anar a la platja

Anar a la platja es un acte de lo més democràtic que hom pot fer i on queda reflectida que i com es la nostre societat.

Evidentment hi ha platges i platges però, per ser fidel a lo autèntic us recomano qualsevol platja al voltant de Barcelona, tipus Castelldefels o El Masnou per citar ne dues d'oposades.

Ja sé que algú està pensant que ell no hi va a la platja però que hi puc fer, ens agrada massa el mar i, mancats d'un iot particular, ho hem de fer a la manera tradicional.

En aquest cas va ser un puja i baixa i per això va ser prop de casa.

Però tornem a lo important.

Un cop has aparcat, primera gran fita, no sempre garantida, agafes els teus estris i som hi.

El primer i més important es on posar la tovallola i això ja sembla tot una estratègia militar.

La posem aquí, no que es massa lluny de l'aigua, però si ens acostem, la densitat humana creix exponencialment. Si la posem allà hi ha un munt de nens jugant amb la sorra i si es més enllà hi ha el grupet de joves amb la música a tot volum.

Finalment, després de negociar i aprofitant que uns ja marxaven vàrem instal·lar les nostres tovalloles tot estirant les al màxim per cobrir un màxim de territori, no fos cas.

Resolt el primer tema, comença el segon problema: arribar fins l'aigua i això exigeix un GPS per poder circular sense trepitjar ningú i, sobretot, memòria per poder tornar després, i sense ulleres..... Jo vaig agafar de referència una senyora asseguda al costat de les onades, plena ella, molt plena vaja, impossible de no veure i, sobretot, que no es podria moure d'allà per el seu propi peu.

Un cop banyat, fresc com una rosa i satisfet, assolit l'objectiu, has de tornar a lloc, la senyora de referència, i som hi.

I aquí comença la verdadera democràcia perquè aquells cossos que es veuen al cine o la tele o les fotos no hi son pas. Ans al contrari, aquí i allà tot penja o està molt més inflat del que fora raonable, els tatuatges semblen taques de brutícia, els biquinis pateixen per aguantar tot el que se'ls demana que aguantin i els homes, bé, com es diu ara, pena no, "lo siguiente".

Es molt democràtic perquè allà tothom es posa crema amunt i avall i no s'adona de la pinta que fa, i això es molt bo per la salut mental pròpia encara que els canons estètics pateixin.

Jo, com sempre, estava assegut amb el meu llibre, company fins i tot a la platja, però he de dir que vaig gaudir molt analitzant el comportament de la gent que, un cop despullada, es desinhibeix.     

Es una gran lliçó de socialització.

Per cert, en aquestes platges poca pijeria.

Us ho recomano, ah i no oblideu la crema.

furt o robatori

L'altre dia ens varen robar, millor dit, furtar el bolso de la Rosa al coxte.

Va ser, com diuen els experts, un robatori, perdó, furt de manual. De manual perquè nosaltres hi vàrem caure de quatre grapes quan, un vespre entre setmana, havent deixat un conegut a l'entrada del hotel Palace, ens varen punxar una roda del cotxe i nosaltres, tot i la desconfiança inicial quan un noi ens va indicar que teníem una roda punxada, vàrem circular una estona i, al carrer Aragó amb Rambla de Catalunya, vàrem parar perquè la roda realment estava punxada. En 5 segons ens varen pispar el bolso i nosaltres sense adonar nos fins que l'instint ens va avisar que havíem caigut al parany. Massa tard.

Us podeu imaginar el que segueix, nervis, plor de ràbia, denúncia als mossos, bloquejar les targetes, bloquejar el mòbil, canvi de tots els panys de casa, etc. Total 1.500€ i tot un dia per comprar una roda nova, les claus, el mòbil i fins anar a la guardia urbana que havien recuperat una llibreta i un bolígraf i alguna targeta.

Perquè us ho explico tot això, no pas per fer pena sinó per avisar vos.

Avisar vos que si no preneu mal "només" es un furt i llavors ningú no fa res i, evidentment les asseguradores es renten les mans de tot el que has pagat, tret que el teu agent sigui un bon amic i faci un petit miracle. Els lladregots ho saben i per això no et faran pas mal, així no hi ha cap pena ni càstig.

Avisar vos perquè, com ens va dir el del taller de rodes, encara que perdeu fins i tot la llanta, aguanteu i seguiu fins que sigueu en un lloc segur o, on hi hagi molta gent.

Avisar vos perquè que et furtin es del tot normal a Barcelona segons sembla i encara més normal es el to condescendent de tothom que et mira com dient: que babaus heu sigut.

Avisar vos perquè el màxim que traureu de l'experiència es un copet a l'esquena i tenir que comprar un nou mòbil, unes noves ulleres de sol i el que hi hagués al bolso.

Avisar vos perquè quan lo anormal es lo normal i lo il·legal es quotidià, hi ha una cosa malalta en la nostre societat.

home ric, home pobre

Els anys noranta, la societat en la que jo vivia, va tenir molts de canvis en els que es produïa creixement, les indústries treballaven i la classe mitjana, aquella classe mitjana, va fer evolucionar el nostre país cap a un benestar majoritari.

Segur que hi havia pobresa, però crec que molta menys que la d'ara.

Tot això se'n va anar a norris amb la crisi i em reprès un model econòmic basat en la riquesa d'uns pocs en front de la pobresa de la immensa majoria.

Abans hi havia rics i pobres però érem molts els qui no érem ni lo un ni lo altre i contribuíem més que els rics perquè nosaltres pagàvem impostos, cosa que els rics mai no han fet.

Avui els rics son molt més rics perquè tenen el poder econòmic i son ells els qui es fan les lleis a la seva mida. Així ells no paguen impostos perquè les seves empreses son sempre en paradisos fiscals.

Ells poden produir en països on la mà d'obra es quasi esclavatge i així els marges son molt superiors a la mitjana (Inditex, Apple, per anomenar ne de conegudes) i la resta d'industrials no hi poden competir.

Avui uns pocs guanyen el que no està escrit: actors, esportistes i altres que no contribueixen a construir riquesa i nosaltres ens ho mirem com si ells fossin d'un altre mon.

Ells poden tenir iots, avions privats, fins i tot poden fer grans donacions a ONG's i nosaltres no poden accedir al seu mon.

Tornem al passat, on els rics viuen i els pobres malviuen però s'ha trencat aquell terme mig on, uns molts, aportàvem equilibri al mon.

La classe mitjana no es comprava iots però podia tenir una barca, no tenia mansions però si la torreta a la platja, no tenia avió privat, però si podia viatjar.

Que un Sr. com el de Inditex guany al any 5 o 6 mil milions i la totalitat del seus treballadors directes o indirectes no sumin aquests ingressos, diu molt del model econòmic que vivim.

Tinc una admiració per el Sr. que es capaç de construir riquesa però sempre i quan sigui capaç de mantenir una proporció entre guanys i repartiment de riquesa.

A la meva empresa els sous sempre han estat més alts que la majoria per a tothom i ningú no marxava perquè les condicions han estat molt bones.

Ara pago les conseqüències, aquests sous son avui un llast i del passat ningú no se'n recorda. Avui l'empresa renqueja perquè no he sabut ser empresari com ells.

No he sigut mai ric i ara soc més pobre del que era.

Em sap greu però em sap molt mes greu no veure que el sistema millori sinó que es radicalitza més.

Desitjo de tot cor que els joves que pugeu, trenqueu el jou que nosaltres hem deixat que els rics ens posin.

Globalització

Globalització, aquesta gran paraula que domina el mon post crisi mundial es, per a mi, una gran falsedat, una enorme manipulació, i una pèssima tendència per el nostre mon.

No soc cap guru del mon econòmic i ningú no em llegirà però vull deixar constància de la meva pensada.

Globalització vol dir, bé no se si vol dir res però la gent parla de globalització referint se a la unió, fusió, absorció d'unes empreses per altres, de tal manera que, on abans hi havia un teixit ric en diversitat, varietat i una riquesa humana i creativa, ara tenim un petit nombre d'empreses immenses, despersonalitzades, on no hi ha ni cap ni ànima i on tot té la mateixa pinta.

Un exemple, caminem per el centre de Barcelona i veurem les mateixes botigues de les mateixes marques que veureu passejant per Milà o París o Nova York, i un es pregunta, on es la gràcia de veure sempre el mateix arreu?

La globalització fa que tots els cotxes siguin quasi bé iguals i nomes canvia la marca, que on abans hi havia moltes marques ara en quedin unes poques i quasi totes pertanyin al mateix propietari com Planeta que es propietari de tantes i tantes editorials en català i en castellà sense que el consumidor ho sàpigue.

Globalització també significa precarietat perquè on abans hi havia 20 bancs o més, ara només n'hi ha 6 o 7. On abans podies triar amb qui gestionar els teus comptes ara si no segueixes les pautes d'els que queden, ets fora del sistema...

Globalització significa que, a mida que creixen i dominen el mercat adopten polítiques monopolístiques i això no afavoreix la seva actitud davant dels seus propis treballadors que cada cop seran més números i menys persones.

Globalització significa finalment, enormes corporacions que manen més que els propis estats, pagar cap impost i fer, en definitiva, el que volen, on volen i com volen.

Un darrer petit detall, aquesta fantàstica globalització s'ha carregat milers i milers d'empreses amb el seu corresponent teixit humà i comercial.

Quina gràcia!!

Europa, un projecte o un fracàs

Fa un cert temps vaig trobar aquesta imatge, lamento no recordar l'autor, i em va copsar, i molt.

Son 6 imatges de sis països diferents, tots ells membres de la suposada "unió Europea", aquella Europa que presumeix de solidària, social, progressista.

Tots ells poden presumir de tenir un mur quilomètric que, enlloc d'ajuntar gent, el que fa es separa gent, impedeix la lliure circulació de gent, impedeix de salvar i ajudar als necessitats, vinguin d'allà on vinguin.

Aquests murs son, per a mi, una de les coses més degradants que l'home ha estat capaç de fer i si això es el futur d'Europa, jo no vull ser part d'aquest projecte.

Europa, històricament, només ha estat una terra d'abús i explotació dels altres i gràcies als qui ara no es vol ajudar.

Per cert, un dels països es el nostre veí, Espanya, que s'ho facin mirar.

esclavatge modern

L'esclavatge va ser, fa anys, un negoci molt productiu per uns quants països i per unes quantes persones. La mercaderia, si aixi es pogués anomenar, amb la que es traficava eren éssers humans. Avui, això, formalment, ja no es pot fer però els humans, alguns humans, han trobat una nova manera d'esclavatge tan o mes profitosa i plenament acceptada per els països que no fan pas res per evitar ho.

Es tracta senzillament de que la persona pagui, si, si, pagui, ell mateix al traficant, perquè el traficant l'envii a la mort. Sembla incoherent però no ho es pas. Cada dia passa a la mar Mediterrània.

Persones desesperades paguen, donen el que tenen o el que no tenen per poder pujar a uns bots en la creença il·lusòria de que els bots els duran a la llibertat i una nova vida plena de riqueses. La majoria moriran ofegats al mar.

Això ja fa anys que passa i cada cop es pitjor, perquè els moderns traficants, ara ja ni es preocupen d'equipar els bots per la travessa, senzillament els amunteguen i els deixen mar endins.

Si els rescaten bé i sinó també.

Heu llegit enlloc que hagin agafat algun de tots aquests traficants, de les xarxes que s'encarreguen de tots aquests assassinats?, jo no. I si no ho han publicat es perquè no els han agafat, ni tan sols buscat.

Diuen que darrera aquestes xarxes hi ha empresaris europeus que son els qui fan els diners, perquè diners en mouen molts però, curiosament, no es coneixen ni es persegueixen.

El mon evoluciona i, casualment, segueix mantenint els privilegis dels qui s'enriqueixen il·legalment.

Bona setmana! 

sous o no sous, formació o abus

El Sr Cruz, xef i propietari del l'Àbac, ha obert una capsa de trons que, fins ara estava amagada sota la taula.

Dic sota la taula perquè ara sembla que només siguin els restaurants de luxe els qui fan servir aquesta formula laboral.

Ja fa temps, conseqüència de la crisi, que masses empreses, i no només del sector de la restauració, basen els seus resultats econòmics en la utilització de "becaris" o, diguem ho clar, "infra sous" que els permeten disposar d'una força laboral molt poc retribuïda, en unes condicions aparentment legals, i que els permet competir de manera deslleial, davant els qui treballen retribuint correctament als seus treballadors.

De fet, i encara que no sigui prou representatiu, conec una empresa de publicitat on la quasi totalitat dels treballadors son joves contractats com a becaris als qui pagaven sous molt per sota dels 500€ al mes però feien treballar com als altres. Això es explotació i abús.

Vaig llegir a Jordi Goula ponderant amb molt de criteri el que està be i malament.

Deia, i jo penso el mateix que si un negoci/empresa basa els seus beneficis en el fet de disposar d'aprenents/becaris, llavors això es explotació. Si, en canvi, el negoci pot funcionar sense becaris, llavors incorporar ne es bo per afavorir la formació i la preparació de nous treballadors.

El Sr. Cruz i altres xefs poden dir que lo seu es com una escola però si posen preus de restaurant de luxe, basats en no pagar sous als seus treballadors, que em perdonin, això es explotació, en la mida que aquests becaris facin la mateixa feina que els que no ho son.

Bona setmana!!