jo no vaig votar

Bé, per ser exactes, a mi no em varen deixar posar la meva papereta dins l'urna.
Jo, com la senyora de davant, ho volia fer però la presidenta de la "mesa" (no se perquè no es diu taula) ens va informar, amb el manual de normes a la mà, que no els deixaven que els votants poséssim la butlleta dins l'urna.

Imagino que el que tocava fer en aquell moment era mirar les normes però ens varem conformar i acceptar perquè no se m'acut cap raó per la qual aquella dona em digues una mentida.

El que em va molestar, i molt va ser que al vespre, a la tele vaig poder veure la majoria dels candidats, es a dir ciutadans com jo sense cap càrrec que els diferencii de mi, posaven la butlleta dins l'urna amb un ampli somriure i davant dels respectius presidents de taula i amb les càmeres de TV al davant.

Les normes diuen algo respecte a que alguns si i altres no?, som alguns ciutadans indignes de confiança i altres si mereixedors d'aquesta confiança?, tenen por de que jo faci alguna malifeta amb el meu vot? quina podria fer? 

Masses preguntes i segur cap resposta però a les properes eleccions al ajuntament no em conformaré. Tan de bo els altres que pensen com jo també ho facin.

Per cert, tret del fet histriònic de tenir al Laporta al Parlament, celebro el resultat assolit per tots nosaltres.

Boqueria

Al bell mig del Soho a Manhattan hi ha un restaurant que es diu Boqueria.
Tradicionalment, quan viatjo mai no vaig a un restaurant del país, qüestió de principis, es a dir com fan els italians que sempre mengen als restaurants italians.
Aquest cop, en canvi, el local em va semblar atraient i vàrem entrar.
La decoració, molt adient, el tracte agradable i cuina de casa al Soho. Pa amb tomàquet fet amb coca, patates braves dignes de la Barceloneta, pebrots del piquillo que no picaven, tapes que no desmereixen els bons de tapas de Barcelona.
Es la primera vegada que trobo un digne ambaixador de Catalunya fora de Catalunya.
Als prestatges hi havia ampolles de Vichy Catalán.

El restaurant era força ple i segur que això, amb el boca orella, difon la nostre cuina, els nostres productes i el nostre país molt millor que moltes campanyes que costen molt mes.

Jo, de política o hi entenc però de màrqueting i de màrqueting viral potser si que en se una mica

Catalunya no es una marca que es pugui construir a cop de talonari. Trigarem una mica però la marca es construeix poc a poc amb missatges consistents.

Catalunya, Barcelona son les nostres marques i un bon àpat es una bona manera de començar.

Si aneu a MY us el recomano.

NY 2

Ara que el tema del atur sembla que ja es un tema que ens interessa a tots deixeu que us expliqui un altre cosa que he constatat a NY.
Vas a qualsevol bar, restaurant, cafeteria o fins i tot a qualsevol botiga i el nombre de cambrers o dependents es enorme, fins i tot un podria dir que desproporcionat.
M'ho vag estar mirant i a la fi vaig treure la meva petita conclusió:
Als EEUU el despido es lliure, es a dir que avui treballes i avui et poden dir passi ho be i avui ja no tens feina. Sembla dur i segurament es dur però aquesta facilitat a l'hora de fer fora es correspon amb la mateixa facilitat a l'hora de contractar.
Tu necessites gent perquè ara hi ha feina i agafes a la gent que necessites, quan ja no els necessites, la gent perd la feina però durant un temps, el que sigui, aquesta persona que NO tenia feina, ha estat treballant i guanyant un sou i, si, a mes ha treballat be potser el qui l'ha contractat se'l queda.
D'altre banda hi ha un altre punt, als EEUU una part important del sou s'obté a base de les propines ( mes aviat la obligació e imposició del 20%) que paguem els consumidors.
Això fa que el risc de l'empresari sigui menor i motiva encara mes al cambrer que atenent millor pot obtenir una millor propina.
Es el que els americans anomenen una "win & win proposition".No se si es molt o poc just però allà estan al voltant del 8% de tasa d'atur mentre que aquí estem al 20%.....
Aquí, al nostre país no, aquí es millor no tenir feina i cobrar eternament el subsidi però no volem que l'empresari abusi.....
Segur que soc cruel i potser soc empresari però francament, com diu la dita, prefereixo mes un 10% d'algo que el 100% de no res.
De vegades els anàlisis simplistes poden ser força positius. 

idees des de NY

Hi ha polítics que busquen solucions complexes on es poden trobar solucions senzilles.

A Nova York, els taxis estan canviant els Fords immensos que gastaven qualsevol desmesura per uns nous Ford Escape híbrids. Els cotxes son força mes petits i per tant millors per a conduir per aquella ciutat, gasten molt menys, contaminen molt menys i, de passada deuen ajudar a Ford.

Sr. Hereu, de vostè no espero gran cosa atenent a tot el que ja ens ha llegat però es possible que algú, al Ajuntament que vostè dirigeix podria considerar negociar amb Ford (fàbrica a València) i substituir els taxis actuals per el seu model Escape o parlar amb Toyota que també te el Prius hibrid. 

Imagino que els taxistes hi haurien de dir la seva però penso que si a NY funcionen pot ser un bon banc de proves per Barcelona, no???

distància

La cançó Espanyola diu allò de "dicen que la distancia es el olvido" i jo, francament, he descobert que la cosa no es necessàriament correcte. De vegades no som capaços de fruir del que tenim al costat i, en canvi, la distància dona una certa perspectiva i permet viure amb mes intensitat els moments en que estem junts.

Skype he demostrat ser un ajut inestimable en aquesta tasca per escurçar els milers de kilòmetres que em separen de la meva filla.

He descobert, en la distància, una nova persona molt diferent de la que tenia cada dia a casa, molt mes madura i preparada per la vida del que jo hagués mai imaginat.

He passat de tenir la al costat i no veure la a no tenir la al costat i parlar i veure la cada dia !!!

Incoherència, potser però es "lo que hay"....

Als qui ja heu passat per aquesta experiència potser no us descobreixo res de nou i tampoc ho pretenc però trobo mes interessant parlar d'això que no començar a parlar de les eleccions.

El meu blog es la meva eina de comunicació i com a tal la faig servir.

Bon vespre

 

ONG's inútils?

Ahir hi havia un article força punyent a La Vanguardia: "África debería cerrar las puertas a muchas oenegés".
David Sogge, del Transnational Institute d'Amsterdam, diu que les oeneges segueixen tractant als Africans com nens, infantilitzen la població, les oeneges fallen al no tenir en compte que una de les prioritats es donar eines a la població perquè construeixi estructures de poder, es faci forta per poder pressionar als governs. Dit en altres paraules, algunes ( o moltes) oeneges fan allò que diuen, donen menjar als pobres en lloc d'ensenyar los un ofici perquè ells sols puguin ser sutosuficients.
La meva mare, encara viva amb mes de 80 anys, es de les que, quan veu un home de color, diu, mira aquella "negret" en un sentit de commiseració. Ella ho diu de bona fe però ignora que allò del Domund i les col.lectes per els negrets de l'Àfrica, ja son història.
L'Àfrica no necessita la nostre pena ni el nostre donatiu, necessita nomes eines i educació.
Com diu l'article, ara son els Xinos qui, amb el talonar a la ma compren els seus camps i les seves  collites perquè ells no ho poden fer al seu país, en canvi els africans venen el que no tenen, la seva subsistència, es com vendre el seu propi ronyó per aguantar una mica mes.
Jo hi estic d'acord en el que es diu en aquest article, deixem de fer caravanes solidàries que ens omplen de vergonya i donem eines de veritat que els ajudin a tirar endavant per ells mateixos.
Ells no volen la nostre almoina, volen el mateix que nosaltres vàrem tenir, educació, eines i una oportunitat per demostrar ho.
La resta nomes es pa per avui i fam per demà.

Birmania 3

Imagino que el fet d'haver hi estat em fa més sensible i receptiu. Ahir varen deixar en "llibertat"  a Aung San Suu Kyi, la premi Nobel de la pau que ha passat des de el 1989 pràcticament mes temps a la presó que fora. Aquesta dona es comparable, a tots els efectes a Mandela, per el seu caràcter lluitador però sense ser defensor de la violència en cap cas.
Llegim avui els diaris i ja tothom li endossa a aquesta dona la missió de salvar el país quan ni tan sols es en plena llibertat, donat que no es pot presentar a les eleccions (perquè ha estat jutjada, per ells es clar).
Ella segurament farà el que podrà, i una mica mes. Ja ha donat la seva vida pràcticament per la defensa d'uns ideals, però on son els governs "democràtics", que s'omplen la boca de drets humans.
Cada cop sembla mes evident que hi ha la política de cara a nosaltres, la galeria, i el que anomenen la real politik, la que es practica de fet.
Israel: quants dictàmens de les Nacions Unides han dit que no poden seguir construint assentaments, i ells ho fan a plena llum del dia i no passa res. El padrí: EEUU
Birmània: dictadura i repressió contra qualsevol que s'oposi, el padrí: Xina
Xina: Dicta blanda, com es deia abans, o democràcia orgànica com dèiem aquí fa uns anys, el padrí: no els fa falta, tots anem a menjar a les seves mans
Txexènia: sense comentaris, padrí: Rússia i tots callats
Corea del Nord: dictadura familiar, padrí: Xina
Rep. democràtica del Congo: genocidi de la seva pròpia població, padrí: França, EEUU, ???
Sàhara Occidental: lluita amb Marroc, padrí: Espanya, França, EEUU.
I així podem seguir molt de temps, tot el temps del moment perquè això es com una gran partida on cadascú té els seus propis draps bruts i ningú s'atreveix a arreglar res que pogués perjudicar els propis interessos, encara que això signifiqui el sacrifici de'l que faci falta, persones incloses.
El Zapatero va ser tan estúpidament clar com quan ha dit que ell no condemnaria el Marroc perquè son un aliat estratègic, es tan burro que ha fet el que fan els altres i a mes ho reconeix, cosa que no fan els altres.
A la meva edat resulta que descobreixo la pobresa dels poders fàctics, innocent de mi....