diumenge, 16 d’abril de 2017

Filipines

Avui al diari Ara, hi ha un reportatge (text i fotografies) molt bo de Daniel Berehulak que va guanyar el Pulitzer.
Tracta de la persecució i eliminació sistemàtica dels consumidors i petits traficants de droga que el president de Filipines ha encomanat a uns serveis que no sé si son oficials o no, tant se val.
El text fa mal de llegir i les fotografies encongeixen el cor, no només per la crueltat i duresa sinó per com les pobres gens de Filipines han de conviure amb aquesta xacra.
Una segona visió de les fotos encara et descobreix una cosa pitjor, com viuen aquella gent i com tracten als engarjolats.
Diuen que el dia que naixem a uns ja ens ha tocat la loteria per néixer on hem nascut per davant de molts altres que no tenen vida ni pau i a mes malviuen en llocs inhumans.
El pitjor es que la resta de mortals ho veiem com a fets distants, tan distants que fins i tot semblen no reals.
Sé que no es pot viure intentant arreglar el que passi al mon però la meva pell no es prou dura com per no estremir me quan veig els ulls de por, de dolor d'una persona encara que sigui a deu mil quilòmetres.
I tant de bo ningú no deixi de pensar com una persona quan veu el dolor dels altres que massa gent hi ha al mon que sembla que viu gràcies al dolor dels altres.
Bona setmana

Sagrada Família

"Barcelonejar" es una de les coses que ens agrada més a tots dos i ahir varem tenir la ocasió de  fer ho per un lloc insòlit per un barceloní: la Sagrada Família.
Insòlit perquè si ens haguessin dit d'aixecar la mà tots els qui som barcelonins, hi hauria poques mans aixecades.
Jo no puc evitar sentit una gran admiració per l'obra que Gaudí va començar perquè altres la segueixin i alguns altres l'acabin. Talment com qualsevol catedral que s'aixecava a l'edat mitjana, on una generació la veia començar i trigaven varies generacions a veure la seva culminació. No soc com aquell regidor que la compara amb una mona de Pasqua i no puc evitar sentir llàstima per el seu nivell de cultura pensant en un regidor de Barcelona.
El temple es una obra majestuosa i que, en la meva opinió, es un bon reflex de la nostre manera de ser, complexe, contradictòria, divergent i convergent a la vegada, infinita en aspiracions però lenta en execució, però això si, poc a poc, any a any, pedra a pedra, avança a pesar dels regidors i alcaldes i polítics, a pesar de molts catalans i es que la seva fe es "inquebrantable". 
Però la Sagrada Família també reflecteix les contradiccions de les grans obres.
Desafortunadament no es un temple de culte. No es un lloc on es pugui anar a estar amb un mateix, en silenci i recolliment. La seva magnificència exterior i la seva llum contrasta en la buidor dels seus espais que no et permeten seure i estar, es un lloc per acollir turistes i no vilatans.
Al voltant del temple hi havia milers de persones donant voltes, fent fotos, comprant a les paradetes com si fossin els mercaders fariseus, tot i qualsevol cosa propia de Lloret o Salou però no d'un temple.
La Sagrada Família es un temple, no una atracció i els responsables de la ciutat i del temple ho han de gestionar d'un altre manera. S'han de buidar espais exteriors perquè allò no sembli el que es ara, una congestió de persones. El temple ha de respirar per els quatre costats i no es de rebut que ningú a l'Ajuntament de Barcelona no sigui capaç de gestionar ho i prendre decisions.
I els responsables del temple han de fer el mateix i aprendre d'altres edificis icònics i limitar i gestionar l'accés sense impedir que els barcelonins tinguem dret a gaudir del temple sense pagar el tribut de les cues.
Ho deveu, uns i altres, a Gaudí i a la ciutat que us ha nomenat.
Per cert, si heu llegit l'escrit i no trobeu la solució ho teniu fàcil, em contacteu i encantat d'ajudar vos
   

divendres, 24 de març de 2017

Armenis

El 1915 el poble armeni va patir una persecució que va acabar en genocidi. A Musa Dagh, unes muntanyes sirianes al costat del mar Mediterrani, unes 5.000 persones s'hi varen refugiar per fugir de la deportació i varen fer front al exèrcit otomà.
Si voleu conèixer la història, llegiu: els quaranta dies de Musa Dagh, de Franz Werfel, ed. de 1984.
Però no vull parlar del genocidi sinó del comportament dels 5.000 refugiats en aquell precari turó. I vull parlar ne perquè aquells armenis em recorden aquests catalans.
Serà, no serà, però sento una certa afinitat per els pobles que pateixen opressió i persecució.
Sempre he admirat al poble jueu per la seva capacitat de superació davant la tragèdia encara que mai he entès aquella submissió davant l'enemic.
El poble armeni ha patit molt més que el jueu perquè no son tan rics ni tan forts i el mon té tendència a ignorar els pobres.
Els armenis son un poble barrejat entre pobles, cultes i religiosos, comerciants, orgullosos de la seva cultura i la seva llengua, i també classista, gelós de lo seu, avar i cobdiciós però generós i, sobretot, irreductible. I això es com dir catalans, no???
Allà dalt, aquell poble va lluitar, es va entregar i va ser generós fins a la mort però també va ser roí, avar, i fins i tot traïdor. Quaranta dies que son el reflex d'un poble que decideix sobreviure abans que rendir se.
Aquí portem molts mes de quaranta dies i de quaranta anys fent història però també bajanades i els pitjors enemics els tenim dins de casa nostre més que no pas fora.
Els catalans hem de cridar menys, llegir més i aprendre dels mestres i potser així sabrem gestionar el nostre futur a pesar dels altres i de nosaltres mateixos.
Apa, bona setmana!

el silenci com a resposta

El silenci com a resposta sembla que es una molt bona opció per resoldre qüestions.
Hi podem afegir allò de "qui dia passa any empeny" i les dues coses juntes es diuen: Rajoy.
Per què he de contestar allò que no em convé contestar, quina tonteria.
Ja pot ploure i tronar que el meu silenci fa que les coses s'oblidin, s'aparquin, s'ignorin i desapareguin de la realitat. Es clar que es important control·lar els mitjans que ajuden a oblidar o recordar les coses molestes però el Sr Rajoy ha assolit la excel·lència fent bons molts dels refranys que recordo:
"Siéntate a la puerta de tu casa y verás pasar el cadáver de tu enemigo" 
"Ande yo caliente y ríase la gente"
"Cree el ladrón que todos son de su misma condición"
"El perro del hortelano ni come, ni deja comer"
"El sabio siempre quiere aprender, el ignorante siempre quiere enseñar."
"Unos tienen la fama y otros cardan la lana"
"Ver la paja en el ojo ajeno y no la viga en el propio"
I suposo que en podria afegir molts més. Aquest home es un compendi de totes les característiques hispanes i gallegues juntes.
Molts ens fotíem de les seves bajanades, de la seva incultura i de moltes altres coses però està resultant un adversari temible per la seva capacitat de descol·locació.
Fora bo no menysprear el rival perquè això comporta molts errors greus.
Així com ells menystenien al KRLS i encara no el controlen, nosaltres tampoc sabem gestionar lo a ell. 
Quan jo era un nen, vaig tenir la sort d'aprendre judo de la mà d'un grandíssim professor francès, i ell ens va ensenyar una gran lliçó: amb el judo aprens que lo més important no es la teva força sinó aprofitar la força del teu rival en el teu benefici.
 

diumenge, 12 de març de 2017

volen guerres?

El mes de Gener vaig anar a una fira a Hong Kong i vaig sopar amb un Taiwanès que viu a Xina, un bon amic. Durant el sopar em va parlar de la por que té i que tenen en aquella part de mon d'un conflicte belic on hi puguin ser Corea del nord o Japó o la Xina per enumerar els més fàcils.
Li vaig dir que em sonava estrany i que no n'hi havia per tant però escoltant lo, la cosa no sona tan impossible: un conflicte territorial en una part del mon sense implicar grans països.
Rússia s'està armant, els EEUU s'estan armant i tothom carrega armes, per què?
Si ho fan els americans, per a mi la primera raó es obvia, per revifar la industria americana tal i com va prometre el Trump i com tot l'armament es americà, ja ho tenim, però que en faran de tot el que produeixin? D'entrada ja ha anat cap a Siria. Al Putin això ja li va bé i no para de fer despesa a Siria, total nomes moren Siris.....
I així podem seguir amb Japó i altres, però es possible un conflicte belic?, Jo diria que no però, sí es poden donar conflictes regionals als llocs on els qui moren no son ciutadans de primera, es a dir al mitjà orient, Àfrica o alguns llocs remots d'Àsia. 
I l'objectiu de tot això quin es? aquí ve la meva teoria, absurda potser, o no. El que busquen els actuals dirigents mundials es crear un entorn de por i terror que els permeti fer el que vulguin, quan i com vulguin.
Es comença amb l'excitació del poble en els seus instints més baixos i bàsics i es recullen les tempestes. Aquí es on els dirigents populistes i radicals cultiven les seves llavors i la gent hi cau de quatre grapes.
Que fàcil es generar discursos incendiaris i que la gent es mobilitzi en contra dels més febles o dels suposats enemics.
Les mentides i la post veritat alimentada per les xarxes son un caldo de cultiu que hem de controlar i gestionar.
No ens deixem portar per els instints bàsics que ens duen a fer el que no pensem.
No els fem el joc.
NO som nosaltres el qui odiem als veïns, son ells, els dirigents i els mitjans els qui busquen aquest odi per fer certa aquella màxima tan obvia: "divide y vencerás"
Bona setmana!     

dissabte, 18 de febrer de 2017

d'homes i males persones

La contra de La Vanguardia d'avui es de las que et fa sentir malament com a mínim.
Lamento dir que em sento avergonyit de ser home quan llegeixo el que nosaltres, els homes, som capaços de fer a les dones i nenes.
Mai he entès perquè l'home es considera el "rei", capaç de fer el que vulgui, com vulgui i a qui vulgui, per el sol fet de ser el més fort.
Sempre ha estat així i fins i tot aquesta darrera setmana a Rússia han aprovat una llei que permet als homes pegar de tant en tant a la seva dona....
A l'edat mitja la dona no era gaire bé res, en alguns països, avui encara, la dona es servil i viu al servei de l'home i als països més "avançats", les dones tenen sous més baixos que els homes i no ens avergonyim.
I això només es el principi perquè els homes han utilitzat les dones per el seu divertiment i esplai i si fa falta paguen quan no ho poden tenir per els mitjans tradicionals.
I si ajuntem diners i força l'home es converteix en un esser perillós.
Es clar que no tots som així però n'hi ha masses disposats a fer mal.
Demano perdó a totes les dones que heu patit violència de part d'un home.
Ho sento.

Manifestació a la catalana

Avui hem anat a la manifestació en favor de la acollida als refugiats. No em considero un assidu de les manifestacions però he tingut la oportunitat d'anar a unes quantes els darrers anys i la d'avui no ha estat una excepció.
Tota la Via Laietana plena de goma a gom des de mes amunt de la Plaça Urquinaona fins al port, més de dues i tres hores, gent de diferents races, religions i tots units en un sol clam: "deixeu nos acollir".
Aquella violència que el Inda o la Magali i molts altres de Madrid destil·len en els seus comentaris només està en la seva ment podrida i malalta.
Hem estat allà, milers de persones, cantant, cridant, passejant i clamant per un mon més just però no hi ha hagut ni un sol moment de violència que jo hagi vist.
Imagino que aquest es el gran problema que alguns tenen amb nosaltres, els Catalans, NO som violents i això encara els torna a ells més violents.
Gandhi va ser el paradigma de la no violència i això va treure de polleguera als anglesos que ho varen intentar de totes les maneres per provocar los. Ells si que varen emprar la violència però, a la fi, Ell els va guanyar.
En el nostre camí hi haurà més Indas i més Magalis i altres.
Haurem de ser molt tenaços per guanyar la nostre llibertat..
Ah, i no oblidem que avui era en defensa dels milers de persones que ningú no compta i també pateixen menyspreu i oblit.
Bona setmana