de decir, "nos vamos", porque peor de lo que estamos seguro que no va a ser, y yo soy uno de ellos.

Con la mano en el corazón, tengo un profundo respeto por los Españoles y confío en que sepamos encontrar juntos un nuevo encaje que nos permita seguir respetándonos en lugar de odiarnos.

En cualquier caso gracias por sus palabras. 

Si hubiese más políticos como Ud. y menos como los que hoy dirigen el Gobierno, España sería, seguro, mucho mejor.

 

de rics i de pobres

La història, aquella que sempre ens recorda el que masses vegades oblidem, està farcida, o fins i tot en va plena, de casos de rics i de pobres.

Podríem dir que, de fet, la història de la humanitat s'escriu amb els rics a un costat i els que no ho son a l'altre.

Ara, la gent visita els palaus d'antics reis a Versalles, Sant Petersburg, Àustria, i s'admira de les riqueses que allà es veuen però poques vegades pensa en el que aquelles riqueses varen costar als pobres que ho varen aixecar o ho varen pagar. Llavors en deien servents, o esclaus o simplement el poble.

Però es aquest poble qui realment re escriu la història quan, gràcies al seu esforç i sacrifici, conquereix llibertats que abans no havia tingut.

Els rics feien guerres i quedaren immortalitzats en quadres que avui llueixen al Louvre o al Metropolitan però els verdarders guanyadors de les guerres, els soldats, queden desdibuixats en el rere fons del quadre, sovint mig esquarterats o ferits. I es que la història la escriuen els qui guanyen i, no ho oblidem pas, els rics, que sempre guanyen.

Totes i cadascunes de les grans guerres han fet milers de morts i grans fortunes basades en la indústria de la guerra o senzillament l'espoli posterior.

Però avui no parlem de guerra sinó dels qui tenen diners i els qui en demanen perquè no en tenen. 

No fa pas gaire, la imatge del banquer era la d'un home gros, vestit de negre, calb i prepotent que "deixava" els diners al humiliat, necessitat obrer o petit empresari en un despatx de fusta i darrera una taula que separava dos mons.

No fa pas gaire, i això passava aquí, a Catalunya, hi havia els "senyors" i els altres, i els primers tenien nom i sobretot riquesa, en terres o diners i els altres només tenien dues mans.

Això, amb molta suor i força, ha anat canviant al llarg del segle XX sobretot, quan una classes mitjana ha guanyat el dret a viure entre mig d'uns i altres sense necessitar gaire als primers i sense abusar dels segons, senzillament produint.

Ai las, això el segle XXI ens ho torna a canviar, reduint la classes mitjana i agreujant altre cop, la diferència entre els rics i els pobres. I els rics segueixen manant i els pobres, això, a ser pobres.

Es clar que ni tots els rics son dolents ni tots els pobres son bons minyons, això es simplista però, curiosament, la generositat no es pas un dels forts dels rics i, en canvi, la majoria dels pobres aprèn massa ràpid, els defectes dels rics.

Suposo que tot això us resulta familiar i direu, i a que ve ara aquest amb el discurset del diumenge. 

Senzillament ve a compte de Grecs i Alemanys, on aquests han fet el que sempre fan els rics, escanyar fins al límit, fins la humiliació i això ho poden fer perquè ells tenen els diners, i al costat tenen els seus acòlits, Holandesos i Finesos i fins i tot llepaculs com els Espanyols. També hi ha els covards com els Italians o Francesos o els interessats com els Anglesos que veuen i deixen fer i parlo fonamentalment dels Merkel i Schauble que no pas tot el seu poble. 

Tot sembla ben be una obra de teatre i fins i tot ens recorda aquells senyors que han agafat al pobre pagès que ha robat unes gallines de la seva finca i ara haurà de pagar per les gallines i tot el galliner amb la connivència, evidentment, de la justícia que, com sempre, està del costat dels rics.

Tots es repeteix com fa mes de quatre mil anys perquè abans de JC ja existien els rics i els pobres. Però ara hi ha un apetita diferència, una espurna d'esperança que em fa sentir millor dins l'adversitat. Internet, aquesta gran pantalla que ens obra el mon a coses que passen ara aquí o allà, està ajudant a obrir les consciencies que abans no deien res perquè no sabien.

Ara la gent opina i, com jo, parla, escriu i es mou i s'indigna i es capaç de fer caure governs corruptes i apartar als indesitjables amb la força de la gent, de la opinió i la denuncia.

Els Alemanys volen que els Grecs paguin els deutes però no els cal esclafar los, ni humiliar los i ells mateixos es revolten davant les injustícies dels seues dirigents i posen en entre dit les seves gestions.

Els qui ara pugeu, els qui demà dirigireu el mon, no oblideu mai que un mon just i equitatiu sempre serà millor que un mon amb quatre rics que llueixen a tot arreu i els altres nomes visquen de somnis.

Estic content perquè hi ha una gran porta a l'esperança amb internet.

Bona setmana!!

Aena

Aquesta setmana he tingut de volar altre cop als EEUU. Aquest cop ha estat a Nova York només per un parell de dies i només amb aquest temps un ja pot veure la diferència en com es maneguen algunes coses entre uns i altres.

Aquest cop només vull parlar del aeroport. A l'arribada a NY, històricament, havies de fer cues de mes d'una hora, com a poc, quan coincidíem centenars de persones al mateix moment. Ara han posat en marxa unes màquines que permeten (obliguen) a cadascú a introduir les seves pròpies dades i després el policia només et posa un segell d'entrada. D'aquestes màquines (no les vaig comptar) en deuen haver posat unes 50 aproximadament. Una desena de persones anaven dirigint les persones i contestant preguntes i facilitant el circuit per fer lo més fàcil per a tothom.

Bé, la cua d'una hora es va reduir a una mitja hora més o menys, anem millorant.

A la tornada vag arribar a Barcelona a les 9h45. En el passadís previ al "control" de passaports hi havia un embús de persones completament desordenat, on ens barrejàvem els Europeus amb la resta.

La majoria, més perduts que un pop en un garatge no sabien que fer.

NO hi havia ningú que digués ni que fer ni que passava.

Jo vaig anar avançant per la meva esquerra fins descobrir que hi havia dues cues, la UE i l'altre. Així vaig avançar un bon munt de persones. A la fi va aparèixer una senyora (mes aviat un sergent) que amb més o menys traça ens separava a uns i altres.

Al cap d'uns quants metres varen aparèixer les primeres cintes que permeten estructurar les cues.

Finalment varem arribar a l'origen del problema: per atendre TOTS els passatgers de la UE inclosos els Catalans i Espanyols hi havia 1 policia nacional. Per atendre tota la resta hi havia 3 policies nacionals........

Es a dir 4 funcionaris en hora punta per atendre centenars de persones, això s'en diu planificació i eficàcia, total per no fer res perquè lo únic que  fan es veure si la cara de la foto s'assembla a la de la persona.

Amb això ens varem guanyar el comentari d'algun forani: "això es la organització espanyola". I la pena es que té raó i nosaltres, els Catalans ni ho corregim ni ho millorem.

Imagino que a Barajas hi duen ser tots els altres funcionaris, no fos cas que allà falti algú.

Pena d'Aena centralista i poc profesional