home ric, home pobre

Els anys noranta, la societat en la que jo vivia, va tenir molts de canvis en els que es produïa creixement, les indústries treballaven i la classe mitjana, aquella classe mitjana, va fer evolucionar el nostre país cap a un benestar majoritari.

Segur que hi havia pobresa, però crec que molta menys que la d'ara.

Tot això se'n va anar a norris amb la crisi i em reprès un model econòmic basat en la riquesa d'uns pocs en front de la pobresa de la immensa majoria.

Abans hi havia rics i pobres però érem molts els qui no érem ni lo un ni lo altre i contribuíem més que els rics perquè nosaltres pagàvem impostos, cosa que els rics mai no han fet.

Avui els rics son molt més rics perquè tenen el poder econòmic i son ells els qui es fan les lleis a la seva mida. Així ells no paguen impostos perquè les seves empreses son sempre en paradisos fiscals.

Ells poden produir en països on la mà d'obra es quasi esclavatge i així els marges son molt superiors a la mitjana (Inditex, Apple, per anomenar ne de conegudes) i la resta d'industrials no hi poden competir.

Avui uns pocs guanyen el que no està escrit: actors, esportistes i altres que no contribueixen a construir riquesa i nosaltres ens ho mirem com si ells fossin d'un altre mon.

Ells poden tenir iots, avions privats, fins i tot poden fer grans donacions a ONG's i nosaltres no poden accedir al seu mon.

Tornem al passat, on els rics viuen i els pobres malviuen però s'ha trencat aquell terme mig on, uns molts, aportàvem equilibri al mon.

La classe mitjana no es comprava iots però podia tenir una barca, no tenia mansions però si la torreta a la platja, no tenia avió privat, però si podia viatjar.

Que un Sr. com el de Inditex guany al any 5 o 6 mil milions i la totalitat del seus treballadors directes o indirectes no sumin aquests ingressos, diu molt del model econòmic que vivim.

Tinc una admiració per el Sr. que es capaç de construir riquesa però sempre i quan sigui capaç de mantenir una proporció entre guanys i repartiment de riquesa.

A la meva empresa els sous sempre han estat més alts que la majoria per a tothom i ningú no marxava perquè les condicions han estat molt bones.

Ara pago les conseqüències, aquests sous son avui un llast i del passat ningú no se'n recorda. Avui l'empresa renqueja perquè no he sabut ser empresari com ells.

No he sigut mai ric i ara soc més pobre del que era.

Em sap greu però em sap molt mes greu no veure que el sistema millori sinó que es radicalitza més.

Desitjo de tot cor que els joves que pugeu, trenqueu el jou que nosaltres hem deixat que els rics ens posin.

Globalització

Globalització, aquesta gran paraula que domina el mon post crisi mundial es, per a mi, una gran falsedat, una enorme manipulació, i una pèssima tendència per el nostre mon.

No soc cap guru del mon econòmic i ningú no em llegirà però vull deixar constància de la meva pensada.

Globalització vol dir, bé no se si vol dir res però la gent parla de globalització referint se a la unió, fusió, absorció d'unes empreses per altres, de tal manera que, on abans hi havia un teixit ric en diversitat, varietat i una riquesa humana i creativa, ara tenim un petit nombre d'empreses immenses, despersonalitzades, on no hi ha ni cap ni ànima i on tot té la mateixa pinta.

Un exemple, caminem per el centre de Barcelona i veurem les mateixes botigues de les mateixes marques que veureu passejant per Milà o París o Nova York, i un es pregunta, on es la gràcia de veure sempre el mateix arreu?

La globalització fa que tots els cotxes siguin quasi bé iguals i nomes canvia la marca, que on abans hi havia moltes marques ara en quedin unes poques i quasi totes pertanyin al mateix propietari com Planeta que es propietari de tantes i tantes editorials en català i en castellà sense que el consumidor ho sàpigue.

Globalització també significa precarietat perquè on abans hi havia 20 bancs o més, ara només n'hi ha 6 o 7. On abans podies triar amb qui gestionar els teus comptes ara si no segueixes les pautes d'els que queden, ets fora del sistema...

Globalització significa que, a mida que creixen i dominen el mercat adopten polítiques monopolístiques i això no afavoreix la seva actitud davant dels seus propis treballadors que cada cop seran més números i menys persones.

Globalització significa finalment, enormes corporacions que manen més que els propis estats, pagar cap impost i fer, en definitiva, el que volen, on volen i com volen.

Un darrer petit detall, aquesta fantàstica globalització s'ha carregat milers i milers d'empreses amb el seu corresponent teixit humà i comercial.

Quina gràcia!!

Europa, un projecte o un fracàs

Fa un cert temps vaig trobar aquesta imatge, lamento no recordar l'autor, i em va copsar, i molt.

Son 6 imatges de sis països diferents, tots ells membres de la suposada "unió Europea", aquella Europa que presumeix de solidària, social, progressista.

Tots ells poden presumir de tenir un mur quilomètric que, enlloc d'ajuntar gent, el que fa es separa gent, impedeix la lliure circulació de gent, impedeix de salvar i ajudar als necessitats, vinguin d'allà on vinguin.

Aquests murs son, per a mi, una de les coses més degradants que l'home ha estat capaç de fer i si això es el futur d'Europa, jo no vull ser part d'aquest projecte.

Europa, històricament, només ha estat una terra d'abús i explotació dels altres i gràcies als qui ara no es vol ajudar.

Per cert, un dels països es el nostre veí, Espanya, que s'ho facin mirar.

esclavatge modern

L'esclavatge va ser, fa anys, un negoci molt productiu per uns quants països i per unes quantes persones. La mercaderia, si aixi es pogués anomenar, amb la que es traficava eren éssers humans. Avui, això, formalment, ja no es pot fer però els humans, alguns humans, han trobat una nova manera d'esclavatge tan o mes profitosa i plenament acceptada per els països que no fan pas res per evitar ho.

Es tracta senzillament de que la persona pagui, si, si, pagui, ell mateix al traficant, perquè el traficant l'envii a la mort. Sembla incoherent però no ho es pas. Cada dia passa a la mar Mediterrània.

Persones desesperades paguen, donen el que tenen o el que no tenen per poder pujar a uns bots en la creença il·lusòria de que els bots els duran a la llibertat i una nova vida plena de riqueses. La majoria moriran ofegats al mar.

Això ja fa anys que passa i cada cop es pitjor, perquè els moderns traficants, ara ja ni es preocupen d'equipar els bots per la travessa, senzillament els amunteguen i els deixen mar endins.

Si els rescaten bé i sinó també.

Heu llegit enlloc que hagin agafat algun de tots aquests traficants, de les xarxes que s'encarreguen de tots aquests assassinats?, jo no. I si no ho han publicat es perquè no els han agafat, ni tan sols buscat.

Diuen que darrera aquestes xarxes hi ha empresaris europeus que son els qui fan els diners, perquè diners en mouen molts però, curiosament, no es coneixen ni es persegueixen.

El mon evoluciona i, casualment, segueix mantenint els privilegis dels qui s'enriqueixen il·legalment.

Bona setmana! 

sous o no sous, formació o abus

El Sr Cruz, xef i propietari del l'Àbac, ha obert una capsa de trons que, fins ara estava amagada sota la taula.

Dic sota la taula perquè ara sembla que només siguin els restaurants de luxe els qui fan servir aquesta formula laboral.

Ja fa temps, conseqüència de la crisi, que masses empreses, i no només del sector de la restauració, basen els seus resultats econòmics en la utilització de "becaris" o, diguem ho clar, "infra sous" que els permeten disposar d'una força laboral molt poc retribuïda, en unes condicions aparentment legals, i que els permet competir de manera deslleial, davant els qui treballen retribuint correctament als seus treballadors.

De fet, i encara que no sigui prou representatiu, conec una empresa de publicitat on la quasi totalitat dels treballadors son joves contractats com a becaris als qui pagaven sous molt per sota dels 500€ al mes però feien treballar com als altres. Això es explotació i abús.

Vaig llegir a Jordi Goula ponderant amb molt de criteri el que està be i malament.

Deia, i jo penso el mateix que si un negoci/empresa basa els seus beneficis en el fet de disposar d'aprenents/becaris, llavors això es explotació. Si, en canvi, el negoci pot funcionar sense becaris, llavors incorporar ne es bo per afavorir la formació i la preparació de nous treballadors.

El Sr. Cruz i altres xefs poden dir que lo seu es com una escola però si posen preus de restaurant de luxe, basats en no pagar sous als seus treballadors, que em perdonin, això es explotació, en la mida que aquests becaris facin la mateixa feina que els que no ho son.

Bona setmana!!

Síria, o quan la humanitat deixa de ser ho

Fa dies varen sortir publicades aquestes fotos d'un foto reporter que, davant de tant de dolor, va deixar la càmera i va intentar salvar un nen a Síria.

Imagino que aquest reporter deu tenir els ulls impregnats de dolor i d'escenes que jo no soc capaç d'imaginar però, tot i això, ell mateix va renunciar a la seva feina i la seva vida per intentar ajudar un nen que havia esta ferit (i potser mort) en una de tantes explosions produïdes en aquesta, no declarada, guerra Siria.

Quantes coses deu haver vist i tot i això, aquest cop, va deixar la càmera per ajudar un nen.

El dolor dels altres cada cop em fa més mal i cada cop em sento més impotent per poder fer o ajudar.

Em fa mal pensar que hi ha polítics i militars que no s'alteren en veure el mal aliè que directament han causat o que permeten amb la seva passivitat i son capaços de llençar proclames incendiaries i després no fer res.

Tant de bo, algun dia, aquestes persones pateixin el mateix mal que han provocat a milers d'innocents que avui son morts, ferits, abandonats o pitjor encara, refugiats en camps d'abandonament a la frontera d'Europa.

A Sant Cugat tenim prats mediterranis

L'altre dia vaig descobrir, amb gran sorpresa, el rètol que veieu a la foto: "Prat mediterrani", en un indret que, fins abans del rètol, haguéssim anomenat espai abandonat.

Ja fa temps vaig escriure, queixant me de l'estat d'abandonament d'aquest espai (a uns 5 minuts de l'estació de Valldoreix, per sota el Passeig Olabarria). 

Mai ningú no em va contestar.

Son els tres espais que estan per sobre els Tunels de Vallvidrera i no poden ser edificats.

Al primer hi han posat bancs i papereres i han fet caminets. Al segon i el tercer, res de res.

Ara, l'Ajuntament de Sant Cugat ho ha arreglat posant hi el rètol que veieu i, justificant així el seu estat i absència de reg.

Per si no llegiu els peus de les fotos, hi posa: a l'hivern: "prat verd-ocre i bru", a l'estiu "prat sec, coloracions groguenques, primavera "prat verd florit de més alçada, virant a groguenc" i finalment a la tardor "prat verd intens". No es conya!!.

Ho tradueixo: Quan hi plou, creixen tot tipus d'herbes (i flors) que tallen de tant en tant (flors incloses). Quan no plou es sec com un solar balder on ni els gossos poden córrer perquè hi queden els rostolls de lo tallat i es claven les punxes.!!!

I ja està, problema arreglat perquè, es clar, enjardinar ho, no val pas la pena, total queda lluny del centre, posar hi reg, massa car.

Fins ara, quan la meva gossa hi cagava, ho recollia, ara ho deixaré perquè imagino que es considerarà "fertilitzants naturals que contribueixen a la coloració natural de l'entorn".

Si no hi ha recursos, ho entenc però llavors no invertim en ser el primer municipi en posar llumetes a les voreres en una cruïlla per els qui miren el mòbil, o el primer semàfor intel·ligent (únic) o canviar tots els arbres del costat de l'Ajuntament per introduir ne més varietats.

Els recursos s'han d'emprar amb equitat i per a tot el municipi

Segur que al prat mediterrani que acabeu d'instaurar no hi dureu pas els vostres fills a jugar, oi que no??

Amb sinceritat, creieu que el que heu fet no es una presa de pel?