"Barcelonejar" es una de les coses que ens agrada més a tots dos i ahir varem tenir la ocasió de fer ho per un lloc insòlit per un barceloní: la Sagrada Família.
Insòlit perquè si ens haguessin dit d'aixecar la mà tots els qui som barcelonins, hi hauria poques mans aixecades.
Jo no puc evitar sentit una gran admiració per l'obra que Gaudí va començar perquè altres la segueixin i alguns altres l'acabin. Talment com qualsevol catedral que s'aixecava a l'edat mitjana, on una generació la veia començar i trigaven varies generacions a veure la seva culminació. No soc com aquell regidor que la compara amb una mona de Pasqua i no puc evitar sentir llàstima per el seu nivell de cultura pensant en un regidor de Barcelona.
El temple es una obra majestuosa i que, en la meva opinió, es un bon reflex de la nostre manera de ser, complexe, contradictòria, divergent i convergent a la vegada, infinita en aspiracions però lenta en execució, però això si, poc a poc, any a any, pedra a pedra, avança a pesar dels regidors i alcaldes i polítics, a pesar de molts catalans i es que la seva fe es "inquebrantable".
Però la Sagrada Família també reflecteix les contradiccions de les grans obres.
Desafortunadament no es un temple de culte. No es un lloc on es pugui anar a estar amb un mateix, en silenci i recolliment. La seva magnificència exterior i la seva llum contrasta en la buidor dels seus espais que no et permeten seure i estar, es un lloc per acollir turistes i no vilatans.
Al voltant del temple hi havia milers de persones donant voltes, fent fotos, comprant a les paradetes com si fossin els mercaders fariseus, tot i qualsevol cosa propia de Lloret o Salou però no d'un temple.
La Sagrada Família es un temple, no una atracció i els responsables de la ciutat i del temple ho han de gestionar d'un altre manera. S'han de buidar espais exteriors perquè allò no sembli el que es ara, una congestió de persones. El temple ha de respirar per els quatre costats i no es de rebut que ningú a l'Ajuntament de Barcelona no sigui capaç de gestionar ho i prendre decisions.
I els responsables del temple han de fer el mateix i aprendre d'altres edificis icònics i limitar i gestionar l'accés sense impedir que els barcelonins tinguem dret a gaudir del temple sense pagar el tribut de les cues.
Ho deveu, uns i altres, a Gaudí i a la ciutat que us ha nomenat.
Per cert, si heu llegit l'escrit i no trobeu la solució ho teniu fàcil, em contacteu i encantat d'ajudar vos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada