Fa uns dies, en un sopar d'amics, vaig coincidir amb el president Artur Mas i vaig tenir l'ocasió de parlar hi uns minuts tots dos sols.
Ens coneixíem, tot i que de manera formal i per motius de feina, però aquest cop vàrem parlar del procés que vivim a Catalunya.
He de dir, en primer lloc, que quan tens l'ocasió de xerrar en directe amb persones que han estat o estan tan aprop de les primeres línies de "combat" davant l'enemic que tenim al davant, ja no es tan senzill criticar o opinar amb la frivolitat que masses vegades tenim en les nostres paraules.
Artur Mas es, primer de tot, una persona que, amb més o menys encert, lluita a pesar de tot, per tots nosaltres. Ell ha posat i possiblement perdut el seu patrimoni familiar i pot perdre la seva llibertat personal per la nostre causa.
Es fàcil de dir però quants de nosaltres estem disposats a fer ho encara que sigui per Catalunya?
De manera vehement i sentida em va explicar el seu pensament i les seves idees, o com a mínim així m'ho va semblar i, a mi crec que la por del desconegut que té al davant li feia parlar amb desimboltura.
Tenia necessitat, ganes de parlar, de ser escoltat, de rebre suport ni que sigui moralment.
Segueixo creient que, a pesar dels seus defectes, dels seus errors, dels privilegis que hagi pogut gaudir, de les moltes vegades que jo mateix l'he criticat i de no sempre compartir les seves opinions, es un estadista i un home que ha sabut posar se al davant de tots nosaltres i tirar endavant i ara en paga les conseqüencies.
La conversa va acabar de cop perquè unes persones el varen dur cap un altre lloc i es va posar a xerrar amb altres.
Espero tornar a trobar lo i, quan ho faci, li donaré les gràcies perquè ell m'ha demostrat que dirigir i decidir son dos mons on un viu molt sol, on l'èxit es poc reconegut però on els fracassos sempre son multiplicats i altament demonitzats, independentment de qui tingui la raó.
Algú ho havia de dir.....
