divendres, 24 de març del 2017

Armenis

El 1915 el poble armeni va patir una persecució que va acabar en genocidi. A Musa Dagh, unes muntanyes sirianes al costat del mar Mediterrani, unes 5.000 persones s'hi varen refugiar per fugir de la deportació i varen fer front al exèrcit otomà.
Si voleu conèixer la història, llegiu: els quaranta dies de Musa Dagh, de Franz Werfel, ed. de 1984.
Però no vull parlar del genocidi sinó del comportament dels 5.000 refugiats en aquell precari turó. I vull parlar ne perquè aquells armenis em recorden aquests catalans.
Serà, no serà, però sento una certa afinitat per els pobles que pateixen opressió i persecució.
Sempre he admirat al poble jueu per la seva capacitat de superació davant la tragèdia encara que mai he entès aquella submissió davant l'enemic.
El poble armeni ha patit molt més que el jueu perquè no son tan rics ni tan forts i el mon té tendència a ignorar els pobres.
Els armenis son un poble barrejat entre pobles, cultes i religiosos, comerciants, orgullosos de la seva cultura i la seva llengua, i també classista, gelós de lo seu, avar i cobdiciós però generós i, sobretot, irreductible. I això es com dir catalans, no???
Allà dalt, aquell poble va lluitar, es va entregar i va ser generós fins a la mort però també va ser roí, avar, i fins i tot traïdor. Quaranta dies que son el reflex d'un poble que decideix sobreviure abans que rendir se.
Aquí portem molts mes de quaranta dies i de quaranta anys fent història però també bajanades i els pitjors enemics els tenim dins de casa nostre més que no pas fora.
Els catalans hem de cridar menys, llegir més i aprendre dels mestres i potser així sabrem gestionar el nostre futur a pesar dels altres i de nosaltres mateixos.
Apa, bona setmana!