Llibres i llibreries

Tanquen Catalònia, Proa, Robafaves, llibreries més aviat grans i, en canvi obren llibreries de mida més petita.

Un bon amic ha parlat del tema en el seu blog ( elradardesarria) i jo tinc els meus dubtes de que la raó sigui la manca de capacitat d'adaptació o aquest sigui el principal motiu.

Si el comerç tradicional tanca portes davant dels grans supermercats i hipermercats no es que el comerç tradicional no funcioni sinó que hi pot haver una competència inabastable en funció de preus. La supervivència passa llavors per baixar més i més els preus, per substituir qualitat i servei per preu?

Hem estat a punt de perdre els mercats i el comerç tradicional i només la recuperació de la proximitat i els productes frescos i de proximitat ho han aconseguit.

Perdre una llibreria per culpa de internet i la manca de lectura mai no es una bona nova i, sobretot, es pa per avui però fam per demà.

La lectura que es fa a internet no afavoreix el coneixement de la novel.la, la poesia, l'assaig i en canvi promou la difusió incontrolada de notícies sense verificar i la proliferació del pirateig. Si això es el pervindre, no em fa cap il.lusió.

Jo soc usuari d'internet però vull recordar que no tot lo "nou" es necessàriament millor.

Lo bo es saber aprofitar les coses bones del passat i incorporar les bones coses del present.

Un llibre es un petit tresor, no son nomes un munt de fulls impresos. Us recomano veure llibres antics, quan es feien a ma, i reconeixereu un tresor.

Una llibreria es un patrimoni que hem de salvaguardar, com un bosc, com un parc natural, com les bones tradicions.

Ètica i poder

El Sr. Armstrong es un fantàstic exemple del tipus de societat que s'ha teixit amb la connivència i complicitat dels mitjans de comunicació i els poders econòmics i polítics del nostre mon.

El Sr. Armstrong només es un enorme estafador, un home que ha estat capaç de, en primer lloc, impedir que atletes de veritat poguessin guanyar netament el que ell ha embrutit usurpant l'èxit que no li corresponia, els diners que no li pertocaven, el prestigi que no es mereixia.

En segon lloc ha enfonsat els milions de seguidors i admiradors que tenia deixant los orfes del seu ídol i plens de frustració.

En tercer lloc ha perjudicat directament i econòmicament als qui viuen de la seva fundació.

Aquest senyor que, a més, va insultar, atacar a tots els qui denunciaven la seva impostura.

Aquest senyor ara té la barra de demanar clemència i que només s'el castigui com es fa als altres!!!!

Aquest senyor que té la sort de poder aparèixer en un programa de màxima audiència per demanar perdó i lo únic que fa es dir que no creu que es puguin guanyar els Tours sense estar dopat i que es capaç de justificar els seus actes premeditats, aquest senyor crec, amb tota franquesa, que no es mereix cap clemència.

Si vol clemència, que torni els diners guanyats injustament, que demani perdó a ots els companys de professió i a tots els seguidors que ha tingut.

Llavors i nomes llavors es mereixerà clemència si li volen donar.

Però no, això no passarà, els mitjans alimentaran el debat que es el que ven, els advocats jugaran al que els toca per obtenir el màxim benefici per uns i altres. Alguns atiaran el tema perquè no es parli d'altres coses i, al final, encara resultarà que, com que va tenir un càncer, se li pot perdonar i el mon haurà perdut la oportunitat de netejar una mica la merda que tenim a sobre.

Malí

Malí es un país africà que tot el mon ha ignorat pràcticament fins fa un parell de setmanes. Ningú no es preocupava de si existia i, reconegueu ho, ni tan sols coneixia ho quina era la capital.
Vaig tenir la sort de poder visitar Malí el 2004 amb el meu fill i un bon amic i el seu fill. Imagino que si no fos per aquest viatge tampoc no coneixeria aquest fantàstic petit gran pais.

Avui aquest país està en guerra i la gent que jo vaig conèixer potser està lluitant o fugint.
No ho sé i no ho sabré pas el que els passarà.
Malí ha passat a ser, com molts altres països Africans, un "apestat" que ja no es podrà visitar.
Es un país pobre però ple de bellesa. La foto de dalt es "la main de Fatme", una muntanya espectacular no gaire lluny de Mopti. Una de les meravelles son els penya segats de Bandiagara, unes majestuoses parets on es troben uns pobles penjats al bell mig de la paret. Diuen que aquells pobles varen ser construïts amb l'ajut d'extraterrestres....
Us podria explicar mil i una històries d'aquell viatge, una setmana diferent, dormint al aire lliure, coneguen t un poble.
Ara tothom ja sap que Mali es un niu de terroristes on hi ha guerra però no ho es, es un petit gran país.

hem d'apendre a apendre

El divendres 11 vaig llegir a La Vanguardia una entrevista a Catherine L'Ecuyer i, com em passa força sovint darrerament, em va quedar gravada una frase: "si t'hi fixes, de camí a l'escola les mares arrosseguen els nens, només les àvies caminen amb ells".

No hi pensem mai en aquests petits detalls que conformen el nostre dia a dia i això ens treu la possibilitat de viure la vida amb una millor qualitat.

Anem cada cop mes i mes condicionats per el neguit, la urgència, la immediatesa, la pressa, l'estres en definitiva i això no pot ser bo.

Es clar que tothom dirà que ja ho sabem això i que no es pas nou però seguirem fent cas omís del tema i no farem res per arreglar ho.

Diu la Sra. Ecuyer: "els nens s'aturen meravellats perquè han vist una cosa que brilla a terra..., i les mares diuen: Deixa estar aquesta porqueria......

I jo penso quantes meravelles he deixat de veure tots aquests anys perquè no he sabut parar i mirar i penso que encara soc a temps de redescobrir el mon.

Aquesta crisi castiga molt, massa però ens ha obert els ulls per triar entre el que ens volen fer veure i comprar i el que realment val la pena viure i gaudir.

"Mai no havíem tingut tanta informació i mai no havíem après tan poc", "la informació consumeix atenció de qui la rep", pensem hi.

Jo mateix m'adono que no soc capaç de digerir la major part del que tinc davant i per això he decidit recuperar una mica del meu passat i de la verdadera vida.

Ahir tornàvem de Paris en cotxe, 1.000 kilòmetres i 10 hores, el que he fet moltes vegades en avió aquest any en nomes una hora però he descobert uns paisatges increïbles i uns indrets que he sobrevolat sense veure tantes i tantes vegades i m'he promès a mi mateix que els aniré a visitar.

M'he promès a mi mateix que he, hem de viure la vida.

Sort!

2013, un bon any?

A la darrera xerrada que varem tenir al despatx abans d'acomiadar l'any els vaig dir que hem arribat a la fi del 2012 "vius".

Ara tenim un got amb la meitat d'aigua, mig buit, mig ple, es una qüestió d'opinió, el resultat es el mateix.

Ara toca fer front al 2013 i lo mes freqüent es que tothom digui que serà pitjor però he arribat a la conclusió que així no soc capaç de fer hi front.

Si començo la caminada tot pensant que no soc capaç de fer el recorregut, millor ni tan sols començar.

Ho sento però jo no puc acceptar als Niño Becerra i cia. que prediuen i s'omplen la boca de desgràcies i prediccions catastròfiques, i potser tenen raó, no soc capaç de provar el contrari però no crec que així aportin res per construir el futur que, entre tots haurem de fer.

Així que, un cop mes, com cada any, vull pensar que el 2013 serà un millor any que el 2012.

Fins l'any que ve

Donostia

El 2008 varem començar a escapar nos per aquestes dates i, aquest any, a pesar de tot, o potser per tot el que ha sigut aquest any, hem tornat a escapar nos.

La nostre destinació Donostia o San Sebastian com ells mateixos l'anomenen la major part de les vegades. Donostia que no Donosti, forma incorrecte encara que habitual.

Bé, ortografia apart, anar fins a Donostia es com una llarga passejada en cotxe, autovia, autopista i autovia.

La ciutat, que ja coneixiam, no ha canviat gaire en la zona centre i en canvi sembla que força als nous barris o zones noves.

Donostia, la part per gaudir, es petita i es pot fer caminant, a partir de la Concha, la platja que s'obre al davant de la ciutat. El casc antic amb l'església de San Bicente, una petita joia, i les desenes de bars de "pinxos".

Es un lloc on es fàcil sentir se com a casa, la gent es agradable, el menjar fantàstic, el clima suportable. Curiós que l'euskera es la llengua predominant al carrer, com a mínim la que jo he escoltat i aquí ningú no fa escarafalls i es que els Bascos tenen una relació especial amb Madrid.

Curiós també que no varem veure ni un sol Sud Americà en cap, repeteixo cap dels bars i restaurants on varem parar, de fet no en vàrem veure gaire bé cap. Nord Africans, poquets, molt poquets i un es pregunta, com s'ho fan per fer ho tot a la seva manera i sempre sortir se amb la seva. NO ho dic pas per els emigrants, però si per els Bascos, que primer ocupen als seus i no diuen res, racistes, noooooooooo, però no n'hi ha dels no Bascos.

Passeges per la ciutat i no veus el munt de locals tancats que tenim aquí i ells callats i nosaltres som els dolents.

Imagino que la pell se'm torna fina. Els Bascos em provoquen un doble sentiment d'enveja i admiració per un costat però ràbia continguda per l'altre. Ells van a la seva, com quasi be fa tothom avui en dia i no mouran un dit per a ningú que no sigui Basc.

Getaria, Zumaia, Zarautz, Orio, la costa oest de Donostia es un seguit de poblets on es veu la enorme vinculació que aquest poble té amb el mar. Els barcos i el mar, dos elements imprescindibles i fantàstics.

Anar al País Basc es sempre un plaer i no puc menys que recomanar ho.

 

Robinson Crusoe, Daniel Defoe

En el meu altre blog llibredepaper, força menys conegut, parlava l'altre dia de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, un clàssic entre els clàssics.

Jo vaig créixer amb un seguit de llibres com a companys i aquest n'era un d'ells.

Sempre deia, aquest ja l'he llegit, no cal tornar hi, fins que un dia vaig trobar una reedició feta per Edhasa que inclou el text original i les noves aventures de Robinson Crusoe, pràcticament desconegudes.

Us recomano que reprengueu aquest llibre per molts motius. El primer, sens dubte perquè està considerat com la primera novel.la en llengua anglesa (1719). Un llibre de quasi tres cents anys i encara es plenament vigent.....

En segon lloc per el que aquest llibre aporta sobre un mon que poc s'assembla al nostre però que guarda molts "tics" del nostre mon actual.

En tercer lloc per el repte que significa, com a mínim per a mi. Imagineu vos que demà us deixen en una illa on no hi ha ningú mes que un mateix, amb unes quantes eines (podriem discutir quines) i apa, a espavilar.

D'entrada no hi ha electricitat, es a dir que no podem fer servir un ordinador, primer drama. Per continuar no hi ha cobertura així que tampoc hi ha telèfon, segon drama. Al vespre no hi ha llum així que no hi veus set en un burro. No hi ha aixetes que ragin aigua, ni freda ni calenta. No hi ha vàters, no hi ha, bé, tot hi es però en altres formats i maneres.

Tot depèn de la nostre habilitat, de la nostre capacitat de sobreviure i d'inventar, d'adaptar nos al entorn, coses totes elles que hem deixat de costat.

Quants de nosaltres seriem capaços de plantar arròs, per posar un exemple, el sabríem reconèixer si el veiéssim?

Mil i un petits i grans reptes i sobretot un repte vital, la capacitat de sobreviure per un mateix, sense esperar que ningú et vingui a treure les castanyes del foc.

En aquests temps en els que ara vivim crec que, ara mes que mai, hem de rebuscar en nosaltres mateixos i no deixar que res ni ningú ens pugui desmoralitzar.

En Robinson no va ser cap home exemplar però aquest personatge, si penseu en l'any en que va ser escrit, es tot un prodigi.

Apa, que passeu un bon Nadal