La guerra del català

 Pot sonar gruixut però es el que es.

La llengua catalana està lliurant una guerra contra massa enemics i, em temo, qu’aquesta guerra no la podem guanyar. No soc pessimista però si realista. Anem als fets:

Per lluitar en una guerra i tenir opcions de guanyar-la, el primer que hem de fer es conèixer els nostres enemics:

- España, i l’estado español. Tant si gobernen els uns com els altres, la seva política es la mateixa, diluir el poble català en un munt d’inmigrants, sobretot sudamericans. Poc a poc, com si res, ja son un % innegociable

- tots els partits españols, inclosos, evidentment, el PP, vox, PSC, Comuns, Podemos i similars. Tots ells, aqui i allà fan servir el castellà, sempre que poden. Isla, Collboni, Colau, 

- els partits catalans inclosos Junts i els botiflers de ERC, la Cup no se si encara existeix…. I AC menja en plat separat. Tots ells prioritzen la seva política de partit per davant del pais, el seu tacticisme impedeix, sistemàticament fer res en defensa del pais. 

- la suposada banca catalana, La Caixa i B Sabadell, financia a partits d’extrema dreta, Ciutadans, etc i quan trona marxen (alguns encara no han tornat)

- la majoria de les grans corporacions, hosteleria, distribució, plataformes, alimentació, que operen aqui, totes elles espanyolitzades i a la recerca de ma d’obra sudamericana i barata. No els interessa el català perquè representa un cost afegit en etiquetatge, personal, atenció al client, etc…

- la esglèsia que té, en tots els seus arquebisbes, enemics de la nostre llengua i ara, fins i tot l’abadia de Montserrat, ja s’hi ha pujat al carro.

- els mitjans de comunicació, la ex TV3, en mans del PSOE, i les seves titelles, Ustrells i altres, quasi be tots els diaris tenen l’edició en castellà per defecte i alguns, com els esportius, només son en castellà.

- els funcionaris de justícia, quasi be tots en castellà, notariats, un munt, mossos, sense comentaris

- fins i tot el govern alemany s’atreveix contra el català i es que la UE, es un fàstic de polítics apoltronats que no serveixen per res.

A l’altre costat estem nosaltres, els ciutadans a peu, massa tous i acovardits, que canviem al castellà “perquè ens entenguin”. Cada cop som menys perquè dels 8M que diuen que som, quin % som nascuts aquí? Quans han vingut en els darrers 20 anys i no tenen cap intenció d’aprendre el català, i ara ja fins i tot no s’en amaguen.

Em sap greu però crec que reconèixer que aquesta guerra no la guanyarem no es ser covard, es ser realista.

Només hi ha un camí que ens por salvar, la Independència, però això ja es fruita d’un altre paner

"Els radars han reduit un 31% els accidents amb persones ferides i un 20% els accidents mortals

 "Els radars han reduit un 31% els accidents amb persones ferides i un 20% els accidents mortals" publica David Guerrero a la Vanguardia en un article del 21/10/25

Això em recorda aquella dita tan desagradable que deia, "tu pégala que ell ja sap perquè ho fas".....tu sanciona i castiga al usuari, perquè es l'únic que no protestarà 

Els radars no son cap solució, son una conseqüència de la poca o nul·la educació viària dels conductors/res, del poc respecte entre uns i altres i, sobretot, d'un "passotisme" instal·lat en l'ideari col·lectiu, atès que les administracions no fan pas gaire o res per solucionar el problema.

L'estudi no parla del comportament abusiu dels camions que ja son els propietaris de les autopistes (AP7). ahir, sense anar més lluny a les 16h prop de Barberà, els 4 carrils estaven ocupats per camions!!!!!!!!

L'estudi no parla dels conductors que sempre condeixen per el carril central, encara que el de la dreta estigui buit.

L'estudi no parla de que, per exemple, les vies estiguin saturades i no hi ha cap pla, a curt termini, per ampliar el nº de carrils, o exigir el funcionament dels trens per a dur els contenidors, enlloc dels camions, 

L'estudi tampoc parla de la manca de manteniment, la manca de serveis d'assistència per retirar vehicles accidentats o avariats, que provoquen cues interminables dia si i dia també.

El Servei Català de Trànsit, de la ma de Ramon Lamiel ens ensenyen un estudi inútil i innecessari, tots sabem que si hi ha un radar, frenem. Si la solució fos tan simple perquè no posen radars tot el recorregut?? massa car???? per les vides que salvarien??

Per què no reduïm la velocitat a 60km/H o 30km/h? segur que hi haurà menys accidents, no?? i si tornéssim a anar amb tartanes tampoc hi hauria accidents.....

L'Administració es un ens que, enlloc de treballar per a nosaltres, treballa per crear normes i castigar nos i sancionar nos. Deixeu de pagar la renda, un impost o una multa i veureu quan d'eficaços son llavors.  

Els executors

 Els executors

Soc dels primers a creure que la nostre administració es una xacra, difícil per no dir impossible de superar. Però buscant afinar la meva crítica, m’adono que, dins aquesta administració, hi ha un subtipus de persona, pitjors, molt pitjors que la resta, els executors.

Executor es aquell que no en té prou en seguir la norma establerta (fins aqui raonable, dins la irracionalitat), sinó que, a més, es fa seva la norma i es converteix en el més fervent defensor de la causa, ignorant el principi nº1 de tots els funcionaris, “son servidors dels ciutadans” i estan al nostre servei.

Això es pot veure a tots els ámbits del funcionariat:

-              Veus un policia que, quan carrega contra els manifestants, no només fa el que se li demana, sinó que, a mes segueix i persegueix al manifestant i empra la violència, molt per sobre de la necessitat, senzillament perquè ell es qui te la porra i pot fer ho.

-              Vas a una oficina de qualsevol gestió administrativa i et trobes amb un funcionari superb, que et contesta displicent ment, si, no, sense ajudar ni acompanyar al ciutadà indefens perquè s’enfronta a un ens “superior”.

-              Vas a un servei sanitari, i, sense tenir en compte que tu ja vas allà per necessitat i, segurament, malalt, ni tan sols et miren i, senzillament, t’engeguen.

Podem fer la llista tan llarga com volgueu.

Per sort, també n’hi ha dels altres, l’administratiu que et demana quin es el problema i ell/ella s’avança i et facilita una solució per evitar temps perduts, el personal sanitari que, amb cara de comprensió, fins i tot t’acompanya. Policies que no peguin, jo no els he vist però si he vist algun policia frenant i apartant al company incendiari.

Tot això ho dic perquè la majoria pensem que, sense tanta burocràcia i tanta administració viuríem molt millor, difícil per això que ho canviïn. Però, si com a mínim, extirpessin els executors, la vida seria menys difícil per a tothom.

 

Diada de Catalunya

Bon dia a qui sigui que, per casualitat, llegeixi aquestes paraules. 

Avui es 11 de setembre, la nostre Diada. Fa molts anys que no escrivia al blog, suposo que son els mateixos anys que fa que vaig començar a escriure a Twitter. Els temps canvien, i nosaltres amb ells.

Durant anys he escrit, encara que pocs ho han llegit, a Twitter, missatges curts (la xarxa obliga), i he intentat reflectir pensaments i idees. A mi m'ha servit per buidar el pap, davant de coses i fets que m'han semblat que requerien un posicionament.

Avui torno al blog, i espero seguir, deixant una mica de costat Twitter, o X, com es diu ara. torno perquè Twitter no em deixa escriure un text, només frases curtes i concises, i jo no soc pas un periodista, qualificat per aquesta tasca.

Vull escriure perquè m'agrada, perquè segueixo pensant que la paraula escrita es de les poques coses que podem deixar per quan ja no hi siguem, encara que ningú les llegeixi.

Vull escriure perquè no puc dir amb quatre paraules el que penso del racisme, el genocidi, les guerres, la corrupció i, per sobre de tot, el nostre Pais. 

Així que, avui, la nostre Diada, no la del Govern de l'Illa, la dels Catalans, vull saludar a tots els qui, des de fa un munt d'anys, hem anat a la "mani del dia 11", quan hi érem tots al carrer, quan vàrem fer un cordó humà que travessà el Pais, quan férem tremolar Ñ.

Avui tot això s'ha descafeïnat perquè, diguem ho clar, no hi ha cap líder que ens agermani, no hi ha cap camí marcat i hem tornat als anys on començàvem buscar l anostre identitat.

He d'admetre que els de Madrid i els catalans botiflers (que n'hi ha un munt), han jugat molt bé les seves cartes: han diluït la nostre població important milions de forans que no coneixen ni els interessa la nostre cultura i la nostre llengua, ens han empobrit buidant la nostre caixa per repartir entre ells, ens han amenaçat i pegat per que tinguem por.

Avui, per primer cop, que jo recordi, no sé si aniré a la "mani". En primer lloc perquè ja no es una "mani", sembla més una trobada d'irreductibles. En segon lloc perquè l'any passat, a l'arc de triomf, semblava més una festa major amb paradetes i ballarugues, més que una diada de reivindicació.

En tercer lloc i no menys important, perquè un a un, tots amb els qui he anat tots aquests anys, no vindran, uns ja no hi son, altres han marxat fora avui, altre sno poden i alguns ja no volen.

No sé si hi aniré, perquè tinc el cor dividit, vull anar ni que sigui per comptar un mes a la meitat dels que la GU dirà que han anat, però tampoc vull normalitzar el que TOTS els polítics d'avui volen que comprem.

Visca Catalunya i visca els Catalans 

fàbriques d'armes

Fa temps que no escric al meu blog. La veritat es que fa temps que no escric res i es que el meu cap no està gaire centrat els darrers mesos, coses de feina i de família. D'altre banda, Twitter es com una vàlvula d'escapament que permet recollir una pensada amb gran immediatesa. 

Tot i això, aquest cop no ho puc deixar passar i amb Twitter no en tindria pas prou.

Son diferents notícies que, llegides per separat, no tenen res a veure però, si les contextualitzes, fan fredor.

1- A Iemen hi ha guerra, una guerra poc explicada i gens entesa per a nosaltres i que té un convidat no desitjat, Aràbia Saudí, que no només ajuda un dels bàndols sinó que hi intervé de manera directe i efectiva per la quantitat d'armament sofisticat que hi destina i que ha provocat milers de víctimes.

2- Aràbia Saudí no produeix armes, les compra i, oh casualitat, Espanya es un dels proveïdors "privilegiats", ja sigui venen bombes o vaixells de guerra o el que sigui.

3- L'emèrit es amig íntim de la família reial Saudí i comissionista reconegut i aprofitat i acceptat per tots els partits de Ñ.

4- Navantia es una empresa espanyola que ha rebut una comanda d'Aràbia Saudí, amb comissió inclosa per l'emèrit, per fabricar uns vaixells de guerra.

5- Els del PSOE han intentat fer una jugada efectista anul·lant una comanda de 400 bombes a AS i s'han trobat que es Àrabs els han amenaçat amb cancel·lar la comanda dels vaixells.

6- Els treballadors de Navantia, uns 4.000, s'han posat en peu de guerra i han reclamat poder servir la comanda i aquí comença el pitjor.

Resulta que els treballadors exigeixen poder servir aquestes armes tot i sabent l'us que en faran d'elles, matar Iemenís i el qui sigui.

A ells la seva feina està per davant de la vida d'altres, i no els cau la cara de vergonya.

Ahir casualment, es celebrava l'aniversari en que els treballadors de Rolls Royce, es varen declarar en vaga perquè els seus motors els duia l'avió amb el que varen bombardejar a Allende, a la casa de la moneda, a Santiago de Xile.

La dignitat d'uns davant la hipocresia dels altres, i per darrera el qui para la mà.

Tot junt fa fàstic, marxem.

Bona setmana  

Violència d'estat

En el procés hi ha hagut un temps on el Govern anava per davant i això ens permetia guanyar petites i grans victòries.

Em sembla que ara es l'estat es qui porta la davantera i exerceix una violència premeditada i molt calculada que sap fer mal als individus per escapçar el procés.

Divideix i guanyaràs, es una dita molt vella que no ha perdut efectivitat amb el pas dels anys.

Cada dia ataquen a uns individus concrets i ja no ataquen a cap col·lectiu. Els resultats son aclaparadors perquè, un per un, cauen les voluntats per la força de la repressió, de la presó, del càstig.

Això serà llarg i dur, molt dur, i alguns, no sé quants, hauran de patir ho en la pròpia pell.

No hi ha revolució ni independència sense patiment i dolor i, qui sap, morts.

Tinc el sentiment positiu de que, un dia, nosaltres o potser els nostres fills veuran la fi d'aquest camí que ja no té retorn però també tinc el sentiment negatiu de que el mal, el dolor, el càstig, el retrocés social i democràtic només acaba de començar.

Haurem de plorar més i més, per els nostres però guanyarem perquè cada dia som més i més.

Seguim endavant.