Filipines

Avui al diari Ara, hi ha un reportatge (text i fotografies) molt bo de Daniel Berehulak que va guanyar el Pulitzer.

Tracta de la persecució i eliminació sistemàtica dels consumidors i petits traficants de droga que el president de Filipines ha encomanat a uns serveis que no sé si son oficials o no, tant se val.

El text fa mal de llegir i les fotografies encongeixen el cor, no només per la crueltat i duresa sinó per com les pobres gens de Filipines han de conviure amb aquesta xacra.

Una segona visió de les fotos encara et descobreix una cosa pitjor, com viuen aquella gent i com tracten als engarjolats.

Diuen que el dia que naixem a uns ja ens ha tocat la loteria per néixer on hem nascut per davant de molts altres que no tenen vida ni pau i a mes malviuen en llocs inhumans.

El pitjor es que la resta de mortals ho veiem com a fets distants, tan distants que fins i tot semblen no reals.

Sé que no es pot viure intentant arreglar el que passi al mon però la meva pell no es prou dura com per no estremir me quan veig els ulls de por, de dolor d'una persona encara que sigui a deu mil quilòmetres.

I tant de bo ningú no deixi de pensar com una persona quan veu el dolor dels altres que massa gent hi ha al mon que sembla que viu gràcies al dolor dels altres.

Bona setmana

Sagrada Família

"Barcelonejar" es una de les coses que ens agrada més a tots dos i ahir varem tenir la ocasió de  fer ho per un lloc insòlit per un barceloní: la Sagrada Família.

Insòlit perquè si ens haguessin dit d'aixecar la mà tots els qui som barcelonins, hi hauria poques mans aixecades.

Jo no puc evitar sentit una gran admiració per l'obra que Gaudí va començar perquè altres la segueixin i alguns altres l'acabin. Talment com qualsevol catedral que s'aixecava a l'edat mitjana, on una generació la veia començar i trigaven varies generacions a veure la seva culminació. No soc com aquell regidor que la compara amb una mona de Pasqua i no puc evitar sentir llàstima per el seu nivell de cultura pensant en un regidor de Barcelona.

El temple es una obra majestuosa i que, en la meva opinió, es un bon reflex de la nostre manera de ser, complexe, contradictòria, divergent i convergent a la vegada, infinita en aspiracions però lenta en execució, però això si, poc a poc, any a any, pedra a pedra, avança a pesar dels regidors i alcaldes i polítics, a pesar de molts catalans i es que la seva fe es "inquebrantable". 

Però la Sagrada Família també reflecteix les contradiccions de les grans obres.

Desafortunadament no es un temple de culte. No es un lloc on es pugui anar a estar amb un mateix, en silenci i recolliment. La seva magnificència exterior i la seva llum contrasta en la buidor dels seus espais que no et permeten seure i estar, es un lloc per acollir turistes i no vilatans.

Al voltant del temple hi havia milers de persones donant voltes, fent fotos, comprant a les paradetes com si fossin els mercaders fariseus, tot i qualsevol cosa propia de Lloret o Salou però no d'un temple.

La Sagrada Família es un temple, no una atracció i els responsables de la ciutat i del temple ho han de gestionar d'un altre manera. S'han de buidar espais exteriors perquè allò no sembli el que es ara, una congestió de persones. El temple ha de respirar per els quatre costats i no es de rebut que ningú a l'Ajuntament de Barcelona no sigui capaç de gestionar ho i prendre decisions.

I els responsables del temple han de fer el mateix i aprendre d'altres edificis icònics i limitar i gestionar l'accés sense impedir que els barcelonins tinguem dret a gaudir del temple sense pagar el tribut de les cues.

Ho deveu, uns i altres, a Gaudí i a la ciutat que us ha nomenat.

Per cert, si heu llegit l'escrit i no trobeu la solució ho teniu fàcil, em contacteu i encantat d'ajudar vos