dimarts, 15 d’agost de 2017

turisme si o no

Suposant que tinguéssim un govern racional a Barcelona, cosa que no tenim, es podrien plantejar el per què de tot el que està passant a Barcelona però com em temo que, més aviat tenim desgovern, no hi veig pas gaire solució.
Primer de tot us recomano la lectura de Miquel Puig, economista, twitaire i col·laborador de La Vanguardia que ja ha escrit prou vegades sobre el turisme per poder tenir una idea clara.
Es bo el turisme?, si, sempre i quan es compleixin uns determinats requisits. 
El primer, sens dubte, tenir un model de turisme sostenible i profitós per la ciutat i el país, no només a favor d'uns quants (acabo d'escriure sobre aquest tema).
En segon lloc gestionar el turisme i no deixar que siguin els de fora que el gestionin al seu gust i per els seus interessos.
En tercer lloc no confondre turisme amb turisme de massa, lo primer es bo, lo segon només dura un temps i et destrueix tot.
En darrer lloc hi afegiria que tu, com a país, has de gestionar les infraestructures per tal d'evitar els desgavells, el mal us dels recursos i, sobretot, la manca de política adequada.
A pams:
1- El turisme es bo quan tothom i guanya. Un exemple, els treballadors del sector serveis: cambrers, personal de neteja dels hotels, personal de seguretat de l'aeroport......, si volem que el model sigui sostenible, ells també han de tenir un bon sou enlloc d'enriquir únicament la gran empresa. Així ells gaudeixen del benefici reportat per el turista enlloc de ser senzillament explotat per el sistema. Si aquests treballadors guanyen un bon sou, ells es converteixen en bons consumidors i així el sistema es sosté per si mateix.
2- No deixar que ho gestionin de fora. L'altre dia sortia un escrit dient que TUI, un gran touroperador, considera que ja s'ha tret prou suc de Barcelona i ara s'han d'enfocar a Tunísia o altres llocs. Es clar, si els deixem fer, senzillament faran el que vulguin, sense guardar cap fidelitat al nostre país i sense ajudar a construir una base econòmica sòlida.
Es Barcelona i es Catalunya qui ha de decidir el que i el com.
3- Turisme de borratxera, turisme barat i que no gasta, gent que no es comporta com ho faria a casa seva, turisme que només representa volum però no qualitat ni rendibilitat. Els qui volen aquest tipus de turisme no estimen Barcelona ni el país, només veuen diners ràpids i fora.
4- Aqui no cal dir gran cosa, marxem i decidim nosaltres
Senzill, això si, necessites uns bons gestors i no polítics mentiders i barruers.
   

supremacia

Un home corre per el mig d'un carrer, fen esport, i una dona camina en sentit contrari. L'home no canvia de camí per evitar la topada, senzillament li dona un cop per apartar la i per poc no cau sota las rodes d'un autobús.
Això no es un conte, ha passat al bell mig de Londres, i on semblava que ja tenien l'infractor, un home "important" de Chelsea, ara resulta que no se sap qui ha estat i ningú ja no diu res del tema.
Si l'infractor hagués estat una persona diferent, no sabríem ja el nom i hauria estat acusat? Soc un mal pensat?
Em temo que no, i no crec que sapiguem mai qui ha estat, per què?
Perquè a la nostre societat hi ha una supremacia que es pot llegir no només en funció de la raça però, sobretot, en funció del poder de la persona, ja sigui poder econòmic o polític.
Tant tens tant vals, això no es ni nou ni meu.
"poderoso caballero es don dinero", i això es pot veure cada dia, a qualsevol lloc, un "xeic" comprant el Neymar i ningú li diu que hi ha unes normes que s'ha saltat, L'altre dia, sopant a Castell d'Aro, en un restaurant al costat del carrer, un cotxe s'atura al bell mig del carrer, en surt una dona que crida l'atenció del cambrer al qui insta a donar li una taula. Els qui esperen que esperin, als qui venien darrera que parin, ell portava un "Porsche" .... El cambrer després ens diria que n'hi ha que es pensen que son un "autoMcdonalds".
El nostre model de societat va en aquesta direcció, on uns quants tenen molt i la gran majoria cada cop té menys.
No soc anticapitalista però no crec en aquest model de creixement ultra ràpid dels guanys d'alguns mentre es bloqueja, sistemàticament, el creixement de la majoria.
I lo pitjor es que la societat es contenta de veure la gran riquesa d'aquest "star system" i de fer ne befa però sense fer res per corregir ho.
Ho he dit abans i ho torno a repetir, estem tornant a l'edat mitjana on hi havia senyors i el poble, ara que cadascú se situï on cregui que està i que tregui conclusions.
Jo he lluitat tota la vida dins d'una classe mitjana, cada cop més devaluada i no vull marxar d'aquest mon sense lluitar per que es recuperi.
Bona setmana!
 

diumenge, 23 de juliol de 2017

Antes muerta que libre

Moltes vegades s'ha fet la comparació entre Catalunya/Espanya i un matrimoni on la dona vol marxar i l'home no la deixa.
Cada cop aquesta analogia em sembla més adient i cruelment real.
Entenc els sentiments d'una dona que, per els maltractaments que rep, decideix marxar i on l'home, per fet de ser l'home, imposa la seva força, la seva violència i, el pitjor de tot, la societat mira cap un altre costat fins que ja es massa tard.
Massa tard perquè masses vegades la cosa acaba malament i sempre es la dona la qui ho pateix.
Jo, com a Català, cada cop em sento més com aquesta dona que rep maltractaments i que veu com els veïns callen, ignoren els crits que se senten més enllà de les parets. Molts d'aquells veïns encara son dels que pensen que deu haver fet ella, que si la culpa es de la feina, que si...., tant se val, mil raons per no ajudar primer i preguntar després.
Que hi hauria enfrontament amb el govern de Madrid era previsible i imagino que això es el que el govern de Catalunya ja manega com ha de fer ho.
Ara bé, on son els conciutadans del estat quan veuen com, poc a poc, ens van ofegant a nosaltres els ciutadans, sense cap vergonya. On son els intel·lectuals, els tecnòcrates, els filòsofs, els sociòlegs, els cap pensants, els pro homes que, se suposa, haurien de posar seny i reconèixer el dret que tenim les persones per damunt de les institucions?
Son els mateixos que quan veuen un que mor a la tele, diuen quina pena i segueixen menjant com si res?
Conciutadans espanyols, us desitjo que mai no tingueu que viure el que molts catalans estem patint en aquest moment de la mà d'algú mes fort que vosaltres.
Ja no parlo d'independència, parlo del dret a opinar i triar el que majoritàriament decidim encara que no agradi a d'altres.
Desitjo de tot cor que s'imposin els drets de les persones per sobre de la força.
Penseu hi una mica
bona setmana!

divendres, 14 de juliol de 2017

anar a la platja

Anar a la platja es un acte de lo més democràtic que hom pot fer i on queda reflectida que i com es la nostre societat.
Evidentment hi ha platges i platges però, per ser fidel a lo autèntic us recomano qualsevol platja al voltant de Barcelona, tipus Castelldefels o El Masnou per citar ne dues d'oposades.
Ja sé que algú està pensant que ell no hi va a la platja però que hi puc fer, ens agrada massa el mar i, mancats d'un iot particular, ho hem de fer a la manera tradicional.
En aquest cas va ser un puja i baixa i per això va ser prop de casa.
Però tornem a lo important.
Un cop has aparcat, primera gran fita, no sempre garantida, agafes els teus estris i som hi.
El primer i més important es on posar la tovallola i això ja sembla tot una estratègia militar.
La posem aquí, no que es massa lluny de l'aigua, però si ens acostem, la densitat humana creix exponencialment. Si la posem allà hi ha un munt de nens jugant amb la sorra i si es més enllà hi ha el grupet de joves amb la música a tot volum.
Finalment, després de negociar i aprofitant que uns ja marxaven vàrem instal·lar les nostres tovalloles tot estirant les al màxim per cobrir un màxim de territori, no fos cas.
Resolt el primer tema, comença el segon problema: arribar fins l'aigua i això exigeix un GPS per poder circular sense trepitjar ningú i, sobretot, memòria per poder tornar després, i sense ulleres..... Jo vaig agafar de referència una senyora asseguda al costat de les onades, plena ella, molt plena vaja, impossible de no veure i, sobretot, que no es podria moure d'allà per el seu propi peu.
Un cop banyat, fresc com una rosa i satisfet, assolit l'objectiu, has de tornar a lloc, la senyora de referència, i som hi.
I aquí comença la verdadera democràcia perquè aquells cossos que es veuen al cine o la tele o les fotos no hi son pas. Ans al contrari, aquí i allà tot penja o està molt més inflat del que fora raonable, els tatuatges semblen taques de brutícia, els biquinis pateixen per aguantar tot el que se'ls demana que aguantin i els homes, bé, com es diu ara, pena no, "lo siguiente".
Es molt democràtic perquè allà tothom es posa crema amunt i avall i no s'adona de la pinta que fa, i això es molt bo per la salut mental pròpia encara que els canons estètics pateixin.
Jo, com sempre, estava assegut amb el meu llibre, company fins i tot a la platja, però he de dir que vaig gaudir molt analitzant el comportament de la gent que, un cop despullada, es desinhibeix.     
Es una gran lliçó de socialització.
Per cert, en aquestes platges poca pijeria.
Us ho recomano, ah i no oblideu la crema.

furt o robatori

L'altre dia ens varen robar, millor dit, furtar el bolso de la Rosa al coxte.
Va ser, com diuen els experts, un robatori, perdó, furt de manual. De manual perquè nosaltres hi vàrem caure de quatre grapes quan, un vespre entre setmana, havent deixat un conegut a l'entrada del hotel Palace, ens varen punxar una roda del cotxe i nosaltres, tot i la desconfiança inicial quan un noi ens va indicar que teníem una roda punxada, vàrem circular una estona i, al carrer Aragó amb Rambla de Catalunya, vàrem parar perquè la roda realment estava punxada. En 5 segons ens varen pispar el bolso i nosaltres sense adonar nos fins que l'instint ens va avisar que havíem caigut al parany. Massa tard.
Us podeu imaginar el que segueix, nervis, plor de ràbia, denúncia als mossos, bloquejar les targetes, bloquejar el mòbil, canvi de tots els panys de casa, etc. Total 1.500€ i tot un dia per comprar una roda nova, les claus, el mòbil i fins anar a la guardia urbana que havien recuperat una llibreta i un bolígraf i alguna targeta.
Perquè us ho explico tot això, no pas per fer pena sinó per avisar vos.
Avisar vos que si no preneu mal "només" es un furt i llavors ningú no fa res i, evidentment les asseguradores es renten les mans de tot el que has pagat, tret que el teu agent sigui un bon amic i faci un petit miracle. Els lladregots ho saben i per això no et faran pas mal, així no hi ha cap pena ni càstig.
Avisar vos perquè, com ens va dir el del taller de rodes, encara que perdeu fins i tot la llanta, aguanteu i seguiu fins que sigueu en un lloc segur o, on hi hagi molta gent.
Avisar vos perquè que et furtin es del tot normal a Barcelona segons sembla i encara més normal es el to condescendent de tothom que et mira com dient: que babaus heu sigut.
Avisar vos perquè el màxim que traureu de l'experiència es un copet a l'esquena i tenir que comprar un nou mòbil, unes noves ulleres de sol i el que hi hagués al bolso.
Avisar vos perquè quan lo anormal es lo normal i lo il·legal es quotidià, hi ha una cosa malalta en la nostre societat.

diumenge, 2 de juliol de 2017

home ric, home pobre

Els anys noranta, la societat en la que jo vivia, va tenir molts de canvis en els que es produïa creixement, les indústries treballaven i la classe mitjana, aquella classe mitjana, va fer evolucionar el nostre país cap a un benestar majoritari.
Segur que hi havia pobresa, però crec que molta menys que la d'ara.
Tot això se'n va anar a norris amb la crisi i em reprès un model econòmic basat en la riquesa d'uns pocs en front de la pobresa de la immensa majoria.
Abans hi havia rics i pobres però érem molts els qui no érem ni lo un ni lo altre i contribuíem més que els rics perquè nosaltres pagàvem impostos, cosa que els rics mai no han fet.
Avui els rics son molt més rics perquè tenen el poder econòmic i son ells els qui es fan les lleis a la seva mida. Així ells no paguen impostos perquè les seves empreses son sempre en paradisos fiscals.
Ells poden produir en països on la mà d'obra es quasi esclavatge i així els marges son molt superiors a la mitjana (Inditex, Apple, per anomenar ne de conegudes) i la resta d'industrials no hi poden competir.
Avui uns pocs guanyen el que no està escrit: actors, esportistes i altres que no contribueixen a construir riquesa i nosaltres ens ho mirem com si ells fossin d'un altre mon.
Ells poden tenir iots, avions privats, fins i tot poden fer grans donacions a ONG's i nosaltres no poden accedir al seu mon.
Tornem al passat, on els rics viuen i els pobres malviuen però s'ha trencat aquell terme mig on, uns molts, aportàvem equilibri al mon.
La classe mitjana no es comprava iots però podia tenir una barca, no tenia mansions però si la torreta a la platja, no tenia avió privat, però si podia viatjar.
Que un Sr. com el de Inditex guany al any 5 o 6 mil milions i la totalitat del seus treballadors directes o indirectes no sumin aquests ingressos, diu molt del model econòmic que vivim.
Tinc una admiració per el Sr. que es capaç de construir riquesa però sempre i quan sigui capaç de mantenir una proporció entre guanys i repartiment de riquesa.
A la meva empresa els sous sempre han estat més alts que la majoria per a tothom i ningú no marxava perquè les condicions han estat molt bones.
Ara pago les conseqüències, aquests sous son avui un llast i del passat ningú no se'n recorda. Avui l'empresa renqueja perquè no he sabut ser empresari com ells.
No he sigut mai ric i ara soc més pobre del que era.
Em sap greu però em sap molt mes greu no veure que el sistema millori sinó que es radicalitza més.
Desitjo de tot cor que els joves que pugeu, trenqueu el jou que nosaltres hem deixat que els rics ens posin.

dijous, 29 de juny de 2017

Globalització

Globalització, aquesta gran paraula que domina el mon post crisi mundial es, per a mi, una gran falsedat, una enorme manipulació, i una pèssima tendència per el nostre mon.
No soc cap guru del mon econòmic i ningú no em llegirà però vull deixar constància de la meva pensada.
Globalització vol dir, bé no se si vol dir res però la gent parla de globalització referint se a la unió, fusió, absorció d'unes empreses per altres, de tal manera que, on abans hi havia un teixit ric en diversitat, varietat i una riquesa humana i creativa, ara tenim un petit nombre d'empreses immenses, despersonalitzades, on no hi ha ni cap ni ànima i on tot té la mateixa pinta.
Un exemple, caminem per el centre de Barcelona i veurem les mateixes botigues de les mateixes marques que veureu passejant per Milà o París o Nova York, i un es pregunta, on es la gràcia de veure sempre el mateix arreu?
La globalització fa que tots els cotxes siguin quasi bé iguals i nomes canvia la marca, que on abans hi havia moltes marques ara en quedin unes poques i quasi totes pertanyin al mateix propietari com Planeta que es propietari de tantes i tantes editorials en català i en castellà sense que el consumidor ho sàpigue.
Globalització també significa precarietat perquè on abans hi havia 20 bancs o més, ara només n'hi ha 6 o 7. On abans podies triar amb qui gestionar els teus comptes ara si no segueixes les pautes d'els que queden, ets fora del sistema...
Globalització significa que, a mida que creixen i dominen el mercat adopten polítiques monopolístiques i això no afavoreix la seva actitud davant dels seus propis treballadors que cada cop seran més números i menys persones.
Globalització significa finalment, enormes corporacions que manen més que els propis estats, pagar cap impost i fer, en definitiva, el que volen, on volen i com volen.
Un darrer petit detall, aquesta fantàstica globalització s'ha carregat milers i milers d'empreses amb el seu corresponent teixit humà i comercial.
Quina gràcia!!