Cap on anem?

Avui m'he trobat amb un bon amic i hem petat la xerrada uns minuts. El tema, recurrent, es el futur del nostre país, cap on anem.

Per lo bo i lo dolent ningú no ho sap cap on anem. Hem obert una porta que ens du cap al desconegut, desconegut perquè no hi ha experiència prèvia, desconegut perquè ningú no ens ajuda i perquè els qui se suposa ens lideren tampoc ens ajuden gaire.

A Madrid tenen encanonat en Mas com el diable en persona, però no s'adonen que ni ell ni la CUP ni ERC lideren aquest moviment. Som nosaltres, la gent del carrer qui hem pres una decisió, lliure i sobirana i l'hem pres a pesar del que la resta del mon pugui dir o fer.

Hi ha pobles i pobles i alguns som orgullosos de ser qui som i com som i nosaltres, els Catalans, hem sortit del armari per fi, i es clar, quan un surt del armari ja no hi ha marxa enrere. Ja no pots tornar i dir que ja no ets el que ets.

El mon ens ha descobert. Vagis on vagis ara ja, seriosos o no, la gent et pregunta per la independència i ja no riuen.

Tot això es com descobrir un bon dia que el teu fill ja no es el teu fill sinó un home o una dona independent. Això no sempre deu agradar però es un fet innegociable.

A Madrid tenen un atac de banyes i els revolta la insubordinació d'aquells desagraïts.

Em recorda a Astèrix i els irreductibles gals que, a pesar de tota la pressió i repressió dels romans, resisteixen allà, al seu poblat. La nostre poció màgica no ho es pas de màgica, es senzillament la il.lusió i la inconsciència i sobretot la confiança en un mon millor.

Ells, en canvi, recorren al que millor saben fer, o potser lo únic que saben fer: primer ignorar, després menysprear, després amenaçar però "perro ladrador, poco mordedor".

Fan el que sempre els ha ajudat a guanyar, unir forces contra els Catalans, tots contra ells, s'envolten amb la "roja y gualda" i embolica que fa fort.

Amb els Catalans poden tapar totes les seves misèries i son capaços de destruir tot el seu país per tal de no acceptar una derrota. Si no es meva, no serà de ningú, abans la mato....

Ja no s'amaguen de res, manipulen jutges, manipulen lleis, menteixen, amenacen, obliguen als socis europeus a dir el que no volen i canvien fins i tot les seves paraules sense cap vergonya, tot s'hi val!!!!

Espanyols, lo nostre no es cap "farol", va de debò, no tenim res contra vosaltres però si contra el poder de Madrid i les seves imposicions. 

No som perfectes, ni molt menys, tenim lladres i corruptes com vosaltres, i volem, a partir d'ara, triar el nostre propi camí, estarem al vostre costat perquè podem ser bons veïns i companys de viatge per`cadascú a casa seva.

Si vosaltres voleu seguir amb aquests governs del PP o del PSOE o fins i tot C's, sou ben lliures però no ens hi obligueu a nosaltres.

La prepotència i el "ordeno y mando" i "la maté porque era mía" ja no ens valen.

No us deixeu entabanar i descobriu vosaltres també que hi ha un mon millor

Bona sort a tothom!!!!

refugiats o persones

El meu blog ja està ple de teranyines i, cada cop més, un senzill apunt en viu i en directe via twitter sembla ser més viu i impactant però hi ha temes que no es poden resumir en 140 caràcters.

Refugiats, una nova mena de persones que ja no son persones, son refugiats. Refugiats son aquells que han perdut tot el que tenien i han marxat obligats per la guerra, la por, la violència. Han marxat perquè tenien esperances que Europa, si la "nostre" Europa els acolliria, no per compassió sinó per solidaritat.

Però no, ni solidaritat, ni compassió, Europa son tanques, tanques a Àustria, a França, a Eslovènia, a Hungría, a Espanya, Regne Unit i altres. Tanques per solidaritat??

Però a més de les tanques, a Europa hem creat camps de refugiats on nosaltres, els europeus no hi posaríem pas un peu, recordeu els del 39 a França????

Però a més de les tanques i els camps, Europa ha assolit el més difícil, ha transformat la Mediterrània en un dels més grans cementiris d'aquest segle. No hi fem pas distincions, nens, nadons, dones, homes, gent gran, tots hi tenen lloc.

Això si, trobades per discutir el no res, las que volgueu. Em recorda aquella cançó del Serrat los sicarios no pierden ocasión de declarar públicamente su empeño en propiciar un diálogo de franca distensión que les permita hallar un marco previo que garantice unas premisas mínimas que faciliten crear los resortes que impulsen un punto de partida sólido y capaz de este a oeste y de sur a norte, donde establecer las bases de un tratado de amistad que contribuya a poner los cimientos de una plataforma donde edificar un hermoso futuro de amor y paz.

Com poden dormir aquestes persones que deixen passar dies i dies, mentre moren milers d'innocents, o pateixen humiliació i violència, com podem dormir nosaltres??

Això es Europa?

Que gran es Europa, que solidària, que humanitària, quina merda

Por

Aquesta campanya ens està permetent, per primer cop, descobrir les verdaderes cares dels polítics d'aquest país que s'anomena Espanya.

Ja no hi ha trampes ni paraules reconfortants. Aquest cop anem directament a la por, el sentiment primigeni amb el que els poderosos, els qui tenen la força dominen als febles.

Tota la artilleria mediàtica es al carrer.

Ja han tret les grans patronals, la banca, als caps d'estat que han pogut i només els manquen els tancs de debò.

Ho dic amb el sentiment de que això no es pas possible però segurament perquè hi ha masses càmeres mirant nos i això ja no es com abans, quan tot es podia fer sense que ningú no digués res.

Els meus pares son un bon exemple d'aquesta por. Avui, la meva mare em deia, cuidado, no vagis a cap manifestació!!! Ella, amb 86 anys, encara recorda amb por la tan odiada guerra civil, aquella que va matar a milers de persones, i les continues amenaces que surten a la televisió alimenten aquesta por.

Els de Madrid encara disposen de 15 dies per emmerdar encara més la troca i desafortunadament encara haurem de sentir molta merda però confio en que aquest cop tinguem la força suficient per no defallir i poder votar en llibertat i triar el nostre camí.

Ni Europa ni ningú no ho farà per nosaltres. Només nosaltres tenim la papereta per votar i el que volguem.

Hem de guanyar per poder demostrar que som un poble amb veu i vot i que ningú no ens ha de dir el que som ni el que volem ser.

Que cadascú voti el que vulgui sense por i pensant en el futur, el nostre i el dels nostres fills.

Jo ho tinc clar, ens veiem el 27/9!!! 

Viatjar

Viatjar es una manera de viure, es una feina, es una afició, es una necessitat, es una moda, es una tonteria, es una necessitat, es tot i res.

Viatjar es una paraula que s'ha desmitificat per culpa o gràcies als avions i sobretot gracies a les low cost. Abans, als anys seixanta, viatjar era una raresa o un luxe i pocs érem els qui, per una raó o un altre, teníem la oportunitat de viatjar. Avui viatjar sembla ser una obligació per a molta gent que va als llocs per poder que hi ha anat, encara que no hi vegi res.

Per a mi viatjar ha estat una constant on feina i plaer s'han ajuntat, on curiositat, història, coneixement i ambició han permès tenir la maleta sempre a punt i gaudir d'experiències increibles.

No soc pas un viatger com els de primers del segle XX, cap explorador i tampoc he pogut ser un d'aquests viatgers que ara proliferen que passen mesos i anys d'un costat a l'altre.

No he tingut tant sort però no em queixo pas, m'he fet un fart de viatjar.

Però no vull parlar de mi sinó del que un descobreix viatjant.

Avui soc a Hèlsinki, on mia no havia estat i tot i que es un viatge llampec, m'adono de lo important que es sortir mes enllà de casa nostre per poder comprovar lo diferents que som.

No es un tòpic, aquí la gent son alts, rossos la majoria, parlen una llengua  inintel·ligible per a mi i Hèlsinki es una ciutat nòrdica, freda en la estructura de les seves cases, neta, ben estructurada però mancada de la nostre calor.

Però es que aquest any també he pogut/tingut que anar a Japó, EEUU tres cops, Hong Kong, Alemania, Itàlia, França, Portugal i, cada cop he volgut poder explicar lo diferents que som.

Ara que estem parlant alguns sobre la independència, sobre Europa, sobre les migracions forçades, tots hauríem de començar per intentar entendre que el mon es una barreja de cultures i de pobles, no de països, creats a cops de fusells o espases. Els Mediterranis som molt semblants en moltes coses i jo em sento a Itàlia com a casa, la seva llengua ja l'he fet meva i la seva cultura, història i tradicions em son properes. La Toscana es com una barreja d'Empordà amb les seves vinyes, els seus xi presos i els seus poblets, joies històriques.

Els Japonesos son molt diferents de nosaltres, per cultura, història, menjar, el seu gregarisme, la seva pulcritut i curiositat, la seva educació.

Els americans, Nord americans, son una barreja de tot el mon agafant lo bo i millor per un costat i també lo pitjor de tot el mon per construir un nou mon que ja no podem ignorar.

Viatjar a Alemanya es descobrir perquè son tan diferents de nosaltres. Alts, grans, seriosos, amb ciutats netes i ordenades, on tot funciona, sense cap grafitti però on el cel gris impedeix gaudir del sol.

Tot això son simpleses i petits detalls que. algun dia potser podrien ser un llibre però només ho he volgut escriure per que tots ens adonem que nosaltres, els Catalans, som ni mes ni menys que això, els Catalans, un poble, no se si un país, però si un poble per molt que a d'altres no els agradi.

Molts pobles han estat destruïts i exterminats, els indis de tot Amèrica tant del nord com del sur. D'altres han estat absorbits per els mes poderosos, com fa la Xina amb el Tibet, però d'altres aguanten orgullosos com ara els Escocesos i nosaltres som això, un poble.

Guanyarem o perdrem el 27 però hem de seguir edificant el nostre castell per donar refugi a la nostre cultura, història i personalitat

 

Persones de primera, persones de segona

Aquesta setmana han mort moltes persones tractant de venir a viure a Europa, aquesta Europa que se suposa que ens representa.

Han mort persones tancades dins d'un camió, persones ofegades al mar i molts altres han estat frenats en la nova moda europea, construir murs.

Europa ja ha trobat la gran solució: aixecar murs de contenció per impedir que els de fora, es clar els qui poden venir amb avió i amb la butxaca plena aquests no tenen cap problema, els de fora no puguin entrar:
Murs a Ceuta, murs a Hungria, murs a Serbia, Grècia, murs al canal de la Mànega, murs de fil ferro que talla i fa mal a les persones, murs de vergonya, murs d'impotència.

Avui llegia un article sobre un boiximà que varen "exhibir" en una gabia amb unes mones a Nova York no fa pas tants anys. I es que sempre hi ha hagut persones de primera i de segona.

De primera son aquells que tenen diners i, oh casualitat, son els europeus els primers que han actuat sempre així. Els euopeus que ara tanquen les portes a tots aquells a qui abans han expoliat. Europa no te memòria, o millor dit, només recorda allò que li interessa i ara aquells països que varen conquistar i després abandonar.

Be, ara aquelles persones, tenen el seu país en guerra, empobrit perquè no hi tenen res i no saben on anar i nosaltres, Europa, ens girem d'esquena.

Busquem solucions, no, busquem als culpables, no, fem el que millor sabem fer, tancar la porta.

Això si, frases grandiloquents, promeses buides de contingut, missatges de falses esperances i compromisos que ningú no veu, d'això anem plens.

Europa, oh Europa, no existeix la Europa de les persones sinó una Europa financera sense cap mena de sentiment.

No tinc gens clar que vulgui ser Europa jo.

Bona setmana

Ahir negre, avui Senegalès

Està clar que el nostre mon es cada cop més hipòcrita, fals i mancat d'ètica. Acaba de morir un home, Senegalès i negre, i ara tots a córrer per tractar un tema que fa anys que tenim davant dels nassos i ningú no hi posa solució.

Ahir nomes eren negres o ni tan sols, eren "top mantes" que es com sortien a tots els diaris i telenotícies. Avui ja no, ara parlem d'un Senegalès, pobre, que a més alguns volen creure o fer creure que ha mort a mans dels Mossos. Curiós que fins i tot un dels seus companys hagi dit que això amb la Guardia Civil no hauria passat.... Que volia dir, que els Guardia Civils els deixen en pau, que els Mossos son més besties, o senzillament deia per dir i embolica que fa fort.

A mi el que em preocupa es que parlem de detalls però no tractem els temes majors.

En primer lloc si els Mossos varen anar a aquest pis deuria ser seguint ordres, no? Llavors el primer que els periodistes haurien de fer es parlar amb el responsable de la operació i preguntar el perquè de la operació, així tindríem un motiu, una raó per l'acció policial.

Un segon punt es que l'home que va morir, primer va fugir, mentre que els altres es varen quedar quiets, per què altre cop, per por? instint? altres raons, això sembla que tampoc preocupa als periodistes ni als seus companys.

El tercer punt i comencem amb els temes grossos es que aquesta gent ni tenen papers, ni tenen feina (oficial), tret de vendre falsificacions (lo qual es un delicte) i ningú no fa res.

On éreu, periodistes, els dies abans, que no investigàveu la situació d'aquesta gent, per què no parlàveu amb el que avui es mort i li preguntàveu quina era la seva situació.

Per què no preguntàveu als polítics, als Europeus, als de Madrid i als de Catalunya perquè ningú no fa front a aquest tema, que només es notícia quan mor un o varis d'ells. Quan només passen gana i es podreixen a qualsevol racó, llavors no son pas notícia.

El quart punt i es, sens dubte, un dels cabdals, es que aquesta gent malviu del tràfic de falsificacions (no imitacions com alguns insinuen), tràfic de grans màfies que, curiosament, ningú no investiga i ningú no se'n preocupa. Ara resulta que els "pobres negres" només poden viure de cometre delictes!!!!! Que no poden treballar com la resta?

Això es un gran negoci muntat per fabricants xinesos, en primera instància, (només cal anar a Xina o Hong Kong per comprovar ho) i després distribuït no sé pas per qui fins arribar als "top manta" que corren amb tots els riscos, no pas els guanys, els càstigs i, fins i tot la mort com ha estat aquest cas.

D'els altres, de les mafies ningú no hi diu res, ni els periodistes, ni la policia ni, evidentment, cap polític.

El titular, en aquest període on manquen titulars, ja el tenim: "Senegalès mort, a mans dels Mossos??"

Demà ningú no ho recordarà. De fet fixeu vos que ni tan sols ha sortit el seu nom, era només això, un Senegalès, ahir un "top manta" i abans d'ahir un negre.

Hipòcrites!!! 

Carta abierta al Sr. Javier Fernandez, presidente de Asturias

Buenas tardes Sr. Fernández,

No creo que mi post le llegue a Ud. pero, por si acaso, aquí va mi comentario a sus declaraciones que han sido publicadas hoy en El País.

De entrada le agradezco, por lo poco frecuente en estos momentos, de que hable de Catalunya y los Catalanes no como unos grandes enemigos sino como alguien a quien España está perdiendo a marchas forzadas.

Le agradezco también que rompa una lanza en favor de algo que, en el gobierno de Madrid sobretodo no ha existido en 4 años, comunicación y diálogo.

Evidentemente muchos podrán decir que tampoco lo hay de la parte Catalana y posiblemente tengan razón pero no creo que exista ninguna duda de que si el Gobierno de España hubiese actuado con sentido común, hoy no estaríamos donde estamos.

Ud. habla de la hoguera de la secesión donde nos hemos arrimado muchos y busca el porqué y yo le contesto con mi propio ejemplo.

Siempre he sido Catalán porque como tal he nacido y me han criado pero (tengo 60 años), en mi ya dilatada carrera profesional y personal he vivido y convivido con gente de muchos paises y nunca rechacé mi condición de Catalán y Español hasta hace unos cinco o seis años, los que van desde la incompetencia del Sr. Zapatero hasta la inconmensurable miopía y cerrazón del Sr Rajoy. 

Esa hoguera de la que UD. habla es un fuego que se ha encendido en Madrid y que se ha alimentado durante muchos años y que el Sr Rajoy empezó a avivar con sus pertinaces oposiciones a todo lo Catalán porque allí ganaba votos, los que le permitieron acceder al poder. Y sí, se ve que en España, cuando alguien necesita un chivo expiatorio, lo Catalán ha sido un recurso fácil y eficaz. Y como dice el dicho, quien siembra vientos recoge tempestades. No se puede insultar, ningunear, exprimir e ignorar a un pueblo, el que sea en forma continuada y esperar que ese pueblo no se levante algun día.

Pero los Catalanes somos un pueblo especial, porque ni nos gusta la violencia, no servimos para eso, y nos cuesta mucho arrancar en algunos temas pero cuando lo hacemos, ya no hay vuelta atrás.

Imagine por un momento que el resto de España hubiese tratado a los Astures como lo han hecho con los Catalanes y ya me dirá si Uds se irían o no a otra parte.

Pués eso es lo que hay ahora en Catalunya. No se piense Ud. que solo somos cuatro "catalufos" como se nos llama demasiadas veces. Piense que si viene Ud., y se pasea por nuestras calles, verá que hay mucho Catalán que no ha nacido en Catalunya y que también quiere salirse de España.

Yo soy Catalán y no pertenezco a ningún Español como algunos piensan. Ningún Español tiene el poder de decidir lo que un Catalán va a ser igual que ningún Francés puede decidir lo que un Italiano va a ser. La gente, los pueblos, somos lo que queremos ser, siempre y cuando no lo impidan las armas. Esto es por lo que nuestros abuelos pelearon y dieron su vida.

Hoy ser Español no es ninguna ganga. España es un país que, fuera de nuestras fronteras, solo inspira pena, algo parecido a lo que sucede con los Griegos y la culpa la tienen nuestros gobernantes. España es líder en corrupción política, en paro, en trenes que no sirven para nada, en aeropuertos sin aviones. Tenemos toda una generación de jóvenes que ni han estudiado y no tienen trabajo y éstos no van a servir de nada en toda su vida. 

Nuestros jóvenes se van porque en España no tienen futuro ni presente. España hoy no tiene ningún prestigio y solo es un triste furgón de cola de la UE, y eso es patenet en que no hay ningún Español en ningún cargo de relevancia y las opiniones de España no se tienen en cuenta en ningún foro. Esto es fruto de la irresponsabilidad política. 

Si señor, Ud. lo ha dicho, hay buena y mala política y en España se ha hecho muy mala política y si los Españoles tienen un gran desapego a sus políticos entienda Ud. que nosotros, los Catalanes, tenemos este mismo desapego de España y sus políticos.

Ellos, los políticos de Madrid, los del PP sobretodo, y de todo el País, y no los políticos Catalanes son los que han construido esta nueva sociedad que ya no tiene miedo de decir, "nos vamos", porque peor de lo que estamos seguro que no va a ser, y yo soy uno de ellos.

Con la mano en el corazón, tengo un profundo respeto por los Españoles y confío en que sepamos encontrar juntos un nuevo encaje que nos permita seguir respetándonos en lugar de odiarnos.

En cualquier caso gracias por sus palabras. 

Si hubiese más políticos como Ud. y menos como los que hoy dirigen el Gobierno, España sería, seguro, mucho mejor.