Moltes vegades s'ha fet la comparació entre Catalunya/Espanya i un matrimoni on la dona vol marxar i l'home no la deixa.
Cada cop aquesta analogia em sembla més adient i cruelment real.
Entenc els sentiments d'una dona que, per els maltractaments que rep, decideix marxar i on l'home, per fet de ser l'home, imposa la seva força, la seva violència i, el pitjor de tot, la societat mira cap un altre costat fins que ja es massa tard.
Massa tard perquè masses vegades la cosa acaba malament i sempre es la dona la qui ho pateix.
Jo, com a Català, cada cop em sento més com aquesta dona que rep maltractaments i que veu com els veïns callen, ignoren els crits que se senten més enllà de les parets. Molts d'aquells veïns encara son dels que pensen que deu haver fet ella, que si la culpa es de la feina, que si...., tant se val, mil raons per no ajudar primer i preguntar després.
Que hi hauria enfrontament amb el govern de Madrid era previsible i imagino que això es el que el govern de Catalunya ja manega com ha de fer ho.
Ara bé, on son els conciutadans del estat quan veuen com, poc a poc, ens van ofegant a nosaltres els ciutadans, sense cap vergonya. On son els intel·lectuals, els tecnòcrates, els filòsofs, els sociòlegs, els cap pensants, els pro homes que, se suposa, haurien de posar seny i reconèixer el dret que tenim les persones per damunt de les institucions?
Son els mateixos que quan veuen un que mor a la tele, diuen quina pena i segueixen menjant com si res?
Conciutadans espanyols, us desitjo que mai no tingueu que viure el que molts catalans estem patint en aquest moment de la mà d'algú mes fort que vosaltres.
Ja no parlo d'independència, parlo del dret a opinar i triar el que majoritàriament decidim encara que no agradi a d'altres.
Desitjo de tot cor que s'imposin els drets de les persones per sobre de la força.Penseu hi una mica
bona setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada