Si encara hi sou a temps no us la perdeu, l'obra s'ho val però, sobretot la interpretació es superba.
Tots ells ho fan tan bé que, per un moment, un pot perdre el fil del missatge que el text ens vol transmetre. Segurament del millor que em vist aquest any al teatre. Escenografia, muntatge, direcció, tot mereix un deu.
Dit això, un cop digerida l'obra et queda el regust amarg del seu contingut i aquest no et deixa indiferent.
Com, en tres generacions, el mon ha canviat tant que ja hem oblidat d'on venim i pensar en el on anem em fa una gran por.
L'autor, Stefano Massini, ho resumeix en una frase colpidora: abans compràvem per necessitat, ara comprem per comprar.
Aquesta setmana he tingut dos sopars amb amics i, en els dos casos, hem acabat amb un regust amarg, a pesar del sopar entre amics, que "no anem bé", que el mon no gira cap on hauria d'anar i tots podem prendre mal.
Sempre, totes les generacions hem anat dient que el mon canvia i es normal que els qui ara som grans, pensem que el nostre era un mon millor però es que, amb tota franquesa, no veig que té de millor aquest mon d'avui.
Tot va accelerat, la vida, la feina, les relacions, les guerres, la evolució, els sistemes, tot corre de manera descontrolada i segurament aquest es l'objectiu d'uns pocs, aquells qui controlen i hi guanyen el que no està escrit perquè la gent, nosaltres, cada cop correm més per obtenir menys de res i no tenim esma de parar perquè sembla que si parem prendrem mal.
Els nostres fills ja no saben el que es una feina fixe, els seus sous baixen en lloc de pujar, han de marxar per poder treballar, les seves relacions son menys estables, corren i corren i viuen en un entorn més dur, menys amable, on costa més relacionar te amb la natura i les coses senzilles, on tot s'ha de veure a través d'una pantalla en lloc de mirar ho al natural.
No fa pas gaire llegia que ara la gent viatja per fer fotos i ensenyar les als altres. Lo important no es veure les coses i els llocs, no es conviure i descobrir el que visites sinó que els altres ho vegin....
La gent es relaciona a traves del mòbil i es millor 100 amics a la xarxa que un de debó al costat.
Les coses que comprem ja sabem que ens funcionaran un màxim de 10 anys per què aquest ha de ser el plaç de reposició. Res ja no es per sempre, com abans. De fet, quan compres el que sigui, automàticament ja es quasi obsolet perquè en pocs mesos sortirà una nova versió que invalidarà la teva.
Ja no es produeix, es sobre produeix perquè es tracta de mantenir, ens fan creure, una gran velocitat de producció. Em recorda aquella escena dels germans Marx quan van en una màquina de tren i van cridant: "más madera, más madera, que es la guerra!!!!!!"
Cal? Definitivament crec que no. en l'obra d'en Massini, en varis moments repeteixen algo així com en els 50 estàs en la plenitud (crec) i, això si que ho recordo, en els seixanta tens la saviesa.
No em considero savi, com a màxim ruc, però l'edat em dona una certa perspectiva i l¡únic que cerco es com baixar d'aquest tren sense prendre mal.
Menys es més!!!
Jo he viscut molt i bé però arribo cansat, amb desencís i patint per tot el que la meva cursa ha implicat i implica. No em penedeixo de res perquè no crec haver fet mal a ningú però si podes tornar enrere, algunes coses, en l'àmbit laboral sobretot, les canviaria i molt.
No sé pas com acabaré però ja no m'agrada el que veig i, si aquest ha de ser el nou mon, prefereixo veure'l una mica de costat.
Aquest cap de setmana un noi jove ha matat nou persones en un atac de bogeria, segons uns però si escoltes les seves darreres paraules semblen las d'una persona arraconada per tot i tots i que cau en la desesperació. Justificable?, no, segur que no, però, has de ser molt fort per evitar ho.
Fixem nos en l'increment de la violència, domèstica, religiosa, al carrer, a tot arreu i pensem si no es el propi sistema qui ens força, per sobre de les nostres pròpies possibilitats i alguns, pocs o molts peten i llavors es descontrolen i fan mal.
Aquest sistema té coses perverses que semblen amagades però son ben reals.
Un mon que dirigeixen unes poques empreses i unes poques persones on la resta som titelles, números o com ara s'ens anomena: "big data".
Jo, amb el vostre permís, intentaré frenar i baixar sense prendre mal.
Bona setmana!!
