FC Barcelona

Això no va de futbol sinó de societat. Diuen que el FCB ja no es el que era, acaba de canviar el seu president, volen reformar l'estadi quan fa quatre dies que en volien fer un de nou.

Els mitjans els ataquen per tots els costats perquè l'equip i els directius els alimenten amb pobres resultats. 

La gent canvia d'opinió amb gran facilitat i els qui avui son herois demà poden ser uns perfectes inútils. Com es possible?

En primer lloc s'ha perdut l'il.lusió, per què? perquè l'equip ho ha guanyat tot i guanya tants de diners que es impossible mantenir les ganes de seguir lluitant. 

En segon lloc renovació, un equip de futbol es un ens dinàmic que s'ha de renovar perquè els seguidors tinguin ganes de veure coses noves.

En tercer lloc comunicació, l'equip dirigit per Rosell segurament ha estat un dels pitjors en crear il.lusió, en arrastrar el soci , en defensar l'equip, en liderar però sobretot no ha estat capaç de fer se entenedor en ajudar al soci i l'equip.

En quart lloc els mitjans, depredadors on hi puguin ser per trobar tots els defectes però sense gaire capacitat de construir un estat d'ànim positiu.

Finalment els diners, el Barça juga a la Champions del fútbol de tot el mon empresarial però de vegades confon l'èxit empresarial.

Son bons gestors empresarials segurament però no poden anar dient que el millor jugador del mon ha de ser el millor pagat del mon, es estúpid, no poden canviar de criteri en hores en relació a l'estadi, el més important del club, no poden canviar el president i que ningú no sàpiga encara que ha passat.

El Barça es un ens social que val la pena seguir amb cura per tot el que representa per els Catalans (no només els barcelonins) i per el que ens representa fora d'aquí.

Un ens com el Barça necessita un gran líder, igual que un país, igual que una empresa i el líder no pot ser només un jugador, encara que sigui el millor del mon.

 

immobilisme

Si l'altre dia parlava de canvi com una constant que ens envolta, avui toca parlar del que ens pot dur al fracas més estrepitos: immobilisme.

Negar l'existència dels problemes o de les noves circumstàncies que ens apareixen, creure aferrissadament que el que nosaltres fem es el correcte es el pitjor dels errors que podem cometre.

En aquest país que es diu Espanya, per culpa de la crisi, la major part dels ciutadans hem tingut que aprendre a rectificar i reconstruir a corregir i acceptar els canvis com una cosa normal, però uns han decidit que aqui no cal canviar res perquè tot els deu estar bé.

Un país amb un dels més alts index de corrupció del món, un dels més alts index d'atur del mon, amb el major numero de polítics en acció imputats per la justícia, amb el nivell més alt de desconfiança que es pot imaginar i amb un 20% de la seva població que vol marxar, un país anomenat Espanya segueix ancorat en el segle XV, pensant que tot s'arreglarà per si  mateix.

Ignoren que ara hi ha internet, xarxes socials, universitats, gent amb preparació i sobretot gent que ara té opinió i no està disposada a acceptar una submissió sense condicions.

Jo formo part del 20% que vol marxar, millor dit que no formo part d'aquell estat anomenat Espanya, per què?

Si l'estat i el seu govern neguen les evidències no seré jo el qui aconsegueixi modificar la seva opinió. No hi ha més cec que el qui no vol veure.

No sé on anirem els Catalans però em sento una mica com els qui varen marxar darrera Moisès fugint d'Egipte. Tots ells desconeixien el seu futur però sabien que, el que deixaven no valia la pena ser viscut i preferien endinsar se al desert!!!!!! a la recerca de la llibertat.

El faraó, com Rajoy va negar totes les evidències, per molt que fossin obvies. A la fi ho va perdre tot i Rajoy també pot perdre ho tot.

Els Catalans potser serem fora de la UE i la UE potser preferirà viure sense nosaltres, jo no ho crec.

   

 

canvi

Aquest temps de parèntesi no vol dir que jo també hagi estat hibernant. De fet el mes de Gener ha estat molt intens i ja he tingut la ocasió d'anar a Shanghai, Hong Kong i aquesta setmana a Nuremberg tot seguint la meva ronda de fires, com cada any.

Shanghai no es una etapa usual i ha estat el primer cop que hi he anat. La veritat es que m'ha impressionat força per diferents motius.

En primer lloc el tamany, una ciutat de més de 20 milions d'habitants..... mes de 10 cops Barcelona, tres cops tot Catalunya en una sola ciutat que no s'acaba mai. Els gratacels hi son per tot arreu. No hi ha un sol "downtown" sinó que tota la ciutat es plena de gratacels.

La gent es mou sense parar i la sensació de multitud es colpidora.

Ens deien que la seva intenció es tenir 10 ciutats de més de 50 milions d'habitants en menys de 20 anys........

Només us dic que quan vaig arribar a Sant Cugat vaig sentir el silenci i la pau altre cop.

Però la quantitat no ho es tot, també hi ha el treball. Aquell poble construeixen carreteres infinites, barris, fàbriques i son un motor incansable. La sensació que vaig tenir es la d'un passatger en una estació de tren de poble, veient passar un tren d'alta velocitat a 300 km/h.

El món està canviant i el fet de no veure ho amb els nostres ulls no impedeix que estigui passant. Ens hem d'adonar que, així com abans les coses només passaven a Europa, ara es al in revés, es fora d'Europa on gegants adormits desperten: Xina, Índia, Àfrica, Brasil.

Canvi es la paraula i cada dia la pronuncio un miler de vegades per entendre el que ens passa i per intentar justificar tot el que estem intentant fer. Tot i això reconec que els esdeveniments corren més que jo i no soc capaç de seguir el ritme.

Les relacions laborals han canviat en menys de 10 anys. Hem passat del no atur a un 25% d'atur i els qui no estan aturats treballen amb menys sous i contractes temporals. Això sense comptar el fet que els joves han hagut de marxar per poder trobar feina, tot i com els anys 60.
En canvi n'hi ha uns pocs, o molts que ara son mes rics que mai. Tornem a l'època feudal on els senyors tenien de tot i el poble, la gleva malvivia.
El mon està canviant i cal posar se les piles però sense deixar que tot canvii a pitjor.
Seguirem.