Afganistan

Sona lluny, segur que molts no sou capaços ni tan sols de situar ho en un mapa. Es diu Afganistan, la seva capital es Kabul i es un país que no sap el que es la pau des de fa segles.

Ahir hi va haver un atentat a Peshawar, ciutat Pakistaní, prop de la frontera amb Afganistan. Més de 90 morts, cap militar, tot civils perquè va passar al costat d'un basar. Un atentat tan cruel com el de Madrid ara fa uns anys però així com el de Madrid ens va colpir i va provocar una ferida difícil de cicatritzar, el de Peshawar ja no sortirà als diaris dos dies després.

Peshawar es com un refugi Afganès en ple territori Pakistaní i per això l'atentat ha tingut lloc allà, per fer mal als Afganesos que hi viuen.
Acabo de llegir un llibre: una oración para la lluvia, escrit per Wojciech Jagielski, editat per Debate. Es molt recomanable per qui vulgui conèixer els origens i la recent història d'Afganistan.
Un país que nomes coneix la guerra i que ha estat instrument dels Americans, Russos, Islamistes o els propis senyors de la guerra.
Un camp de batalla per dirimir les diferències polítiques i religioses dels altres, lluny de tot i de tothom i on el cultiu de l'opi es part fonamental de l'economía.
Mai ningú ha aconseguit guanyar als Afganesos en el seu territori i aquest cop tampoc ho aconseguiran però, entre tan, hauran de morir milers d'Afganesos que ningú no considera.
Això es el que en diuen danys colaterals, oi?
Diuen que el país es senzillament fantàstic però es un país a punt de ser destrossat.
Tan de bo la pau els arribi a temps abans que d'altres els exterminin.

el sr Pujol

El sr. Jordi Pujol ens amenaça a nosaltres o als altres polítics, o a tota la societat en general quan parla d'esquitxos que hi poden haver si es tira de la manta.
El que es un fet es que tots ells son corruptes en el us i abus de diners que no eren d'ells.
On comença la corrupció, a La Caixa, les inmobiliarias, les fundacions de dubtosa utilitat?
On van aquests diners, als partits a les butxaques particulars,
Com es gestionen aquests tràfics d'influencies, aquests beneficis polítics o ecomòmics, quans en treuen profit?
Per què els uns amenacen als altres però tots callan? una hipòtesi plausible: perquè tots ells saben el dels altres i ho guardan com a penyora perquè no es descobreixi lo seu.
El que tots sabem es que no hi ha un pam de net i només una catarsi ens pot permetre sortir d'aquest fangar.
jo, de moment, informo que no penso votar a cap partit ni a cap polític en les properes eleccions al Parlament, no vull donar el meu vot a algú que deliberadament ignora un mínim d'ética. Tant de bó que molts facin el mateix i ixí s'els obligui a reaccionar

ioga

Potser es una manera un xic extranya de començar un escrit però avui no vull parlar de la porquería que viurem en els propers díes amb el nou descobriment de corrupció política que avui s'ha destapat. Ja en parlaré quan no em senti tan relaxat.

Això que veieu es el que s'anomena una posició invertida, una de les moltes posicions que compren el Hata Ioga.

Las invertides son posicions on el cap es a baix i la resta del cos dalt. Son altament beneficioses perquè permeten augmentar el reg sanguini, compensar momentàniament la posició habitual dels humans.

El ioga es una práctica que comença amb la respiració, la relaxació, continua amb els estiraments, las posicions estátiques, las dinàmiques.

Es un treball permanent a la recerca d'un equilibri entre el cos i nosaltres mateixos.

He tingut la sort de descobrir el ioga ara fa un any de la mà de la Ma.Àngels Bonastre (http://www.bonastre.org).

Us asseguro que es el millor consell que us puc donar per fer front a tots els problemes que diariament hem de fer front.

Sona estrany, potser  però nomes heu de pensar quan de temps dediqueu a vosaltres mateixos, al vostre cos, a conèixer el vostre cos i cuidar-lo com el que es, el mes important que tenim.

Apreneu a somriure  

donut

He sentit a la radio que s'ha acabat el Donut sense empaquetar i, a partir d'ara només es vendrà el Donut empaquetat.
Per alguns no es ni noticia, per d'altres senzillament es lo normal en la evolució de la distribució. Per mi es una mala noticia. Es dolenta perquè significa el fracàs d'un nou model d'empresa i uns nous empresaris que no han sabut gestionar un patrimoni únic i ara es converteixen en una mes de les empreses que només busquen la rendibilitat a curt per davant d'un projecte de futur.
Durant molts anys la família Costafreda i la família Rivera varen gestionar, amb l'Albert Costafreda al cap davant, un entramat d'empreses que permetien servir, diàriament, producte fresc a tots els forns, granges, bars, cafeteria, etc.. Gràcies a aquest complex sistema de distribució la gent podíem gaudir d'un producte del dia, fresc i bo: el Donut, i amb ell tota la "bollería fresca" i el pa de motlle també fresc.
Ara això s'ha acabat, la família Costafreda es va vendre la seva participació i des de llavors ja res no es com era.
El Donut envasat no es el mateix producte que vàrem conèixer. Els qui coneixem el Donut sabem que el "nou" Donut no te res a veure amb l'anterior perquè l'humit del producte ja no farà la migració normal sinó que remullarà el propi producte, en definitiva, no es el mateix.
Es varen deixar perdre el lideratge que durant tants anys varen tenir amb el Bollycao i ara els passarà el mateix amb el Donut.
Això si, han tancat no se quantes de les fabriques, han fet fora no se quants treballadors i segur que els comptes d'explotació deuen anar sanejats a curt termini però, i que passarà a mig termini?, la tornaran a vendre a un altre societat de capital risc per seguir fent rodar la pilota??
Albert, avui no t'agradarà llegir el diari. L'únic consol es que ara ja no es cosa teva.
Demà menjaré un entrepà a l'hora d'esmorzar

la Catedral

Jo no puc evitar sentir orgull per ser de Barcelona, tot i que ara visc a Sant Cugat, i aquest orgull també es el que em provoca enutj (o enfado si s'em permet) quan veig com es maltracta el nostre patrimoni.
Aquest dissabte vàrem anar a voltar per el casc antic i vàrem voler entrar a la Catedral. Si us l'estimeu i teniu un bon record d'ella, si us plau, no hi aneu, us emprenyarà molt. Tot i que la façana ja es descoberta i es veu neta, encara queda un "túnel" d'accés per evitar accidents als que hi entren.
Aquí s'acaba lo bo de l'historia. A partir d'aquí els disbarats:
- cua per entrar a una església
- un vigilant a l'entrada impedint l'entrada a una noia que duia una samarreta de màniga curta o un altre amb una gorra. Val que no s'admeti la gent en banyador però màniga curta??
- aquest mateix individu ignorar que a dos metres davant seu hi havia asseguts a terra dos pidolaires amb un monyó (extremitat tallada de manera traumàtica) a la vista
- un cop dins, campi qui pugui, gent cridant, fent fotos mentre uns quants intentaven seguir la litúrgia de la missa.
- ningú a l'interior de l'església per impedir que la gent es passi de la ratlla.
- les espelmes ara son una llumeta elèctrica, diran que per evitar el fum, però es com si posessin un ninot en lloc d'un capellà per estalviar costos i en lloc del orgue, un CD, en definitiva "cutre".
En definitiva, que ningú no entri amb deu centímetres de menys de roba però si entres fes el que et doni la gana.
No cal tenir masses llums per evitar ho però no hauria de ser tan difícil tenir uns quants voluntaris o empleats per tenir cura del comportament dels qui entren, evitar que mentre hi ha missa, la gent pugui estar al bell mig dels qui segueixen la missa i fent tot el xivarri que volen.
En definitiva me'n vaig anar immediatament, allò no era ni un lloc de culte ni un lloc de visita, era una disbauxa.
I si algú creu que no es compatible el culte religiós amb la visita turística, només un exemple San Patrici a NY, queda una mica lluny però es un bon exemple.

Diagonal/casanovas

Hi ha petites coses que, fácilment, permeten valorar el grau d'eficacia d'un ens com ara un ajuntament.
Ahir dissabte 24, mig mati, lateral mar de la Diagonal cantonada Casanovas hi teníem un bon exemple d'aquesta eficàcia. A la vorera hi havia aparcats dos camions més una petita pala excavadora treballant, més un grupet de tres o quatre operaris que, pala en ma, estaven arreglant un tros d'asfalt que tallava literalment tot el lateral.
Com no hi havia cap guàrdia urbana, cap senyal d'obres ni cap prohibició d'entrar en el lateral des de Francesc Macià, els cotxes ens hi posàvem i un cop dins la "ratonera", apa, a avançar un per un mentre el operari es jugava la vida amb la pala.
La cosa era tan de pel.licula i tan risible que, els operaris miraven els cotxes mentre ell llum de pas era verd i els cotxes al inrevés quan el llum era vermell.
Imagino que per fer aquesta feina que, sense trànsit haurien trigat una hora, deurían trigar tot el matí amb sort si cap cotxe no va atropellar al operari.
Suposo que no hi ha cap responable capaç de pensar que si haguessin posat una prohibició temporal d'entrada al lateral haguessin evitat tot el problema, ho haguessin resolt amb eficacia, ens haguessim estalviat diners del contratista, menys emprenyamenta dels conductors, etc.
Tot això en una administració normal no passa, en una república bananera com es casa nostre si.
Aquesta es l'administració de la Barcelona olímpica.............

de qui depen la justicia

Hi ha un tema que, de rebot, m'está provocant un malestar important com a ciutadà: qui jutja als jutges???. Tot arrenca, evidentment del cas Millet. Quan el jutge sr. Solaz pren una decisió que molts ciutadans, i jo entre ells, no acabem d'entendre.
El punt no es si la seva decisió es o no la mes correcte (podria ser ho), per a mi el problema es que quan els fiscals han criticat la seva decisió, la judicatura en ple ha tornat a tancar files en defensa del seu company igual com ja ho varen fer fa uns mesos en una altre sentencia polèmica.
La cosa es que els jutges no permeten que ningú pogui posar en dubte les seves decisions, "ells son intocables" i sempre reaccionen en forma corporativa, així que qui els pot jutjar a ells??
Jo no els he elegit, son els polítics qui els col·loquen en llocs claus i, a partir d'aquell moment dictaminen segons el seu propi criteri individual, i/o, en funció del criteri polític de qui els ha col.locat en el lloc on son (el tribunal constitucional es el millor exemple d'aquesta poderosa contra dicció).
La meva humil però ferma pregunta es: son els jutges sers perfectes que estan per sobre nostre o son senzill ament funcionaris PÚBLICS, AL NOSTRE SERVEI i sotmesos a algun tipus de fiscalització fora dels seus propis companys???
La pregunta no es menor perquè en ella mateixa les possibles respostes comporten tota una cadena de conseqüencies que no estic segur que siguin gaire democràtiques.
En el cas Millet es donen dues de les pitjors aberracions a les que una societat civil i democràtica pogui fer front: que no tots els ciutadans reben el mateix tracte davant de la justícia i que els poders polítics i judicials poden ( i de fet ho fan) fixar la vara de medir de la judicatura.
Aquell senyor ha confessat que ha estafat uns 3 Milions d'euros (per escrit) i, de moment està tranquil a casa i ningú sap fins quan i si mai li passarà res.
En canvi si un lladregot roba un bolso o jo estafés 10.000 euros, que ens passaría, millor no preguntar.
Fins ara em preocupaven els polítics però ara em preocupen molt mes els jutges, co a minim als primers cada cuatre anys els canviavem però als altresno hi ha qui els mogui i fins i tot poden pegar a la dona i segueixen...
bona nit