Terrorisme vs educació vs refugiats

No puc evitar relacionar aquestes tres paraules quan parlem de terrorisme.

No vull pas tenir la pretensió de generalitzar i molt menys de creure que tinc la solució als problemes del mon però deixeu me que us aporti una opinió, la meva.

Els terroristes solen tenir un seguit d'elements comuns: son fanàtics, no tenen res a perdre, volen fer mal a qui, segons ells, creuen que son els culpables del seu dolor.

Aquests elements son conseqüències, tots ells, d'altres circumstàncies que els han originat i aquest es l'element que em preocupa.

Anem a pams: volen castigar a qui abans els ha fet mal. Evidentment els terroristes solen venir de països en guerra, oprimits, destruïts i, conseqüentment, empobrits. Tots els terroristes son fills d'aquests països i només petites excepcions ho solen fer per mimetisme.

Els qui els han fet mal son ara els seus objectius i aquí, casualment, els països occidentals solem ser al epicentre de tots els mals.

No tenen res a perdre perquè ho han perdut tot: família, casa, feina......

Son fanàtics perquè o no tenen educació o han estat reeducats i aquest es el punt clau per a mi.

Que els països occidentals som els originadors de tot el mal, no es pas gaire discutible. Ara s'hi han afegit altres països, tots ells rics i poderosos i això es una obvietat.

I son aquestos països els qui han plantat la llavor del terrorisme, i l'han alimentat en el seu propi benefici i ara això s'ha girat contra nostre.

Com es pot revertir això? només amb educació es pot començar a corregir tot aquest mal.

Amb educació es poden explicar les coses i intentar frenar el fanatisme.

Educant s'ajuda a sortir de la pobresa i si se surt de la pobresa s'elimina un dels factors causants del terrorisme.

Simple però cert.

I ara venen els refugiats. 

Síria, Líbia, Tunis, Egipte, Iemen, Afganistan, tots ells estan generant refugiats que ningú no vol acollir i no ens adonem que ells, els refugiats, son el caldo de cultiu dels futurs nous terroristes perquè estan desarrelats, no tenen res, nosaltres els hem tret tot i que esperem que facin quan aquests nens que avui ploren perquè han perdut els pares, no tenen res per menjar  i els tractem com apestats.

No cal ser gaire intel.ligent per veure com acabarà la història.

Per cert, tot aquest "rotllo" no es pas original, només cal rellegir la història del mon.

Educació, tot comença per l'educació i eradicar la pobresa.

Bona setmana 

Europa, que es Europa?

Europa no es res, una sola paraula creada per a satisfer titulars i amagar fins i interessos ocults i segurament inconfessables.

Només cal revisar la història, aquesta història que sempre amaguem i oblidem.

Europa son aquells països que varen conquerir i colonitzar tot el continent Africà i Àsia i fins i tot Amèrica i amb quins resultats: esclavatge, enriquiment d'uns amb l'esforç dels altres, espoli de països sencers, això durant 5 segles i amb el màxim exponent del rei de Bèlgica, el "propietari" del Congo.

Europa son aquells països que al 1914 va dur milions de persones a la mort, només per a repartir territoris i mantenir privilegis de cases reials.

Europa son aquells països que el 1936 varen girar la cara i permetre que milions d'Espanyols i Catalans morissin mantenint que la cosa no anava amb ells.

Poc després els mateixos països deixaven morir al seus propis compatriotes tot dient que lo Hitler no anava en serio i si, Europa va despertar quan la "cosa" es va convertir en una verdadera amenaça per Anglaterra, curiós.

Europa es aquella que va deixar destruir tots els Balcans tot i esperant posar se d'acord entre ells mentre uns defensaven als Serbis (França) i altres als Croats

La mateixa Anglaterra que ara vol marxar de Europa, la mateixa que demana privilegis, la mateixa que domina les finances d'Europa, la mateixa que va espoliar la Índia entre molst altres països.

Europa es un compendi d'interessos econòmics i polítics però mai socials i humanitaris.

Europa es aquella que a Espanya, Grècia, Portugal i similars, ens obliga a complir estrictament tots els deures però, en canvi, es flexible i laxe amb França i fins i tot tolerant amb el Regne Unit.
Si aquesta es la vostre Europa, us la podeu quedar, no es pas la meva.
Millor ser Català i prou, no???? 

   

cartas a La Vanguardia sense resposta real

L'altre dia sortia, un altre cop, a les cartes de La Vanguardia, una carta, una queixa, i la resposta, buida de resposta, senzillament una no resposta.

Una persona es queixava del fet que als jardins del Palau reial no es pot entrar ni en bicicleta ni amb gossos.

La resposta de la Sra. Frias, cap de comunicació i participació d'ecología urbana de l'Ajuntament de Barcelona (títol força llarg per cert i de difícil comprensió) es francament retòrica però mancada de cura, mancada de la cura que demana per un espai que es ni més ni menys un jardí.

Diu que per preservar aquest espai del deteriorament no s'hi pot entrar ni amb bicicleta ni amb gos????? 

Perdoni vostè, però he d'entendre que els que tenim la sort de tenir un gos fem malbé els parcs? em prohibeix vostè que jo pugui passejar amb la meva gossa, lligada, i em diu que la meva gossa i jo, ja no parlo de bicicletes, farem malbé el jardí??

Li responc, en primer lloc, com a ciutadà, que vostè s'equivoca, s'equivoca molt i prejutja sense coneixement de causa.

Els qui fan malbé els jardins, que per cert son de tots i no per alguns, son les persones, no les bicicletes ni els gossos. Jo no he vits mai gossos que mengin flors, ni destrossin jardins i menys si van de la mà del seu titular.

Si una persona trepitja si que podria a fer malbé al trepitjar sense criteri.
Si s'estiren a la gespa, si tiren burilles de cigarretes, si tiren papers, si escupen, llavors si que fan malbé els jardins.

Per cada cop que vostè sigui capaç d'ensenyar me una malifeta, una cagarada de gos jo li ensenyaré una foto d'una peça de mobiliari urbà feta malbé per una persona, una pintada, una destrossa, una burilla per terra, un paper per terra i, a pesar d'això, nomes castiga a uns però no als altres.

Això s'anomena discriminació i injustícia.

Vostè promet un programa però admet que no hi ha espais per als animals. Entre tant els hi hem de dir als nostres gossos que s'esperin per a sortir fins d'aquí uns anys.

En definitiva, vostè ni ha respost, ni demostra tenir les capacitats per el càrrec que representa, una pena.

empresari, explotador o suicida

"Necesitamos más vocaciones empresariales. Nuestra cultura no puede seguir reduciendo la imagen del empresario a la caricatura de explotador oportunista; ni penalizar el fracaso y la asunción de riesgos para incentivar el conformismo y la mediocridad. Sin riesgo empresarial no habrá prosperidad para todos". Son paraules de Javier Vega Seoane, del Cercle d'empresaris.

Sense entrar en el seu contingut estrictament polític que puc acceptar en força aspectes em quedo en el rol dels empresaris.

Empresari es un home gras, vestit amb frac i barret de copa, fumant puros i explotant als treballadors pobrets. En definitiva, un explotador, corrupte i altres fineses.

I no discuteixo que molts empresaris deuen ser així, no cal anar gaire lluny. En tenim uns quants ben aprop.

Però mireu, jo també, segons diuen soc un empresari o un suïcida, segons mireu.

No tinc cap fortuna, pateixo com molts per arribar a final de mes, per pagar les factures de l'empresa que mai he deixat de pagar, per mantenir 16 famílies que directament depenen del seu sou. De fet pateixo lo meu i lo dels altres i a sobre he de lluitar contra bancs, clients, funcionaris i el propi mercat que avui avança i demà recula i que ja no creix com creixia.

Quin es doncs l'avantatge de ser empresari? No tinc atur, no tinc subvencions i no tinc cap mena de suport de cap administració i els bancs m'ajuden si abans i poso jo els diners i si no en tinc no n'hi ha pas.

Ah, i si les coses van bé seré un explotador però si van malament seré una mala persona i un explotador que ha enganyat els treballadors.

Digueu me doncs si no tinc raó que la majoria de petits empresaris, els que encara quedem, som suïcides o masoquistes.

Reivindico el dret a equivocar me sense perill de perdre el que tinc, a poder rectificar i ser recolzat, a patir i triomfar i ser tractat com una persona i no una mala bestia.

Si no hi ha petits empresaris, aquests que constituïm el teixit de la classe mitjana i que ara estan desapareixent, no hi haurà riquesa per a ningú ni creixement ni feina.

Empresaris que creem feina per nosaltres, per altres i riquesa per a tothom.

jo crec i estimo la meva feina!!

Bona setmana!

Bernhardi, 1912, 2016

Escriure al blog ja no em resulta fàcil perquè tinc tendència a ser sempre positiu i mirar el got mig ple però, francament veig masses coses en la nostre societat que no m'inspiren gens a l'hora d'escriure.

tot i això, una de les poques persones que encara deuen llegir el meu blog em va punxar a fer ho i aquí estic altre cop, va per tu R.

El divendres varem anar al TNC a veure "El professor Bernhardi" de Arthur Schnitzler.

En primer lloc voldria dir que la sala gran del TNC es un gran escenari però jo em vaig perdre la meitat del que deien per una molt deficient sonoritat o com es digui, i això que érem al davant. Potser la meva oïda ja no es molt fina però la major part del públic era de la meva quinta.....També voldria dir que l'obra no va començar a l'hora en punt ni a l'inici ni la segona part, només un parell o tres de minuts però, per què? costa tant començar quan toca. 

Però anem per feina.

A. Schnitzler va escriure aquest gran text el 1912, fa exactament 114 anys i mentre seguia l'obra m'adonava d'allò que tantes vegades s'he escrit: la història sempre es repeteix.

Un acte simple es pot convertir en una gran monstruositat per la manipulació dels fets i les mentides. 

Els polítics poden sacrificar qualsevol ideal per tal d'assolir els seus fins.....

Podria seguir però no us vull desvetllar l'obra, l'heu de veure.

El que més em va sorprendre es el fet que al 1912 un home ja va escriure el que avui es el pa nostre de cada dia a Espanya i la UE.

Poders fàctics, polítics que menteixen i es creuen les seves veritats, persones sacrificades per un "fi mes alt" i, sobretot, que de fàcil es manipular a la gent, a nosaltres, que sembla que som capaços de creure tot allò que els mitjans i els polítics ens posen al davant.

Bé, aneu al teatre, educa.

Llegiu història, educa.

I sobretot, siguem crítics. Sembla que cada cop podem fer més i em temo que cada cop ens enganyen més.

Bona setmana!

pantalla o llibre

Ni tan sols crec que tingui cap possibilitat de "guanyar" aquest debat. el nostre mon es mou per fets consumats que no tenen perquè ser ni correctes ni raonables, ni justos ni coherents però sembla que a uns pocs això ja li va bé i als altres ningú no ens pregunta així que el joc està servit.

Estem creant una pantalla dependència que es força més que preocupant.

Abans d'ahir varem anar al teatre i, com es normal, una veu va demanar de tancar els mòbils, la llum de la sala es va tancar i, tot d'una es veien desenes de persones amb la cara il.luminada per la seva pantalla del mòbil....

Aterres en un avió i el primer que veus es no desenes sinó la totalitat dels passatgers revisant el mòbil, vas a un restaurant i la majoria de la gent, enlloc de parlar amb la gent de la taula, mira el seu mòbil. I així podríem seguir estona, al cotxe per el carrer.

Evidentment hi ha una practicitat en l'ús del mòbil però quan acaba lo pràctic i quan comença l'alienació. 

Ens hem acostumat a rebre moltes dades i totes de manera instantània i sembla que tot s'ha de veure i fer en el moment. Hem perdut la perspectiva i la capacitat de raonar. Ens ho donen tot mastegat perquè no tinguem que pensar.

Sens dubte hi ha avantatges perquè la pantalleta et pot ajudar a trobar te quan et perds i a opinar i moltes altres coses però el que més em preocupa es que mata qualsevol intent de culturitzar, educar, aportar ètica i racionalització a les coses. Es perd la recerca, l'anàlisi, la lectura pausada, la capacitat de concentració, d'introspecció, d'intimitat.

Els joves es comuniquen només a través del mòbil tot i tenir les persones amb qui parlen davant. La gent es felicita amb el what'sapp en lloc de trucar.

Perdem la capacitat de comunicar darrera una suposada capacitat de interconnectar.

Som immediats però hi això quin valor ens aporta.

Bé, ara estic escrivint en un ordinador i això es publicarà en un blog que ningú llegeix perquè no soc part de les xarxes multitudinàries i suposo que per a molts això es una contradicció. Només en part, segueixo creient que som nosaltres qui hem d'aprofitar les eines que tenim però no viure per aquestes eines, petit matiç.

Jo segueixo preferint un bon llibre

Bona setmana. 

 

El 2015 acaba, visca el 2016

Entre costum i tradició però aquests dies se sol fer balanç de l'any i es fan els desitjos per l'any vinent. Avui guardarem tot un any, amb tot el que pugui significar per començar ne un altre, ple de dubtes, sorpreses, desitjos i potser també coses no tan agradables.

No soc persona de mirar gaire enrere, entre altres coses perquè la meva memòria no ajuda a recordar ho tot.

En lo personal 2015 ha estat un molt bon any tot i que el principi va ser molt dur pe rla salut de la mare. Al final tot a anat molt i molt bé i no puc desitjar res mes.

En lo professional les coses han estat molt me magres però també hem arribat a final d'any, no sé ben be com, però aquí estem.

2015 ha estat també l'any on els Catalans hem començat a caminar, tot i que avui encara no sabem cap on, però això es cosa del 2016.

Per aquest 2016 només demano seguir avançant i una miqueta més de fortuna en la part de la feina i la resta, aquest cop, la desitjo tota per els nens i nenes que avui, refugiats, orfes, abandonats, sense pares, ferits, malalts, per ells demano que el 2016 sigui més benevolent que el 2015.

Aquest any que plega hem vist petits ofegats a les platges d'Europa per voler arribar a una pau que no han trobat en vida. Hem vist nens morir per bales i bombes que els nostres governants han fet tirar, sense cap vergonya ni justícia. Hem vist nens i nenes plorar als pares morts per guerres sense sentit. Hem vist nens i nenes passar gana i malalties sense que pràcticament ningú hi pensi. hem vist aquí, al costat de casa, nens i nenes que no tenen els pares al costat i que viuen, lo millor que poden, en centres d'acollida.

Per tots ells demano justícia i pau, educació i futur i un mon millor.

Cada cop més penso en el mon que la nostre generació ha de deixar als que pugen i no puc pas dir que em senti gaire orgullós de la nostre aportació.

Que el 2016 sigui un any d'esperança i d'alegria i que els somriures superin les llàgrimes.

Gandhi va dir algo així com: "sigues el canvi que vols veure en el món".

Que així sigui, per mi no quedarà

Bon 2016 a tot el món!!!!!!