Els executors

 Els executors

Soc dels primers a creure que la nostre administració es una xacra, difícil per no dir impossible de superar. Però buscant afinar la meva crítica, m’adono que, dins aquesta administració, hi ha un subtipus de persona, pitjors, molt pitjors que la resta, els executors.

Executor es aquell que no en té prou en seguir la norma establerta (fins aqui raonable, dins la irracionalitat), sinó que, a més, es fa seva la norma i es converteix en el més fervent defensor de la causa, ignorant el principi nº1 de tots els funcionaris, “son servidors dels ciutadans” i estan al nostre servei.

Això es pot veure a tots els ámbits del funcionariat:

-              Veus un policia que, quan carrega contra els manifestants, no només fa el que se li demana, sinó que, a mes segueix i persegueix al manifestant i empra la violència, molt per sobre de la necessitat, senzillament perquè ell es qui te la porra i pot fer ho.

-              Vas a una oficina de qualsevol gestió administrativa i et trobes amb un funcionari superb, que et contesta displicent ment, si, no, sense ajudar ni acompanyar al ciutadà indefens perquè s’enfronta a un ens “superior”.

-              Vas a un servei sanitari, i, sense tenir en compte que tu ja vas allà per necessitat i, segurament, malalt, ni tan sols et miren i, senzillament, t’engeguen.

Podem fer la llista tan llarga com volgueu.

Per sort, també n’hi ha dels altres, l’administratiu que et demana quin es el problema i ell/ella s’avança i et facilita una solució per evitar temps perduts, el personal sanitari que, amb cara de comprensió, fins i tot t’acompanya. Policies que no peguin, jo no els he vist però si he vist algun policia frenant i apartant al company incendiari.

Tot això ho dic perquè la majoria pensem que, sense tanta burocràcia i tanta administració viuríem molt millor, difícil per això que ho canviïn. Però, si com a mínim, extirpessin els executors, la vida seria menys difícil per a tothom.

 

Diada de Catalunya

Bon dia a qui sigui que, per casualitat, llegeixi aquestes paraules. 

Avui es 11 de setembre, la nostre Diada. Fa molts anys que no escrivia al blog, suposo que son els mateixos anys que fa que vaig començar a escriure a Twitter. Els temps canvien, i nosaltres amb ells.

Durant anys he escrit, encara que pocs ho han llegit, a Twitter, missatges curts (la xarxa obliga), i he intentat reflectir pensaments i idees. A mi m'ha servit per buidar el pap, davant de coses i fets que m'han semblat que requerien un posicionament.

Avui torno al blog, i espero seguir, deixant una mica de costat Twitter, o X, com es diu ara. torno perquè Twitter no em deixa escriure un text, només frases curtes i concises, i jo no soc pas un periodista, qualificat per aquesta tasca.

Vull escriure perquè m'agrada, perquè segueixo pensant que la paraula escrita es de les poques coses que podem deixar per quan ja no hi siguem, encara que ningú les llegeixi.

Vull escriure perquè no puc dir amb quatre paraules el que penso del racisme, el genocidi, les guerres, la corrupció i, per sobre de tot, el nostre Pais. 

Així que, avui, la nostre Diada, no la del Govern de l'Illa, la dels Catalans, vull saludar a tots els qui, des de fa un munt d'anys, hem anat a la "mani del dia 11", quan hi érem tots al carrer, quan vàrem fer un cordó humà que travessà el Pais, quan férem tremolar Ñ.

Avui tot això s'ha descafeïnat perquè, diguem ho clar, no hi ha cap líder que ens agermani, no hi ha cap camí marcat i hem tornat als anys on començàvem buscar l anostre identitat.

He d'admetre que els de Madrid i els catalans botiflers (que n'hi ha un munt), han jugat molt bé les seves cartes: han diluït la nostre població important milions de forans que no coneixen ni els interessa la nostre cultura i la nostre llengua, ens han empobrit buidant la nostre caixa per repartir entre ells, ens han amenaçat i pegat per que tinguem por.

Avui, per primer cop, que jo recordi, no sé si aniré a la "mani". En primer lloc perquè ja no es una "mani", sembla més una trobada d'irreductibles. En segon lloc perquè l'any passat, a l'arc de triomf, semblava més una festa major amb paradetes i ballarugues, més que una diada de reivindicació.

En tercer lloc i no menys important, perquè un a un, tots amb els qui he anat tots aquests anys, no vindran, uns ja no hi son, altres han marxat fora avui, altre sno poden i alguns ja no volen.

No sé si hi aniré, perquè tinc el cor dividit, vull anar ni que sigui per comptar un mes a la meitat dels que la GU dirà que han anat, però tampoc vull normalitzar el que TOTS els polítics d'avui volen que comprem.

Visca Catalunya i visca els Catalans 

fàbriques d'armes

Fa temps que no escric al meu blog. La veritat es que fa temps que no escric res i es que el meu cap no està gaire centrat els darrers mesos, coses de feina i de família. D'altre banda, Twitter es com una vàlvula d'escapament que permet recollir una pensada amb gran immediatesa. 

Tot i això, aquest cop no ho puc deixar passar i amb Twitter no en tindria pas prou.

Son diferents notícies que, llegides per separat, no tenen res a veure però, si les contextualitzes, fan fredor.

1- A Iemen hi ha guerra, una guerra poc explicada i gens entesa per a nosaltres i que té un convidat no desitjat, Aràbia Saudí, que no només ajuda un dels bàndols sinó que hi intervé de manera directe i efectiva per la quantitat d'armament sofisticat que hi destina i que ha provocat milers de víctimes.

2- Aràbia Saudí no produeix armes, les compra i, oh casualitat, Espanya es un dels proveïdors "privilegiats", ja sigui venen bombes o vaixells de guerra o el que sigui.

3- L'emèrit es amig íntim de la família reial Saudí i comissionista reconegut i aprofitat i acceptat per tots els partits de Ñ.

4- Navantia es una empresa espanyola que ha rebut una comanda d'Aràbia Saudí, amb comissió inclosa per l'emèrit, per fabricar uns vaixells de guerra.

5- Els del PSOE han intentat fer una jugada efectista anul·lant una comanda de 400 bombes a AS i s'han trobat que es Àrabs els han amenaçat amb cancel·lar la comanda dels vaixells.

6- Els treballadors de Navantia, uns 4.000, s'han posat en peu de guerra i han reclamat poder servir la comanda i aquí comença el pitjor.

Resulta que els treballadors exigeixen poder servir aquestes armes tot i sabent l'us que en faran d'elles, matar Iemenís i el qui sigui.

A ells la seva feina està per davant de la vida d'altres, i no els cau la cara de vergonya.

Ahir casualment, es celebrava l'aniversari en que els treballadors de Rolls Royce, es varen declarar en vaga perquè els seus motors els duia l'avió amb el que varen bombardejar a Allende, a la casa de la moneda, a Santiago de Xile.

La dignitat d'uns davant la hipocresia dels altres, i per darrera el qui para la mà.

Tot junt fa fàstic, marxem.

Bona setmana  

Violència d'estat

En el procés hi ha hagut un temps on el Govern anava per davant i això ens permetia guanyar petites i grans victòries.

Em sembla que ara es l'estat es qui porta la davantera i exerceix una violència premeditada i molt calculada que sap fer mal als individus per escapçar el procés.

Divideix i guanyaràs, es una dita molt vella que no ha perdut efectivitat amb el pas dels anys.

Cada dia ataquen a uns individus concrets i ja no ataquen a cap col·lectiu. Els resultats son aclaparadors perquè, un per un, cauen les voluntats per la força de la repressió, de la presó, del càstig.

Això serà llarg i dur, molt dur, i alguns, no sé quants, hauran de patir ho en la pròpia pell.

No hi ha revolució ni independència sense patiment i dolor i, qui sap, morts.

Tinc el sentiment positiu de que, un dia, nosaltres o potser els nostres fills veuran la fi d'aquest camí que ja no té retorn però també tinc el sentiment negatiu de que el mal, el dolor, el càstig, el retrocés social i democràtic només acaba de començar.

Haurem de plorar més i més, per els nostres però guanyarem perquè cada dia som més i més.

Seguim endavant.

 

Dones

Quan es necessari celebrar el dia de vol dir que aquesta celebració es per compensar el que no s'està fent la resta del any.

Celebrar el dia de la dona deu haver estat idea d'algun home, per amagar la misèria del que els homes fem tot l'any contra les dones.

I dic bé, contra les dones, perquè només així s'explica que avui encara hi hagi, al mon, tanta discriminació envers algú que, com a mínim, es igual sinó millor que nosaltres, els homes.

Sento vergonya de ser home i sentir com els meus homònims son capaços de fer el que fan, dia a dia.

Ja no parlo d'alguns països on, néixer dona ja es un handicap o una desgràcia. Com pot ser que, per el fet de néixer, ja et toqui aquesta càrrega inicial que has de gestionar tota la vida.

Mai, en tota la meva vida, crec, he discriminat, per raó de sexe, a ningú, i a la feina sempre he cregut que les dones solen ser millors que els homes en molts camps.

Mai he aixecat una mà davant d'una dona (i tampoc d'un home).

Sempre he tingut un sentiment especial, d'admiració, de veneració i perquè no, de desig per les dones perquè teniu, sou diferents. I aquesta diferenciació no es discriminatòria sinó barreja d'enveja per ser el que sou i com sou.

Sort que no sou com els homes perquè no hi ha res a envejar.

Manem perquè físicament som més forts i això es lo únic i, perquè des de sempre, fem servir la força per imposar nos a vosaltres o a qui sigui.

Des de la més profunda admiració i respecte, felicitats per ser dones.

Bona setmana

 

Artur Mas

Fa uns dies, en un sopar d'amics, vaig coincidir amb el president Artur Mas i vaig tenir l'ocasió de parlar hi uns minuts tots dos sols.

Ens coneixíem, tot i que de manera formal i per motius de feina, però aquest cop vàrem parlar del procés que vivim a Catalunya.

He de dir, en primer lloc, que quan tens l'ocasió de xerrar en directe amb persones que han estat o estan tan aprop de les primeres línies de "combat" davant l'enemic que tenim al davant, ja no es tan senzill criticar o opinar amb la frivolitat que masses vegades tenim en les nostres paraules.

Artur Mas es, primer de tot, una persona que, amb més o menys encert, lluita a pesar de tot, per tots nosaltres. Ell ha posat i possiblement perdut el seu patrimoni familiar i pot perdre la seva llibertat personal per la nostre causa.

Es fàcil de dir però quants de nosaltres estem disposats a fer ho encara que sigui per Catalunya?

De manera vehement i sentida em va explicar el seu pensament i les seves idees, o com a mínim així m'ho va semblar i, a mi crec que la por del desconegut que té al davant li feia parlar amb desimboltura.

Tenia necessitat, ganes de parlar, de ser escoltat, de rebre suport ni que sigui moralment.

Segueixo creient que, a pesar dels seus defectes, dels seus errors, dels privilegis que hagi pogut gaudir, de les moltes vegades que jo mateix l'he criticat i de no sempre compartir les seves opinions, es un estadista i un home que ha sabut posar se al davant de tots nosaltres i tirar endavant i ara en paga les conseqüencies.

La conversa va acabar de cop perquè unes persones el varen dur cap un altre lloc i es va posar a xerrar amb altres.

Espero tornar a trobar lo i, quan ho faci, li donaré les gràcies perquè ell m'ha demostrat que dirigir i decidir son dos mons on un viu molt sol, on l'èxit es poc reconegut però on els fracassos sempre son multiplicats i altament demonitzats, independentment de qui tingui la raó.

Algú ho havia de dir.....