diumenge, 26 de juliol del 2015

Carta abierta al Sr. Javier Fernandez, presidente de Asturias

Buenas tardes Sr. Fernández,
No creo que mi post le llegue a Ud. pero, por si acaso, aquí va mi comentario a sus declaraciones que han sido publicadas hoy en El País.
De entrada le agradezco, por lo poco frecuente en estos momentos, de que hable de Catalunya y los Catalanes no como unos grandes enemigos sino como alguien a quien España está perdiendo a marchas forzadas.
Le agradezco también que rompa una lanza en favor de algo que, en el gobierno de Madrid sobretodo no ha existido en 4 años, comunicación y diálogo.
Evidentemente muchos podrán decir que tampoco lo hay de la parte Catalana y posiblemente tengan razón pero no creo que exista ninguna duda de que si el Gobierno de España hubiese actuado con sentido común, hoy no estaríamos donde estamos.
Ud. habla de la hoguera de la secesión donde nos hemos arrimado muchos y busca el porqué y yo le contesto con mi propio ejemplo.
Siempre he sido Catalán porque como tal he nacido y me han criado pero (tengo 60 años), en mi ya dilatada carrera profesional y personal he vivido y convivido con gente de muchos paises y nunca rechacé mi condición de Catalán y Español hasta hace unos cinco o seis años, los que van desde la incompetencia del Sr. Zapatero hasta la inconmensurable miopía y cerrazón del Sr Rajoy. 
Esa hoguera de la que UD. habla es un fuego que se ha encendido en Madrid y que se ha alimentado durante muchos años y que el Sr Rajoy empezó a avivar con sus pertinaces oposiciones a todo lo Catalán porque allí ganaba votos, los que le permitieron acceder al poder. Y sí, se ve que en España, cuando alguien necesita un chivo expiatorio, lo Catalán ha sido un recurso fácil y eficaz. Y como dice el dicho, quien siembra vientos recoge tempestades. No se puede insultar, ningunear, exprimir e ignorar a un pueblo, el que sea en forma continuada y esperar que ese pueblo no se levante algun día.
Pero los Catalanes somos un pueblo especial, porque ni nos gusta la violencia, no servimos para eso, y nos cuesta mucho arrancar en algunos temas pero cuando lo hacemos, ya no hay vuelta atrás.
Imagine por un momento que el resto de España hubiese tratado a los Astures como lo han hecho con los Catalanes y ya me dirá si Uds se irían o no a otra parte.
Pués eso es lo que hay ahora en Catalunya. No se piense Ud. que solo somos cuatro "catalufos" como se nos llama demasiadas veces. Piense que si viene Ud., y se pasea por nuestras calles, verá que hay mucho Catalán que no ha nacido en Catalunya y que también quiere salirse de España.
Yo soy Catalán y no pertenezco a ningún Español como algunos piensan. Ningún Español tiene el poder de decidir lo que un Catalán va a ser igual que ningún Francés puede decidir lo que un Italiano va a ser. La gente, los pueblos, somos lo que queremos ser, siempre y cuando no lo impidan las armas. Esto es por lo que nuestros abuelos pelearon y dieron su vida.
Hoy ser Español no es ninguna ganga. España es un país que, fuera de nuestras fronteras, solo inspira pena, algo parecido a lo que sucede con los Griegos y la culpa la tienen nuestros gobernantes. España es líder en corrupción política, en paro, en trenes que no sirven para nada, en aeropuertos sin aviones. Tenemos toda una generación de jóvenes que ni han estudiado y no tienen trabajo y éstos no van a servir de nada en toda su vida. 
Nuestros jóvenes se van porque en España no tienen futuro ni presente. España hoy no tiene ningún prestigio y solo es un triste furgón de cola de la UE, y eso es patenet en que no hay ningún Español en ningún cargo de relevancia y las opiniones de España no se tienen en cuenta en ningún foro. Esto es fruto de la irresponsabilidad política. 
Si señor, Ud. lo ha dicho, hay buena y mala política y en España se ha hecho muy mala política y si los Españoles tienen un gran desapego a sus políticos entienda Ud. que nosotros, los Catalanes, tenemos este mismo desapego de España y sus políticos.
Ellos, los políticos de Madrid, los del PP sobretodo, y de todo el País, y no los políticos Catalanes son los que han construido esta nueva sociedad que ya no tiene miedo de decir, "nos vamos", porque peor de lo que estamos seguro que no va a ser, y yo soy uno de ellos.
Con la mano en el corazón, tengo un profundo respeto por los Españoles y confío en que sepamos encontrar juntos un nuevo encaje que nos permita seguir respetándonos en lugar de odiarnos.
En cualquier caso gracias por sus palabras. 
Si hubiese más políticos como Ud. y menos como los que hoy dirigen el Gobierno, España sería, seguro, mucho mejor.
 

diumenge, 19 de juliol del 2015

de rics i de pobres

La història, aquella que sempre ens recorda el que masses vegades oblidem, està farcida, o fins i tot en va plena, de casos de rics i de pobres.
Podríem dir que, de fet, la història de la humanitat s'escriu amb els rics a un costat i els que no ho son a l'altre.
Ara, la gent visita els palaus d'antics reis a Versalles, Sant Petersburg, Àustria, i s'admira de les riqueses que allà es veuen però poques vegades pensa en el que aquelles riqueses varen costar als pobres que ho varen aixecar o ho varen pagar. Llavors en deien servents, o esclaus o simplement el poble.
Però es aquest poble qui realment re escriu la història quan, gràcies al seu esforç i sacrifici, conquereix llibertats que abans no havia tingut.
Els rics feien guerres i quedaren immortalitzats en quadres que avui llueixen al Louvre o al Metropolitan però els verdarders guanyadors de les guerres, els soldats, queden desdibuixats en el rere fons del quadre, sovint mig esquarterats o ferits. I es que la història la escriuen els qui guanyen i, no ho oblidem pas, els rics, que sempre guanyen.
Totes i cadascunes de les grans guerres han fet milers de morts i grans fortunes basades en la indústria de la guerra o senzillament l'espoli posterior.
Però avui no parlem de guerra sinó dels qui tenen diners i els qui en demanen perquè no en tenen. 
No fa pas gaire, la imatge del banquer era la d'un home gros, vestit de negre, calb i prepotent que "deixava" els diners al humiliat, necessitat obrer o petit empresari en un despatx de fusta i darrera una taula que separava dos mons.
No fa pas gaire, i això passava aquí, a Catalunya, hi havia els "senyors" i els altres, i els primers tenien nom i sobretot riquesa, en terres o diners i els altres només tenien dues mans.
Això, amb molta suor i força, ha anat canviant al llarg del segle XX sobretot, quan una classes mitjana ha guanyat el dret a viure entre mig d'uns i altres sense necessitar gaire als primers i sense abusar dels segons, senzillament produint.
Ai las, això el segle XXI ens ho torna a canviar, reduint la classes mitjana i agreujant altre cop, la diferència entre els rics i els pobres. I els rics segueixen manant i els pobres, això, a ser pobres.
Es clar que ni tots els rics son dolents ni tots els pobres son bons minyons, això es simplista però, curiosament, la generositat no es pas un dels forts dels rics i, en canvi, la majoria dels pobres aprèn massa ràpid, els defectes dels rics.
Suposo que tot això us resulta familiar i direu, i a que ve ara aquest amb el discurset del diumenge. 
Senzillament ve a compte de Grecs i Alemanys, on aquests han fet el que sempre fan els rics, escanyar fins al límit, fins la humiliació i això ho poden fer perquè ells tenen els diners, i al costat tenen els seus acòlits, Holandesos i Finesos i fins i tot llepaculs com els Espanyols. També hi ha els covards com els Italians o Francesos o els interessats com els Anglesos que veuen i deixen fer i parlo fonamentalment dels Merkel i Schauble que no pas tot el seu poble. 
Tot sembla ben be una obra de teatre i fins i tot ens recorda aquells senyors que han agafat al pobre pagès que ha robat unes gallines de la seva finca i ara haurà de pagar per les gallines i tot el galliner amb la connivència, evidentment, de la justícia que, com sempre, està del costat dels rics.
Tots es repeteix com fa mes de quatre mil anys perquè abans de JC ja existien els rics i els pobres. Però ara hi ha un apetita diferència, una espurna d'esperança que em fa sentir millor dins l'adversitat. Internet, aquesta gran pantalla que ens obra el mon a coses que passen ara aquí o allà, està ajudant a obrir les consciencies que abans no deien res perquè no sabien.
Ara la gent opina i, com jo, parla, escriu i es mou i s'indigna i es capaç de fer caure governs corruptes i apartar als indesitjables amb la força de la gent, de la opinió i la denuncia.
Els Alemanys volen que els Grecs paguin els deutes però no els cal esclafar los, ni humiliar los i ells mateixos es revolten davant les injustícies dels seues dirigents i posen en entre dit les seves gestions.
Els qui ara pugeu, els qui demà dirigireu el mon, no oblideu mai que un mon just i equitatiu sempre serà millor que un mon amb quatre rics que llueixen a tot arreu i els altres nomes visquen de somnis.
Estic content perquè hi ha una gran porta a l'esperança amb internet.
Bona setmana!!

dissabte, 11 de juliol del 2015

Aena

Aquesta setmana he tingut de volar altre cop als EEUU. Aquest cop ha estat a Nova York només per un parell de dies i només amb aquest temps un ja pot veure la diferència en com es maneguen algunes coses entre uns i altres.
Aquest cop només vull parlar del aeroport. A l'arribada a NY, històricament, havies de fer cues de mes d'una hora, com a poc, quan coincidíem centenars de persones al mateix moment. Ara han posat en marxa unes màquines que permeten (obliguen) a cadascú a introduir les seves pròpies dades i després el policia només et posa un segell d'entrada. D'aquestes màquines (no les vaig comptar) en deuen haver posat unes 50 aproximadament. Una desena de persones anaven dirigint les persones i contestant preguntes i facilitant el circuit per fer lo més fàcil per a tothom.
Bé, la cua d'una hora es va reduir a una mitja hora més o menys, anem millorant.
A la tornada vag arribar a Barcelona a les 9h45. En el passadís previ al "control" de passaports hi havia un embús de persones completament desordenat, on ens barrejàvem els Europeus amb la resta.
La majoria, més perduts que un pop en un garatge no sabien que fer.
NO hi havia ningú que digués ni que fer ni que passava.
Jo vaig anar avançant per la meva esquerra fins descobrir que hi havia dues cues, la UE i l'altre. Així vaig avançar un bon munt de persones. A la fi va aparèixer una senyora (mes aviat un sergent) que amb més o menys traça ens separava a uns i altres.
Al cap d'uns quants metres varen aparèixer les primeres cintes que permeten estructurar les cues.
Finalment varem arribar a l'origen del problema: per atendre TOTS els passatgers de la UE inclosos els Catalans i Espanyols hi havia 1 policia nacional. Per atendre tota la resta hi havia 3 policies nacionals........
Es a dir 4 funcionaris en hora punta per atendre centenars de persones, això s'en diu planificació i eficàcia, total per no fer res perquè lo únic que  fan es veure si la cara de la foto s'assembla a la de la persona.
Amb això ens varem guanyar el comentari d'algun forani: "això es la organització espanyola". I la pena es que té raó i nosaltres, els Catalans ni ho corregim ni ho millorem.
Imagino que a Barajas hi duen ser tots els altres funcionaris, no fos cas que allà falti algú.
Pena d'Aena centralista i poc profesional