Una parella d'amics ha decidit adoptar una criatura. No soc jo qui per jutjar el perquè una parella decideix adoptar però he de dir que a mi em sembla be. Dit això el que ja no entenc es el "via crucis" que las parelles han de patir per adoptar. Conec uns quants casos i tots ells han trigat un mínim d'un parell d'anys i fins i tot quatre!! anys.
Sembla (no ho se del cert) que hi ha organitzacions oficials que tenen atribuïts els països on es pot adoptar i s'ha de seguir tota una burrocracia (no hi ha falta d'ortografia) per arribar a justificar lo injustificable.
Si hi han criatures que, desgraciadament han perdut els pares, i hi ha parelles que estan disposades a donar lis una vida millor, per què sempre hem de trobar un funcionari que els faci la vida impossible, una legislació feixuga en lloc de possibilista, no ho entenc.
Suposo que els benintencionats diran que es necessari assegurar que els pares estan preparats però es que jo no ho estava quan vaig ser pare i dubto que gaires parelles ho estiguessin quan varen tenir el primer fill.
Lo únic que em planteja dubtes d'una adopció es el potencial "toc" exòtic que, potser en alguns casos es pugui donar a l'hora de triar el país per allò de "un negret" o un "xinet" quan hi ha criatures aquí mateix que ningú considera.
Tots son fills de Deu i mereixen las mateixes oportunitats.
He pogut veure nanos petits viure en centres d'acollida i un pensa que no cal anar a l'altre punta de mon per trobar algú a qui acollir i donar una llar i amor.
Un centre d'acollida es un lloc on van a parar aquells nanos que, per algun motiu , normalment de tipus legal, no poden viure amb els seus pares a qui els hi han tret la custòdia dels fills.
Veure aquelles criatures es veure el dolor i la mancança en els ulls d'innocents, es veure el patiment injust i una lluita desigual per intentar sobreviure nomes amb ajuts escassos i sobretot l'amor increïble de professionals o religioses que donen la seva vida per ajudar los.
Us recomano una visita a un centre d'acollida ni que sigui un cop i així veureu que no cal anar lluny per veure la injustícia del mon.
NO voldria amb això minimitzar la vàlua de les adopcions, al contrari. També he vist dues nenes d'origen rus i que ara viuen afortunadament en cases d'amics i veus unes criatures que son i seran petites perquè als orfenats on s'estaven no hi tenien el mínim que una criatura necessita per crèixer. T'expliquen que quan parlen amb els metges d'aquí els diuen que son criatures des nutrides i mancades de vitamines que regeixen el creixement.
Es necessiten pares valents, disposats a adoptar i pares disposats a acollir però sobretot es necessita una legislació adequada, àgil, assertiva i pro activa i no repressiva.
Sabieu per exemple que uns pares d'acollida no poden en cap cas, mai, acabar adoptant aquella criatura encara que hagi perdut els pares???????
Qui millor que uns pares que han pogut estar durant mesos o anys amb una criatura pogués, si las circumstàncies canvien, acabar sent adoptades per els mateixos "pares" d'acollida.
Bé, jo, diuen, ja soc massa gran per aquestes coses però si algú em llegeix i encara se sent amb força per tirar endavant una adopció o una acollida, tingueu paciència, molta paciència que les administracions no us ho posaran fàcil, però no perdeu la il.lusió, el que esteu a punt de fer es una de les millors coses que una parella pot fer en aquesta vida.
