any nou

En primer lloc voldria agrair als qui heu llegit cap dels escrits que he penjat. Us ho agraiexo perque sé que ho heu fet per simpatía i fidelitat.
La verirtat es que no sé si l'any vinent seguiré amb el blog perque no hi trobo gaire sentit sino es per "desfogarme" davant moltes situacions d'incompetència majoritariament dels polítics i ens públics. Suposo que en el fons buscava contribuir en positiu però em temo que no he afegit un gram de seny al nostre món.
Em sento desencantat. Avui hauría de preguntar li al cardenal Sistach perque s'ha aixecat ràpidament en contra del programa Polònia i els seus pastorets i no diu res en canvi del seu company de Tenerife que compara la pederàstia amb l'homosexualitat i a mes acusa als nens de provocar. Si això no es un contra sentit que vingui Déu hi ho vegi.
La pena es que el meu "altaveu" no te cao ressó.
Si segueixo em sembla que només ho faré per destacar coses positives de les moltes que hi ha cada día.
La primera, sens dubte, l'entrevista feta al Chef de l'hospital de la Vall d'Hebrón que ha renunciat al Via Veneto i d'altres locals mes representatius a canvi de donar servei als nens de l'hospital i l'home ho diu així de tranquil.
L'home es diu Manuel Avila Fol i la seva entrevista va surtir el 24 de Desembre al Periodico.
Molts com ells son el futur d'aquest mon.
Que el 2008 us porti molta sort.
Una abraçada

Nadal

Repassant els meus escrits al blog vec que no hi ha gran cosa que valgui la pena. De fet només son queixes poc importants sobre coses encara menys importants.
Avui vull parlar d'algo realment important.
No se si sabeu que hi ha uns centres que es diuen d'acollida. Allà hi viuen tots els nens i nenes i nois i noies fins als 16 anys que no poden estar amb els seus pares per qualsevol problema de tipus legal, es a dir pares a la presó, pares que els han maltractat, pares que tenen problemes amb la beguda, amb la droga, en definitiva, com si no tinguessin pares.
I aquests nens tenen una edat en la que haurien de viure com a nens normals amb els seus pares i no en una residència per molt bona que sigui.
He tingut la sort de coneixer els monitors i sobretot les persones que dirigeixen un d'aquests centres. La seva feina i dedicació es encomiable i sobretot abnegada. El meu primer record es doncs per aquesta gent.
El meu segon record es per tots els nens que avui i demà i segurament durant els propers mesos no podran conviure normalment amb els seus pares.
Avui No puc fer res mes que aprofitar aquesta petita finestra per denunciar una de les coses mes tristes de la nostre societat.
Demá seguiré ajudant los com pugui, us recomano que feu el mateix,
Bon Nadal

el Parlament

Ahir vaig tenir el plaer de conèixer i visitar el Parlament de Catalunya. Va ser un plaer perque l'edifici val molt la pena de visitar, i més acompanyat per una persona que t'explica la seva història.
Tot va ser força interessant perque descobreixes el "muntatge" organitzat entre polítics i periodistes on uns es dediquen a esperar que els altres diguin alguna cosa que "valgui la pena" i que sigui noticiable. Els polítics escenifiquen un "show" perque sino no surten a la foto.
Es clar que tot això es el que es veu a primer cop d'ull. Si mires dues vegades llavors descobreixes que hi ha com a minim dos tipus de polítics: els primeres espases i els altres.
Els altres son ni mes ni menys els que fan la feina bruta i segueixen com a ovelles les instruccions dels primeres espases. Els primeres espases son com a estrelles de cinema. Passejen lluint "palmito", treien pit o mes aviat panxa, imantats per les càmeres i amb un aire de soberbia impropi atès dels resultats obtinguts.
Tot això recorda un conjunt musical on el cantant s'emporta tota la gloria i la resta nomes acompanyen al solista que, a mes canta amb playback.
La pena va ser quan vaig estar al hemicicle escoltant "les preguntes al President".
Increible, un pregunta una cosa i l'altre no contesta mai el que li pregunten i si arriba a contestar només es per dir que els altres no estan qualificats per el seu passat. Així com tothom té un passat mes o menys discutible ningú no podrá dir mai res.
En definitiva, després de la meva visita tinc un parell de coses mes clares: 1-que la majoria dels polítics no valen per res, 2- els pocs que valen queden enterrats en la dinamica embrutidora dels primers.
jo, com a minim ja n'he conegut un que val al pena, molta sort.

MAT

Per si no ho sabieu es l'abreviació de la línia de molt alta tensió que ha de comunicar Farnça amb Espanya per la provincia de Girona tot i travessant el territori per "on sigui". Ob sigui es relaiu de qualsevol manera perque la línia no va soterrada, en primer lloc, i després perque passa sense respectar molts interessos particulars en benefici de no se sap ben be qui.
Ara, després de molts de mesos de dscussió, el comissari Monti, he "determinat" que aquesta línia ha d'anar soterrada i tot seguit el nostre inefable ministre d'indústria, ex alcalde de Barcelona, ha fet una de les seves declaracions en las que sense dir res de concret ni cap compromís, assumeix que es "podria" soterrar.
Ara el que ningú diu es quin troç del recorregut "mereix" ser soterrat i això es com una lotería per veure si et toca o no ser perjudicat per la famosa Mat. ES clar com que a la majoria no ens afecta directament cap problema però heu pensat per un moment que passaria si per el mitg de casa vostre us posessin una linia d'alta atensió.
Per cert, un petit detall, si la linia anés en paralel al recorregut del AVE, s'estalviarian la meitat de la feina i ningú protestaría per una nova ferida al nostre territori. Algú em pot dir perque aquesta opció ha estat descartada

creu de Sant Jordi

Ara resulta que alguns, imagino que no tots, s'oposen al us de la creu de Sant Jordi en l'escut del FC Barcelona. No sé qui te el dret d'oposarse al us d'un escut quan el motiu es remonta a tants de segles. Imagino que el concepte de història recent o història a seques pot marcar una certa diferència i així es podria entendre el no us de l'esvàstica però la creu de Sant Jordi, o la mitja lluna??
Si s'accepta aquest criteri això pot provocar un revisionisme il·limitat tenint en compte que l'història es molt rica en actituds i posicions il·licites o injustes a lo llarg de l'història.
No crec que la creu de Sant Jordi sigui mes culpable que l'esglèsia católica o la mususlmana o qualsevol altre com la tiara papal que de fet anava al davat de les creuades.
Insisteixo que politics i religiosos haurien de callar molt mes i no implicar ni implicarse en la resta de temes de la societat i "alguns" no haurien de canviar tant ràpid els seus escuts per interessos comercials, oi?
Ja vaig dir en un escrit anterior que les banderes no son gaire bons aliats de la pacifica convivencia però el ridicul que ha fet algú amb aquesta història es força important

un problema d'hostesses o de tonteria

Ha estat noticia mes d'un dia aquesta setmana, primera tontería, on es la noticia, que unes hostesses son les protagonistes del calendari d'una empresa de low cost!!!!!
Senyors periodistes, tan mancats aneu de noticies realment importants o es que manca criteri o es que sobra tonteria.
Un munt d'agrupacions de dones i associacions critiquen l'us de les hostesses en aquest calendari, segona tonteria.
Quin mal fan a ningú, si fossin homes dirian algo? i si estiguessin vestides? on es l'explotació, en els bikinis? les han forçat a ferho?
Finalment han construit una noticia de no res i cadascú la diu per veure qui la diu mes grossa.
Em sembla que tenim poca feina, menys criteri i ganes de parlar per parlar.
Es una llàstima desaprofitar tanta energia en coses buides de contingut quan hi ha tantissimes coses on podrian invertir tota aquesta viurlencia.
Nomes son persones que no fan mal a ningú, en una empresa privada, perque si això fos dolent llavors totes les revistes, totes les campanyes de publicitat de perfums i/o roba no haurien de ser mesurades amb el amteix criteri??? i totes les dones que estan a la carretera no mereixerian la mateixa censura??
no ens manca un xic de seny i criteri??

sonrisas de Bombay

Avui no parlaré de cap cosa negativa sino tot al contrari, la presentació d'un llibre però un llibre no qualsevol, un llibre escrit per un noi anomenat Jaume Sanllorente que als 26 anys va decidir que el millor que podia fer era ajudar als altres a Bombay.
Avui, uns anys després, l'idea d'aquest noi es tota un ONG que funciona i funciona força bé i ell libre que ahir va presentar es el recull de la seva experiencia.
De tot el que es va parlar em vaig amb un concepte força interessant: els qui dediquen la seva vida a un projecte d'ajut als altris no es cap Deu ni cap perosna diferent, senzillament es una persona com un altre però amb les idees molt clares.
A nosaltres ens agrada idealitzar aquest tipus de persones però ells només i no menys son persones, grans persones.
Jo els admiro