Sr. Pujol

Benvolgut Sr. Pujol,

No sé pas si aquest escrit li arribarà però tant de bo ho fés.

Soc un de tants Catalans que sempre hem cregut en que hi havia polítics i polítics en aquest país i vostè formava part, amb lletres majúscules, el grup dels grans polítics.

Com molts altres vostè m'ha decebut profundament. M'ha decebut perquè ha tingut 34 anys per corregir allò que vostè ja sabia que no era correcte. M'ha decebut perquè em temo que si no fos perquè hi ha un setge important a la seva família, còmplices tots ells i sobretot l'Oriol Pujol, em temo que vostè mai no ho hagués. M'ha decebut perquè ha deixat que ataquessin Catalunya i vostè s'ha amagat darrera Catalunya per uns interessos particulars. M'ha decebut perquè prou difícil ho tenim a Catalunya per arribar a ser un país i ara vostè fa que els d'allà tinguin molts més arguments per riure's de nosaltres. Finalment m'ha decebut perquè jo he crescut en la confiança d'un gran líder i es molt dur descobrir que aquest líder es igual o pitjor que els qui estem criticant.

Com a votant que he estat de CiU des d'el primer dia li demanaria que renunciés a la presidència d'honor que té per motius obvis, però com a Català li demanaria que renunciés als privilegis que encara avui té com a president de la Generalitat. Sembla obvi que els diners no els necessita i, a partir d'ara dubto que ens hagi de representar enlloc.

Pot semblar dur que mes de 30 anys de política es perdin per un acte així però fixis que vostè ens ha marcat un camí a seguir mentre vostè anava per una autopista, ha fet allò tan castellà de "haz lo que yo digo pero no lo que yo hago". Ens ha posat al mateix nivell que el PP i socialistes corruptes.

ES ben cert que hem de renovar el país i els seus dirigents. Tant de bo en Mas sigui un punt i a part. 

ells no han tingut sort

No he volat mai amb Malaysian Airlines però per pura casualitat. Els qui tenim la sort de viatjar més que la majoria, tenim serioses possibilitats de tenir que volar amb moltes companyies diferents i no solem tenir la plena consciencia de que estem sobrevolant. Volant des de Europa cap Amèrica no sol tenir aquest tipus de risc però anar cap Àsia ja es un altre història. Mai m'ha fet por volar i no en tinc pas ara més que ahir però aquest cop he sentit molt aprop que jo podia ser en aquell vol. Quan anem cap Àsia, els Catalans ho hem de fer amb companyies asiàtiques si volem anar directe, com Singapore Airlines, amb una escala en línia mes o menys recte com Qatar o Emirates o Turkish i sinó, hem de tornar a l avella Europa on pots triar i remenar amb les companyies de la Europa civilitzada. En qualsevol dels casos haurem de sobrevolar Àsia menor o Rússia. La ruta polar no es pas tan freqüent. Així que, en algun vol dec haver sobrevolat una zona "no amiga".

El problema no es la zona sinó aquest ordre mundial que permet que els governs venguin o donin armament molt sofisticat a individus molt primaris a canvi de no sé que. I aquest cop l'ha disparat un fora senyat que segurament es un il.luminat pro rus però podria ser un Kurd de Turquia o Irak, o un Libi, o un Egipci o un Nord-americà o fins i tot un Basc ( ja em perdonaran). Qui regula la venda i troc d'armes, ningú, es un negoci massa important per a tothom. Qui impedeix a un sonat radical agafar una eina com aquesta o més senzilla i fer molt de mal.

No fa gaire anys va passar a Noruega a cop de fusells automàtics, no fan falta míssils, i varen morir desenes de joves. Ara han estat prop de tres-centes persones de tot el mon i ja està. Ningú no ho ha fet, els covards mai ensenyen la ma, ningú no es responsable però tots ells ho saben força bé, sinó de que totes aquelles fortunes gastades en espies, satèl·lits, sistemes de defensa, etcètera. Ells ho saben, com saben el que va passar a l'altre vol de Malaysia que va caure fa quatre mesos.

Lo fotut del tema es que nosaltres només som titelles d'aquest joc, som el que a les pel.lícules anomenen danys col.laterals......

Ara expliquem a les famílies dels morts que no ha estat res, que ha estat un incident, que no un accident, i haureu de viure pensant si el Sr Putin es o no responsable, si tenen d'odiar a algú en concret o en general a tot el mon.

Jo torno als meus llibres d'història on llegeixo que, els reis de l'època enviaven a milers de soldats a la mort per un caprici o una follia i ja no penso que aquells temps eren pitjors. Ara passa el mateix, uns, els qui tenen el poder que, desafortunadament els hem donat nosaltres, es dediquen a matar i fer el que sigui sense comptar que ells estan aqui per servir nos a nosaltres i nosaltres no som pas numeros.

Al Octubre he d'anar si tot va bé, cap a Hong Kong. Si puc hi aniré amb Malaysian, ells no son pas culpables.

Albert Elfa

A Gaza hi ha guerra, guerra no declarada però hi ha guerra. Hi mor gent però com la majoria son Palestins no compten gaire. Tres Israelians assassinats fa unes setmanes han costat ja una represalia de més de 250 Palestins morts, inclosos un munt de nens. A Síria hi ha guerra però tampoc es una guerra perquè ningú, fora el propi Assad, el principal culpable, no hi ha intervingut i no passa res. 

Les guerres hi son però només ens adonem de la seva cruesa, del seu dolor, de la seva realitat quan algú ens ho explica. Algú com l'Albert Elfa. No tinc la sort de conèixer lo en persona però el vaig "conèixer" una mica més arran d'un reportatge on varen sortir diferents corresponsals i ell hi era, amb la seva família. Perquè esser un corresponsal no es només aquella imatge d'un home o una dona joves e intrèpids, vestits amb una armilla antibales. Un corresponsal es una persona que viu i conviu en un lloc determinat per a poder explicar les vivències del país. L'Albert Elfa es i viu a Israel. No puc saber si la vida allà, amb la seva família es la que ell vol tenir però sens dubte es la que té ara. Darrerament surt als telenotícies de TV3 per explicar el resum del que ha passat durant el dia i això ens acosta una mica a aquella guerra que no es. A mi em sembla un home molt normal, gens Superman i els seus missatges a Twitter denoten el patiment i la necessitat d'explicar una crua realitat que el mon no vol veure.

E

l seu compte de Twitter: @albert_elfa. Això fa encara molt més proper sentir el que els Palestins pateixen avui. Els Palestins, els Sirians, els Ucraïnesos, els de la República Centreafricana, els de Sudan del sud i tants d'altres.

Poca cosa puc fer per ajudar aquesta gent, però gent com l'Albert Elfa si que son importants i avui a ell com als seus companys de professió, li vull retre un petit homenatge per fer me sentir una persona amb sentiments.

el nostre pa de cada dia

"Si a la terra hi hagués pa per a tothom, les esglésies i els jutjats estarien buits".

Un resum tan senzill com aclaparador ajuda a entendre la importància d'aquest producte.

Jo no puc concebre un àpat sense pa (tret que no sigui japonès o xinès) i puc arribar a menjar pa amb pa però no es tracta de parlar de mi sinó del pa.

Només l'arròs pot ser un digne rival a l'altre meitat del mon i no es tracta de dir quin es més important que l'altre, tots dos ho son.

En aquest mon d'avui no valorem el que tenim i molt menys aquelles petits coses que ens acompanyen en el dia a dia, sense les quals la nostre qualitat de vida minvaria molt. Però el que per a nosaltres es qualitat de vida per molt gent es senzillament un luxe inabastable i aquesta es la part que més ignorem. 

D'altre banda el pa està lligat al nostre país. El país en el que naixem i creixem ens transmet el sabor del seu pa. I aquest es un element que ens ajuda a explicar qui som i perquè. Encara avui el pa amb tomàquet es "algo" que només nosaltres entenem i menjem, cosa que els Espanyols no saben fer. Fa dues setmanes em va tocar anar a Madrid per feina i vaig entrar en un bar a prendre cafè. Els del costat havien demanat "tostadas de pan con tomate" i els varen servir dues torrades amb una terrina al costat amb polpa de tomàquet, ni oli ni sal........

Pa amb oli i sal, pa torrat, pa amb tomàquet, pa amb vi i sucre, pa amb all, pa amb arengada, pa en definitiva amb qualsevol cosa.

No menyspreem aquest be de Déu.

Lévi-Strauss (tristes trópicos) digué: "el mon va començar sense l'home i pot acabar sense ell".

La humanitat va néixer sense pa i pot acabar sense ell.

Paco

Es diu Paco, té 40 anys i en fa uns 14 que un accident de cotxe li va trencar una vida plena de futur i d'esperança. No es cap història que no haguem escoltat o vist masses vegades però, quan l'escoltes en primera persona, us puc assegurar que no es el mateix que veure ho a la tele.

De resultes del accident va estar a punt de perdre la vida però en canvi ho ha perdut quasi bé tot menys la vida. No es pot valdre per res, ha perdut la mobilitat de manera quasi total i la seva capacitat de raonament ha quedat reduïda de manera majoritària. 

Pesa vora 90 kgs. perquè era i es tot un home, lo que complica molt als qui l'han d'ajudar a moure's, canviar, rentar, etc. Es mou en una cadira de rodes elèctrica i, de moment, té un futur molt negre.

Per si la introducció no fos prou complexe hi hem d'afegir que la seva família no té mitjans, el pare es va desentendre, la mare té fibromiàlgia, dos dels germans son pastors a Andalusia i una germana es la que carrega amb tot el pes tot i no tenir ni tan sols una feina estable.

Encara podria explicar més detalls, podria parlar del advocat que en el seu dia els havia de defendre i que els va deixar pitjor del que estaven, que el que cobra la mare com a acompanyant, de la Generalitat, em sembla que es del ordre d'uns cent euros al mes,   però no cal, la veritat es que, com sol passar, aquesta realitat supera la ficció i només la gent som els qui podem ajudar a la gent perquè les institucions tenen masses problemes d'altres nivells.

Aquest es i serà el principi d'un camí que avui començo i on, tant de bo, espero que s'hi apunti més gent.

Vull ajudar aquest noi i la seva família i ho vull fer de la mateixa manera que, segur, molts ja ho fan cada dia, ho vull fer aprofitant que els blogs i internet poden servir de capsa de ressonància i recollir més ajut d'altres.

Objectiu:

- trobar qui pot fer que aquest home recuperi, en la mida que es pugui, la seva capacitat de raonament que no ha perdut,  però que fa massa temps que no fa servir

- trobar mitjans per ajudar lo a ser atès en un lloc adient per una persona de les seves mancances

- comprar una furgoneta adaptada per poder traslladar lo a ell i la seva cadira

Aquests son els bàsics, però no els únics.

Seguirem...

cadires de rodes a Sant Cugat

Està clar que hi ha moltes coses en aquesta vida que no valores o ni tan sols descobreixes fins que no t'hi trobes tu mateix. Es difícil pensar en les coses dels altres de manera sistemàtica. Pot sonar a excusa però no ho es, simplement ho constato.

Això que veieu al costat es una cadira de rodes elèctrica d'un dels molts models que hi deu haver al mercat.

La gran diferència entre aquesta cadira i les manuals es la seva funcionalitat, per aquells que no poden fer anar per si mateixos la cadira. Tenen, però, un punt en contra, pesen molt perquè duen un motor i una bateria. Aquest pes es excessiu pe aixecar la una sola persona, la que acompanya al minusvàlid normalment. Així que una de les eines imprescindibles per un minusvàlid important es converteix, tot d'una a les ciutats on les voreres no estan adaptades sistemàticament.

Ja fa més de 13 anys que visc a Sant Cugat, vora Valldoreix i en fa quasi 8 que hi passejo amb la gossa que m'acompanya, o a qui jo acompanyo. Fins ara no m'havia fixat en la gran quantitat de voreres que encara no estan adaptades per aquestes cadires a Sant Cugat i que compliquen, amb excés, la mobilitat d'aquestes persones. HI ha molts, masses recorreguts que no tenen voreres adaptades o que en tenen poques.

Us convido a provar ho.

Sortiu avui de casa i aneu a fer una passejada com la que feu normalment i comproveu si la podeu fer per les aceres i creuant per voreres adaptades. 

Jo no ho puc fer amb la cadira de la persona que ha entrat en les nostres vides i a qui volem ajudar. A masses indrets has de baixar al carrer i seguir en ell, sort que el trànsit no es com a Barcelona.

Sant Cugat presumeix de ciutat avançada i ho es en moltes coses, segur, però no oblidem pas aquelles coses que afecten a col.lectius potser minoritaris però amb les mateixos drets que la resta de ciutadans més afavorits.

Gràcies per difondre aquest escrit perquè l'Ajuntament de Sant Cugat, i també tots els del nostre País, en prenguin nota.

parlar i compartir

Ahir vaig parlar amb un bon amic de fa més de trenta anys i, ni que sigui per telèfon, vàrem parlar. Fa molts anys que ens coneixem i, com que la nostre relació es basa, inicialment en client/proveïdor, ell que fa de proveïdor, mai no havia gosat creuar la frontera de la confidencialitat fins ahir.

Sabia que n'hi passava alguna perquè el darrer cop que ens varem veure estava molt desmillorat però ell no afluixava, ahir es va obrir.

Ell, com molts, com jo,les està passant "p....." a la feina, ell, com molts, com jo, es petit empresari, els qui pitjor ho passem, perquè pateix la crisi fins al moll de l'os, no l'ajuda ningú, i, a més, té persones que treballen, o treballaven per ell.

Acaba d'acomiadar gent per poder salvar el negoci i això, juntament al fet de que el negoci no tira, li està fent perdre la salut.

Suposo que ahir ja no podia més i va parlar.

En un moment em va deixar anar una pensada que no es nova: si no fos per la família, a les costes del Garraf, una corba i ja està......després va riure però aquell comentari no es primer cop que l'he escoltat.

Parlar, només això el va descarregar de la tensió que suportava en aquell moment. Jo només escoltava, no vaig fer res, però li vaig donar dos consells: no ho guardis tot per a tu, parla i comparteix perquè descobriràs que la majoria patim el mateix que tu i quan vegis que no estàs sol, descobriràs que amb els altres, pots arribar a trobar petites solucions.

El segon consell, cuidat, cuida la salut que es lo bàsic, lo mínim que no pots abandonar perquè sense salut no podràs fer res. Obligat a cuidar te, a fer exercici, a descansar, i aquesta obligació et farà millorar.

Mens sana in corpore sano que deien els Romans, una gran veritat.

Parlo per els altres però també puc parlar per a mi mateix.

Ens ha tocat viure una etapa massa difícil amb una edat on la força ja no es la nostre primera virtut. Hem de fer ho amb experiència, intel.ligència (si en tenim) i amb els amics, amics que ens escolten, ens ajuden, ens acompanyen com poden i saben que ho es tot.

Ànims i bona setmana i bon mes

gent nova

Al nostre mon politic-social s'estan incorporant noves cares en compte gotes però es curiós, la reacció de molta gent es d'escepticisme, de "ja veurem" en comptes de donar, com a mínim, un primer vot de confiança.

Ada Colau, Pablo Iglesias serien dos bons exemples. Cap dels dos ha estat polític fins ara, tots dos venen d'un entorn diferent: ella d'activitsta social i ell periodista. Tots dos tenen un perfil jove, son molt més joves que la majoria dels actuals política, tenen en comú que s'han guanyat una imatge de respecte fent el que feien.

Tots dos fan "mal" al sistema actual perquè ni son convencionals ni pacten amb el sistema actual. Potser demà canviaran però bé, de moment trenquen amb els esquemes actuals.

En un país tan encarcarat com el nostre crec que es bó que surtin aquests nous noms i que s'els deixi, des de el punt de vista ciutadà que lluitin, i demostrin el que volen o poden fer.

Ja hi haurà temps de jutjar.

NO s'els pot exigir ja, avui, el mateix que els altres ni fan ni faran. Els nous tenen que lluitar contra l'status quo present, contra el poder dels mitjans opressius i contra la desgana del país, molts elements en contra.

Tots dos han de trobar el seu espai, ella a Barcelona, ell a Europa, els hi desitjo sort.

Fa massa temps que no hi ha sang jove al nostre mapa i no serán pas els "retoños" dels partits com el Madina i companyia que faran coses diferents, aquests només son més joves.