dimecres, 7 de juny de 2017

Europa, un projecte o un fracàs

Fa un cert temps vaig trobar aquesta imatge, lamento no recordar l'autor, i em va copsar, i molt.
Son 6 imatges de sis països diferents, tots ells membres de la suposada "unió Europea", aquella Europa que presumeix de solidària, social, progressista.
Tots ells poden presumir de tenir un mur quilomètric que, enlloc d'ajuntar gent, el que fa es separa gent, impedeix la lliure circulació de gent, impedeix de salvar i ajudar als necessitats, vinguin d'allà on vinguin.
Aquests murs son, per a mi, una de les coses més degradants que l'home ha estat capaç de fer i si això es el futur d'Europa, jo no vull ser part d'aquest projecte.
Europa, històricament, només ha estat una terra d'abús i explotació dels altres i gràcies als qui ara no es vol ajudar.
Per cert, un dels països es el nostre veí, Espanya, que s'ho facin mirar.

diumenge, 28 de maig de 2017

esclavatge modern

L'esclavatge va ser, fa anys, un negoci molt productiu per uns quants països i per unes quantes persones. La mercaderia, si aixi es pogués anomenar, amb la que es traficava eren éssers humans. Avui, això, formalment, ja no es pot fer però els humans, alguns humans, han trobat una nova manera d'esclavatge tan o mes profitosa i plenament acceptada per els països que no fan pas res per evitar ho.
Es tracta senzillament de que la persona pagui, si, si, pagui, ell mateix al traficant, perquè el traficant l'envii a la mort. Sembla incoherent però no ho es pas. Cada dia passa a la mar Mediterrània.
Persones desesperades paguen, donen el que tenen o el que no tenen per poder pujar a uns bots en la creença il·lusòria de que els bots els duran a la llibertat i una nova vida plena de riqueses. La majoria moriran ofegats al mar.
Això ja fa anys que passa i cada cop es pitjor, perquè els moderns traficants, ara ja ni es preocupen d'equipar els bots per la travessa, senzillament els amunteguen i els deixen mar endins.
Si els rescaten bé i sinó també.
Heu llegit enlloc que hagin agafat algun de tots aquests traficants, de les xarxes que s'encarreguen de tots aquests assassinats?, jo no. I si no ho han publicat es perquè no els han agafat, ni tan sols buscat.
Diuen que darrera aquestes xarxes hi ha empresaris europeus que son els qui fan els diners, perquè diners en mouen molts però, curiosament, no es coneixen ni es persegueixen.
El mon evoluciona i, casualment, segueix mantenint els privilegis dels qui s'enriqueixen il·legalment.
Bona setmana! 

diumenge, 7 de maig de 2017

sous o no sous, formació o abus

El Sr Cruz, xef i propietari del l'Àbac, ha obert una capsa de trons que, fins ara estava amagada sota la taula.
Dic sota la taula perquè ara sembla que només siguin els restaurants de luxe els qui fan servir aquesta formula laboral.
Ja fa temps, conseqüència de la crisi, que masses empreses, i no només del sector de la restauració, basen els seus resultats econòmics en la utilització de "becaris" o, diguem ho clar, "infra sous" que els permeten disposar d'una força laboral molt poc retribuïda, en unes condicions aparentment legals, i que els permet competir de manera deslleial, davant els qui treballen retribuint correctament als seus treballadors.
De fet, i encara que no sigui prou representatiu, conec una empresa de publicitat on la quasi totalitat dels treballadors son joves contractats com a becaris als qui pagaven sous molt per sota dels 500€ al mes però feien treballar com als altres. Això es explotació i abús.
Vaig llegir a Jordi Goula ponderant amb molt de criteri el que està be i malament.
Deia, i jo penso el mateix que si un negoci/empresa basa els seus beneficis en el fet de disposar d'aprenents/becaris, llavors això es explotació. Si, en canvi, el negoci pot funcionar sense becaris, llavors incorporar ne es bo per afavorir la formació i la preparació de nous treballadors.
El Sr. Cruz i altres xefs poden dir que lo seu es com una escola però si posen preus de restaurant de luxe, basats en no pagar sous als seus treballadors, que em perdonin, això es explotació, en la mida que aquests becaris facin la mateixa feina que els que no ho son.
Bona setmana!!

Síria, o quan la humanitat deixa de ser ho

Fa dies varen sortir publicades aquestes fotos d'un foto reporter que, davant de tant de dolor, va deixar la càmera i va intentar salvar un nen a Síria.
Imagino que aquest reporter deu tenir els ulls impregnats de dolor i d'escenes que jo no soc capaç d'imaginar però, tot i això, ell mateix va renunciar a la seva feina i la seva vida per intentar ajudar un nen que havia esta ferit (i potser mort) en una de tantes explosions produïdes en aquesta, no declarada, guerra Siria.
Quantes coses deu haver vist i tot i això, aquest cop, va deixar la càmera per ajudar un nen.
El dolor dels altres cada cop em fa més mal i cada cop em sento més impotent per poder fer o ajudar.
Em fa mal pensar que hi ha polítics i militars que no s'alteren en veure el mal aliè que directament han causat o que permeten amb la seva passivitat i son capaços de llençar proclames incendiaries i després no fer res.
Tant de bo, algun dia, aquestes persones pateixin el mateix mal que han provocat a milers d'innocents que avui son morts, ferits, abandonats o pitjor encara, refugiats en camps d'abandonament a la frontera d'Europa.

A Sant Cugat tenim prats mediterranis

L'altre dia vaig descobrir, amb gran sorpresa, el rètol que veieu a la foto: "Prat mediterrani", en un indret que, fins abans del rètol, haguéssim anomenat espai abandonat.
Ja fa temps vaig escriure, queixant me de l'estat d'abandonament d'aquest espai (a uns 5 minuts de l'estació de Valldoreix, per sota el Passeig Olabarria). 
Mai ningú no em va contestar.
Son els tres espais que estan per sobre els Tunels de Vallvidrera i no poden ser edificats.
Al primer hi han posat bancs i papereres i han fet caminets. Al segon i el tercer, res de res.
Ara, l'Ajuntament de Sant Cugat ho ha arreglat posant hi el rètol que veieu i, justificant així el seu estat i absència de reg.
Per si no llegiu els peus de les fotos, hi posa: a l'hivern: "prat verd-ocre i bru", a l'estiu "prat sec, coloracions groguenques, primavera "prat verd florit de més alçada, virant a groguenc" i finalment a la tardor "prat verd intens". No es conya!!.
Ho tradueixo: Quan hi plou, creixen tot tipus d'herbes (i flors) que tallen de tant en tant (flors incloses). Quan no plou es sec com un solar balder on ni els gossos poden córrer perquè hi queden els rostolls de lo tallat i es claven les punxes.!!!
I ja està, problema arreglat perquè, es clar, enjardinar ho, no val pas la pena, total queda lluny del centre, posar hi reg, massa car.
Fins ara, quan la meva gossa hi cagava, ho recollia, ara ho deixaré perquè imagino que es considerarà "fertilitzants naturals que contribueixen a la coloració natural de l'entorn".
Si no hi ha recursos, ho entenc però llavors no invertim en ser el primer municipi en posar llumetes a les voreres en una cruïlla per els qui miren el mòbil, o el primer semàfor intel·ligent (únic) o canviar tots els arbres del costat de l'Ajuntament per introduir ne més varietats.
Els recursos s'han d'emprar amb equitat i per a tot el municipi
Segur que al prat mediterrani que acabeu d'instaurar no hi dureu pas els vostres fills a jugar, oi que no??
Amb sinceritat, creieu que el que heu fet no es una presa de pel?
 

diumenge, 16 d’abril de 2017

Filipines

Avui al diari Ara, hi ha un reportatge (text i fotografies) molt bo de Daniel Berehulak que va guanyar el Pulitzer.
Tracta de la persecució i eliminació sistemàtica dels consumidors i petits traficants de droga que el president de Filipines ha encomanat a uns serveis que no sé si son oficials o no, tant se val.
El text fa mal de llegir i les fotografies encongeixen el cor, no només per la crueltat i duresa sinó per com les pobres gens de Filipines han de conviure amb aquesta xacra.
Una segona visió de les fotos encara et descobreix una cosa pitjor, com viuen aquella gent i com tracten als engarjolats.
Diuen que el dia que naixem a uns ja ens ha tocat la loteria per néixer on hem nascut per davant de molts altres que no tenen vida ni pau i a mes malviuen en llocs inhumans.
El pitjor es que la resta de mortals ho veiem com a fets distants, tan distants que fins i tot semblen no reals.
Sé que no es pot viure intentant arreglar el que passi al mon però la meva pell no es prou dura com per no estremir me quan veig els ulls de por, de dolor d'una persona encara que sigui a deu mil quilòmetres.
I tant de bo ningú no deixi de pensar com una persona quan veu el dolor dels altres que massa gent hi ha al mon que sembla que viu gràcies al dolor dels altres.
Bona setmana

Sagrada Família

"Barcelonejar" es una de les coses que ens agrada més a tots dos i ahir varem tenir la ocasió de  fer ho per un lloc insòlit per un barceloní: la Sagrada Família.
Insòlit perquè si ens haguessin dit d'aixecar la mà tots els qui som barcelonins, hi hauria poques mans aixecades.
Jo no puc evitar sentit una gran admiració per l'obra que Gaudí va començar perquè altres la segueixin i alguns altres l'acabin. Talment com qualsevol catedral que s'aixecava a l'edat mitjana, on una generació la veia començar i trigaven varies generacions a veure la seva culminació. No soc com aquell regidor que la compara amb una mona de Pasqua i no puc evitar sentir llàstima per el seu nivell de cultura pensant en un regidor de Barcelona.
El temple es una obra majestuosa i que, en la meva opinió, es un bon reflex de la nostre manera de ser, complexe, contradictòria, divergent i convergent a la vegada, infinita en aspiracions però lenta en execució, però això si, poc a poc, any a any, pedra a pedra, avança a pesar dels regidors i alcaldes i polítics, a pesar de molts catalans i es que la seva fe es "inquebrantable". 
Però la Sagrada Família també reflecteix les contradiccions de les grans obres.
Desafortunadament no es un temple de culte. No es un lloc on es pugui anar a estar amb un mateix, en silenci i recolliment. La seva magnificència exterior i la seva llum contrasta en la buidor dels seus espais que no et permeten seure i estar, es un lloc per acollir turistes i no vilatans.
Al voltant del temple hi havia milers de persones donant voltes, fent fotos, comprant a les paradetes com si fossin els mercaders fariseus, tot i qualsevol cosa propia de Lloret o Salou però no d'un temple.
La Sagrada Família es un temple, no una atracció i els responsables de la ciutat i del temple ho han de gestionar d'un altre manera. S'han de buidar espais exteriors perquè allò no sembli el que es ara, una congestió de persones. El temple ha de respirar per els quatre costats i no es de rebut que ningú a l'Ajuntament de Barcelona no sigui capaç de gestionar ho i prendre decisions.
I els responsables del temple han de fer el mateix i aprendre d'altres edificis icònics i limitar i gestionar l'accés sense impedir que els barcelonins tinguem dret a gaudir del temple sense pagar el tribut de les cues.
Ho deveu, uns i altres, a Gaudí i a la ciutat que us ha nomenat.
Per cert, si heu llegit l'escrit i no trobeu la solució ho teniu fàcil, em contacteu i encantat d'ajudar vos