Espanya no val un ral

Com ja us vaig dir, he passat, just abans que el Sr. Mas, una setmana als EEUU, en una fira/trobada de gent de tot el mon.

Em sembla que mai he rebut tants copets a l'esquena, senyal de consol, de pena, commiseració, o senzillament de rebuig a "l'apestat". I es que per tots ells jo, encara que tots saben que soc Català i de Barcelona, no ignoren que soc Espanyol i el meu mercat es  majoritàriament Espanya.

Els d'aquí, masses vegades s'ho prenen a broma però això es molt seriós. la imatge d'Espanya es semblant a la de Grècia, o al corralito Argentí.

A la nostre empresa mai utilitzem la paraula Espanya, el nostre mercat es Ibèria perquè també treballem a Portugal. Això ja redueix l'impacte perquè costa mes identificar Ibèria.....

D'altre banda sempre parlem de Barcelona i això millora molt les coses perquè sembla que Barcelona no sigui Espanya, gràcies a Déu.

Construir un negoci sobre la base de zero es difícil però construir sobre una base negativa ho es molt més.

Estic convençut de que, avui, el que mes ens convé, es treballar sobre la base Barcelona, per sobre de Catalunya e ignorant taxativament Espanya.

Barcelona te bona imatge, a pesar de tot, i ens convé mantenir la com eix vertebrador del nostre futur.

Si demà som independents ja tindrem una bona part de la feina de futur feta i si hem de seguir enganxats, com a mínim, el nostre grau de dependència serà menor

Kelak

Dijous passat, com cada any des de fa ja uns quants, anem a la presentació dels resultats dels "nostres nens".

Els nostres nens son un grup de nens i nenes, nois i noies que han tingut la mala sort de néixer en el sí d'una família desestructurada, de no tenir els pares o de no tenir pares en condicions de poder cuidar los o educar los de manera adequada, de patir violència per culpa dels pares, de viure en un entorn de drogues, etc. Els nostres nens ja saben el que es tenir problemes a la vida. Alguns fins i tot no saben que es no tenir problemes.

Dins la desgràcia, aquests han tingut la sort de ser acollits en una OBA a Sant Andreu de la Barca, sota la direcció d'una dona (religiosa), la Isabel que, mes que una dona es la mare de tots ells.

Dins d'aquesta OBA n'hi ha uns que encara ho passen pitjor perquè els seus propis problemes els impedeixen seguir els seus estudis, els seu propi desenvolupament com a persona degut als problemes que conscient o inconscientment els afecten.

Aquí es on un grup d'amics ajudem una mica, gràcies a la tasca de tres persones, la Carme, la Rosa i la Lourdes. La primera coordina la feina de tutoria i ajut psicològic que les altres dues faciliten a aquestes criatures.

Per primer cop, aquest any, hem pogut veure com un dels nens, l'A. ja ens deixa per seguir els seus estudis en un altre lloc, després de complir l'edat límit per estar a l'OBA.

Ja no es un nen, es un home jove, un noi i, per a mi, ha esta un orgull donar li la ma i una abraçada de comiat.

Avui es un home i quan va entrar era un nen, d'origen nord Africà, maltractat per el seu pare, sense cap mena de lligam amb la societat que l'ignorava, menyspreava.

El mèrit no ha estat pas nostre sinó seu, nosaltres nomes li hem donat un cop de mà que ningú, tret l'OBA, li va donar.

Demà comença Electricista i Informàtica a Igualada.

Darrera seu vindran altres que, com ell, sabran sortir endavant. La Jacqueline vol ser dissenyadora i cadascun d'ells te el seu propi projecte.

Per el camí també n'hem perdut alguns, perquè els seus problemes eren massa per el que l'equip de psicòlogues pogués ajudar. Però cada victòria supera, amb escreix, cada derrota.

Ja ho sabeu, si algun dia voleu ajudar, nomes ens ho teniu que dir. Kelak destina el 100% del que rep a aquests nens i nenes, el nostre futur.

    

Sr. Divar

El Sr. Dívar ha plegat però el Sr. Dívar no es penedeix del que ha fet i no es penedeix del que ha fet senzillament perquè està convençut de que no ha fet res.

Jo sempre parteixo de la base que si un no reconeix els propis errors es impossible rectificar.

Si jo fumo i no em crec que fumar sigui una cosa dolenta ja pot ploure que no deixaré de fumar, oi?

Bé, el Sr. Dívar es un fumador al qui ningú, aparentment li ha expliact que fumar es dolent per la salut.

Aquest es un primer problema, problema que s'agreuja quan un pensa quants com ell, hi ha ocupant les mes altes instàncies dels diferents i múltiples governs que te l'estat Espanyol.

Aquí la gent s'ha acostumat que la bossa era gran i que tothom podia "tirar de veta" perquè no s'acabava mai.

Be, ja s'ha acabat i encara n'hi ha que no entenen com les seves despeses personals, els seus petits vicis, les seves corrupteles petites o grans ara han passat a ser del domini públic i, a sobre ja no son permeses!!!!

El Sr. Dívar deu estar assegut al sofà de casa seva i preguntant se si ells no pot tenir sopars íntims amb el seu xòfer o qui sigui, i els seus escoltes, que no escolten res, a càrrec del etern pressupost del Estado.

Bé, suposo que amb la crisi, poc a poc, massa poc a poc, anirem descobrint moltes més misèries dels nostres dirigents.

La pena es que aquest ceguesa de tots ells es la que impedeix que sortim de la crisi molt més ràpid.

Algú va encunyar el concepte "república bananera" i cada cop veig més clar que Espanya ho es.

i Catalunya? no ens pensem que aquí, a casa nostre estem lliures de pecat. Això si, els Catalans som mes discrets i, a la vista del que cau, com a mínim ja no ho fan tan notori encara que no menys culpable. 

Sr. Recoder

El proppassat divendres estava passejant la gossa per Sant Cugat quan em vaig acostar a una gal.leria d'art que tenia molta gent a l'interior.

Era una inauguració i, a l'interior hi havia l'alcaldessa xerrant al micròfon, i, al costat el Sr. Recoder.

Be, fins aquí tot normal, un acte cultural i a la vila on el Sr. Recoder ha estat alcalde molts anys, normal que hi sigui.

El que ja no em sembla normal es que fora de la gal.leria hi havia un home esperant, un home vestit amb vestit i corbata, un home fornit, vaja el que em podríem dir un guarda espatlles. Aquí es on jo em sublevo, un conseller al Govern de Catalunya ha de menester un guarda espatlles??? Guarda espatlles, xòfer potser també o es el mateix?, cotxe oficial? i que mes??

NO havíem quedat que hem de reduir despeses? Com es pot tenir el cinisme d'exigir nos retallar tot i mes i ells seguir amb el seu cotxe oficial i el seu guarda espatlles.

Realment, ens fa falta una depuració política important. Aquests no han entès que ELLS son els primers que han de retallar se a si mateixos

Alcaldesa de Sant Cugat

"Benvolguda Sra. Conesa,
Temps enrera ja li vaig enviar un correu en relació a una zona encara no urbanitzada des de el passeig d’Olabarria fins Carrer Buenos Aires. Les coses segueixen igual i seguim esperant.
Avui, no obstant, li escric per un altre tema.
Fa poques setmanes, algú del seu Ajuntament va instal.lar uns rètols de mantenir lligats els gossos i tirar la brossa a les escombraries al parc de Can Mates.
En un entorn normal podria formar part del manteniment però aquesta despesa es un despropòsit i un menyspreu per tots nosaltres, ciutadans que no necessitem, en cap cas, aquest rètol per sapiguer  fer el que hem de fer i sí que l’Ajuntament faci el que ha de fer.
Es molt fàcil cridar l’atenció i castigar les petites errades dels altres e ignorar les grosses errades pròpies.
M’explico:
En primer lloc, al tram final de Can Mates, on hi ha una gran esplanada just per darrera del Mas, al costat dels horts que hi ha instal.lats, on hi han instal.lat aquest famosos rètols, hi ha aproximadament unes deu barres de ferro rovellat, d’una alçada aproximada d’un metro, clavades per indicar el lloc on hi ha boques de reg. Li adjunto un parell de fotos perquè es faci una idea del aspecte. Aquestes barres son de ferro com les que es fan servir per edificar. Son barres molt perilloses perquè, a mes, les herbes de l’esplanada es tallen molt de tant en tant i queden mig amagades.
Sembla que l’Ajuntament heu decidit que son mes perilloses les possibles cagades de gos que les segures barres de ferro!!!! Algun dia algú hi prendrà mal i vostè i el seu equip ja no ho podràn ignorar.
En segon lloc, totes o quasi be totes les faroles que voregen el camí inferior de Can Mates (a tocar dels laboratoris Boehringer) tenen la porteta d’accés al enllumenat i el seu cablejat, caiguda per terra o senzillament desapareguda i el cablejat a la vista i al exterior. Això significa que si un nen ho toca les conseqüències millor no li explico. Per cert, tot l’hivern aquests llums no han funcionat. Ho varen fer malbé l’any passat i ningú no ho ha arreglat.
En tercer lloc el tram central de llambordes d’aquest tram final de Can Mates, està fet malbé i aixecat i d’això també fa mesos.
Podria seguir però em sembla que no cal.
Es cert que en aquella part de Can Mates hi ha un espai on els nostres gossos corren i juguen en llibertat però en els cinc anys que fa que tenim la nostre gossa i que anem allà hivern i estiu, no hi he vist mai cap incident i menys que un gos fes mal a ningú. De fet nomes els gossos hi son quan la gent amb nens ja ha marxat.
Quin es doncs el criteri a l’hora de fixar les obres “prioritàries”de manteniment del parc? els vots? La incompetència de qui ho gestiona? No se m’acut cap altre raó que justifiqui uns rètols que no aporten res davant d’unes realitats força mes punyents.
Confio en el seu bon criteri com a mínim per corregir aquest despropòsit.
Queda pendent el cafè quan s’arregli l’urbanització esmentada abans
Salutació cordial"

A primers de Maig vaig escriure la Senyora Conesa, alcaldessa de Sant Cugat. No m'ha contestat. Ho he enviat a La Vanguardia, no ho han publicat. Dues conclusions:
una, l'alcaldessa de Sant Cugat no te cap respecte per els seus vilatans perquè ella es NOMES una funcionari al servei dels vilatans i per tant té la OBLIGACIÓ moral i ètica de contestar a TOTS els seus vilatans. Aquesta senyora ha perdut, als meus ulls, qualsevol respecte ja que ella tampoc m'ha respectat a mi.
La segona conclusió es que el servei de Cartes a La Vanguardia no es gaire democràtic i si molt protector dels qui manen.

Un bon dia em vaig despertar pensant que no hem de callar i jo ja no penso callar mai mes. 

futbol femení

Ara que es parla tant de futbol, vull reivindicar unes futbolistes que pràcticament ningú no coneix i menys reconeix. Les dones, perquè les dones també juguen a futbol, potser no al nivell dels homes però segur que amb mes fe i dedicació que molts homes.

Elles entrenen quan tots els nois ja han acabat perquè a tots els clubs, el Barça inclòs, fins i tot els mes petits van per davant de les noies.

He tingut la sort de seguir quasi be vint anys, la trajectòria de la meva filla com a jugadora del Espanyol, Barça, Granollers entre altres. Las he vist guanyar, perdre, riure, plorar, celebrar victòries però quasi be mai no hi he vist públic, nomes parents i amics càmeres, ni en pintura, reporters, com a màxim algun local.

Les noies nomes surten quan es parla de lluir cos o qualsevol parida relacionada amb el que sigui abans que el propi futbol. 

Elles son lluitadores, dures i no fan concessions.

Elles no sortiran a la TV però elles son grans i fan gran la seva força de voluntat.

La meva filla, fa poc, en un treball va escriure:

"Per els homes el futbol es una professió, per les dones es cor i il.lusió".

Ja està tot dit....

Eurovegas

Cada any la feina em du a Las Vegas, ciutat de perversió, prostitució, ludopatia i totes les altres coses dolentes que s'hi puguin dir.

En primer lloc noteu que he dit que la feina em du a Las Vegas, vol dir que no soc jo qui ho trio sinó l'associació nord-americana del sector que agrupa als qui treballem en aquesta feina. Fa quatre anys que la fira s'ha traslladat a Las Vegas, abans sempre havia estat a New York. Per què es fa a Las Vegas, doncs perquè allà hi ha uns centres de convencions descomunals que permeten acollir esdeveniments de gran magnitud sense cap esforç, perquè hi ha tantes places hoteleres com es necessiten i mes, perquè el seu aeroport està comunicat amb totes les ciutats nord-americanes (si perquè d'europees nomes Londres...) perquè els preus son substancialment més econòmics que NY, perquè la gent queda concentrada en un espai relativament petit on tots els serveis hi son, en definitiva els competidors ho tenen difícil.

Jo hi he estat els darrers quatre anys seguits, abans només hi havia estat per turisme. En aquests quatre anys pràcticament no he vist res mes que l'interior del Mandalay Bay que es on hi ha la fira, tret d'algun altre hotel on hem anat a sopar, no he tingut cap topada amb cap prostituta ni ningú m'ha venut droga. Admeto, això sí, que he jugat i per tant dec haver pecat, aquest any he perdut 50 USD, hi vaig passar 15 minuts i me'n vaig anar a dormir i la meva ludopatia segueix allà.

Que vull dir amb tot això, que d'aquí a poques setmanes se suposa que hem de saber si Eurovegas vindrà a Barcelona o Madrid, tant de bo que vingui a Barcelona i tant de bo facin un complex com el de Singapur. A mi ningú em demanarà la meva opinió però si ho fessin diria que si, que el projecte s'ho val. Que estigui ben fet o sigui un cau de merda depèn de nosaltres en gran mida així que, queda dit

esglèsia no es fe

El sr. Rouco Varela, màxima institució de l'església de l'Estat, segur que no va veure la setmana passada la pel.lícula "las sandalias del pescador", basada en la novel.la de Morris West. Aquesta pel.lícula es un clàssic protagonitzat per Anthony Quinn.

Per qui no conegui el llibre o l'historia, la cosa es basa en un nou papa, d'origen rus, que, per salvar la humanitat d'una guerra entre estats, fa donació de tots els tresors del Vaticà per poder comprar aliments per els mes desfavorits.

Desafortunadament no es una historia real, es ficció però es una historia molt maca perquè dona a entendre que una persona de principis pot fer el be encara que li costi molt.

La religió cristiana parla de caritat, de donar al qui no te, de compartir, de salvar als desvalguts. De fet totes les religions parlen del mateix d'una manera o d'un altre.

Algunes van una mica mes enllà i fan que els propis religiosos siguin els mes humils i pobres hi hagin de pidolar el menjar de cada dia com passa a Myammar per exemple.

El sr. Rouco no, ell la caritat la mira d'un altre manera, ell diu que l'església no ha de pagar impostos com ara l'IBI i que si ho fa, llavors no podrà ajudar als desvalguts!!!!!!!! Jo no he vist cap església oberta la nit per acollir els qui no tenen sostre, diuen que per por que els robin....la casa del Senyor no ha de tenir tresors, ha de ser la casa de tots.

Si ahir parlava de la poca talla dels polítics, avui no puc deixar de dir que l'església espanyola i catalana es molt mes lluny de la verdadera fe cristiana, i em sap molt greu perquè son molts, segurament, els monjos i capellans que veuen com els seus caps son uns incompetents i no hi poden fer res perquè lo seu encara es una dictadura.

Que Déu ens ajudi

Espanya

Com encara estem enganxats a Espanya, no puc evitar, ni que sigui de tan en tan parlar de mals que ens afecten als Catalans i als Espanyols, desafortunadament amb encara amb massa freqüència, el primer: la manca de responsabilitat.

L'altre dia sentia en una tertúlia com un tertulià es preguntava on hi ha polítics bons com a contraposició als que tenim a Espanya i a Catalunya. Es clar, si repassem: Russia-Putin,  Venzuela-Chávez, Regne Unit-Cameron, Alemània-Merkel, EEUU-Obama i això sense comptar amb Asia i Àfrica no sembla clar que hi hagi grans líders en aquest moment. Potser tampoc n'hi havia abans però les coses es veien d'un altre manera.

Tot i això jo crec que la cosa no està tan sols en la talla dels polítics, que també, sinó en el tarannà de tots ells.

Aquí, a Espanya (i Catalunya) tot s'hi val per tal de tapar la porqueria i ningú, mai, no assumeix la responsabilitat dels seus actes.

Dos exemples: Rato i Divar. El primer ha estat ministre d'economia, ha dirigit el banc mundial i ara lluïa palmito al capdavant de Caja Madrid i finalment Bankia, per cert encara presideix BFA. L'home, encara no fa tres setmanes declarava a bombo i plateret que Bankia guanyava 300M€ i ara resulta que no val ni un ral i necessita 23 o 29.000€, vaja, tot allò que ens han retallat abans per minorar el dèficit. Aquest home va marxar amb el cap ben alt i el divendres encara es va permetre el luxe de dir que el banc estava molt be i el que s'ha fet ara no......Per cert ara s'ha d'aprovar el seu finiquito de 1,3M€ sinó vaig errat. Com a mínim al Regne Unit, quan passa una cosa així, l'home es suïcida o desapareix, aquí no, aquí se li dona molts diners perquè calli. Ara descansarà uns mesos, diners no li manquen, i poc a poc tornarà a aparèixer en algun consell, com tots els de Bankia, per exemple.

El sr. Divar "només" es el president del CGPJ, dit d'un altre manera, dalt de tot de la judicatura, els que decideixen el que està ben fet o no.....

Bé doncs aquest senyor ha fruit de plena llibertat per gastar els nostres diners per anar a Marbella els caps de setmana durant anys. Quan s'ha descobert el pastís primer ho va negar, després va dir que aquells diners eren misèria (aprox. 13.000€ dels nostres, no seus) i finalment ha dit que ell no pot deslligar la seva vida privada de la professional i que els llocs on anava no eren de luxei que mirava de no gastar gaire. No es penedeix de res, no dimiteix perquè no li cau la cara de vergonya i el fiscal general de l'estat diu que no hi ha cas.

Aquí, a Catalunya, tampoc estem lliures de pecat. Tenim el mig oblidat cas Palau o Millet, com li volem dir, que ningú no gosa remenar gaire, no fos cas que esquitxi massa.

Així podem fer una llista llarguíssima que sempre te uns elements comuns:

- qui la fa sempre emmerda gent de tots els partits, així ningú no gosa aixecar la catifa

- s'ha de fer grossa, si es petita et fan fora, t'aparten i pots fins i tot anar a la presó, dels grans cap no hi ha, el més gran el Millet

- S'hi ha de posar "morro" perquè has de poder sortir davant dels mitjans de comunicació, convençut i dir que la cosa no va amb tu sinó que es culpa dels altres.

Suposo que al nostre país encara ens falta uns quants anys per aprendre a castigar als culpables, encara que siguin molt importants.

Aquesta crisi, no obstant, ens ha permès aprendre a obrir la boca i començar a dir les veritats. Com a mínim ara ja es descobreixen algunes de les malifetes, no totes, i, poc o molt es van apartant els "apestats" com ara el Camps, encara que no vagin a la presó.

Obri la boca com ha fet el Sr. Arguiñano, aprofitant la visibilitat del seu programa de cuina.

Segur que la seva recepta va provocar males digestions a molts polítics.

A tots els joves que ara pugeu amb dificultat, no us agafeu aquestes paraules amb desencís sinó amb la rebel.lió dels qui tot ho poden aconseguir amb la joventut.

Els meus pares varen patir una guerra i després han vist néixer la democràcia, jo vaig néixer en època de Franco i he pogut viure sempre en llibertat i amb benestar, vosaltres comenceu ja amb democràcia però heu de lluitar per fer ne una verdadera democràcia, lliure de corruptes.

Bona setmana.