Martina Klein

L'altre dia vaig anar a Londres i al tornar a Barcelona, al avió, vaig coincidir amb la Martina Klein. La Martina Klein es una model i per tant es una dona que ha sortit en moltes portades de revistes de tot tipus, lluint una gran bellesa. Jo, com la majoria dels homes, la mirava amb enveja i una certa admiració, provocada per aquella bellesa llunyana e impossible.

Ahir aquest mite es va trencar a trocets..

No es que no sigui maca, la senyora es maca però no es com la de las fotos. Es clar, totes les dones em diran que no anava maquillada i que el Fotoshop ho arregla tot, etc. Jo no seré tan dur, senzillament vaig veure una dona maca però que requereix tot un proces de transformació per transformar se en la que apareix quan fa de model.

En primer lloc li mancava poc per ser anorèxica, massa prima, escanyolida, sense "chicha".

En segon lloc, com que sempre la assocíes a una dona espectacular la realitat resulta crua i castigadora.

La meva conclusió va ser concloent, i valgui la redundància, i es que la meva dona, tot i no ser la Martina, es molt mes real i desitjable, un pel mes gran, això si, però es que un ja no es tampoc un nen....  

Es una pena perquè un tenia un somni idealitzat i de vegades la realitat es massa crua, soc com un nen al qui li acaben de descobrir que els Reis son els pares....

O no era la Martina!!!!!!

Visca el Barça

En el temps que porto amb el meu blog mai no he lluit els meus colors blaugranes.

Avui, el dia abans del que tothom anomena com El Partit, jo em declaro plenament orgullós d'aquest equip, independentment del que passi demà.

Si guanyem seré feliç perquè anirem a Madrid a lluitar per la quarta. Si perdem, seguirà sent el millor equip dels darrers anys en tot el mon i sens dubte el millor Barça de l'historia.

Tothom el recordarem no com el Dream Team sinó com l'equip d'en Guardiola, el verdader artífex d'aquest equip. No oblidem que la majoria d'aquests jugadors ja hi eren abans qu'en Pep i no havien assolit res.

Visca el Barça

Sant Jordi

Sant Jordi es la meva festa perquè em dic Jordi i perquè m'agrada tot el que significa i comporta tot i que també es una festa que, a casa, re interpretem a la nostre manera.

En primer lloc els llibres (que no un) els compro un parell de dies abans a la meva llibretera. Per mi comprar un llibre es una litúrgia i un plaer. La llibretera ens coneix i petem la xerrada  a mes de ajudar nos a triar els llibres. El descompte ens el fa igual sigui o no sigui Sant Jordi, així que el toc econòmic queda resolt. 

No m'agrada això de que m'apretin per tot arreu mentre he de triar un llibre per força, així que la part del llibre, el 23 ja la tinc feta. Tampoc m'agrada que em digui el que he de comprar i encara menys el "ranking" que tots els mitjans busquen apassionadament com si vendre mes que l'altre signifiqués gran cosa. Sabíeu que Carrefour es la major llibreria del Estat, això es el que significa ser el que vendre mes.....

M'agrada comprar la rosa, dues perquè hi ha la filla, i també ho faig amb el florista, amic de fa 25 anys, amb qui també la petem mentre em tria la flor.

No m'agrada que la venda de roses sembli la borsa amb una cotització a la baixa segons l'hora del día i com el esforç d'uns queda desdibuixat per l'oportunisme d'altres.

Aquesta es la nostre festa, la dels Catalans.

N'hi ha un altre on només hi van els polítics i homes de "pro" al Palau de Pedralbes, on a nosaltres no hi som convidats encara que la paguem entre tots.

N'hi ha tot un altre seguit que han sortit a la TV amb el Montilla de protagonista recitant versos i els mateixos de sempre que hi son darrera o al costat o entregant premis a qui faci falta i on tampoc ens conviden.

Jo em quedo amb la nostre festa al carrer tot i que al carrer o hi cabíem però tant se val, es la nostre.

Quien tuvo, retuvo

"El pueblo no puede votar nada que no sea constitucional para eso está el TC...No vale decir que es que el pueblo lo votó en tal sitio. No. Pues si no es constitucional, no vale" dixit don Manuel Fraga Iribarne com a "pare" de la constitució.

Us preocupa el passat franquista de Samaranch? Francament, al costat de'n Fraga en Samaranch queda com un bon minyó.

Es una mòmia vivent però no perd allò que sempre ha dut dins i que senzillament ha silenciat per assolir el que necessiti en cada moment, però, amb l'edat, no s'aguanta ni els pets i las seves veritats. 

Per ell la constitució es el corsé únic que ens han llegat per regular, in eternum, els designis de Catalans i la resta de ciutadans de l'Estat. A mi em recorda allò tan espanyol de la democràcia orgànica, som els únics que tenim una constitució inamovible, intocable per sempre mes.

Ara bé jo recordo que algú va dir que havíem de retocar la constitució per tal de poder canviar el tema de la regència, oi???

Visca la democràcia ben entesa!!!

Adeu germans

Feia temps que em rondava la cosa i les circumstàncies m'hi han precipitat abans d'hora. Me'n vaig i us deixo. Us deixo perquè ja fa temps que no hi visc i perquè cada cop mes em sento mes atret per la meva nova comunitat, Sant Cugat del Vallès.

Me'n vaig i res no canvia perquè segueixo pujant i baixant cada dia, perquè la feina la tinc a Barcelona i perquè sempre i trobo coses a fer a Barcelona.

Però me'n vaig perquè casa meva es a Sant Cugat, perquè "fugir" de Barcelona per arribar a un lloc molt mes amigable amb la natura, molt mes fàcil de viure, mes tranquil i mes poble.

Total lo únic que canvia es que el meu DNI (amb xip i tot) i el padró que ara diu que visc a Sant Cugat però com que els gestos son alguns cops molt importants, doncs ja està fet.

Es el primer de la meva llista de desitjos que havia de fer. Ja en tenim un.

Jo ja no podré votar aquesta remodelació de la Diagonal i m'estalvio triar entre l'Hereu i el Trias...o millor dit votar en blanc.

 

colleja

Una "colleja" es mes o menys un calbot però em sona mes e com a paraula. Una colleja es el que la naturalesa ens ha donat amb el famós volcà Islandès.

Es un recordatori de que, per molt tecnificats, sofisticats, evolucionats que puguem ser, la naturalesa es molt mes poderosa que nosaltres i ens ho segueix demostrant dia a dia. Ara ha estat un volcà, fa uns mesos un terratrèmol a Haití, abans un tsunami per parlar dels grossos. Però las pluges insospitades que provoquen inundacions, les sequeres que ens agafen amb els pixats al ventre son senzilles mostres de que la naturalesa ens supera un i un altre cop.

El problema es que nosaltres seguim vivint d'esquena a aquesta naturalesa i no aprenem de las seves lliçons magistrals. Estem encaparrats en transformar la i adaptar la als nostres interessos enlloc d'intentar entendre la i ser nosaltres els qui ens adaptem a ella.

Ens hem acostumat tant a tenir ho tot al moment, en el moment i on volem que qualsevol cosa que s'aparti d'aquest model ens supera instantàniament.

El tema del volcà ha demostrat lo indefensos que estem davant un senzill núvol de cendra. Tot el mon ha quedat trastocat, ha provocat pèrdues milionarias i tot allò i mes que pugueu imaginar.

Benvolguda Natura, perdona la nostre supèrbia i sigues benevolent amb aquesta humanitat tan estúpida. La majoria no ho fem de mala fe.

 

llista de desitjos

Avui hem anat a un funeral del pare d'una companya de feina. Ha estat una cerimònia senzilla, sense capellà d'aquells que no te ni idea de qui parla, i en canvi molt plena de vida.

Un amic de la família ha llegit un escrit de la vídua que deia mes o menys: "has marxat massa d'hora, ens hem quedat sense poder fer tantes i tantes coses".... Tenia 59 anys.

Va morir de cop, no va patir, però va deixar un munt de coses per fer, em temo.

La primera, sens dubte la mes important, es no poder fruir de mes temps amb la seva dona, no el coneixia gaire i ja no puc opinar sobre la resta però m'ha fet pensar en mi mateix.

Primer he recordat una pel.lícula d'en Morgan Freeman i Jack Nicholson que tractava els darrers temps d'un parell de malalts terminals que fan una llista de desitjos que volen complir abans de "fer el darrer salt".

Mentre som vius no pensem gaire en que la nostre vida es finita i ningú no sabem quan s'arriba al final. Senzillament arriba i s'ha acabat. Ja no hi ha possibilitat de tirar enrere i dir "ep, puc tornar a començar la partida?".
He tingut la sort de poder gaudir molt i molt de la meva dona, la meva família, la meva feina però del meu temps lliure, ai, aquí em sembla que tinc una llista molt llarga de coses per fer.
Un bon consell a tothom, hem d'ordenar el nostre temps, la nostre agenda, i començar a reservar un tros d'aquest temps  per fer tot allò (o com a mínim una part) del que sempre hem volgut.
Caminar, viatjar, llegir, col.leccionar, fer esport, escoltar música, senzillament no fer res. Que se jo, el que a vosaltres us ve de gust fer però jo faré la meva llista i espero no fotre el camp abans de poder omplir unes quantes de les caselles de la meva llista.