dimecres, 27 de març del 2013

millor les paraules que les banderes

Aquests dies hem tingut la sort de poder anar fora uns dies i hem anat a parar al Matarranya, una regió al sud dels Ports de Beseit, ja dins de Terol.
Terol, com tots sabeu, forma part de l'Aragó, aquells que no fa gaire han determinat que hi ha una nova llengua, l'Aragonès del Est o no sé que. 
Però les persones, el que realment compte, les persones repeteixo, per sort no fan gaire cas del tema perquè nosaltres hem passat tres dies passejant, xerrant amb tothom i em sembla que ni una sola persona s'ha dirigit a nosaltres en castellà. Si senyor tothom parla català i es que les persones en saben força més que les banderes que només onegen però  no serveixen per gaire be res.
Un mon sense banderes seria un mon  millor.
Ho sento però algú ho tenia de dir.
Per cert ja fa molt de temps que vaig criticar la importància de les banderes, totes.

la dona i l'amanida

Ahir érem en un restaurant i la majoria de les dones varen demanar una amanida de primer, els homes cap, tot érem parelles.
Avui tornàvem a ser en un restaurant, som fora de casa, i de les 5 parelles que hi menjàvem, les cinc dones han demanat amanida de primer i cap home l'ha demanat.
No pot ser una casualitat, hi ha d'haver una raó, un argument i jo l'he de trobar.
Només els agraden les amanides? no es cert. Els nostres primers també els agraden perquè totes elles han "picat" del plat de la seva parella i algunes no només ha estat un tast.....
Les dones son vegetarianes? no perquè els segons plats no eren pas verdures
Volen estar mones per els biquinis? home, algunes encara que mengessin amanida tota la vida però es que les altres, darrera l'amanida s'han fotut unes costelles o un bon plat de conill o altres viandes no gaire vegetals.
Ja sé que en aquestes alçades del escrit ja dec haver estat crucificat com a masclista o pitjor, però qui em coneix sap que no en soc, així que seguim buscant arguments, de fet sou benvinguts si en teniu algun de sòlid.
Si les amanides son tan bones com es que cap home no en demana?
Veus les dones empassant l'enciam fent crec crec i si es escarola posant una cara de circumstancies i es que es amargant que .....
Mengen la seva amanida mentre miren els nostres cigrons, això no pot ser bo, es estràbic.
Masoquisme, no ho crec, la meva parella segur que no.
Sàdiques, ho fan per mortificar nos? tampoc, la majoria dels homes ni es fixa en el que mengen les seves dones.
Bé, soc com al principi. He desglosat un seguit d'arguments però no he trobat cap resposta vàlida.
Us ho deixo aquí i si teniu temps ja em donareu arguments que ho justifiquin.
Això si, mireu al voltant i veureu que no he exagerat.    

diumenge, 24 de març del 2013

Carrer LLadó, retorn al passat

Abans, no fa pas tan de temps aquest carrer es deia Lladó i no Lledó i, encara ara les plaques ho deixen veure. Per cert mireu quin goig fa veure les dues plaques al costat del aparell de l'alarma i un no sé que mes.
Aquest carrer va veure créixer la meva mare i jo en soc una petita, molt petita part d'aquest carrer.
Aquí anava jo quan era petit a veure els iaios (jo encara soc dels que deia iaio, tot i que ara dic avis), al numero 15, una gran finca amb dues escales. La mes petita, ca dalt de tot amagava un pis petit on hi vivien.
Recordo la escala, fosca, costeruda, carregada d'anys i el pis com si hi fos.
Recordo la "pesseteta", una petita botiga (encara hi es) on, quan teníem un premi hi podíem anar a comprar no sé que fent festa grossa.
Recordo la granja (també hi es), on anàvem a comprar la llet amb la lletera i on les vaques eren a la part de darrera. Poc higiènic, segons els criteris d'avui, però funcionava.
Recordo la església de Sant Just (i Pastor) on els pares es varen casar i on, segons m'han explicat, el iaio, vidrier d'ofici, hi havia fet alguns dels vitralls. No sé si es pas veritat però mai no deixaré de reivindicar ho, al cap i la fi era el iaio, el mateix que va anar a la guerra del Rif, a "matar moros" quan era un principi d'home.
Recordo el carrer Regomir, una mica més enllà la plaça del Àngel on la tieta em comprava uns "negritos" a la pastisseria. 
Recordo un passat llunyà però que no vull oblidar perquè m'ajuda a mantenir les meves arrels en una ciutat carregada d'història que no hem d'oblidar.
Recordo també períodes no tan llunyans on el mateix carrer Lladó era un carrer carregat de merda i pudors, on els pixats i els porros eren els amos.
Ara per sort la ciutat ha redescobert el carrer amb l'ajut d'un hotel, benvingut sia.
Cuidem el passat, la història perquè perdre els records només deixa una buidor que no es pot omplir amb res més.   

escrache

No coneixia la paraula, l'he descobert avui mateix. Es refereix al fet de protestar tot i seguint els polítics fins a casa seva i es una paraula d'origen Sud Americà on es varen iniciar aquest tipus de pràctiques.
Els primers que ho estan fent al Estat son els de la PAH que segueixen a polítics com el Fernández Pons del PP.
Es legal?, es legítim, es just?
Tres preguntes que es requereixen resposta i jo hi vull donar la meva.
En primer lloc crec necessari contextualitzar a l'hora d'opinar. Estem parlant del mon d'avui, en la situació d'avui de la gent i dels polítics d'avui. Ho dic perquè si no tenim en compte aquests tres elements qualsevol altre anàlisi pot quedar coix.
Es legítim, i començo per la més fàcil, definitivament SI. Quan una persona considera que es tractada injustament té el dret legítim de buscar una solució de la mà de les institucions democràticament triades per nosaltres i que tenen la obligació de representar nos i defensar els nostres interessos. El com i on troba la solució ja es fruita d'un altre paner però parteixo de la base que tots tenim dret a ser defensats com a mínim amb les mateixes eines que els altres i per altres em refereixo als poders econòmics, polítics i fins i tot legislatius.
Es just?, bé aquí ja hem de tenir en compte l'origen de la protesta abans de contestar. Es just que a una persona la desnonin en base a un contracte abusiu que la legislació Europea acaba de manifestar que es il.legal i que fins i tot els Tribunal Suprem Espanyol acaba de dictaminar en contra en el tema de les clàusules de sol (encara que no retornin el cobrat injustament)? Bé, jo crec que no, no es just i els polítics son tan responsables com els bancs ja que no han rectificat quan ho havien de fer i han actuat descaradament en favor dels bancs. Per tant si els qui son víctimes d'un abús es rebel·len i busquen noves formes de protestar em sembla legítim. No fan mal a ningú, no perjudiquen físicament a ningú, només assenyalen a polítics que, com a mínim no han actuat en defensa dels interessos dels ciutadans.
Finalment, es legal? Parlem d'un sistema demòcrata on els ciutadans son els verdaders mandataris i els polítics son els servidors d'aquest ciutadans?, llavors si, es legal perquè quan el poble "parla" els polítics tenen la obligació de respondre i si no ho fan han de ser apartats.
Les lleis no son immutables i, en cap cas estan fetes per servir al poder sinó al poble així que si això no està encara regulat, toca fer ho.

dissabte, 16 de març del 2013

Avui hem anat a veure "Amor", una pel.lícula de Michael Haneke. No es una pel.lícula per la gent massa jove però si que ho es per a mi i la gent que ja hem creuat la meitat de la nostre vida.
Amour es una història imagino que massa real, crua, descarnada. Fa mal de veure tot i que es una història d'amor dut a la màxima expressió.
La nostre societat no està preparada per sobreviure tan de temps i les persones no volem acabar la nostre vida maltractats per les malalties, disminuïts i reduïts a éssers no autònoms i dependents.
Si els legisladors i els metges pensessin en el drama d'aquesta història, potser canviarien les coses.
Viure tota la vida per morir sense dignitat no es ni ètic ni just.
Crec que les persones tenim el dret de morir dignament  i no dependre del criteri subjectiu d'altres persones, per molt professionals que siguin.
Llibertat es la capacitat de decidir i triar el que un vol per un mateix per viure i morir. Les persones que tenim capacitat de votar, de manar, d'obeir, de dirigir una empresa o una màquina tenim el mateix dret per decidir com acabar la nostre vida, encara que això no agradi a la resta de la societat.
Veieu la pel.lícula i després penseu en el tema

responsabilitat

Aquesta setmana hi ha hagut una decisió jurídica transcendent: resulta que la llei hipotecària del Estat Espanyol es il.legal en algunes clàusules i ara s'ha de rectificar de manera immediata. 
Aquesta llei va ser feta, dic jo, per alguns governants, quins? ah! on son aquests governants que han governat per els banquers i no per el poble que, estúpidament, els ha votat.
Tenim la sort de que, cada cop mes, Europa es Europa i comença tímidament a marcar les pautes i corregeix les actuacions incorrectes dels governs locals. Sembla que, poc a poc, i amb dificultat, es desfan les arbitrarietats i abusos que els governants ens han imposat.
Però tornem al tema, nosaltres, ciutadans, no tenim dret a exigir que els qui varen aprovar  aquesta llei o qui les han mantingut en vigor o fins i tot qui les ha protegit davant els requeriments dels ciutadans.
Jo, en aquest blog ja vaig manifestar fa anys que creia injusta i abusiva aquesta llei. Per una vegada l'he encertat.
Per el camí hauran quedat milers de persones i famílies que han perdut la seva casa de manera injusta i els bancs s'han quedat amb milers de pisos que no els corresponien.
Llegia avui a la PIlar Rahola parlant d'aquesta responsabilitat que ningú no reclama.
Per cert, curiós es veure que cap mitja de comunicació, de cap color, no ha assenyalat a  ningú i es que la banca, en aquest país es molta banca, oi??     

diumenge, 3 de març del 2013

estat d'ànims

Ahir xerràvem amb uns amics al voltant d'un sushi i, per primer cop, vaig notar que tots i cadascú de nosaltres estem passant lo nostre i ningú no se'n lliure.
Per primer cop no teníem esma per estar contents per riure i això em preocupa.Tots tenim ls nostres problemes i familiars que pateixen d'una manera o un altre els efectes d'aqueste maleïda crisi.
El pitjor es el desencís que ens provoquen les nostres governants, els qui haurien d'il.lusionar nos i en canvi ens deceben dia rere dia amb corrupcions i estafes continuades.
Per primer cop vaig admetre que ara per ara em costa escriure aquest blog perquè estic fart de tenir que parlar sempre dels mateixos problemes, de tenir que denunciar i avergonyir me de ser Català.
Costa de trobar un tema divertit i interessant que justifiqui dirigir me a vosaltres, a algú que vulgui llegir me. Crec que no aporta res seguir dia rere dia ensenyant merda i més merda.
Jo soc aquí per construir, sumar i ser feliç aixecant un mon millor però avui no trobo com fer ho.
NO em rendeixo, si mes no perquè penso en els meus fills i lluito per no deixar los un mon pitjor del que els meus pares m'han donat.
Ho sento si el meu blog ja no es el que era. Confio en que, poc a poc, entre tots puguem aixecar el país i oblidar tot això però farà falta que tots ens hi posem perquè si esperem els de dalt......
A partir d'ara us escriuré nomes per parlar de les coses que val la pena viure, com la sortida a Santa Maria de Lluçà que varem fer ahir.
Que passeu una bona setmana 

Santa María de Lluçà

Santa Maria de Lluçà es una petita església perduda al bell mig del Lluçanès, ara dins d'Osona, a desgrat dels vilatans.
A prop de Prats de Lluçanés i Olost de Lluçanès es troba aquest petit temple romànic del segle X.
Al costat hi ha un bonic claustre, d'origen Àrab, segons ens varen dir i en una petita sala annexe també es poden veure restes de les pintures que hi havia dins l'església, trobades no fa gaires anys, del segle XIV. El temple era un convent de monjos Agustins que cultivaven oliveres i exportaven oli per els llantions de tota Europa segons sembla.
Un cop acabada la visita us recomano anar fins a Olost i fer un bon àpat a la Fonda Sala, així tindreu un dia aprofitat.