No fa gaire vaig veure la pel.lícula Pa negre. Em va agradar sobretot la producció, molt curosa, que et permetia realment veure com era la vida poc després de la guerra civil. Jo ja havia llegit fa anys el llibre de l'Emili Teixidor però admeto que, per una vegada, la pel.lícula no desmereix el llibre.
El com es vivia en aquella època, em demostra la dificultat que els nostres avis varen tenir que patir per tirar endavant. Nomes de pensar en aquelles condicions i recordar que era l'època dels Meus avis i els meus pares se'm fa difícil no admirar com ho varen poder fer per sobreviure. En el fidel de la balança no tenien gaires coses bones davant les nombroses coses dolentes que soportaven.
Els meus pares recorden tot allò però lluitant molt varen canviar molt la seva manera de viure i han pogut tirar endavant. Ells ja no han crescut com els seus pares i no han patit tantes desgràcies i si ho van fer va ser a la seva infantesa. Els avis ni lluitant podien sobresortir, els pares lluitant varen poder treure el cap i viure força bé per els seus temps i ens van poder donar educació als quatre fills. La meva generació, la dels anys 50 ja no hem patit cap desgràcia i hem crescut la fase final del franquisme i l'inici d'un altre manera de viure. No crec que la nostre hagi estat una generació amb moltes dificultats en comparació a la dels nostres progenitors. Hem pogut estudiar i treballar i hem pogut fins i tot millorar el nostre punt de sortida. Hem disposat a mes de molts avenços que han accelerat massa i tot la nostre manera de viure.
Però jo recordo que, a mi, com diu la fabula, em varen ensenyar a pescar i em varen donar una canya, el peix el vaig tenir que anar a buscar jo.
Avui, les generacions que estan pujant han crescut d'una manera molt diferent. No diré ni millor ni pitjor, però si diferent.
Avui una persona espera poder disposar de moltes coses, de tots els serveis i sempre de franc al seu abast. Obren un ordinador i esperen que l'ordinador ja estigui con.connectat a internet de manera gratuïta e instantània. Duen un telèfon a la ma que també els ha de donar cobertura allà on siguin. No es plantegen la dificultat d'anar d'un punt a un altre, la qüestió es poder arribar hi ràpid, cotxe, tren, avió. No es plantegen que no hi sigui un vol per anar a la ciutat que ells vulguin, el dia que vulguin.
La nevera s'obre i ha de tenir menjar, es natural, però no tenen ni idea de com apareix aquell menjar a la nevera, han de tenir vi venda pròpia perquè si, perquè es un dret seu, i no miren qui ho ha de pagar. Quantes vegades no he sentit un individu que ha ocupat una vivenda al.legant que com l'estat no li dona cap que ha agafat la primera que ha trobat....
Llegia en un llibre de Martí Gironell, una fabula que parla d'un alumne que protesta al seu mestre perquè no entenia el contingut de la classe que li acabava de donar. El mestre li contestà: mira aquesta poma, te la vull regalar, l'alumne afalagat li donar les gràcies. Abans de donar li el mestre li va dir, deixam que la peli i així et serà mes fàcil de menjar, l'alumne sorprès no hi va poder dir res mes que gràcies. Quan l'anava a agafar, el mestre encara li va dir, espera que la tallaré a trocets i et serà mes fàcil de mastegar. Abromat l'alumne no sabia que dir però el mestre encara no li va donar. Va agafar els trocets i se'ls va posar a la boca tot dient, ara te'ls mastegaré perquè no et costi empassar. Per fi l'alumne es va adonar del que el mestre intentava explicar: si t'ho poso tan fàcil tu no hi poses cap esforç per entendre la lliçó. Es necessari que hi hagi esforç per guanyar i obtenir les coses.
Espanya (i Catalunya no es una excepció) es un dels països on mes es juga a la loteria i no es casual, tot ho volem guanyar fàcil.
Mireu enrere, recordeu el que ens va costar a nosaltres tenir una bici i el que costa ara tenir un cotxe per posar un exemple.
No critico als joves en concret, son un reflex del que els seus pares els hem ensenyat però desitjo que tots valorem mes el que tenim i respectem i valorem l'esforç d'aconseguir les coses sense esperar a que tot ens caigui del cel.
L'altre dia vaig anar al meu barber i em va dir que es retira (te 72 anys...). El vaig felicitar. L'home li feia vergonya dir que es retirava i em deia que ha treballat des d'els 14 anys. Sense comentaris.
El que em va sobtar son les dues dones que te d'ajudants. Els vaig preguntar, com es que no us ho quedeu (jo sempre amb mentalitat empresari), la seva resposta: "nosaltres???? nooooo, massa tard, ara anirem al atur i cobrarem el "paro" que ja ens toca............
No se si m'enteneu..
