immobilisme

Si l'altre dia parlava de canvi com una constant que ens envolta, avui toca parlar del que ens pot dur al fracas més estrepitos: immobilisme.

Negar l'existència dels problemes o de les noves circumstàncies que ens apareixen, creure aferrissadament que el que nosaltres fem es el correcte es el pitjor dels errors que podem cometre.

En aquest país que es diu Espanya, per culpa de la crisi, la major part dels ciutadans hem tingut que aprendre a rectificar i reconstruir a corregir i acceptar els canvis com una cosa normal, però uns han decidit que aqui no cal canviar res perquè tot els deu estar bé.

Un país amb un dels més alts index de corrupció del món, un dels més alts index d'atur del mon, amb el major numero de polítics en acció imputats per la justícia, amb el nivell més alt de desconfiança que es pot imaginar i amb un 20% de la seva població que vol marxar, un país anomenat Espanya segueix ancorat en el segle XV, pensant que tot s'arreglarà per si  mateix.

Ignoren que ara hi ha internet, xarxes socials, universitats, gent amb preparació i sobretot gent que ara té opinió i no està disposada a acceptar una submissió sense condicions.

Jo formo part del 20% que vol marxar, millor dit que no formo part d'aquell estat anomenat Espanya, per què?

Si l'estat i el seu govern neguen les evidències no seré jo el qui aconsegueixi modificar la seva opinió. No hi ha més cec que el qui no vol veure.

No sé on anirem els Catalans però em sento una mica com els qui varen marxar darrera Moisès fugint d'Egipte. Tots ells desconeixien el seu futur però sabien que, el que deixaven no valia la pena ser viscut i preferien endinsar se al desert!!!!!! a la recerca de la llibertat.

El faraó, com Rajoy va negar totes les evidències, per molt que fossin obvies. A la fi ho va perdre tot i Rajoy també pot perdre ho tot.

Els Catalans potser serem fora de la UE i la UE potser preferirà viure sense nosaltres, jo no ho crec.