Mals temps per la democràcia

Diuen que la democràcia es el menys dolent dels sistemes de govern i segurament es ben cert. La democràcia es imperfecte per definició però ningú ha trobat res de millor, i es que som molta gent en el mon i això no es fàcil de gestionar.

El problema, no obstant per a mi, son les perversions que neixen al voltant dels sistemes de govern.

A pesar dels molts canvis que la nostre societat ha viscut a lo llarg dels segles i sobretot els darrers 75 anys, hi ha coses que no han canviat: la corrupció i els poders amagats, sempre lligats als poders econòmics.

Aquesta setmana hem viscut dues decisions polítiques que embruten la paraula democràcia:

La primera es que el Sr. Hollande, president de França, embolicat en la bandera del seu país i la seva suposada defensa, va i decideix que ha de donar suport a El Assad a Síria per lluitar contra EI. Es a dir que ara resulta que el causant del èxode de més de 4.000.000 de Sirians de casa seva, el botxí de més de 250.000 Sirians, ara resulta que aquest home ha de ser recolzat !!!!! Primer li han venut armes per matar els seus conciutadans, després l'han intentat treure del país armant als sirians descontents amb el dictador, i després als nouvinguts que ara son els qui s'ha de eliminar. !!!! Si una democràcia ha de sobreviure alimentant un dictador i si el fi justifica els mitjans, vol dir que darrera la democràcia, alguns poden amagar tota la merda del mon.

La segona, menys vistosa però no menys punyent, ha estat a mans del Sr. Erdogan, president de Turquia. L'home ha detingut dos periodistes que han demostrat que, al mig dels aliments que duien per els refugiats Sirians, hi havia armes per els terroristes, la prova fefaent  que els mateixos governs per davant ajuden i per davant maten als mateixos que ajuden.

Llegia aquesta setmana una contra de La Vanguardia, un ex agent Rus que denuncia els poders econòmics que dominen el planeta i el mouen en funció dels seus interessos i no de la gent. No per més sentit es menys cert.

Ara tot s'hi val, enviar avions a bombardejar, retallar llibertats, frenar els refugiats, i tot el que voleu.

Mala setmana per la democràcia!!

submissió

Suposo que la meva visió, si es que algú ho llegeix, es pot considerar esbiaixada però no em puc estar de escriure ho.

Catalunya ha d'estar submisa o no  serà. Imagino que aquest es el missatge imperant al govern de Madrid, aquell missatge que els fa guanyar vots i per tant tinc que assumir que no sols es un pensament polític sinó un pensament comú en la població, al carrer.

Sembla clara aquella màxima tan castellana de "eres mía o estas muerta" o com sigui que vagi la frase.

No sé cap on anem perquè els nostres polítics segueixen discutint el color de la pintura de les parets quan encara no tenim el pis comprat.

Si se o com a mínim estic convençut que un dia, no fa gaire, varem creuar un llindar i ara només podem seguir endavant perquè darrer només ens queda la submissió infinita, el baixar el cap i seguir com un súbdit.

Crec que no tot s'ha fet be i fins i tot algunes coses s'han fet malament perquè hem jugat malament els temps i els continguts.

Altres callen i es mouen i ja estan molt més endavant que nosaltres i no pensen pas ajudar nos.

Em sento com aquell súbdit que ha fugit de l'explotació del senyor feudal i ara corre per el bosc però no te res per menjar ni cap seguretat de que si algú el veu no sigui traït al moment.

Em sento com aquell súbdit content perquè es lliure encara que no sàpigues on va.

Veien als Montoro, Fernández Diaz, al "sobresous" com alguns l'anomenen, a la Santamaria i altres figures espanyoles, jo prefereixo marxar, encara que el nostre futur sigui incert.

Bon cap de setmana

 

En funció dels morts

La nostre societat ha rebut un cop molt dur aquest cap de setmana i es que la gent de EI saben com fer nos mal. Saben que el nombre de morts es el primer factor d'èxit per ells i el segon la notorietat dels morts i el tercer el lloc on moren.

Aquest cap de setmana han assolit els tres en un sol cop: mes de 130 morts, ciutadans francesos al centre de París. Tot el mon occidental s'ha mobilitzat i avui ja eren tots els caps d'estat reunits a Turquia.

Però es que fa uns dies, els mateixos del EI aparentment, varen fer explotar un avió a la península del Sinaí i en varen morir encara més persones. La majoria russos i el valor de la noticia no ha estat ni molt menys el mateix.

Però es que fa més dies, a Beirut, capital del Líban, també varen morir no sabem quanta gent en un atemptat semblant però això només va ocupar alguns titulars un dia i prou.

I en aquest mateix mes de Novembre han mort assassinats en actes terroristes gent a Turquia, Irak, Siria, Txad, Nigeria i molts altres països que jo no soc capaç de recordar.

El periodista Xavier Aldekoa, en el seu compte de Twitter, avui al Txad, explica que on es ell hi moren nenes bomba cada dia i no hi ha cap periodista....Potser son algunes d'aquelles nenes que fa un parell d'anys varen ser segrestades per Boko Haran a NIgèria i que ja ningú no recorda.

La nostre societat permet que es matin o fins i tot mata en aquells països, amb exèrcits, drons, bombardejos o per soldats interposats com ara els kurds o qui sigui. Això ens es acceptable aparentment. I com nosaltres no arreglem res allà perquè s'ens en fot el que passi.

Ells, els d'allà, amb o sense justícia, ens ho tornen fent el mateix, matant a quants mes millor, poc importa qui.

Nosaltres, la gent del carrer, com sempre, paguem els plats trencats de les malifetes dels nostres dirigents i això no es pas nou.

Aquest cop han estat francesos i demà qui sap.

Els qui haurien de resoldre ho accepten els "danys col·laterals" com a mal menor. Avui posen cares circumspectes, i prometen un munt de coses que saben que no faran, arreglar el verdader problema, els milions i milions que no tenen res i moren a mans de dictadors i dirigents sense escrúpols.

De moment tindrem milers de soldats i policies per el carrer, milions de despeses militars, reunions d'uns i altres que no acabaran ni amb el conflicte de Síria ni el d'Afganistan ni, ni, ni.

Ells ho saben i ja deuen pensar en la propera. Penediment, ells cap, i nosaltres? en tenim per els morts que hi ha en aquells països?

En funció dels morts tornarem a patir i tremolar.

Cap on anem?

Avui m'he trobat amb un bon amic i hem petat la xerrada uns minuts. El tema, recurrent, es el futur del nostre país, cap on anem.

Per lo bo i lo dolent ningú no ho sap cap on anem. Hem obert una porta que ens du cap al desconegut, desconegut perquè no hi ha experiència prèvia, desconegut perquè ningú no ens ajuda i perquè els qui se suposa ens lideren tampoc ens ajuden gaire.

A Madrid tenen encanonat en Mas com el diable en persona, però no s'adonen que ni ell ni la CUP ni ERC lideren aquest moviment. Som nosaltres, la gent del carrer qui hem pres una decisió, lliure i sobirana i l'hem pres a pesar del que la resta del mon pugui dir o fer.

Hi ha pobles i pobles i alguns som orgullosos de ser qui som i com som i nosaltres, els Catalans, hem sortit del armari per fi, i es clar, quan un surt del armari ja no hi ha marxa enrere. Ja no pots tornar i dir que ja no ets el que ets.

El mon ens ha descobert. Vagis on vagis ara ja, seriosos o no, la gent et pregunta per la independència i ja no riuen.

Tot això es com descobrir un bon dia que el teu fill ja no es el teu fill sinó un home o una dona independent. Això no sempre deu agradar però es un fet innegociable.

A Madrid tenen un atac de banyes i els revolta la insubordinació d'aquells desagraïts.

Em recorda a Astèrix i els irreductibles gals que, a pesar de tota la pressió i repressió dels romans, resisteixen allà, al seu poblat. La nostre poció màgica no ho es pas de màgica, es senzillament la il.lusió i la inconsciència i sobretot la confiança en un mon millor.

Ells, en canvi, recorren al que millor saben fer, o potser lo únic que saben fer: primer ignorar, després menysprear, després amenaçar però "perro ladrador, poco mordedor".

Fan el que sempre els ha ajudat a guanyar, unir forces contra els Catalans, tots contra ells, s'envolten amb la "roja y gualda" i embolica que fa fort.

Amb els Catalans poden tapar totes les seves misèries i son capaços de destruir tot el seu país per tal de no acceptar una derrota. Si no es meva, no serà de ningú, abans la mato....

Ja no s'amaguen de res, manipulen jutges, manipulen lleis, menteixen, amenacen, obliguen als socis europeus a dir el que no volen i canvien fins i tot les seves paraules sense cap vergonya, tot s'hi val!!!!

Espanyols, lo nostre no es cap "farol", va de debò, no tenim res contra vosaltres però si contra el poder de Madrid i les seves imposicions. 

No som perfectes, ni molt menys, tenim lladres i corruptes com vosaltres, i volem, a partir d'ara, triar el nostre propi camí, estarem al vostre costat perquè podem ser bons veïns i companys de viatge per`cadascú a casa seva.

Si vosaltres voleu seguir amb aquests governs del PP o del PSOE o fins i tot C's, sou ben lliures però no ens hi obligueu a nosaltres.

La prepotència i el "ordeno y mando" i "la maté porque era mía" ja no ens valen.

No us deixeu entabanar i descobriu vosaltres també que hi ha un mon millor

Bona sort a tothom!!!!

refugiats o persones

El meu blog ja està ple de teranyines i, cada cop més, un senzill apunt en viu i en directe via twitter sembla ser més viu i impactant però hi ha temes que no es poden resumir en 140 caràcters.

Refugiats, una nova mena de persones que ja no son persones, son refugiats. Refugiats son aquells que han perdut tot el que tenien i han marxat obligats per la guerra, la por, la violència. Han marxat perquè tenien esperances que Europa, si la "nostre" Europa els acolliria, no per compassió sinó per solidaritat.

Però no, ni solidaritat, ni compassió, Europa son tanques, tanques a Àustria, a França, a Eslovènia, a Hungría, a Espanya, Regne Unit i altres. Tanques per solidaritat??

Però a més de les tanques, a Europa hem creat camps de refugiats on nosaltres, els europeus no hi posaríem pas un peu, recordeu els del 39 a França????

Però a més de les tanques i els camps, Europa ha assolit el més difícil, ha transformat la Mediterrània en un dels més grans cementiris d'aquest segle. No hi fem pas distincions, nens, nadons, dones, homes, gent gran, tots hi tenen lloc.

Això si, trobades per discutir el no res, las que volgueu. Em recorda aquella cançó del Serrat los sicarios no pierden ocasión de declarar públicamente su empeño en propiciar un diálogo de franca distensión que les permita hallar un marco previo que garantice unas premisas mínimas que faciliten crear los resortes que impulsen un punto de partida sólido y capaz de este a oeste y de sur a norte, donde establecer las bases de un tratado de amistad que contribuya a poner los cimientos de una plataforma donde edificar un hermoso futuro de amor y paz.

Com poden dormir aquestes persones que deixen passar dies i dies, mentre moren milers d'innocents, o pateixen humiliació i violència, com podem dormir nosaltres??

Això es Europa?

Que gran es Europa, que solidària, que humanitària, quina merda

Por

Aquesta campanya ens està permetent, per primer cop, descobrir les verdaderes cares dels polítics d'aquest país que s'anomena Espanya.

Ja no hi ha trampes ni paraules reconfortants. Aquest cop anem directament a la por, el sentiment primigeni amb el que els poderosos, els qui tenen la força dominen als febles.

Tota la artilleria mediàtica es al carrer.

Ja han tret les grans patronals, la banca, als caps d'estat que han pogut i només els manquen els tancs de debò.

Ho dic amb el sentiment de que això no es pas possible però segurament perquè hi ha masses càmeres mirant nos i això ja no es com abans, quan tot es podia fer sense que ningú no digués res.

Els meus pares son un bon exemple d'aquesta por. Avui, la meva mare em deia, cuidado, no vagis a cap manifestació!!! Ella, amb 86 anys, encara recorda amb por la tan odiada guerra civil, aquella que va matar a milers de persones, i les continues amenaces que surten a la televisió alimenten aquesta por.

Els de Madrid encara disposen de 15 dies per emmerdar encara més la troca i desafortunadament encara haurem de sentir molta merda però confio en que aquest cop tinguem la força suficient per no defallir i poder votar en llibertat i triar el nostre camí.

Ni Europa ni ningú no ho farà per nosaltres. Només nosaltres tenim la papereta per votar i el que volguem.

Hem de guanyar per poder demostrar que som un poble amb veu i vot i que ningú no ens ha de dir el que som ni el que volem ser.

Que cadascú voti el que vulgui sense por i pensant en el futur, el nostre i el dels nostres fills.

Jo ho tinc clar, ens veiem el 27/9!!! 

Viatjar

Viatjar es una manera de viure, es una feina, es una afició, es una necessitat, es una moda, es una tonteria, es una necessitat, es tot i res.

Viatjar es una paraula que s'ha desmitificat per culpa o gràcies als avions i sobretot gracies a les low cost. Abans, als anys seixanta, viatjar era una raresa o un luxe i pocs érem els qui, per una raó o un altre, teníem la oportunitat de viatjar. Avui viatjar sembla ser una obligació per a molta gent que va als llocs per poder que hi ha anat, encara que no hi vegi res.

Per a mi viatjar ha estat una constant on feina i plaer s'han ajuntat, on curiositat, història, coneixement i ambició han permès tenir la maleta sempre a punt i gaudir d'experiències increibles.

No soc pas un viatger com els de primers del segle XX, cap explorador i tampoc he pogut ser un d'aquests viatgers que ara proliferen que passen mesos i anys d'un costat a l'altre.

No he tingut tant sort però no em queixo pas, m'he fet un fart de viatjar.

Però no vull parlar de mi sinó del que un descobreix viatjant.

Avui soc a Hèlsinki, on mia no havia estat i tot i que es un viatge llampec, m'adono de lo important que es sortir mes enllà de casa nostre per poder comprovar lo diferents que som.

No es un tòpic, aquí la gent son alts, rossos la majoria, parlen una llengua  inintel·ligible per a mi i Hèlsinki es una ciutat nòrdica, freda en la estructura de les seves cases, neta, ben estructurada però mancada de la nostre calor.

Però es que aquest any també he pogut/tingut que anar a Japó, EEUU tres cops, Hong Kong, Alemania, Itàlia, França, Portugal i, cada cop he volgut poder explicar lo diferents que som.

Ara que estem parlant alguns sobre la independència, sobre Europa, sobre les migracions forçades, tots hauríem de començar per intentar entendre que el mon es una barreja de cultures i de pobles, no de països, creats a cops de fusells o espases. Els Mediterranis som molt semblants en moltes coses i jo em sento a Itàlia com a casa, la seva llengua ja l'he fet meva i la seva cultura, història i tradicions em son properes. La Toscana es com una barreja d'Empordà amb les seves vinyes, els seus xi presos i els seus poblets, joies històriques.

Els Japonesos son molt diferents de nosaltres, per cultura, història, menjar, el seu gregarisme, la seva pulcritut i curiositat, la seva educació.

Els americans, Nord americans, son una barreja de tot el mon agafant lo bo i millor per un costat i també lo pitjor de tot el mon per construir un nou mon que ja no podem ignorar.

Viatjar a Alemanya es descobrir perquè son tan diferents de nosaltres. Alts, grans, seriosos, amb ciutats netes i ordenades, on tot funciona, sense cap grafitti però on el cel gris impedeix gaudir del sol.

Tot això son simpleses i petits detalls que. algun dia potser podrien ser un llibre però només ho he volgut escriure per que tots ens adonem que nosaltres, els Catalans, som ni mes ni menys que això, els Catalans, un poble, no se si un país, però si un poble per molt que a d'altres no els agradi.

Molts pobles han estat destruïts i exterminats, els indis de tot Amèrica tant del nord com del sur. D'altres han estat absorbits per els mes poderosos, com fa la Xina amb el Tibet, però d'altres aguanten orgullosos com ara els Escocesos i nosaltres som això, un poble.

Guanyarem o perdrem el 27 però hem de seguir edificant el nostre castell per donar refugi a la nostre cultura, història i personalitat