bones vacances

Vacances, paraula desitjada durant onze mesos, "exprimida" durant un mes, concentrada majoritàriament al mes d'Agost.

Als EEUU les vacances pràcticament no existeixen tal i com las coneixem aquí, allà ens miren amb enveja quan els diem que disposem de 20 o 30 dies de vacances. Ells es poden escapar algun dia, i els molt privilegiats fan una o dues setmanes però pocs poden fer 20 dies seguits i cap 30.

Els Anglesos fan com nosaltres però no ho diuen, senzillament desapareixen de la feina durant uns dies però nomes sabem que fan vacances perquè molts d'ells son a casa nostre a l'estiu. En qualsevol cas, ells treballen molt i no fan vacances menys quan en fan.

Els Alemanys, sempre organitzats fan vacances però cadascú las fa en funció don viu, el país no pot parar, son Alemanys, gregaris i eficaços en tot sentit, també els tenim a casa nostre.

Els Holandesos cap problema, igual que nosaltres però al Juliol, ja fa dies que son entre nosaltres, no destaquen.

Els Italians "ferragosto", fan tot el mes i cap problema, avui tanca tot el país.

Els Japonesos, tret els que estigui viatjant, la resta treballa i treballa tot l'any.

Els Xinesos, hi ha els que no saben el que vol dir la paraula vacances, es a dir el 90% del país i els qui las fan quan volen.

Podem seguir tot el que vulgueu però finalment al final de la llista venim els Catalans, ens ho repartim com a bons germans entre Juliol i Agost, uns marxem i els altres es queden, uns al mar els altres a la muntanya, uns cap el nord, els altres cap al sud. Sempre tenim, com podeu veure, dues opcions, som així, gent peculiar i afortunats de viure en un lloc privilegiat. Tot i això som molts els Catalans amb el cul inquiet i ens retrobem en els llocs més insospitats, sempre fàcils de reconèixer per la manera de vestir, el tarannà i sobretot per la llengua.

Bé, nosaltres també marxem i em sembla que per allà on anem no hi ha massa cobertura, així que ens retrobem en uns díes.

Bones vacances

no ho entenc

No ho entenc. Per què al 91, quan a Canarias varen prohibir els toros, ningú no va dir res, es a dir ningú de la caverna mediàtica de Madrid?

Per què un diputat del PP canari va votar e favor de la prohibició i els mateixos del PP no el varen defenestrar?

Per què, si votem en contra dels toros, no s'han inclòs els corre bous que son igualment torturats ni que sigui a la catalana?

Per què ara, a Madrid i al PP, es parla de limitació de la llibertat dels individus a la lliure elecció i quan es tracta de, per exemple la llei de l'avortament, llavors SI que estan a favor de prohibir l'avortament.

Per què l'Església, aquesta mateixa que hauria de defensar la no violència, no diu res ni mostra cap alegria davant d'una decisió que prohibeix la violència, ni que sigui la dels animals.

Per què tothom aprofita, d'un costat o l'altre, per provocar i fer mal i cap bé?

Per què finalment tot el que es fa a Catalunya te una interpretació que quan passa a la resta del Estat?

Com deia el Raimon, cada cop ho tinc mes clar, no soc d'eixe mon...

ells també es mereixen les vacances

A prop de Barcelona hi ha un centre d'acollida.

Hi viuen un munt de nens i nenes, nois i noies que tenen un desafortunat punt en comú: no estan sota la tutela dels seus pares, diríem tècnicament, no poden viure amb els seus pares, ja sigui perquè son a la presó, estan sota tractament mèdic de qualsevol tipus o, per algun motiu, la justícia ha determinat que els nens estan millor "lluny" dels seus pares.

Tenen entre dos anys i 17 que es quant han de deixar el centre i buscar se la vida, mai tan ben dit.

Cap d'ells tindrà les vacances que tots estem esperant i somiant des de fa mesos. Ells, com a màxim podran gaudir d'uns dies de platja en un altre residència.

Els veus i semblen feliços però el nivell de mancances de moltes d'aquelles coses que nosaltres no valorem es infinit.

Hi ha una fundació que permet que aquest centre pugui fer la seva tasca. Nosaltres, un grup de pares, ajudem, amb la tasca increïble de dos psicòlogues, a "desbloquejar" alguns d'aquests nens per ajudar los a la seva reintegració real on les institucions no poden arribar per manca de mitjans. I no sempre amb la col.laboració de les institucions...

Cada any, tenim la sort de compartir una estona amb ells a final de curs i ens donen una lliçó d'optimisme, de senzillesa i d'amor desinteressat.

Sempre acabem amb ganes de veure lo molt que necessiten i lo poc que estem fent.

Vagi aquest post per despertar en vosaltres una mica d'interès per ajudar aquests nens i sobretot per dir los a ells, els nens, que no els oblidem i el nostre record es amb ells.

Ells s'ho valen, això i molt mes

 

talons

Us heu fixat en las dones aquest estiu? Bé, imagino que si però no estava pensant en el que esteu pensant. Mireu mes avall, mireu als peus, els talons concretament.

Us heu fixat quines eines de tortura duen lligades als peus? Es diuen o s'anomenen sabates de taló!! i son el que podem anomenar silicis moderns perquè no soc capaç d'imaginar cap altre element que sigui capaç de produir tan de mal al cos, en forma continuada (tot el dia) i a mes s'ha de dur amb un somriure a la cara.

Em miro las noies i sobretot las dones d'una certa alçada i las veig trontollar sobre unes plataformes de deu o quinze centímetres sempre a punt per trencar se els turmells o caure de quatre grapes.

Sort que son elles las qui trien de patir així perquè sinó estic convençut que ens las tirarien per barret.

Es cert que algunes guanyen alçada però no es donen compte que quan es treuen las sabates cauen i las pots perdre de vista en relació a l'alçada anterior...

Diuen que las dones solen tenir mes mal caràcter que els homes, no serà cosa dels talons??

independència 3

Per ser un que no volia parlar d'independència ja vaig per la tercera entrega.

Aquesta setmana el Tribunal Internacional de la Haia ha dictaminat que l'independència de Kosovo no es il.legal i el motiu es que aquesta independència es un acte polític i no atenta conta cap llei. M'ha agradat, en primer lloc la sentència perquè ha assentat les bases perquè si un poble vol declarar se independent ho pot fer i no hi ha cap llei que obligui a mantenir se en un marc en el que un no es sent identificat.

Això, com a principi, m'agrada, sigui o no independentista, es el que s'anomena llibertat d'elecció, un principi bàsic de convivència plural.

Segona cosa que m'ha agradat: Rússia, Sèrbia (l'instigador de la demanda) i Espanya!!! els tres països que no han acceptat la sentència. Els primers ho fan, lògicament seguin a Sèrbia, però i Espanya, aquesta Espanya que ràpidament s'ha apressat a dir que no te res a veure els Balcans amb Espanya. I un es pregunta, si no i te res a a veure em poden dir perquè s'oposen a algo que tota la resta d'Europa i sobretot els EEUU també recolzen???

Es que ara Espanya , esta alineada amb Rússia a l'hora d'establir qui pot i qui no pot tenir llibertat de triar sota quina bandera viu??

Finalment, ha estat la voluntat popular d'un poble i no els dictats dels polítics i s'ha pogut fer en pau.

Felicitats Kosovars!

independencia 2

Quant de temps ha durat aquesta famosa "unitat" dels nostres representants polítics a l'hora de defensar els nostres drets davant de Madrid? NO res, una setmana tot just i uns i altres ja estan, com sempre, preocupats senzillament per el que aconseguiran demà sense perdre la poltrona, els qui la tenen, i per guanyar la mateixa poltrona els qui no la tenen.

Independència?, aneu a cagar!! (es una expressió), jo prefereixo el concert econòmic com els Vascos, o callar i guanyar la independència econòmica fent feina sense fer soroll.

Trigarem més, no ho crec, ens intentaran ofegar, potser si però si vàrem ser capaços de ser els primers en època de Franco, dic jo que no serà pitjor ara. 

Que ens ho posaran difícil, sens dubte, però es que si demà fóssim independents algú es creu que Espanyols i Francesos ens ho posarien fàcil, jo crec que no....

Així que si realment creieu que Catalunya podem ser independents, deixeu que els polítics juguin a no fer res i nosaltres treballem per assolir la nostre autonomia econòmica empresa a empresa, com als anys 50, 60 o 70.

 

controladors

Anem a pams. En primer lloc quedi clar que no defensaré pas AENA, que ja ha demostrat moltes vegades la seva inoperància, manca de professionalitat i la seva burocràtica gestió dels aeroports estatals. Això sense comptar amb el seu esbiaix ament polític.

De fet ells han creat el monstre que ara es trona contra ells mateixos: la màfia dels controladors aeris. Perquè si els controladors cobren el que cobren no es ni mes ni menys que perquè Aena els hi ha pagat fins ara i, es clar, qui vol perdre els privilegis adquirits? ningú.

Primer punt, si volem reduir les hores extres, per què senzillament no contracten a mes personal. Si ho fessin eliminaran i reduiran els costos de personal encara que hi hagi mes gent i, a mes, diluiran el salari pro mig si els contracten amb un salari mes alt.

De passada reduiran l'estres dels controladors existents ja que compartiran la feina amb mes persones.

Inconvenients? jo no els he trobat, tret que ni uns ni altres vulguin una solució i senzillament intentin mantenir els seus privilegis, en quin cas, bon vent i barca nova.... 

 

La Botiga

La Botiga no es una botiga, es un restaurant situat al carrer Gandesa cantonada Diagonal, i també a la Avinguda Tarradellas. A aquest darrer no hi he estat però a l'altre si. No us el recomano.

D'entrada em sap greu recordar que abans, fa uns anys, hi havia un restaurant amb el mateix nom a l'avinguda Tarradellas, al mateix lloc i amb un alt nivell de qualitat, de caire molt familiar.

Aquest va desaparèixer i va renéixer dins un nou grup.

El del carrer Gandesa va començar amb un equip humà triat, un nivell de preus molt competitiu i una relació qualitat/preu acceptable.

Avui no queda ningú d'aquell equip, el preu segueix competitiu però resulta car perquè la qualitat deixa molt que desitjar i el servei, el que a mi m'ha tocat, penós.

Hem demanat una hamburguesa poc feta i salmó fet, ens han dut l'hamburguesa feta i el salmó cru, ens han dit que no hi havia aigua freda...... després n'han trobat....i el gaspatxo era mes aviat aigua amb tomàquet. Molt de soroll i poques satisfaccions.

Jo, no el recomano, vosaltres mateixos

indepèndencia

Paraula sagrada i sacralitzada. Els Catalans volem la independència, si, no, per què.
Quins de tots s'inclinen per una o altre opció. Bé, com que no hi han dades plausibles, cadascú pot opinar el que vulgui i tot si val. Els números ho suporten gaire be tot i tots podem quedar contents amb les nostres personals opinions i dubto que cap de totes les versions sigui realment LA verdadera.
Així que jo també m'hi atreveixo perquè jo també soc Català.
Ho preciso perquè sembla que si ets Català també has de tenir un pensament i en això ens assemblem als de Madrid que creuen que tothom ha de pensar com ells.
No fa pas gaire vaig llegir un llibre sobre els esdeveniments de 1714 perquè reconec que els meus coneixements de l'historia de Catalunya no son els que haurien de ser.
La veritat es que vaig quedar força sorprès perquè resulta que l'onze de setembre honorem a un senyor que poc menys que va fugir en aquells dies mes aviats tristos per Catalunya i l'home, el sr. Casanovas només es preocupà de si mateix i de la seva imatge.
Entre tant, els "pro homes" de Catalunya discutien al Saló de Cent si anar cap a la dreta o l'esquerra, en funció única i exclusivament dels seus interessos personals. A la fi el que va passar es mes o menys sabut, molts Catalans varen morir per la inoperància dels seus dirigents que intentaven pactar amb Anglesos, Francesos o Espanyols o qui fos segons el que els garantís el seu propi futur.
Ens varen reduir a no res però Ells, els qui regulaven el poder econòmic de Catalunya, es a dir el poder de debò, aquells mes o menys d'amagat o a la plena llum del dia, senzillament canviant d'idioma ja havien resolt el seu futur.
Suposo que això es una versió simplista del que va passar però em sembla que no es desvia gaire de la realitat.
No era el primer cop. Els senyors de Catalunya sempre han fet la guerra defensant els seus propis interessos i pactant amb el diable, en funció del vent que bufava, amb Valencians, Aragonesos, Castellans, Francesos o Italians. El que faci falta.
Jo crec que, en el fons, el que som els Catalans, es uns fenicis, i ho dic amb tota la simpatia del mon, uns comerciants, igual que els bascos, però amb una diferència, ells la política la guarden quan primen els interessos econòmics i ai las, aquí fem al inrevés.
Fixeu vos que, quan el "nostre Estatut" es destruït per les "hordes nacionalistes madrilenyes", els nostres amics Bascos ja estan pactant amb ells els futurs pressopostos.
Un podria pensar, on es la solidaritat d'un poble al que nosaltres sempre hem recolzat quan ens ho han demanat???, la solidaritat els acaba a la butxaca, igual que a nosaltres.
A ells, als Bascos, de moment, ja els ha tocat Caja Sur, com a primer regalet per callar i no obri boca en aquests dies de protestes nacionalistes Catalanes.
Llegia avui un article de Manel Pérez, a La Vanguardia, i nomes m'ha servit per reafirmar el meu sentiment.
Escriu com els empresaris catalans no es varen posar d'acord sobre el que s'havia de dir o fer amb la manifestació, anar o no: ..."las multinacionales catalanas, partidarias de la menor exposición posible, al igual qe las empresas importantes, las pymes más dispuestas y los comerciantes de Barcelona y los de comarcas, radicalmente a favor...."
On era el Sr Fainé que no el vaig veure per allà, o el Sr. Carulla, o el Sr. Lara, o el Sr. Piqué, es a dir tots aquells que si son a les primeres files de totes les conferències i festivitats Catalanes. Aquells que si que van als esmorzars de la Generalitat.
Som Fenicis mes que Catalans i la pela es la pela. 
De fet un dels majors arguments sino l'únic que s'argumenta en el nostre suposat interes per l'independència es la millora econòmica i prou. Jo ja hi estic d'acord però llavors treballem en aquest direcció com fan els intel.ligents, els Bascos o Navarresos o fins i tot els Riojans, poc soroll i molta feina de la que val.
La resta, la deixem per els incompetents, que en tenim molts, aquí i allà.
Pensem hi un moment, potser tindríem mes i millor si féssim menys soroll i fóssim mes efectius en el dia a dia o en aquelles negociacions que es fan sense micròfons i càmeres de TV

jo hi he anat

A les 18h ja hi érem. Bé estàvem a la Diagonal cantonada Tuset per ser exactes i no podíem anar més enllà perquè la quantitat de gent no ho permetia.

Hem tingut temps de trobar nos amb uns amics de tota la vida i ham passat una tarda de festa, com la majoria dels qui érem allà. No se si érem un milió o un milió i mig, a mi em sembla que hi érem tots, uns físicament i els altres en esperit.

A les 20h encara no havíem arribat a la cruïlla amb Passeig de Gràcia (mes o menys 50 metres...). Després ja hem començat a avançar, imagino que es perquè els polítics han fotut el camp. 

Hi érem entre una pancarta de "ja en tenim els collons plens" força explícita i una dels de Solsona que s'han sumat a la festa.

Hem recordat la dels anys 70 i he constatat un parell de coses:

- ningú no parlava ni de Estatut ni de Constitucional, tothom els ha ignorat. 

- tothom ha parlat de som una Nació

- mai no havia vist tantes estelades, en proporció a les quadribarrades tradicionals. (n'haurem de comprar una?)

No se quina interpretació en trauran a Madrid però us ben asseguro que no era el que han dit els polítics d'aquí dient que si constitucional o estatut. 

No senyor, el poble hem parlat de "som una Nació" e independència, així que ja ho sabeu.

Com diuen en castellà: "quien siembra vientos recoge tempestades"

jo hi aniré

Per ser plenament sincer jo no hi pensava anar. No hi pensava anar perquè pensava i segueixo pensant que TOTS els polítics Catalans, ja no compto amb els de la resta de l'Estat, han demostrat que no serveixen per res i que, en el colmo de las desgràcies, ni tan sols tenen capacitat de convocar i aglutinar al poble. Només saben dividir i eixamplar les diferències que tenim entre tots.

Dit això hi aniré perquè també es ben cert que els Catalans (la gent, no els polítics) ens creixem amb les dificultats i si a mi em venen una colla de galifardeus i em diuen que jo no puc triar la llengua amb la que puc parlar, llavors embolica que fa fort, jo hi seré.

No aniré sota cap pancarta, ni sota cap bandera, hi aniré perquè soc un home lliure i aquesta llibertat no la regiran ni a Madrid, ni els d'aquí, seré al carrer com molts altres per reivindicar que el que el poble decidim CAP polític ho pot revocar, CAP polític ni d'aquí ni d'allà.

Ens veiem d'aquí una estona

Mi querida España

Hoy escribo en castellano porque me gustaría que algun no catalán pudiese leerme y tratar de entender este escrito.

Hasta hace pocos años yo no había tenido ningún problema con mi relación personal España/Catalunya o Catalunya/España. 

Digamos que mi vida profesional se ha desarrollado, en los últimos 30 años, viajando mucho por España y sobretodo fuera de España.

Por España, nunca había tenido ningún problema de ningún tipo y cuento con muchos amigos en todas las comunidades autonónomas, vascos, madrileños, maños, valencianos, andaluces, menorquines o gallegos.

Nuestro único punto de conflicto era el Barça, pero como no ganaba casi nunca, pués ni por esas 

Fuera, hasta los juegos olímpicos del 92, como nadie tenía ni idea de donde estaba España, pués menos aun donde estaba Catalunya o Barcelona, así que a todos los efectos era Español dijera lo que dijera.

Pero el tiempo ha hecho que las cosas ya no sean como antes.

Ahora, cuando viajo fuera de España, todo el mundo sabe donde está Barcelona, la reconocen como una ciudad dentro de las importantes del mundo, objeto del deseo para muchos, destino apetecido para todos, envidia por la conjunción de tamaño ideal, clima aun mejor y condiciones de vida equiparable a las del resto de las grandes ciudades del mundo.

Y digo Barcelona porque ésta es la que todos reconocen, Catalunya solo se reconoce en Europa, en el resto del mundo no se conoce. Tampoco nosotros conocemos todas las peculiaridades del resto del mundo.

Eso si, como el Barça ha ganado mucho y bien en los últimos años, el color blaugrana se ha impuesto al blanco y al rojo y amarillo (el de dos rayas y el de cuatro).

No obstante el gran cambio lo he notado viajando por España.

Lo de ser Catalán ya no es lo mismo que ser de cualquier otra comunidad. 

Un Gallego no suscita ningún conflicto pese a que se dirija siempre a tí en Gallego, lo cual me parecería fantástico sino fuese porque no me sucede a mi lo mismo si hablo en catalán.

Un Vasco puede ser temido pero nadie se mete con ellos por el hecho de tener un "concierto" que se nos niega a nosotros los Catalanes y a nosotros se nos tacha de insolidarios si reclamamos lo mismo, mientras que a Vascos y Navarros, no hay problema.

Un Andaluz que cobre del PER no representa ningun problema para nadie aunque entre todos los demás tengamos que sufragar este subsidio arcáico e incoherente, ahora si un Catalán pide gestionar sus propios recursos vuelve a salir la insolidaridad.

Madrid centraliza todas las grandes corporaciones y grandes obras y todo el mundo lo encuentra normal,  cuando es Catalunya quien solicita el traslado de una empresa como sucedió con la Empresa Nacional de Telecomunicaciones, se arma la marimorena.

Podría seguir mucho rato así y uno llega a la estúpida conclusión de que Catalunya somos, para el resto del Estado como una incómoda necesidad. Incómoda porque aparentemente no se nos quiere, necesidad porque en cambio no se nos quiere dejar ir, somos indosolubles en la unidad de España.

Yo que nunca acaricié ningún sentimiento de independencia, me pregunto ahora, por qué ?

Por qué debo pertenecer a un Estado que ni me quiere ni me quiere dejar ir, quienes son ellos para obligarme. Es como si un buen día España absorbiese a Portugal y, a partir de entonces, los Portugueses se volviesen indisolubles en la unidad de España!!

No estoy seguro que se necesite una Catalunya independiente, pero por que tenemos que trazar fronteras que no se corresponden con los sentimientos de la gente (aunque estos puedan parecer irracionales)

Me he ilusionado con Nadal ganando Wimbledon, o Lorenzo en Montmeló o cuando la "roja" ha ganado a Paraguay, y no me avergüenzo por ello, pero si me tienen que gustar a la fuerza, entonces lo tenemos todos crudo porque podreis tener nuestro territorio pero no a nosotros, es una cuestión de principios.

un saludo cordial

100

Ara sí, ja hi he arribat. I es que quan vaig celebrar els 93 (un mes que l'any passat, em vàren retreure que 93 no es cap número).

Be, 100 son 100, número rodó i amb personalitat i que demostra que els símbols i els gestos son importants, aixi que per molts anys a mi mateix.

Acabades les celebracions hi ha un tema que guardava per aquesta ocasió, basat en unes paraules (d'en Julian Marias, ja m'agradaria que fossin meves) però que trobo força interessants: "aquí no se dice lo que pasa sino que pasa lo que se dice". No se ben be en quin context ho deia però las he agafat perquè crec que sigui quin sigui el context en aquest país li escauen molt be (i parlo de Catalunya i d'Espanya al mateix temps)

La vaig tenir que llegir dos cops i després l'he repetit moltes vegades. Quanta veritat en un senzill joc de paraules, que reflecteixen una realitat que faria riure sinó fes plorar.

Polítics i mitjans s'han repartits unes tasques on els uns diuen, els altres escriuen o al revés (perquè no saps mai qui hi ha fet primer).

La crisi ens hauria de servir com a lliçó per no caure en els mateixos paranys un altre cop però crec que anem mes aviat enrere.

On es el seny, la lògica, el raonar les coses i actuar coherentment, en lloc d'anar d'un costat a l'altre.

Semblem nens petits en un parit de futbol, on tots van darrera la pilota en lloc de cadascú fer una feina.

Aquí avui descobrim un merder  Santa Coloma i tots cap allà, demà descobrim un merder al Palau, tos cap el Palau i oblidem Santa Coloma, després descobrim l'hotel del Palau o el cas Pretoria o els informes que sufraguen partits o el que sigui, tots son el mateix, persones de dubtosa moralitat, polítics sense cap moralitat, judicatura excessivament cega i molt lenta i mitjans que corren a la recerca de la darrera nova, sense parar compte de deixar empantanegat el que sigui i, evidentment, sense seguir ni analitzar la fi del conflicte.

On son aquells investigadors (hi havia periodistes que tenien aquest apel.latiu) que seguien els temes fins a descobrir tot l'entrellat. 

Ara aquests investigadors nomes segueixen els problemes de parelles de famosos o la tal Belén, que aquesta si que es important.

Hem abaixat el llistó tan avall que tot si val.

Jo seguiré emprenyant me amb tots aquests desgavells perquè m'estimo aquest pais.

Això si, cada cop tinc mes clar el que vaig escriure fa un temps en aquest blog: banderes i religió son algunes de les pitjors coses que hem inventat els homes.

però d'axò en parlaré en un altre moment.

equip o estrelles

S'està jugant el mundial de futbol i he detectat un punt sobre el que trobo que no es parla gaire.

Serà casualitat però els equips que estan guanyant son aquells on no hi ha grans estrelles, son els equips que juguen com a blocs, on les individualitats pesen menys que l'equip, on el divisme queda esmorteït per una feina repartida i contrapesada entre tots.

També es un mundial on han privat el rol d'aquestes estrelles fins que s'han anat apagant una darrera l'altre i els mitjans de comunicació han anat perdent el rumb a la recerca de notícies de las que compten ara, es a dir frivolitats i qüestions sense insubstancials però altament mediàtiques.

La gent gaire be no sap qui hi ha a Paraguay, Alemania, Uruguay, Holanda (tret dels qui han jugat al Madrid o Barça).

El divisme ha estat qui s'ha carrega en primer lloc a francesos, després anglesos i finalment italians i argentins que havien vingut i es pensaven que guanyarien sens baixar del autobús.

Queden pencaires que no paren de córrer els 90 minuts del partit i el que faci falta i, a mes saben jugar a futbol. Aquest punt també es important perquè els africans han posat la força i l'entusiasme però els ha faltat tècnica i als asiàtics els hi falte experiència.

Curiós que estigui parlant de futbol perquè podria estar parlant d'economia. Només hi hauria una diferència, Espanya no estaria en aquest grup.

sancions exemplars

Així m'agrada, si un gos caga a la via pública i els seu amo no ho recull, 300€.

Ara be si un home tira una burilla de cigarreta a la mateixa via pública, al mateix lloc, la cosa costa 95€ i un es pregunta, quina es la diferència??

Jo no la trobo, es un problema de pes de la merda tirada, aquest argument el podria entendre.

Es que la merda de gos es tòxica i en canvi la cigarreta es biodegradable?, em sembla que es a l'inrevés.

Es que els gossos tenen una classificació pitjor, una mica com el deute Espanyol davant del deute Alemany??

Deu ser que les burilles nomes cremen i en canvi, les cacas de gos fan pudor??

Un dels principis bàsics de la justícia es ser objectiva i equànime, cosa que aquesta no es però tampoc oblidem que es l'Hereu i tots els imputats qui ho han fet....

Per cert, ells quina multa haurien de pagar per tot el mal que li estan fent a la ciutat, o es que això no es cap infracció....